Ximo Ramos guanya 2on Premi Maig narrativa breu Vila-Real.

Bon dia, gran dia, malgrat la pena momentània albinegra... el nostre amic Ximo Ramos, col.laborador a este blog disfressat de bou, ha guanyat el segon Premi Maig de narrativa breu de Vila-Real que atorga l'Associació Cultural El Guitarró, amb el relat titulat PRIMAVERA.

Abans donaré la meua opinió, també breu: es nota el frescor i la veterania, eixe oximoron de l´escriptor que es complementa, senzillesa treballada, el.laboració fecunda mitjançant las perras negras (acabem de llegir Rayuela al club...)

ENHORABONA, ESCRIPTOR ! (però no t´ho cregues molt, que ja saps qui serà l´Osuna literari, he,he)

MUUUUUU ! Felicitacions a Atunero, si cal. (ara ja no puc saludar Mouuuu, que ha fugit del Madrid sense volta al ruedo)

La notícia:
http://www.vila-real.es/portal/p_20_contenedor1.jsp?seccion=s_fnot_d4_v1.jsp&contenido=20749&tipo=8&nivel=1400&language=ca&codResi=1

Dimarts 4, reportatge amb entrevista a TV4 de Vila-Real.

Foto: Ximo amb vaquera, la guanyadora Joanaina Font, l´escriptor Vicent Usó i un senyor al qui no tinc el gust de conèixer. Lliurament a la Fira del Llibre de Vila-Real.


PRIMAVERA.

La dona s’acosta a l’home, que seu en una butaca al costat del llit encara desfet. Ell la mira amb el neguit dibuixat al rostre.

–Pose’s els auriculars, pare.

–¿Qui és vostè?

–Sóc la seua filla, pare.

L’home allarga el braç i agafa els auriculars sense mirar-los; els seus ulls vius fiten la figura que li’ls lliura: els cabells rulls i negres, el rostre blanc, el vestit clar.

–¿I com et dius?

–Marina.

–Molt de gust, Marina. Jo sóc...

L’home, de sobte, calla i, ara sí, mira els auriculars que té a les mans. A poc a poc, com qui recorre un llarg camí, els seus ulls llisquen pel fil que els connecta a l’aparell rectangular, diminut, que la dona sosté amb tres dits.

La dona s’inclina cap a l’home i li diu:

–Jo l’ajudaré.

L’home tanca els ulls mentre la dona li col·loca amb delicadesa els auriculars. Ella s’assegura que no li cauran i, en acabant, manipula l’aparell diminut i li’l posa entre les mans. Quan l’home obri els ulls, hi ha una infermera al llindar de la porta, immòbil, una infermera que somriu. Tot queda aturat, un instant, fins que la dona fa un pas enrere i seu en el llit desfet, i aquest lleu moviment atrau una altra vegada l’atenció de l’home. La infermera ara es mou, la infermera ara se’n va.

L’habitació és com un quadre: la llum viva; la paret blanca i els llençols blancs; la dona asseguda al llit amb els peus penjant i l’esguard fix en l’home. I també la música, que no se sent i tanmateix és la flaire que impregna els objectes, les persones i l’espai. No hi ha cap moviment, només un indici, una lluentor als ulls de l’home. L’home que és home i també pijama i música, bata i auriculars. I potser pels auriculars la dona somriu. I l’esbós de les arrugues que es formen al seu rostre quan somriu la rejoveneix, un miracle en aquesta habitació quieta i plena de llum.

–¿Què és?

–Primavera.

–Primavera...

–Sí.

–És una meravella...

–Sí, pare, sí que ho és.

–Ja s’ha acabat.

La dona s’alça del llit, torna a inclinar-se davant de l’home, li lleva els auriculars delicadament, amb compte de no estirar-li els cabells.

–Grácies –diu l’home– ¿Qui eres?

–Marina, la seua filla Marina.

–Ah, sí...

La dona va cap a la porta, però no acaba d’eixir de l’habitació perquè just en aquest moment la infermera hi entra, ara del tot. I quasi entropessen. L’home, encara assegut en la butaca al costat del llit desfet, mira com les dues dones parlen. En veu molt baixa. Una estona llarga. Parlen de menjars i de comportaments, de progressos i regressions. I al final també parlen de la música.

–Era la seua peça favorita.

–I ho és, ja ho veus.

–Sí, però no la reconeix.

–No, però li agrada cada vegada. Cada vegada és la primera per a ell.

–A esta edat... –i la filla gira el cap per veure l’home, que les mira, a les dues, i somriu.

–Sí.

–És estrany. M’agradaria poder fer més coses, m’agradaria fer tantes coses...

–Les estàs fent.

–No és suficient.

El rostre de la dona s’enfosqueix. Acota el cap i la infermera li posa una mà al braç. Un instant. Després, la infermera retira la mà i se'n torna a anar.

Passen les hores i dins de les hores hi ha una altra dona que fa el llit de l’home, que neteja l’habitació i que s’endú la brossa del lavabo. També hi ha una metgessa. I també un home que porta una safata i aleshores la dona posa la tauleta davant de l’home, li enganxa unes estovalles al pijama i li pregunta:

–¿Té gana?

–Molta... –i la mira amb posat encuriosit, sembla que està a punt de dir alguna cosa més, però calla i comença a menjar.

Aleshores ella va a l’armari i en trau una bossa, i de la bossa en trau una altra, i al final de tot hi ha un entrepà i una botella d’aigua. Quan la dona també comença a menjar l’home mira l’entrepà i li pregunta:

–¿Me’n dónes?

La dona acompanya l’home al lavabo, li parla del temps que fa, li explica alguns esdeveniments, li parla de persones, li parla de totes les coses. L’home l’escolta tranquil al principi i ella sembla alegre, però quan ell li fa una pregunta, ella es posa molt seriosa i calla.

I així passen les hores.

Al capvespre, ve un home que besa lleument els llavis de la dona. Després, mira l’home i li pregunta:

–¿Com està avui?

L’home arronsa els muscles.

–¿Qui eres?

–Xavier...

–Ah...

La dona diu, en veu molt baixa:

–Ha tornat a escoltar la música...

–¿Per primera vegada?

–Sí.

–Sempre és la primera vegada.

La dona no respon. Ha estat a punt de fer-ho, els llavis ja mig oberts, però s’ha contingut en l’últim instant. Amb un gest espenta Xavier a continuar.

–Res és bonic, però eixa estona deu ser bonica. Sempre la primera vegada...

–No ho sé... Sí.

Xavier i la dona continuen parlant, d’altres coses, i l’home, de la butaca estant, segueix la conversa atentament, amb la mirada plena de llum. Quan la conversa s’acaba, la dona s’acosta a l’home, s’inclina i li fa un bes a la galta tot agafant-li els dos braços amb suavitat. L’home la mira i no diu res. Després, la dona i Xavier se’n van.

Hi ha un temps que és una altra safata, és la infermera que entra a l’habitació i ajuda l’home a estirar-se al llit, és un temps que són altres coses, coses xicotetes, insignificants, coses que encara no han vingut i ja se n’han anat.

I després, la nit fosca. I no tarda a arribar el dia.

La dona entra a l’habitació i quasi entropessa amb la infermera, que se n’anava enduent-se la safata amb les restes del desdejuni. Els cabells rulls i negres, el rostre blanc, els texans i la camisa blanca.

–Bon dia.

–Bon dia, ¿com ha dormit avui?

–Com sempre: com un angelet.

–¿I com es troba?

–Com ahir.

La dona s’acosta a l’home, que la rep amb un rostre l’expressió del qual ocupa un espai indefinit entre l’esperança i el neguit. S’inclina cap a ell, li agafa les mans, li besa el front. Li diu:

–Bon dia, ¿com ha dormit avui?

–No tinc son encara.

La dona s’incorpora, es despenja del muscle la bossa de mà, l’obri i en trau alguns objectes. L’aire lleuger, els silencis, un món net.

–Pose’s els auriculars, pare.

–¿Qui és vostè?

                                                               .......

Ximo mediàtic:

Programa "Ací què passa?"

on és entrevistat al minut 18 aprox. Abans al minut 1 ens interroga...

El meu sambori. Rayuela.

La noticia corriócomounreguerodepólvora, y prácticamente todo el Club estaba allí a las diez de la noche. (pàg. 564)

 

Sembla que s´obri un ostium al club de lectura, no ens deixen la biblioteca (no entre a comentar l´oximoron) però ens reunirem a Babel el dia 6 de juny per a poner nuestras entendederas a reto (Adelina dixit) i comentar el sambori de Julio Cortázar. Gràcies a Felip i Pascual, sense oblidar la lluita de Pedro, ex nihil el club pot ressorgir. Mutatis mutandis.

Cortázar juga amb el llenguatge , ens desorienta, em va costar entrar però al final he pillat algo de tot el que es pot agafar. Faré com el bou Atunero qui l´ha llegit tres vegades. Deixaré alguns fragments (punto de lectura, Santillana Ediciones) on el meu llapis va entrar en funcionament, alguns confirmen dèries existencials particulars exposades a este blog:

DEL LADO DE ALLÁ:

No puede ser q esto exista, q realmente estemos aquí, q yo sea alguien q se llama Horacio. pàg 76.

¿no eran ilusiones, y no eran algo todavía peor, la ilusión de otras ilusiones, una cadena vertiginosa hacia atrás, hacia un mono mirándose en el agua el primer día del mundo? p.77

ese herido desnudo en una cama está doblemente solo rodeado de seres q se mueven como detrás de un vidrio, desde otro tiempo... p.141

En el fondo podríamos ser como en la superficie, pensó Oliveira, pero habría q vivir de otra manera...quizá vivir absurdamente para acabar con el absurdo...p.141

La razón sólo nos sirve para disecar la realidad en calma, o analizar sus futuras tormentas, nunca para resover una crisis instantánea. Pero esas crisis son como mostraciones metafísicas, che, un estado q quizá, si no hubiéramos agarrado por la vía de la razón, sería el estado natural y corriente del pitecantropo erecto. p.228

Capítol 34, on alterna línies de Lo prohibido de Galdós i un monòleg interior de burla. 

Celos retrospectivos, véase Proust, sutil tortura and so on. p.284

Final del capítol 36 i DEL LADO DE ALLÁ: La rayuela se juega con una piedrita q hay q empujar con la punta del zapato... p.292-294: el Cielo, Heráclito, la mierda, calidoscopio, flatus vocis, kibbutz.

DEL LADO DE ACÁ:

Capítol 41, amb els jocs lingüístics, verbi gratia pàgina 313, jitanjáfora inclosa a la 321. El quilombo del tabló, el tedium vitae, el cementeri (diccionari), el fastigio i l´abate Bremond (teòric de la poesia pura)

No son razones, son mostraciones perfectamente objetivas. Vos tendés a moverte en el continuo, como dicen los físicos, mientras q yo soy sumamente sensible a la discontinuidad vertiginosa de la existencia. p.344 (Oliveira parlant amb Traveler)

Expressió hacerse la mano: Para empezar el trabajo de Oliveira sería más bien de puro sebo, hasta hacerse la mano. p.354

Quizá pq era un octosílabo, la memoria tiene esos juegos. Pero a lo mejor la Verdad era un alejandrino o un endecasílabo; quizás los ritmos, una vez más, marcaban el acceso y escandían las etapas del camino. Otros tantos temas de tesis para cogotudos. p.360 la balanza... Talita... 

un diario abierto se dejaba leer indefenso por un cielo estrellado y como palpable. p.367

Soy yo, soy él, lo había dicho sin pensarlo...venía de un territorio donde las palabras eran como los locos de la clínica, entes amenazadores o absurdos viviendo una vida propia y aislada... él no era Manú, él era Horacio... p.383

Cap. 48: Había creído ver a la Maga... Fausto, idola fori.

Los dos (Oliveira i Talita) sabían  q el otro estaba pensando q todo era una comedia idiota, q el piyama gordo y los demás estaban tan locos como ellos. Malos actores, ni siquiera se esforzaban por parecer alienados decentes delante de ellos q se tenían bien leído su manuel de psiquiatría al alcance de todos. p.403

San Lorenzo (equip de futbol papal) había hecho capote. p. 415

Se podía haber muerto ahogada en un río (y eso no lo estaba pensando ella) y asomar en una noche de Buenos Aires para repetir en la rayuela la imagen misma de lo q acababan de alcanzar, la última casilla, el centro del mandala... p. 429 Talita... la Maga.

Capítol 56: entornó sus ojos verdes de una hermosura maligna (repetit), adverbio monosilábico de afirmación, rulemanes y palanganas acuosas, doppelgänger...

Siempre en posiciones simétricas, como dos mellizos q juegan en un sube y baja, o simplemente como cualquiera delante del espejo. ¿No te llama la atención, doppelgänger? p.451 (Oliveira a Traveler)

DE OTROS LADOS:

Capítol 66, el muro de palabras. Un ojo sensible descubre el hueco entre los ladrillos, la luz que pasa.

Capítol 79: lector cómplice/ lector-hembra.

Capítol 80: Soñando nos es dado ejercitar gratis nuestra aptitud para la locura. Sospechamos al mismo tiempo q toda locura es un sueño q se fija. Sabiduría del pueblo: Es un pobre loco, un soñador...

Lo del cementerio no se le ocurrió ni a Espronceda -dijo Traveler- ... Ceferino adivina las relaciones, y eso en el fondo es la verdadera inteligencia, ¿no te parece? p. 672

Capítol 149: poema d´ Octavio Paz. ...Sólo es real la niebla.

                                                                          . . .

Estudi sobre la poètica de la lectura que es desprén de Rayuela (Santiago Juan-Navarro, supose no serà l´amic seguidor del blog):  

http://www.academia.edu/176660/Un_tal_Morelli_Teoria_y_practica_de_la_lectura_en_Rayuela_de_Julio_Cortazar

CARPE DIEM a tots i histeria matinensis yugulata per a altres.

La noticia corriócomounreguerodepólvora, y todo el Club estaba allí a las siete de la tarde.

 

The answer is blowing in the CUTBACKS (RETALLS)

El club de lectura Rafalafena (i altres) ¿acaba? ¿desapareixen? La veritat és que l´han suprimit ¿causa? La resposta potser està bufant al vent, també en els retalls pressupostaris de la Generalitat. Clar i valencià. 

No crec les despeses foren tan quantioses però si retallen en educació, sanitat... com no a la cultura, perquè un club de lectura és literatura i la literatura és art; tot i que no aprofite per res, ens fa sentir i pensar, com ens va dir Isabel-Clara Simó a Benicàssim a la 2ºn Trobada de Clubs de Lectura el abril del 2011:

http://hoanghoat.blogspot.com.es/2011/04/trobada-clubs-de-lectura-pensar-i.html

Marcel Proust a La Prisonnière:

Mitjançant la literatura podem veure l´univers amb els ulls de l´altre, d´altres cent, veure els cent universos que cadascú d´ells veu, que cadascú d´ells és.

I això ho trobem al club de lectura: veure un llibre amb altres ulls, escoltar altres interpretacions, compartir sensacions... altres formes de pensar... sentir... pensar... esta paraula no els agrade als qui ens manen, s´estimen més el verb retallar. A veure si a més tampoc els agrada que pensem massa? ... A un món tan deshumanitzat, tan materialista fan molta falta els clubs de lectura i similars. En definitiva, la literatura.

Allí he conegut persones lletraferides extraordinàries (canviem els temps verbal: conec companys...), erudits escriptors, in situ i en paper, des del meu primer dia amb Mario Benedetti; raonant i sopant amb Joan Francesc Mira; Pasqual Mas, Joan Andrés Sorribes, Víctor Maicas, Vicent Pallarés, Joan Bta. Campos (poesia), Basilio Trilles... autors locals que van vindre a xarrar de les seues obres. Vicent Usó a més de debatre sobre la seua La taverna del Cau de la Lluna, ha sigut (és) un analitzador esbudellador (proveït de post-its multicolors) d´altres novel.les d´altres autors en diverses ocasions. Un plaer. Hem après molt de tots i cadascun.

Martín-Santos, Laforet, Llamazares, Millás, Teixidor, Vila-Matas, Pirandello, Stefan Zweig, Claudel, Orwell, McEwan, Rulfo... fins el dia de Saramago on va irrompre el bou Atunero... també vam comentar una novel.la del company Ximo Ramos i vam començar una mena de club d´escriptura...  

Algunes entrades del bloc sobre el club:

http://hoanghoat.blogspot.com.es/search/label/club%20lectura 

Pàgina del club:

http://lecturacastello.wordpress.com/ 

Al capdavall alguna cosa vaig aprendre a la mili, cantàvem amb més o menys disciplina castrense i fervor religiós La muerte no es el final.

Hui fa molt de vent al nostre Castelló, a veure su algú troba respostes ! Esperem no caiga Tombatossals...

El desierto de los tártaros. Dino Buzzati.

 

Esta novela de Dino Buzzati es la que tenía que ser y no fue, al menos de momento, en el club de lectura. La comencé en la Casa del libro mientras mi hija homenajeaba al puto consumismo esta vez navideño, me enganchó y me la autoregalé. Recomendada por el amigo Joan Antoni, entendido lector, me ha parecido una extraña pena próxima a la felicidad, como dice el narrador omnisciente que siente Drogo, militar protagonista, quien se habitúa a la ridícula vida militar en una fortaleza al lado de un desierto. 

Como corro el riesgo de que no me lea nadie, tan sólo vomitaré alguna frase del libro como costumbre habitual, procurando tengan enjundia y sin pisotear su lectura, la cual recomiendo. Si queréis una gran crónica os dejo esta de Gww Wonder:

 

http://confiesoqueheleido.blogspot.com.es/2010/02/el-desierto-de-los-tartaros-dino.html

¿Por qué Drogo sentía deseos de silbar un poco, de beber vino, de salir al aire? ¿Quizá para demostrarse a sí mismo que era verdaderamente libre y estaba tranquilo? página 68 ALIANZA EDITORIAL.

Páginas 85-86 anáfora elocuente, explicativa : En hábito..., hábito... hábitos...

Creemos que a nuestro alrededor hay criaturas semejantes a nosotros y en cambio no hay sino hielo, piedras que hablan una lengua extranjera... pág.91 

Un sueño... capítulo11; noche memorable, capítulo 13 

Un velo de calígine se extendía lentamente por el cielo, subrepticio y uniforme. pág.145, capítulo 15 relacionado con el sueño.

Aquí arriba uno está un poco en el exilio, es preciso encontrar una especie de desahogo, es preciso esperar algo. pág.198

El tiempo corría... pág 221 el tiempo soplaba... pág 233

Del final no pongo nada, aunque esté plagado de grandes fragmentos. Esto es una pincelada i avant.

Parla la boca de la literatura.

Tant de futbol, tant d´albinegrisme... anem a parlar un poquet i avant de llibres. 

El primer és de Manuel Rivas, autor que m´agrade. L´he llegit a trossos a la Casa del Llibre, he,he i promet, no vaig a explicar de què va perquè hi ha múltiples enllaços, només diré que parla de temes que em sonen molt, verbigratia la boca de la literatura i el segundo manifiesto surrealista per explicar que sa mare parlava a soles.

També s´aprecia la influència de Juan Rulfo, parla de murmullos continuament, de vius i morts i inclús nomena Comala i Pedro Páramo ! Al fragment que hi ha a baix surt el Deportivo de La Coruña, he,he.

Recomanable cent per cent, haurem de trobar temps per atacar-lo perquè al club de lectura hem llegit el de la imatge d´ a baix, de Stefan Zweig, encara falta comentar-lo però diré que m´ha agradat, la capacitat narrativa i la finor del seu estil sedueixen des de les primeres ratlles, com diu la contra-portada. També te moments hiperbòlics d´estos de mai havia vist x, mai mai m´havia sentit així... però en fi, l´he devorat ràpid i molt a gust, igual perquè feia temps no llegia, ocupat en assumptes mundans, materials i literatura técnica menys...creativa. Y lo que te rondaré morena... que diría un castizo.

A més de l´oximoron Asseguda ben dreta al seu lloc - pàg.16, he anotat alguna frase:

Com més insensible em sentia, més intens era en mi el desig de ser allà on la vida s´agita amb més gran intensitat. pàg 29 Quaderns Crema.

La vellesa té un poder singular per treure intensitat als sentiments. pàg.107

La vellesa no és més que deixar de patir pel passat. pàg.108

Un plaer parlar breument de literatura de la bona entre gol i gol albinegre.

Leer un fragmento de "Las voces bajas" (pdf)
A la pàgina 15, conversa: Una de esas que, en el libro de la vida, se da a conocer de forma espontánea la boca de la literatura.

Açò ho escrivia un 30 de juny de 2010:
http://hoanghoat.blogspot.com.es/2010/06/manuel-rivas-el-poeta-surrealista.html

Entrevista recent on es parla del llibre i la seua literatura:
http://www.elpais.com/edigitales/entrevista.html?id=9699

  

La ninfa inconstante. Cabrera Infante.

Además de los retruécanos y juegos de palabras habituales en el autor destaco las referencias sobre literatura, de cine me pasan por alto. El pasado y la memoria son una constante en esta novela.

UNAMUNO: pag 118 (editorial Círculo de lectores) Todo me duele. Como dijo una mona, a mi me duele España. ¡ qué heavy !

BORGES: pag.71, Los átomos fatales repetirán la urgente Afrodita de oro, dijo el Argentino.

Frase que aparece en La noche cíclica, poema del autor Argentino donde los astros y hombres vuelven cíclicamente. Durante toda la novela CABRERA INFANTE le paga vueltas a esta idea, hacia el final más.


VALLE INCLAN, pag.188, hablando de axilas, de forma clara:  

En la axila de uno tenía un valle  y en la otra un inclán. Un perfecto Valle Inclán debajo de los brazos.

De forma más oculta:  Maria Axiladora... Estela... teatral. ¡¡ MAX ESTRELLA !!

NIETZSCHE, 259 la idea del eterno retorno.

La cinta de MOEBIUS: 265, otra vez la idea de unir el fin con el principio.

DANTE: 270 No hay mayor dolor que recordar el tiempo feliz en la desgracia.

¿Habrá alguien pensado algo alguna vez? Tal vez Dante. Al dente.

PLATÓN: 282 mendrugos del banquete del amor. Platón, Platón ¿por qué me persistes? hace referencia a EL BANQUETE O SOBRE EL AMOR.  

Cabrera Infante recibe el premio Cervantes en 1997. ¡ Viva la infanta ! (influencia de la lectura, je,je)

Este libro lo propuso IVAN en el club de lectura, quien ha regresado a su país natal. ¡ Saludos, amigo !

El gato y la lectura sólida.

Esta es la historia , breve por imperativo legal, de un ciudadano del pueblo de los gatos, onírico lugar donde la lectura es costumbre y como se sabe no para el tren. Por esta circunstancia y harto de su mundo de dos lunas se plantó en la estación del pueblo vecino donde se subió al primero que surgió de la nada. Tras un obligado cambio en las vías de tren dejó atrás su hábitat de lectura liviana, lábil y gatuna para profundizar en otra más sólida, más completa, incidiendo en cuestiones inferidas por las palabras y comprendió que con éstas podía entrar en nuevos universos, se podía construir una realidad alternativa. Se pidió un gintónic, con leche por supuesto y se quedó dormido en un sueño profundo y sólido como su lectura emergente.

Hoangho.

Este relatet és un exercici del club de lectura. A partir de tres paraules (un nom, un verb i un adjectiu) es construeix un breu texte basat en elles. Jo he sigut exacerbat purista i crec les he empleades abusant al títol (algun havia de posar) Les meues tocades en sort eren: GATO, LEER, SÓLIDO (amb els virtuals femenins, és clar). No és en contra del que puga semblar a primera vista una crítica a Haruki Murakami, de fet he gastat elements habituals en la seua literatura. Simplement m´han vingut bé per parlar a vuelapluma dels tipus de lectura. Espere us agrade tot i que siga de forma breu.

Miaaau !!

"TIEMPO DE SILENCIO". Apunts meus presos de JOSE LUIS AGUIRRE.

Troballa important. Bé, dues:

- Apunts agafats a classe de COU del profe JOSÉ LUIS AGUIRRE sobre la novel.la de LUIS MARTIN-SANTOS que ara estem llegint al club de lectura.

- Entrevista al professor i escriptor JOSE LUIS AGUIRRE. Mediterráneo 25 de maig de 2008.

TIEMPO DE SILENCIO:

Lo mejor es callarse en tiempos del franquito com l´anomenava l´Aguirre*. Podeu trobar a l´escaneig açò i moltes més dades sobre esta innovadora novel.la, sense xafar pràcticament res del argument, crec és lo de menys:
La ironia, que tant li agrada a l´Aguirre.
Llenguatge barroc ( ja puc donar fe) per a contar-nos el més vulgar, diferència entre el que conta i com ho conta.
Influència del Ulisses de Joyce, adaptat a Espanya.
Parla de la degradació dels personatges, com en Valle-Inclán.
Distribueix les 63 seqüències del llibre en 5 grups: S1 , S2 , S3 , S4 y S5
Ens diu que té part autobiogràfica, part de novel.la existencial francesa (Sartre)...
en fi, llegiu-lo !


AQUELL PROFESSOR DE COU:

Parlaré un poc d´aquell professor de COU d´humor socarró, irònic com he dit, que no s´escarotava si el retrat del Rei ( i la patidora Sofia ) amaneixia a la paperera de classe. A les 8 de la matinada ens llegia llibres, entre ells aquest. Una darrera fila formada pels il.lustres Suso Saura, Pere Pau, Quim Andrés, Xavi Sanahuja, Pere Santolaria, Paco Colomer, servidor de vostés, Gillan-pelut i els dos Carlos, Ordóñez i Guerrero ( asseguts en aquest ordre més o menys ), no sé si prestava gaire atenció al profe que ens parlava de vosté, fet no habitual entre el gremi.
Als exàmens llegia el diari i ens deixava fer, recorde que comentavem el llibre de torn aplicant el que hauriem d´haver estudiat. Trabaje más em va comentar per escrit a un examen que per descomptat encara conserve.

L´ENTREVISTA:

Professor, escriptor, dues vegades finalista del premi Nadal, guionista de sèrie de TVE, diu a l´entrevista escanejada que va preferir vivir en la periferia de las periferias, en la literatura i també a la vida perquè viu a Castelló, a la gloriosa plaça Mª Agustina ! la nostra, la dels coloms !
Afirma: están locos, el urbanismo se ha desbordado y se han cargado Castellón.
Va treballar amb el pare de RITA ( Atunero, escolta ! ) i diu sobre ella: es un animal, no podrán con ella.

*Apunt semi-final: com he comentat ell ens parlava de vosté... i nosaltres li deiem sempre el Aguirre...

Apunt final: disculpeu la meua lletra de ratolí que encara mantinc a l´actualitat, deu ser influència inconscient dels ratolins de la portada de Tiempo de Silencio.

Apunt innecessari: si punxeu sobre les imatges escanejades ho llegireu molt millor.

Afegisc aquest enllaç a posteriori per la gran vàlua, un descobriment:

http://enarchenhologos.blogspot.com/p/la-novela-espanola-de-posguerra.html

PA NEGRE, la Catalunya pobra amb riques paralules.

Com el crostó de pa negre, a l´altar desolat de la taula dels pobres, que només amb la seva figura indicava tot el cerimonial de sacrifici i dolor que alimentava. ( darrer capítol )

Si a París no se acaba nunca Enrique Vila-Matas ens parlava del francés superior de Marguerite Duras, Emili Teixidor gasta un català superior a PA NEGRE, autèntic quadre de la Catalunya rural de postguerra, on surten els disbarats conseqüència d´eixa guerra.

Mitjançant les paraules tracta les qüestions que afecten a l´Andreu, protagonista narrador des del futur, de com va descobrint la bellesa, el sexe, ( Haviem esgotat l´experiència de totes les paraules conegudes ) l´odi i la traïció ( el gest d´orgull que suposava rebutjar la família, les arrels, tot plegat ) capítol 39. L´amor no, el deixa per al món dels adults (L´amor crema... consumeix... mata. ( final cap. 14 ) Està escarmentat per l´experiència de sa mare. A més no comprén els pensaments sense cos, abstractes, com són la Política, l´Esglèsia, les ideies, l´Estat, la Pàtria.

El bosc és símbol de llibertat: bosc infinit... que portava a la llibertat. Un misteri. Misteris que anem descobrint a poc a poc mitjançant diàlegs del món dels grans, paraules que l´Andreu mig comprén i que al lector li aporten informació.

A més d´una caterva de paraules, recull d´expressions i frases fetes com les que deia l´àvia, dites com En lloc de fer llum, fam fum.

Una curiositat a nivell particular: quan explique el procés del conreu del blat, la tia Ció i la Ploramiques, la cosineta, van a espigolar, igual que feia ma mare quan era xiqueta amb la tia Carmen en lloc de la tia Ció.

I obrim un asterisc, com vaig escoltar dir a la ràdio en un programa de paranys lingüístics, perquè tenim pendent la reunió al club on comentarem la novel.la. Resta abordar algunes dicotomies (món adolescent -món adult) , els personatges (el pare, el mestre, la tia Enriqueta, etc.) la fascinació pel noi tísic, pels desgraciats; la prunera, i ... el monstre.

Un atreviment particular:

Per péixer l´ego
i no ésser sòmines o capsigrany
tinc l´enrònia de fer una vèrbola o facècia
un estibarot final.

Es una fal.lera, una suca-mulla,
una enraonia pot ser escadussera.
Espere no espaordir ningú
més aviat deixondir tothom.

No he dit cap guatlla ni falòrnia
supose no haureu escampat la boira
ni tocat el dos...

Es una regalia fer-vos companyonia
consirós i amb cabòries reste,
desitje no haver sigut un carquinyoli
i encomanar-vos la dèria
pel llenguatge de PA NEGRE.


Aquest experiment m´ha recordat el que vaig cometre quan Noverint Universi de Joan Andrés Sorribes, amb el valencià de l´Edat Mitjana, je,je.

Car sia a tots sabut que haverem la reunió e jatsia faltaren qualque hom vam xalar d´allò pus. Misser Joan ens va dar explicacions de la novel.la tro ens van fer fora car era tard.
Vam xarrar de tot un poc i pusc dir que vam gaudir. Mercès al autor per sa presència.

La lluvia amarilla de Julio Llamazares genera debate.

Una novela, una frase puede generar una discusión entre amantes de la lectura. La lluvia amarilla de Julio Llamazares es paradigma. Con la conducción experta de Vicent Usó y la visita del bou Atunero abordamos esta lectura en el club. Resultó difícil conseguir permiso para el bou de carrer pero como vienen elecciones al final dos o tres mugidos y pa dentro...

Estamos de acuerdo en que la lluvia amarilla es el olvido, el paso del tiempo que lo borra todo, envejece a los hombres, destruye fotos y cartas (animado e inanimado), sepulta casas y tumbas (vivo y muerto). El protagonista lo ve todo de color amarillo, marchito. Es el último habitante de Ainielle, un pueblo del Pirineo y nos va contando una historia de modo poético a punto de morir... ¿o está ya muerto? habla sólo ... ¿se ha transtornado? ¿o habla a los elementos de la naturaleza, tan presentes en las metáforas, personificaciones, anáforas y paralelismos que aparecen en la novela?

Algunas similitudes con obras o autores, según distintas visiones:

Con la prosa de Delibes, por la gramática.

Con Pedro Páramo de Juan Rulfo, cuando los muertos cobran vida, por la ambigüedad, por el ambiente del pueblo, amarillo. ¿Estamos hablando de realismo mágico?

Con Robinson Crusoe, por la soledad, por la supervivencia en ella.

Es un anti-Génesis, va quedando sólo, mueren su hija, su mujer, al final queda sólo él... Adán.

Con el Unamuno de Niebla: (mis ojos) ¿no lo estarán soñando...?

Analizamos también las sensaciones, los personajes...

La única frase hablada, misteriosa ella, y final del libro tuvo su comentario. La noche queda para quien es. Al final resulta que la dijo una anciana al hacer el autor un reportaje de televisión... Y es que a veces igual queremos ver o saber demasiado, debemos quedarnos con el virtuosismo y placer de la lectura. ¿Sí? ¿No? ¿Que estic boig?


A vore si endevineu la visió d´Atunero... no va mugir gens i es que em sembla no li ha agradat l´adjectivació del sr. Llamazares com l´herbeta fresca d´Ainielle.

A LA SOMBRA DEL GRANADO. Tariq Ali.

"El sultán se había vuelto a mirar la ciudad por última vez, había sonreído a la al-Hamra y suspirado. Eso había sido todo. Nadie dijo nada. ¿Es que acaso había algo que decir?" pag.40

"Cuando el sultán Abu Abdullah contempló por última vez su reino perdido, se echó a llorar, y entonces su madre, Ayesha, le dijo: Llora con lágrimas de mujer lo que no supiste defender como hombre." pag.61

Dos versiones para un mismo hecho, el fin del reinado musulmán en Al-Andalus.

"Se pelearon entre sí, se mataron unos a otros y fueron incapaces de unirse contra los cristianos", dice el eremita Al-Zindiq para explicar hechos históricos como los Reinos de Taifas y el Califato.

TARIQ ALI nos presenta en A la sombra del granado tres posibles visiones de las religiones imperantes en la Península Ibérica en torno al año 1500 a través de sus personajes. Grosso modo:

.............................................ISLAM................CRISTIANISMO

MODERADA representada por MEEKAL .............. TALAVERA

ESCÉPTICA ....rep. por............. AL ZINDIQ ............MIGUEL (mismo personaje MEEKAL)

RADICAL .......rep. por.............. ZUHAYR ................CISNEROS

Encontraremos, además de costumbres y forma de vida musulmanas de la época y su destrucción a manos cristianas, importante presencia de mujeres, evolución de personajes, símbolos como un juego de ajedrez donde los cristianos son representados con aspecto maléfico con la Reina Isabel al frente y nos hará reflexionar sobre estos asuntos históricos, religiosos, culturales...

Aparición final de un personaje histórico (no lo nombro per no fotre... tampoc massa...) que pretende ser ¿"verídica" o paralelismo? Históricamente es muy forzada su presencia "por estos lares" del sur de Castilla, por tanto un servidor lo interpreta como la segunda, un paralelismo de situaciones o hechos históricos, valga la enésima mención a la apasionante disciplina.

NADA. Carmen Laforet. Una pincelada.

No voy a hablar del C.D.Castellón aunque lo parezca por el título del libro. Tan solo dar unas pinceladas de esta novela de postguerra que hemos leído en el club de lectura. Pinceladas porque se trata de una novela impresionista, escritura como arte, la joven protagonista tiene sensaciones, impresiones, le parece... con innumerables comparaciones, con presencia de olores. La historia se desarrolla en un ambiente agobiante de una casa de Barcelona, donde los personajes rozan la locura por el hambre y vicisitudes tras la guerra civil. Ya sabéis que me gustan las frases ricas:
La locura sonreía em los grifos torcidos... Los desconchados abrían sus bocas desdentadas rezumantes de humedad. pag. 76

Novela sin asunto la define Juan Ramón Jiménez y Delibes: zonas de penumbra, renovación formal de la novela española, se abren interrogantes que nunca se resuelven del todo.

Es pesimista: Me estaba dando cuenta yo, por primera vez, de que todo sigue, se hace gris, se arruina viviendo. De que no hay final en nuestra historia hasta que llega la muerte y el cuerpo se deshace. pag 266. También podría calificarse como existencialista.

Poética: prosa poética, con gran cantidad de sinestesias, comparaciones, anáforas, la estructura en algunos fragmentos...
En la pag. 274 habla del cielo, del aire, revolar polvo y hojas en una macabra danza de cosas muertas. Sentí un dolor de soledad. Otra característica fundamental, la soledad.
La tierra parecía hervir, jadear, desprendiéndose de todos sus venenos. 277
Parecía que me hubiera muerto siglos atrás y que todo mi cuerpo deshecho en polvo minúsculo estuviera dispersado por mares y montañas amplísimas, tan desparramada. ligera y vaga sensación de mi carne y mis huesos sentía. 283

Teoria de los actores en la vida hoanghiana ¿os acordáis?: en la pag.246: yo tenía un pequeño y ruin papel de espectadora. Imposible salirme de él. Imposible libertarme.

Me ha evocado momentos de mi juventud. La casa de Guíxols es la buhardilla de Quique, donde íbamos a hacer trabajos y acabábamos con la compañía de la guitarra de Paco entonando Calle melancolía, Princesa, Las cuatro y diez, y esa de lo siento mucho, la vida es así, no la he inventado yoooooooo. ( Suspiro nostálgico) Pot ser també Blowin in the wind, 70 anys ha complit Bob Dylan, il.lustre...

Más frases:
Como si aún no hubiera retirado los dedos pensativos de su frente. 144 ( ¡ cómo me mola ! )
Yo soy más republicana que usted, porque a mí me tiene sin cuidado lo que los demás piensen, creo en la libertad de ideas. 105 Algo així com el no me importa lo que digan, lo que digan los demás... que cantem/cantavem a Castàlia però més literari.

No entre a analitzar els personatges, per altre capítol...

I prou, perquè tinc un DELIQUIO, me he contagiado del clima de esta novela que mañana no podré comentar malereusment porque estaré de resolutor de incidencias. ¿ Será un eufemismo ?

P.S: Los números de las páginas corresponden a la edición de AUSTRAL Narrativa, ed. Destino.2008
Si pincháis en actores en la vida (rojo) recordaremos lo que el tiempo no nos dio. ( Corcobado)


Blowin in the wind, Mr. Tambourine, Jokerman, The times..., Like a Rolling Stone, Knocking... i altres que no sé el títol, cançons de la meua vida... por supuesto en cassette.

TROBADA CLUBS DE LECTURA. PENSAR I SENTIR.

Trobada de lletraferits lectors a Benicàssim. Organització sublim a càrrec dels membres del club local. Els focus del teatre il.luminen als il.lustres personatges de la palestra.

En el PRIMER ACTE dues representants de l´Ajuntament glossen els esforços realitzats pel seu equip en favor de la lectura i la cultura en general. Estan acompanyades per l´omnipresent Felip, líder de la meua secta castellonenca, (amb tot l´afecte, ell preferís coordinador però ací sóc omnipotent) qui apareix als tres actes actuant de mosca collonera del temps (més afecte per favor, he,he) Estel.lar, amb moltes taules.

Al SEGON, xarrada cronometrada en la qual participe com a primer ponent una "ombra oculta". Ens parla per a qui publica l´editor. Joan Carles Gisbert coneix bé l´ofici i gasta una frase de Goethe per autodefinir-ho: "els editors són fills del dimoni i deuria haver in infern per a ells". Es queixa del poc accés als mitjans de comunicació. Jo pense en Canal 9, no sé el perquè... maniàtic que és u. Igual és perquè ni tan sols van fins Burjassot per informar de Trobades d´escola valenciana.
Agafa la paraula l´escriptor Pasqual Mas (ens va visitar al club de Castelló per comentar la seua novel.la Pavana per a un home sense nom) qui ens explica el funcionament d´un taller d´escriptura que porta ell mateix a la UJI de Castelló, analitzant tots els seus elements: imaginació, memòria, lectura, importància de la primera frase, correcció, combatre el bloqueig... inclús els noms dels personatges de ficció. Nomena el clarinià Bonifacio Reyes com a exemple i cita Max Aub per parlar del taller: "Havia d´escriure allò que imaginava". Com ens movem en un món tecnològic tenen un bloc a internet, Pliegos volantes. I per tecnològic el tercer ponent, José Rubio, qui va oferir una apologia del llibre digital i una visió apocalíptica de la possessió de llibres físics. Va defendre el seu terreny, ens va parlar de papiros i khipus inques, confessa escriu amb ploma mes vaig treure la conclusió de no deixar-li cap llibre perquè els trenca, els deslloma per a escanejar. Ploma-desllom: oxímoron o al menys paradoxa.
Instats per Felip cadascú d´ells ens va recomanar un llibre. A destacar que Pascual Mas nomenara a Juanjo Millás, un dels meus favorits.




Ens avituallem amb mitja hora de retràs ciclista i reprenem animosos la trobada -TERCER ACTE- amb Isabel-Clara Simó, dona valenciana de valors, propera, comunicativa, valenta i independentista. I abans de res escriptora, per això ens parla sobre el fet d´escriure:
Comenta la paradoxa de l´escriptor: humilitat davant el buit front l´orgull de ser Déu.
Els prejudicis, com la tendresa de les dones.
La categoria del valencià/català: segona divisió. No va aclarir si la A o la B. Vull pensar que la A. Pam Pam Orellut !
Les seues "polèmiques" amb Juan Marsé o Arturo Pérez Reverte i l´admiració per Manuel de Pedrolo, Virginia Wolf.
Consells proustians: no fiar-se dels escriptors perquè t´utilitzen per a les seues finalitats.
Frase lapidària amb oxímoron, ara sí, inclòs: "una novel.la és una mentida sincera". M´encisen, ja ho sabeu, són els meus polls flaubertins.
I un truc per saber si la novel.la és bona: si ens fa pensar i ens fa sentir.
Teoria-explicació sobre el lliurament de premis literaris.
Recomanacions: des dels "clàssics" Canetti, Pla, Fuster fins l´actual "Purga" de Sofi Oksanen i la revelació del que està escribint.
Les utilitats de la literatura i una conclusió, no aprofita per res, és art. Pensar i sentir. Es un acte artístic, un plaer per distraure´ns i satisfer la curiositat.

Darrere les pertinents preguntes i dubtes dirigides a l´autora ens obsequiem un opípar i saborós dinar de germanor prop del nostre Mediterrani, com a colofó i amb gloriosa pilota de frare inclosa, on continuem xarrant de la nostra malaltia lletraferida i altres assumptes mundanals.

Tant de bò totes les sectes foren benefactores com aquestes !