Les grues

El G-4 castellonenc va visitar terres aragoneses amb doble objectiu: descobrir el misteri del Monasterio de Piedra (gato encerrado o suposades bombes) i conèixer les grues (grus grus) de la llacuna de Gallocanta.

Ni gato, ni gallo, ni grues, ni canta, menys encara bombes... bò, sí... unes grues van ser vistes passejant pel poble de Bello buscant un bar o similar. Van veure l´escola, van trobar l´esglèsia, mes no el niu desitjat. Ulls humans a refugi, amagats, sorpresos i quasi segur esglaiats, segur vigilaven els moviments de les estranyes grues caminant pel fred i mitja foscor. Impotents i acovardades les aus van decidir sopar a l´hotel on s´allotjarien, una antiga sitja molt ben transformada, fer-se un gintònic amb glaçons mentre miraven futbol i anar-se´n a dormir. Una va caure de la llitera, per poc es trenca un ala; altra amb molt de bec va aprofitar per obrir la finestra a -9 graus de fresqueta, per poc constipe a altra... en fi, sense més peripècies al matí següent van pujar a l´observatori del mateix hotel a veure cosines germanes, mooolt poquetes hi havia, de tota manera cal anar a visitar-les així que pujen als cotxes i previa neteja de cristalls gelats, fan punta a la llacuna... algun familiar llunyà perdut van saludar però el que es van trobar sota les potes va ser una fina capa de salitre i l´ombra de l´arbre... l´aigua tota restava al Monestir del riu Pedra.

Graves efectos de la sequía. Diario de Teruel.

Petjades de grus grus.

  

Algunes poques grues al límit de la llacuna salitrosa.

Vista des de l´observatori de l´hotel de grues. 

Temperatures a les Espanyes la "noche de autos". Líders!

La tardor al Monasterio de Piedra.

I l´aigua.

Ruïnes del monestir.

Les grues, entre profecies i destarifos, encara van prendre el vol cap a altres llocs: pobles amb esglèsies i castell, badlands i travertins, i per descomptat indrets amb aigua.

 Daroca des del castell.

Encreuament de bells camins. Anento, Aguallueve, basses...

  

El que ens hem perdut, fa un any:

Coneishem era Val d´Aran, era essència des Pirenèus.

Com estatz ?

Arran la visita al Val d´Aran, vall de valls, topònim redundant en eusquera i en la realitat, se m´ha despertat una curiositat per coneisher era istòria i lengua deth país. No arribaré a nacionalitzar-me aranés però supose estaré pesadet una temporadeta amb la varietat del occità que allí es parla.

Aclaracions prèvies: país no té el sentit absolut que els espanyols li donen, les fotos són meues, la cursiva s´intenta siga aranés i us aconselle visitar esta capritxós regal de la natura, els sues poblets i també les glèises, que obren les portes al cel del Romànic.

"Tot és llatí, ens entenem"., com diu Claudio Aventín, el gran guida d´Aran Culturau, empresa de serveis turístics, que afortunadament vam tindre. Anècdota: enorme "actor" en el sentit de la personal teoria "tot és mentida/show de Truman". El primer dia, en visita espontània i particular, estava atenent una exposició sobre Cinèma en temps de guèrra, exili e repression. Sorpresa majúscula quan al dia següent a l´autocar em sonen les paraules pel micro del nou guia... al baixar i veure-li el "careto"... és ell, Vielha és menuda però no tant. Este òme traspua estima per i compromís amb la seua terra. Demostra els estudis de Geografia i Història, art, és professor d´esquí... especialista en maquis, (episodi notori d´Aran) li vaig etzibar un comentari sobre el llibre del nostre Juanlu Porcar, "Un país en gris i negre", de memoriau istòrica però a Castelló. Li vaig preguntar on estàven les vaques dins del poble (que no intramurs, aixó seria a Poblet o Montblanc, també visitats com veureu) d´era mia memoriau  quan vaig visitar Vielha en excursió de 8é EGB camí sant de Lourdes. El record era cert mes les amigues del bou Atunero han estat substituïdes pel "monocultiu de la neu"... Claudio dixit.

Passem a imatges tu, ja n´hi ha prou !, abans us deixe enllaços d´interés. Ja haureu observat que l´aranés (generalitzant a lo bèstia) es menja les Hs i molts mots acaben amb -U... Adiu !

Aran TV  : video-reportatge (9 minutets)
Era Glèisa Sant Andreu de Salardú ei un des emplaçaments més importanti deth romanic aranés. Ath delà, Claudio Aventin, mos parle sus era empresa de guides Aran Culturau.

Diccionari d´aranés 

Conselh Generau d´Aran  creat al segle XIV, integrat a la Corona d´Aragó, amb privilegis històrics, restablit en 1991.

Er aranés s'a de víuer (El País) : "Cada varietat ha de conservar la seva identitat perquè són la riquesa de la llengua", aconsella el membre de la secció d'Història de l'Institut d'Estudis Aranesos Claudio Aventín.

Les primeres fotos corresponen a l´esglèsia d Unha i este poblet vist des de Salardú. 

Pintures policromades medievals esglèsia Sant Andreu. Salardú (Naut Aran)

Claudio obrint les portes del cel... Unha

Pintures a Unha. Esglèsia romànica, segle XII.

Sorpreses pel camí

portada glèisa Sant Miquèu de Vielha. Coneishem a Claudi.

Panteó real de la Corona d´Aragó al Monestir de Poblet, Jaume I inclòs.

Exterior esglèsia d´Unha, on hi ha maquis soterrats.

Bossòst. Val d´Aran

Tinc imatges per fer vàries rutes, així que deixarem per altre dia la d´animals, la pancatalanista, l´albinegra, l´anecdòtica, l´eròtica... ací va alguna:

Arrimeu amb la lupa

La importancia de los ríos.

Aprovechando que el Pisuerga pasa por Valladolid y siguiendo con el tono amarillento del blog vamos a hablar de los ríos con esta imagen inicial del Hoang Ho o río Amarillo también conocido como el Indomable. El otro río chino importante es el Yang Tsé Kiang o Azul que en ocasiones se transforma en rojo, o sea, ¡ blaugrana !

Faemino y Cansado opinan, además de que el Museo del Prado está desaprovechado, que los ríos están muy bien pensados... y así es porque ya lo dijo Jorge Manrique en sus Coplas...:

 

 Nuestras vidas son los ríos        
que van a dar en la mar,
que es el morir;
allí van los señoríos
derechos a se acabar
y consumir;                          
allí los ríos caudales,
allí los otros medianos
y más chicos,
y llegados, son iguales
los que viven por sus manos          
y los ricos.

O Heráclito en sus disquisiciones filosóficas:

 En los mismos ríos entramos y no entramos, [pues] somos y no somos [los mismos]» (citado erróneamente, debido a una obra de Platón, como «Ningún hombre puede bañarse dos veces en el mismo río»)

En la novela El médico de Noah Gordon simbolizan las distintas religiones. En este caso, el mar donde desembocan representa el alcanzar a Dios, el Cielo.

                                    La paz del río Araguaia, el de Pere Casaldàliga.

Todo esto viene por la frase oída por todos en más de una ocasión referida a nuestros estudiantes: ¡ Y no se saben los ríos de España ! ... verbigracia: el Miño con su afluente el Sil ... de hecho, creo era más fundamental memorizar esta retahíla que conocer la idiosincrasia de los gallegos, con sus características, incluidos por y para su desgracia, los caciques.

Parece una antigua obsesión... ignorando y desafiando neciamente, a lo Ignatius J. Reilly, las leyes pedagógicas más elementales ( aprendizaje de lo particular a lo general, de lo local a lo universal...). Primer el Millars o el riu Sec i després el Volga o el Hoang Ho, siempre pasando por Valladolid, por supuesto.   

 

                                     El Pisuerga a su paso por Valladolid.