"L´escriptor es aquell a qui escriure li resulta més difícil que a la resta de persones". Thomas Mann.

"La terra de ma terra és pols del meu camí
que a mon dolor s’aferra i mai no fuig de mi." Bernat Artola.



dissabte, 28 de desembre de 2013

Noverint universi... Bufanúvols es muda.



Noverint universi, sàpiguen tots els castellonencs Bufanúvols s´ha traslladat, l´han traslladat. No és innocentada, malgrat la data.

Bufanúvols, fent cluixir les fulles de pell de rabosa adobada de lo seu llibrot, va començar a referir tota la conquesta que en ratlles, garramanxos i samboris tenia apuntada.
(del capítol Lo retorn de Tombatossals)

Com nul hom diu res ho diem nosaltres: l´escultura de Melchor Zapata va desaparèixer de la seua ubicació prop de Tombatossals i Arrancapins, ni rastre... vaig anar a preguntar als bous de Lledó, amics meus, no sabien res; àdhuc algun polític, tampoc coneixia la notícia.
Després d´un dia de fort vent a Castelló, sens dubte provocat pel nostre protagonista com una mena de protesta, ja m´ha desvetllat Schopi, més parladoret hui que Barli, que Bufanúvols s´havia enfadat perquè l´allunyaven de Tombatossals i del seu company de conlloga. Està al mateix carrer més cap al nord, al costat del Segon Molí, on veurà més gent però també tindrà més trànsit de cotxes. Això no li importa, el que no li sembla bé és el nom del carrer on és, pot haver confusions...

La foto és antiga, aneu in situ i de pas saludeu a totes les escultures ( o estàtues? ) dels voltants.

Estic atrevit hui i ho manifeste amb dos destarifos remember:

Recupere el que vaig publicar fa tres anys sobre el Segon Molí (torne a estar abandonat) a l´enllaç.
Aleshores escrivia: hi ha rumors que diuen posaran un cap de Fabra, no sé si el alcalde o el faraó. Al capdavall han plantat a Bufanúvols, menys mal !
  
I el comentari en valencià antic a la maniera de i sobre la novel.la de Joan Andrés Sorribes (amb qui la vam analitzar al club) de títol Noverint universi, com l´encapçalament de l´entrada:

Car sia a tots sabut que haverem la reunió e jatsia faltaren qualque hom vam xalar d´allò pus. Misser Joan ens va dar explicacions de la novel.la tro ens van fer fora car era tard.
Vam xarrar de tot un poc i pusc dir que vam gaudir. Mercès al autor per sa presència.

(Que em perdonen els puristes l´atreviment)
 

dimecres, 25 de desembre de 2013

Obabakoak, regal de Nadal.


Un eco de aplausos per a Obabakoak, novel.la de Bernardo Atxaga que em va recomanar l´amic Joan Antoni, una garantia en estos menesters com va quedar palés quan Pedro Páramo verbi gratia. Com este, també aparegut a la fira del llibre antic de Castelló, eixa ciutat on les escultures tenen vida pròpia: ha desaparegut literalment la de Bufanúvols !! les forces polítiques investigaran...

Tornem a Obaba, a Villamediana, a personatges com Juan de Tassis o Samuel Tellería Uribe, a l´escriptura i la memòria, a capítols o contes com Finis coronat opus o Método para plagiar, on es fa una bona metàfora de la llengua basca. Com no us enterareu massa ací teniu un enllaç/panegíric de l´obra:

http://www.alfaguara.com/es/libro/obabakoak/   


Altra metàfora, el joc de l´Oca. Al final (A modo de autobiografía) l´autor ens parla, mitjançant ella, de la vida aplicat a la literatura basca, a l´escriptor adolescent amb un farcell de la casella 1...

Pero seguiremos intentándolo, seguiremos escribiendo. El tablero está ahí para que juguemos.

I ací una magnífica pàgina on analiza l´obra d´Atxaga i per descomptat Obabakoak:


Com diu una crítica aborda qüestions universals, això si, afegisc jo amb gran imaginació i originalitat. Prosa fàcil de llegir, fluïda, on els llocs i situacions van canviant units més o menys per l´esperit del llibre, eixa recerca de la paraula, del tot està ja inventat. El protagonista busca paraules però la darrera no la troba:

hitzak ez zeukala niregana etortzeko asmorik. [...] Azken hitza ez zen inondik azaltzen

Com domine el basc, eh? ja m´agradaria... Quiero decir que el protagonista es queda sord de l´oïda dreta... com jo un poc... quiero decir que espere no em passe com a ell... quiero decir... llangardaixos...

Al pròleg Ibon Sarasola fa una introducció a l´euskara i literatura basca.

Han fet pel.lícula basada en Obabakoak, és diferent, amb alguns canvis. Opine que el llibre, com sol pasar, és millor.

diumenge, 22 de desembre de 2013

Bon Nadal amb campanes.


En lloc de seguir el timo de la loteria vaig a parlar dels meus amics els acúfens o tinnitus. Esta paraula significa en llatí que sona com una campana. Doncs això és el que m´acompanya des de fa més d´un any, tinc no un zumbido com es sol dir, sinò una rentadora perenne a l´oïda dreta perquè es tracta de sordera súbita, tres especialistes dixit... 

Grosso modo, la causa és desconeguda i abundant en la comparança té les seues fases, si t´estresses és com un centrifugat. Hi ha que evitar els sorolls forts com et diu l´experiència i indubtablement et canvia la vida. Hi ha variants com la síndrome de Menière, un amic em consta la pateix. El gran Juanjo Millás, en un article surrealista marca de la casa, La comida de los sábados, aporta inverosímils solucions i diu que provenen del interior de la bóveda craneal, de lo más profundo de la calavera. Així que inexorablement han aprés a conviure dins el crani heidelbergensis amb el rei oximoron, figures literàries vàries i dèries albinegres. No tens dolor, no em mareje, tot i que sempre està ahí, fidel. El cas es que t´acostumes.

Este article de la psicóloga Clara Esquena i Freixas, Si plores perquè has perdut el sol..., amb els seus enllaços, us donarà llum sobre la qüestió.

Mentres escric estes sorolloses línies sembla que al C.D. Castellón li ha tocat un pessiguet de la loteria, ha,ha. Albricias i oximoron !

I per no amargar a ningú acabaré felicitant les festes compartint l´esperançadora imatge (també marca de la casa com Millás) que ens ha regalat el meu germà Ferran i la seua família

BON NADAL A TOT HOM !!


diumenge, 8 de desembre de 2013

Centenari Albinegre



































Hace justo un mes hablé de Sentimiento Albinegro y he procurado mostrar todos los actos del 90 aniversari. Ahora que nos hemos constituido en Centenari Albinegre aquí tenéis este mosaico tan chulo que el camarada Dani ha elaborado que bien podría ser un símbolo de la gran familia albinegra, al menos la que entra en twitter, foro de albinegrismo pero también de demasiadas luchas tan fratricidas como inútiles. 
Si entráis en este enlace además del regalo hay versiones de música albinegra y navegando con mar en calma podéis conocer lo que hacemos:

(estarà també en ENLLAÇOS IL.LUSTRES, a la dreta del blog)

Hace dos maratones Filípides Julio nos narró su experiencia mediante lo que bauticé prosa atlética. Hoy no hace falta aseverar que no la he corrido pero he acudido a animar a los corredores junto a compañeros de la asociación. Ha sido una bonita experiencia en general y en particular comprobar el gran número de maratonianos albinegros que han lanzado el grito del orgullo tribal (como dice Pepe Beltrán) al pasar por Castalia, jaleados por unos frikis pertrechados con banderas patrióticas y vestimenta ad hoc como nuestro Wally albinegro Toni. ;-)

Y entre los corredores albinegros uno muy especial, Nacho Prades, integrante de Centenari Albinegre.
¡ Enhorabuena Nacho, has cumplido ! Y el Castellón también lo hará.
Video realizado por el cameraman Alejandro Moll:



Fotos carrera página C.D. Castellón



  

Por supuesto destacar una vez más la proeza de los atletas y el gran logro personal que supone acabar la Maratón.

Para acabar un asunto que me corroe: ¿no os ha pasado que os persiguen las palabras? al leer el periódico, un libro... palabras adormecidas que de repente están en todas partes... como si fueran actores, el show de Truman palabrero. Esta semana destacaré:
ZUMBIDO, DESPERTADOR, CALENDARIO, TRAPECIO, BACALAO i la valenciana MONIATO.

diumenge, 1 de desembre de 2013

Zumbidos de la actualidad.


¿No oyen el zumbido de la banalidad del mal? escribía Manuel Rivas ayer en EL PAIS usando la expresión de la filósofa judía Hannah Arendt. Yo que escucho sin querer el perenne zumbido de mis acúfenos doy voz a este libro de Rivas sobre Vicente Ferrer en una semana lamentable de noticias localistas. Ferrer es un Casaldàliga, un home no banal, un home humà que va fer el bé i l´obra del qual continua. Preferisc encapsalar l´entrada en positiu, llibre i sèrie de televisió amb Imanol Arias fent del filantrop:

http://www.rtve.es/contenidos/rtve/ferrerlibro.pdf

http://www.rtve.es/television/20131128/manuel-rivas-se-adentra-personalidad-vicente-ferrer-rumbo-estrellas-dificultades/804080.shtml

Anem a pel zumbido de la vulgaritat localista:


Esta és la realitat, no podem veure/escoltar la tele en la nostra llengua, només a TV Castelló i quan els planetes s´alineen. No ens morirem però sembla com menys dictatorial.


Anirà finalment ? S´aplicarà la justícia ? de moment veiem una imatge que ja no veurem, ho dic per la llengua, és clar.

Premi al comentari desafortunat (que acabe d´instaurar) al periodista Víctor Mut del Mediterráneo a twitter:
Bon dia. Que bien ha quedado paso TRAM en plaza Borrull. Ni murallas ni historias. Solo falta el tren

Doncs si, falta el tren. I la Història i el respecte al Patrimoni i la vergonya dels que ens manen a Castelló i al País Valencià. Recordem: 

anècdota setmanal ha estat a la columna de Pepe Beltrán, he tingut l´honor de ser nomenat a Las Cuarenta del Levante gràcies a ... l´oxímoron, he,he:

  Siento en el alma cada gol en contra, cada patada, cada silbido. Sólo la unión inequívoca puede enderezar el rumbo de un equipo que nació roto y descompensado, al que luego han acusado de falta de implicación después de enviar a quienes más se han expuesto en curiosa contraprestación (otro oxímoron, Juanjo).

Ja és la tercera vegada i no per diatriba. Dues amb el nom apocopat i una amagant-me amb Hoangho.

Altra neosecció, l´article de la setmanaDesmontando a Faulkner. Juan Cruz, EL PAÍS

Bona setmana i carpe diem !

diumenge, 24 de novembre de 2013

Castàlia. Temple, nimfes, déus i bous.




























Según Estrabón, in propinquo Sagunti sunt urbis Chersonesus, Oleastrum, Cartalias (o Castalias), es decir, "cerca de Sagunto están las ciudades de Quersoneso, Oleastro y Cartalía  (o Castalia)". (...)

No ocurre nada extraordinario si recreamos la historia mítica del dios Apolo intentando aprovecharse de la ninfa Castalia, hija de Aqueolo, padre de las sirenas, que se vovió toro y uno de cuyos cuernos, al ser vencido por Hércules, se transformó en el fabuloso cuerno de la abundancia. La ninfa, perseguida por la mala suerte y acosada por el bello dios, cae en la fuente y perece ahogada. Desde entonces, en las mágicas aguas se lavaban los pies los peregrinos antes de acceder al templo de Delfos, siguiendo el ritual consuetudinario y de supuesto mandato divino. (...)

El ilustre historiador (D. José Sánchez Adell, el Gran Home) llega a la conclusión de que el antiguo Castelló -la hipotética vilavella a que hace referencia alguna cita directa (Llibre de la Peyta), además del nombre de un mojón situado en el camino que a ella llevaba- debió estar cabe la Font de la Reina.    

La Magdalena. Del mito a la realidad. Àlvar Monferrer.

 

Hui tornem els albinegres a l´estadi Castàlia, al temple on cada quinze dies peregrinem i ens purifiquem com les nimfes inspiradores de les fonts... amb gespa nova, amb renovada il.lusió, igual haurem d´inventar un ritual que no siga el carajillo o gintònic per acudir a hora prudent i escoltar l´himne amb vellos de punta. Jo complisc la segona premissa, la primera en dies de festa gran. 
Capelleta ja en tenim, com el Barça, però esta castellonera. Ací teniu algunes fotos de l´actual i antic Castàlia que tants records ens evoquen, fruit de les hores passades amb delictícia, com al Tombatossals (partits, entrenos, amateur, presentacions, reunions, cel.lebracions...):

Capelleta dedicada a la Mare de Déu del Lledó.


Inauguració estadi Castàlia primigeni, 4-11-1945

Gota freda 1949

Últim partit contra el Recreativo al vell estadi, 11-05-1986


 EX LIBRIS:

Prehistòria

Història moderna


Història contemporània
                                                                             
Acabem amb l´humor de bona llei de Sánchez Adell, com reflexa Àlvar Monferrer al llibre:

Hubo un tiempo en que la mítica Castalia igual servía para bautizar un estadio deportivo como a un producto de droguería.

diumenge, 17 de novembre de 2013

Les Palmeretes de Castelló.


Parlarem de les palmeres, no del putiferi, no som vulgars com algun maleducat ens ha insultat en àmbits albinegres... Les Palmeretes de Castelló, perquè a altres indrets també hi ha, com al Perellonet de Sueca, on tenia una casa una amiga, Mari Carmen, i també l´il.lustre Vicent Andrés Estellés
No ens desviem, tornem al meu barri, a l´avinguda Caputxins, on he jugat a futbol de menut... eixes palmeres que estan morint eren els postes, els pals de les porteries. No passaven massa cotxes, algun 600 com el de la foto.
Doncs el Rhynchophorus ferrugineus de farragós nom, picudo roig per als enemics, ha arrasat en eixes Phoenix canariensis, palmera canària, la espècie que composava eixes palmeretes, en diminutiu, perquè es deguen plantar almenys farà uns 80 anys, els meus pares ja les coneixien. Mireu quin enllaç més xulo:

http://recuerdosdecastellon.wordpress.com/category/avda-capuchinos/

Carro i tot !



Sembla que el roig este, res a veure amb el presi dels groguets, ha acabat amb 58 de les 60 canariensis primigènies. Tres tales, 26 en la darrera que deixen un aspecte desolador al recòrrer este emblemàtic passeig que arribava fins la plaça Juan XXIII on s´obria la sèquia major, la sequiota... (no entrem a parlar de muralles i història sotarrades a Castelló que em pose nerviós i no ho dic per la sèquia, ja ho sabeu...) quan vestit o no amb samarreta del Barça apuntava a la part interior de la soca de la palmera, ara tocó que fa mal olor i mal al cor.

Altre enllaç, de Jose Albalat: Las sufridas palmeras, 26-01-2010.
http://www.elperiodic.com/opinion/jose

palmeres afectades

Per acabar celebrem el 20 de novembre, dia de les lletres valencianes, amb un fragment de Tombatossals que parla de palmitos i margalloneres, una mena de palmeres enanes:

- Senyor Rei Barbut -va dir Cagueme interrumpint- lo que vós voleu és que arrabassen i tiren fora margallons, puix se veu que asseciats esteu de filloles i cabota*; ara voleu albercocs i tarongetes...
- I bona verdura -va dir Bufanúvols-; però permeteu que los palmitos* no els arrabassen tots... que ne queden per a graneres.

(Tombatossals en la cort del rei Barbut) pàg 102, L´Estel.

Filloles i cabota: és allò millor del margalló. La cabota és la medul.la d´aquest.
Palmitos: les fulles de la margallonera.

dissabte, 9 de novembre de 2013

Sentimiento Albinegro.


Mirando el escudo
me siento en una sala muy familiar
mirando la pancarta
me siento orgulloso de ser sentimental
los del res non verba para unos
los muditos, los titiriteros para otros.

Déu ens cria i ens ajuntem
els de mantindre la brasa 
justícia és el que volem.
Independència ergo soledat.

La família albinegra ja no és gran
alguns es volen refundar
mes jo crec arribarem a celebrar
el centenari gràcies a esta gentola
que lluite per fer justícia
i mantindre les senyes d´identitat.

PAM PAM ORELLUT
deien al Sequiol
Pam Pam Orellut
cridem a Castàlia
Pam Pam Orellut
a l´ànima i al cervell...

...malalt d´albinegrisme, com els de la junta de Sentimiento Albinegro als quals vull dedicar esta tropelia, este atreviment. Col.laborem amb ells perquè són els únics que lluiten veritablement pel Club Deportivo Castellón, les institucions miren cap altre lloc, i així mateix agraïm el seu esforç.



Esta foto no és de hui però tant se val.

Etiquete com a poesia, igual és l´oximoron pertinent...

Esta foto és una metàfora, un símbol...









Us deixe enllaços:
Pàgina de Sentimiento Albinegro

Facebook de Sentiment Albinegre

Articles de premsa dels mitjans que van acudir:


Levante (Enrique Ballester) i també Yolanda Peris.
El Mundo (Edu Chova)


  Tras el rastro del desfalco en el Club Deportivo Castellón  (Lorena Ortega) EL PAÍS.

dimecres, 30 d’octubre de 2013

El Parc del Meridià, futur MarjalVegas

Ara que la terrible crisi dels blocs de formigó a la mar de Gibraltar ha passat de moda (crisi, d'altra banda, que és el fet més important que ha succeït a Europa en els últims vint anys, com ho demostra el tractament objectivament obsessiu que han fet del tema tots els mitjans de comunicació del món i part dels de Mart i Venus), ara que aqueixa crisi ha passat de moda, dic, és l'hora de plantejar al senyor David Cameron un altre tema fonamental en les nostres vides: el Meridià Number Zero no pot seguir anomenant-se de Greenwich, ha d'anomenar-se Meridià de la Marjal de Castelló. Ja és hora que el Consell de Seguretat de l'ONU, el Fons Monetari Internacional, la UNESCO i l'Associació de Veïns del Barri de la Guinea es prenguen seriosament aquest tema i pressionen Londres perquè accedisca a canviar-ne el nom.
Aquest estiu, un dia, vaig anar a pegar una volta al nostre famós Parc del Meridià. Sempre està de gom a gom i aquell dia també... aquell dia també fins que va arribar el bou Atunero. Com corrien, els idiotes! No vaig poder traure la càmera a temps i per això el parc es veu buit en les fotografies. No obstant això, es pot apreciar la grandesa de l'espai, la sèquia que el travessa, l'ermita al fons...

 I ara propose, exigisc a les autoritats locals que dins de l'apartat pressupostari de “Despeses faraòniques que no valen per a res, si de cas per a fer el ridícul”, destinen una partida per millorar el Parc del Meridià. És fonamental per a reactivar l'economia local promocionar el turisme de masses embogides, i per això cal rascar-se la butxaca i, a més, buscar un inversor d'aquells que es pensen que el món sencer és la seua finca, per tal de crear-hi un MarjalVegas, un espai on els ludòpates nacionals i internacionals puguen sentir-se com al paradís. Amb el nostre projecte, competirem amb Madrid, amb Montecarlo i amb Las Vegas directament. I vencerem. Canviarem la legislació perquè els visitants puguen lliurar-se a tots els plaers: legalitzarem el tabac i les drogues, instaurarem l'esclavitud, fomentarem la prostitució...
Ah! Ja ho estic veient, per fi Castelló i la seua marjal serà al lloc que li pertoca. Totbou ens envejarà una altra vegada, sempre ha sigut així i això mai no ha de canviar. Mireu, mireu aquest parc, jo ja escolte el so de la ruleta giravoltant a tota velocitat i la veu engolada del crupier, els raucs de les granotes de la sèquia i el soroll de les fitxes fregant el tapet, els trets dels arruïnats suïcides i els bitllets circulant sense descans.
 

diumenge, 27 d’octubre de 2013

I vam anar a l´Àgora...


Cartell anunciador premonitori perquè vam comprar sengles entrades per la semi bona, la de vesprà, i esta va ser, Ferru vs Nico. No va tindre massa història, Ferrer es va imposar a Almagro: crònica Marca
Este matí igual he anat al Marquina a complir l´oximoron albinegre però ahir tocava disfressar-se de pijo i acudir a l´Àgora, no grega sinò valenciana, a complir el desig de la meua benvolguda filla tennista Cris.

Em vaig posar el pol festuc, o siga, polo pistaxo Tata Martino (que a més va portar sort contra el Madrid) vam escrutar l´ambient i assistir al partit. La veritat és que impressiona observar les canonades que es peguen a la treta de pilota, la consumada tècnica (estem parlant dels nºs 3 i 13 actuals), els tantos espectaculars (deixades, col.locacions als raconets...) però tal vegada el que més els llargs pilotejos amb l´error final motivat per cansament o desubicació. Com veieu no sóc un enterat de la raqueta però ja controle els paral.lels, el revés a una mà... il.lustrat per Cris, i el cagalló per sèquia batejat per mi. Curiosament vamos Nico ! que va perdre l´aplicava millor que vamos Ferru ! campió. 
A més d´ambient prou pijo en general em va cridar l´atenció el nerviosisme del públic. A cada pausa tenien que anar-se´n a beure, a pixar, jo què sé... xa xi mireu, collita ! imaginave a Castàlia este moviment i no... som diferents, més garrulins, més patidors i més autèntics.

En fi, ho vam passar molt bé, va durar poc però molt intens. Una bonica experiència. Ens va faltar retratar-nos amb una raqueta gegant però som tímids, una altra ocasió hi haurà.

 

dijous, 17 d’octubre de 2013

Vicent-Pau Serra i Fortuño, del Raval i de Castelló.



Un blog costumbrista com este, localista, moderadament lletraferit o apassionat del valencià, alguns diuen pancatalanista, altres diran necrològic, perquè no pot, no puc obviar la mort de VICENT-PAU SERRA I FORTUÑO, home polifacètic del Raval i de Castelló com diu Vicent Pitarch al programa que us recomane de TV Castelló, a més d´altres enllaços per veure l´abast de la seua obra:

Retalls d´una vida. TV Castelló


El camí.

Mediterráneo. Vicente Cornelles.

Vicent Pau a més de poeta, etnògraf... va ser, lo primer com ell diu, mestre. La meua filla el va tindre al col.legi Isabel Ferrer. Sempre recordaré el seu somriure contagiós a l´eixida, la paraula amable amb la xiqueta, el rebombori o convoi amb les àvies. Ens ha deixat un castelloner de soca.
Com diu Carlos Laguna al vídeo transmetia el seu amor per la cultura, per lo nostre.  
Lluís Meseguer afirma en una magnífica necrològica al Levante que en Vicent era hàbit un entusiasme intel.lectual capaç d´una rara combinació d´intuïció, ironia i positivisme.  
V. Pitarch també el qualifica com un reivindicador de l´escola en valencià.
Cal difondre la seua extensa obra com a millor comiat. Juli Domingo.

Us deixe algunes frases del reportatge:


Cada vegà que es mor una persona major és un llibre que es perd.

No es pot mirar cap al futur sense tindre ben arrelats els peus a la terra.

Llibres en valencià no n´hi havia ni un! 

Vicent esperava ser un vaixell que va camí de llocs llunyans i somnis nous, com va escriure recentment ell mateix i ens recorda Meseguer.

dissabte, 12 d’octubre de 2013

Fracking, Castor i Juan Luís León.





















Hui dia 12 d´octubre no parlarem del bodorrio d´ahir a Vila, ni del nou entrenador albinegre, ni hem penjat cap bandera... aprofitarem per denunciar, mitjançant esta notícia que llegíem a EL PAÍS, les barbaritats de les prospeccions del fracking i del projecte Castor de Floren a les costes castellonenques i dels nostres germans catalans. Pur qué? Why? doncs sincerament perquè apareix a la foto l´amic Juan Luís León, integrante que fue de la familia Peláez. Las vicisitudes e imperativos normales de la vida nos han llevado al distanciamiento (nos encontramos a veces por ahí y está pendiente una comida sine die) y cual ha sido mi sorpresa de verlo protestando a la plaça de les aules en la edición impresa de este periódico no pepero.

Acabaría en inglés pero no estoy preparado para tan magna empresa de completar la entrada trilingüe, el gran Juan Luís lo haría fácilmente por su origen. Me he alegrado de verlo mentres em fotia l´esmorzar y espero vosotros también lo hagáis, esmorzar i alegrarse, y también que no hayan més earthquakes and they will to make the hand ! Here is the notice:     

Notícia EL PAIS 12-10-2013

Come on !

diumenge, 6 d’octubre de 2013

El blog de l´oxímoron.


oximoron, la figura del llenguatge absurda on el terme mateix ho és: oxýs: ‘agudo, punzante’ y morós: ‘fofo, romo, tonto’. Ja li vam retre un homenatge amb matxambrat d´oximoron prestats:

Homenaje al oxímoron

Recordarem algunes entrades oblidades, tal vegada sotarrades per la malaltia albinegra, que donen la clau per entendre el blog doncs em consta hi ha seguidors més recents no les hauran disfrutat/patit, a risc de caure en el pleonasme, figura radicalment oposada al nostre rei republicà, tot i que un 23 de febrer el recolzava, el reafirmava en el poder:

Rebel.lió lletraferida al meu cervell. 

Passem a altra entrada no menys inquietant on es donaven, mitjançant anècdotes brutals, proves concloents de

El gran teatre del món.

Esta primera trilogia aclaridora dóna pas a altres com la localista del Raval de Sant Fèlix:

Del raval... i en festes.

Del Raval... i els malnoms.

Del Raval... i els costums.

Completada amb més literatura ravalera:

Pobilla... i en fanecaes. Dels dos ravals. Los 40 de copas.

i localista:

La sèquia de l´Obra en els records i en la literatura.

Parlant de records:

La Normal i els records.

Per no cansar acabem amb col.laboradors:

Gillan, el poeta urbà o subtil poeta.

La nostàlgica Begoña.

Crónica de una maratón. Por "Filípides" JULIO.


I com no, el gran BOU ATUNEROOOO, amb seccions com els balls de pel.lícula de caire estrafolari, des de El marido de la peluquera fins a Singing in the rain, anàlisis culturals de literatura i pintura, viatges i dèries. Atunero és l´amic Ximo Ramos. També té trilogia:

La meravellosa troballa breu de Perot de Granyana inspiradora dels nostres amics bous:

Schopi i Barli

Muuuuuuu, SALUTACIONS OXIMORONIANES !

Estrambot no necessari: No cal dir que punxant els enllaços podeu llegir les entrades corresponents.


diumenge, 22 de setembre de 2013

G4 local d´amistat i aprenentatge.



Si tot hom en veritat, el seu poble vol defendre,
el primer que ha de fer és estudiar i dependre.
Carles Salvador

El G4 era una reunió de països que es reunien per arreglar el món. Per a mi i un grupet d´amics és el sopar amb tertúlia posterior que fem divendres nit de forma aleatòria. Us els presentaré sense permís, a traïció i a risc de rajaments.

Encapçale l´entrada amb esta inquietant foto per il.lustrar un poc les nostres inquietuts. Parlem de tot un poc amb tota lògica, amb interés per la Història, literatura, esports, viatges, política... com tot lo món, això si, sense ser pretensiós amb bon nivell, jo almenys aprenc molt. En realitat som quatre o uns pocs més, segons nits:

Començe amb Juanlu, co-autor del llibre de la foto Castelló sota les bombes i autor de Un país en gris i negre que porta a les mans el dia de la presentació i que us recomane, fruit de molts anys d´investigació. És membre del Grup per la Recerca de la Memòria Històrica de Castelló.


Sap sobretot d´Història i de la Guerra Civil a Castelló en concret. També és un consumat atleta de fons.



Joan Antoni, un home del Renaixement, gran lector, amant d´informació domine tots els àmbits de les lletres. Compromés, a les estones lliures es dedica a protestar. És el de la rereguarda. Li agrada caminar, gran viatger... no li agrada Castelló (ciutat). M´acuse obertament de localista. Segurament té raó.


 Fins i tot a la tele, min. 26 30´´:  Notícies Cuatro


Isidoro, també atleta, també mediàtic a Cuatro en concursos i albinegre de tota la vida ! Va estar a la final copera encara que no se recorda massa. S´ha aficionat als números romans.



Ximo Sari li pega a tot, nadador, fumador modern de l´invent eixe del vapor, sempre aporta el seu punt de vista crític, domina totes les qüestions. Especialista en informàtica i... apostes. Aquí el tenim darrere el sr Francesc Colomer en plena manifa sota la pancarta (de negre):



L´altre Ximo té dues dimensions, la personal i la d´Atunero, el bou company al blog. Escriu, llig, corre, protesta... anava a Castàlia quan el Castelló era el Castelló assevera. Ha escrit El amor no es lo pactado, La meravellosa troballa... i rep premis, com el de Narrativa breu de Vila.real amb Primavera:


Fem el carajillo: 
Comentem breument la foto inquietant paradigma que he batejat de l´inici. Ho faig així per l´home recolzat contra la paret de l´esquerra. És un bombardeig a la Porta del Sol de Castelló, aleshores plaça Emilio Castelar. La gent corre a refugiar-se al actual Casino Antic, seu del Front Popular quan la trista Guerra. 23 de març de 1937. Què fa tan quiet mentre sonen les sirenes d´alarma i la resta de persones corren amb paüra ? és un guàrdia d´assalt ? un suïcida ? què penseu ? ... en qualsevol cas és un bon principi de novel.la.
Es pot apreciar als fons una pancarta de la C.N.T.

Mamprenem el digestiu gintònic per acabar presentacions de membres (no hi ha miembras) amb qui us escriu. Ja coneixeu les meues dèries així que com a més no guanye premis, els done a insignes:


 I també mediàtic. No sé com vaig vestit...


Joan Miquel, també historiador, company de club de lectura Joan Palanques, pertany (com Juanlu) al Grup per la Recerca de la Memòria Històrica de Castelló i José Maria han assistit alguna vegada, així com el poeta urbà en guaret i col.laborador del blog l´ínclit Gillan. Dels dos primers no tinc foto, disculpen o no, perquè la del tercer home és sens dubte impactant:


Com a localista que sóc acabe amb fragment de poesia d´Estellés dedicada a Castelló dins el Mural del País Valencià, plena de metàfores i on parla de la pols artoliana...

(...)
la llengua creix a les ratlles dels solcs,
puig i barranc, remots rius fundadors,
parets de cèrvols, mel recuperada,
dòcil argila, navegada amplària,
raons de sang, incorporada brisa,
pals de combats, comarques combatives,
(...)
De Castelló arribava a València
com un gran vent, una fidelitat.
El manament i la pols del dictamen:
serà País per a sempre i per sempre.

* Sugerència: podeu fervos un gintònic localista de cítrics mentre llegiu els enllaços. Gràcies per aguantar-me.