"L´escriptor es aquell a qui escriure li resulta més difícil que a la resta de persones". Thomas Mann.

"La terra de ma terra és pols del meu camí
que a mon dolor s’aferra i mai no fuig de mi." Bernat Artola.



dimecres, 30 de juny de 2010

MANUEL RIVAS , EL POETA SURREALISTA



Pregunta de Hoangho a MANUEL RIVAS fent de reporter tribulete a EL PAIS:

¿En qué medida es importante el surrealismo en tus obras?

"Es la vanguardia que más me interesa. Creo que no pertenece al pasado. La literatura que vale la pena es la que se escribe en el campo de los antónimos, la que refleja la pugna entra la pulsión del deseo y de la muerte. Me siento parte de esa internacional, la surrealista, que tiene sede en los embarcadores que se sitúan en la línea de lo inaccesible para ir más allá. ¡Arriba las manos! ¡Va a caer un ángel!"

Ja podeu veure davant quin personatge ens trobem! PERMITIU-ME LA FRIVOLITÉ de la segon imatge.
Periodista, POETA, escritor, un tío polifacètic evidentment surrealista.
Vaig acudir a una comferència seua: “Viaje a lo desconocido” es deia. Alguns apunts:

la literatura es una transmigración, metamorfosis…
parecida a la ARQUEOLOGIA (açò me va agradar molt)
“custodiar el sentido de las palabras”...“la boca de la literatura”, el seus inicis, sa mare, el “carvallo branco”(una vivència), la mirada de la becada…
Referencies a ELIAS CANETI, CHOMSKY, LORCA (POETA EN N.Y.), TRUFFAUT(EL PEQUEÑO SALVAJE)…al “2º MANIFIESTO SURREALISTA i els antònims” (Vaig aprendre molt) açò últim no ho comprenc massa… no he trobat quan parla sobre antònims en el manifest.
Portave dos objetes: un nivell (per veure si la escriptura li eixia correcta) i una esfera (al escriure es sentia el centre del mon) Al final va llegir poemes de “La desaparición de la nieve”: escriure sobre neu, baix és la natura, la vida… un llibre amb les quatre llengües del Estat, un exèmple en els temps que corren... preferentment ho fa en la seua, el gallec. En prosa jo me he llegit EL LAPIZ DEL CARPINTERO, EN SALVAJE COMPAÑIA (amb el capítol molt poètic de "la boira") i QUE ME QUERES, AMOR? amb relats curts on destaque LA LENGUA DE LAS MARIPOSAS, portada al cine, com la ja mencionada EL LAPIZ... o UN SAXO EN LA NIEBLA i Carmiña.

Un altra frivolité: el seu fill és actor i treballe a EL INTERNADO, récord de morts per metre quadrat.

dilluns, 28 de juny de 2010

GILLAN, el poeta urbà o subtil poeta. OLOR A TIERRA MOJADA.




Us presente al poeta GILLAN, "ínclito" personatge a qui molts ja coneixeu... L´he qualificat d´urbà per la temàtica de molts poemes seus i subtil per què també ho és, en major o menor mesura. Tothom coneix el seu famós "Sutil regüeldo". Es un poema, no un costum, je,je.
Amb tots vostés, OLOR A TIERRA MOJADA, amb reminiscències prehistòriques també...


El cielo gris es presagio del maná,
alimento de la tierra, elemento germinal.

El agua, mi cuerpo, acariciando está,
me siento excitado por su roce sensual.

Llueve, llueve, ya llueve...
y me siento mejor... mucho mejor.

Mi espíritu anegado de melancolía,
mi mente distante... errante... tranquila.

Sedante cadencia, sinfonía natural,
dulce melodía que me ayuda a escapar.

Llueve, llueve, ya llueve...
y me siento mejor... mucho mejor.

Olor a tierra mojada,
sutil aroma de libertad;
suave perfume que embriaga,
quintaesencia de la felicidad.

La tierra empapada del líquido vital,
una orgía de vida en sus entrañas hay.




divendres, 25 de juny de 2010

ATAPUERCA , el llibre de la Prehistòria.



ATAPUERCA és un llibre en el que van apareixent nous elements que ens informen sobre la Prehistòria de l ´Home. Alguns sabuts diuen que és una espècie de negoci en el que van brollant descobriments a poc a poc. Beneïts descobriments que van construint una novel.la, una història apassionant, la de l´evolució.
Qualsevol persona inquieta es fa alguna pregunta: cóm éren aquells éssers? com vivien? eren ja humans ? Si no ens posem d´acord sobre fets recents de la nostra Història, imagineu si serà difícil saber tot el que passava fa un munt d´anys. Atapuerca ens dona algunes pinzellades importants i nogensmenys ens deixa nous interrogants.
Trobem al europeu més antic (mandíbula) : 1.100.000, 1.200.000 d´anys? Tant se val, que algun Homo sapiens actual se m´enriurà. En qualsevol cas, és una joia, com el bifaç batejat com a "Excàlibur" (una espècie d´ofrena), com el crani 5 "Miguelón"(en honor d´ Indurain, ací ho batejem tot) el qual dona imatge a Hoangho, un Homo heidelbergensis d´uns 400.000 anys, però molt ben conservat.
No oblidem al célebre personatge Homo antecessor, qui em va furtar el títol de veritable avantpassat comú de Neanthertals i Homo sapiens. Ni als sis individus devorats de la Gran Dolina ( primer testimoni de canibalisme de la Història). Tranquils, d´això fa uns 800.000 anys... Ni un lloc màgic, la Sima de los Huesos, on aparèixen 33 homínids d´uns 400.000 anys en una fossa de 13 metres de profunditat, amb misteri inclòs.
Es una sepultura?... Va ocòrrer una catàstrofe natural?... Van ser devorats per un depredador?
Es un llibre en final obert, je,je. El "cap d´ este clan", JUAN LUIS ARSUAGA, qui en sap molt al menys d´açò, aposta per la primera teoria: representaria la evidència més antiga de pràctica funerària.
Hi ha moltes més curiositats, per exemple, no hi havia esquerrans, no d´idees, es que gastaven la mà dreta. Alguns patien sordera... una "xiqueta de 530.000 anys" (Benjamina) discapacitada a qui la "família" cuidava...
Ara estan abordant la cova del Elefante, on segur ens esperen sorpreses als il.lusos com jo. Les disfrutarem. Carpe diem.

dilluns, 21 de juny de 2010

Quina pena!


SUGERENCIA: punxar abans de llegir damunt C.E.CASTELLO o PAM PAM ORELLUT en el texte per compendre millor la idiosincrasia...

...ALBRICIAS !!

Permitiu-me valer-me o, sense eufemismes, "destroçar" un poema de LUIS ROSALES, en el centenari del seu naixement, un fragment de la seua obra maestra LA CASA ENCENDIDA, per parlar del C.E. CASTELLÓ, el nostre equip del alma.

"Y ahora vamos a hablar,
ahora ya estamos juntos, ayeridos y ciegos,
porque lo junto nos va haciendo el alma;
ahora ya estamos sombreados
como un camino de alas choperas por la muerte...

¿Y quién te cuida, CDCS (Luis en el original) ?

con vuestra MARCHA (vuelta en el o.) se ha ordenado todo...
...que eres tú quien me cuida,
que eres tú quien me sigue cuidando...
Y ahora vamos a hablar, ¿sabéis?, vamos a hablar.

Al día siguiente...
Buenas noches, CDCS (don Luís en el o.) ...
y al mirar hacia arriba,
vi iluminadas, obradoras, radiantes, estelares,
las ventanas,
-sí, todas ls ventanas-,
Gracias, Señor, la casa está encendida".

Que parlen, que raonen, que es peguen, que marxe qui tinga que marxar, però que la casa continue encesa. I continuarà encesa, per que el dissabte, uns 400 sent generosos, hi estaven a Castàlia. Persones majors amb dificultat per caminar, xiquets que encara es il.lusionaven per la victòria i panolis com jo que es colen a a Tribuna (per veterania i per l ´ombra) que encara s´emocionen al escoltar l´himne, que disfruten parlant del Castelló, que disfruten parlant amb el conspicu Kurtmar... una darrera anécdota: en el ínterin de pocs minuts, a la pregunta de éste sobre quí t´agradaria agafare el club, (pregunta segurament sense resposta) una il.lustre forera i jo li contestem el mateix en distintes converses: "una bona persona i avant". Que vingue una bona persona i bon albinegre i el sentiment continue encés.
Que marxen i ens alliberen als albinegres (perdó per repetir la paraula, però m´agrade més que orelluts i és bonica) del dil.lema de seguir o no, per què eixe és el problema: tindre que donar els teus diners als qui t´han enfonsat en l´infern de la 2ªB.

PAM PAM ORELLUT!!! més que mai.

dissabte, 19 de juny de 2010

SARAMAGO, imaginación concienciadora. ENSAYO SOBRE LA CEGUERA




Como homenaje al fallecido ayer José Saramago, unas pocas ideas y frases del Ensayo sobre la ceguera, original alegoría con un estilo particular casi sin usar signos de puntuación, sin decir el nombre de los personajes, verbigracia "la chica de las gafas oscuras"... ni quien habla, requiere un esfuerzo extra por parte del lector, pero que al final se ve recompensado con la aprehensión de la sabiduría literaria del autor.
En principio la obra es inquietante, agobiante incluso. La famosa pregunta "¿qué pasaría si...?" de Saramago nos formula en esta ocasión .... si toda la humanidad se fuera quedando ciega de forma gradual ? todos menos una persona, "la mujer del médico", que debe actuar como guía del resto de sus semejantes aquejados de "la blanca oscuridad". Adquiere de súbito una gran responsabilidad y puede ver lo mejor y lo peor de la condición humana, que en situaciones extremas salen a relucir y a "no relucir"(no quiero hacer un oxímoron). Naturalmente no desvelo el final, aunque como en las grandes obras es lo de menos.
Con una prosa envolvente ("barreja GªMárquez- Murakami") y un "pesimismo reflexionado" pretende CONCIENCIARNOS, dejando abierta la senda de la ESPERANZA y en esto me atrevo a hacer un paralelismo atrevido... me recuerda al "gran hòme" PERE CASALDALIGA, en las antípodas en creencia religiosa pero en la misma órbita en creencias sociales. Será per això...
Algunos fragmentos destacables (para Hoangho):
"Es una vieja costumbre de la humanidad esa de pasar al lado de los muertos y no verlos, dice la mujer del médico". pag.342 edición Punto de Lectura, 2008.
"Ahora no hay más música que la de las palabras... los libros del mundo, todos juntos, son como dicen que es el universo, infinitos".pag. 349
"Los ojos, vueltos hacia dentro, más, más, más, hasta poder alcanzar y observar el interior de su propio cerebro, allí donde la diferencia entre el ver y el no ver es invisible a simple vista". pag. 187, "es fantástico!" (como diría otro gran hòme, EDUARD PUNSET)
Apreciad la ironía: en los nombres de lo personajes, el niño estrábico; en la profesión del médico: oculista.
Apreciad la alegoría en la ceguera de los humanos.
Apreciad, entre otras muchas cosas, el final:
CREO QUE NO NOS QUEDAMOS CIEGOS, CREO QUE ESTAMOS CIEGOS, CIEGOS QUE VEN, CIEGOS QUE, VIENDO, NO VEN".

dijous, 17 de juny de 2010

LA LADRONA DE LIBROS, la muerte amiga.




Historia emotiva que contiene historias bellas a su vez. Original, la narradora es la MUERTE, pero una muerte amiga, muy humana, como el libro. No hay que asustarse por la temática de la Alemania nazi, realmente va del PODER DE LAS PALABRAS, de su belleza. La niña Liesel roba libros, en realidad regala palabras, la novela está llena de metáforas, como la de la segunda imagen: sobre las hojas del MEIN KAMPF hitleriano blanqueadas con pintura, un amigo le escribe a Liesel un cuento sobre su vida. Belleza sobre barbarie.
Los demás personajes no tienes desperdicio, los amigos: el niño Rudy y el judío Max, su padre con su acordeón...
A mi me gustan las citas para reflejar lo que es un libro y animar al resto de los mortales a enriquecerse con su lectura:
"No llevo ni hoz ni guadaña, escoba, trapo, vacaciones necesitaba"
"¿Quieres saber qué aspecto tengo en realidad? Te ayudaré. Ve a buscar un espejo mientras sigo".
"Los humanos me acechan", nos dice casi al final. Como veis, es muy cercana...
Ah! también debería ser lectura obligatoria en institutos, mucho mejor que "El niño con el pijama..." si es que se pueden comparar... Enseña mucho.

dimecres, 16 de juny de 2010

"El clan de l´ós cavernari", el nostre passat.



Ayla, la xiqueta Cro-Magnon i un grup de Neanthertals ens introdueixen en el apassionant mòn de la Prehistòria. La qui realment ho fa és JEAN M. AUEL, autora nordamericana. La Prehistòria és un puzzle, però esta versió ens il.lustra, ens aproxima a la vida dels avantpassats, a les relacions entre els extinguits neanthertals i "els altres", es a dir, nosaltres els Sapiens, per què ens pareixem més del que creiem a estos clans de l´antigor, amb el mag Mog-ur, la curandera Iza i uns personatges que es comuniquen, van construint un pensament i un llenguatge, un art emergent... conté explicacions molt bones sobre cóm serie la seua vida, costums... recorde una imaginativa però curiosa, com és ignorar com si foren morts als qui feien el mal, una condemna en vida. També altres més empíriques, com la del pensament abstracte, "els records" (instint animal), la màgia...
Altra molt literaria és la de la regla en les femelles, amb batalla de tótems pel mig. No poden faltar la caçera del mamut, bons i roïns (algo maniquea, per fer-ho novelesc), la bellesa de la natura i tots els ingredients màgics, mai millor dit, que fan d´esta novel.la un paradigma de la Prehistòria, la resta de la sèrie es veu que són més del mateix. Agradarà a les dones en concret pel paper reivindicatiu de la xiqueta protagonista, desafiant els costums atàvics del clan.

dimarts, 15 de juny de 2010

TOMBATOSSALS


Abans d´indagar altres llibres i mons ens convé conèixer els nostres i podem començar pel "llaurador lletraferit" JOSEP PASCUAL TIRADO i la mítica, en sentit anfibològic, TOMBATOSSALS, per què a més de abordar la temàtica mitològica ha assolit per si mateix aquesta condició a Castelló, a tot el Pais Valencià i prompte arreu del món per què van a fer una pel.lícula.
Tot fill de Castelló hauria de conèixer esta història, encara que sense adonar-mos ja ho fem, el rei Barbut, "faré el que podré com Cagueme", "acabar com Camot".... un fum d´expresions que es van perdent a poc a poc i que formen part de la nostra història, la nostra llengua i idiosincràsia d´este poble de llauradors que desapareix. La sèquia de l´Obra... d´on salpen les naus cap a les illes Columbretes... trobarem un munt de llocs, conceptes, tradicions de la terreta i ens riurem o al menys disfrutarem amb els "destarifos" de Tragapinyols, Bufanúvols, Arrancapins.... i inclús podem transportar-mos a un altre temps on dir desori, estalzim, al vero, fossar, gonfaró, estol, entruperi (qué bonica! ), a doll .... no ere "anar a tussolons i bacs".

dilluns, 14 de juny de 2010

Mis primeras lecturas, Enid Blyton








Mis primeras lecturas fueron los tebeos pero si hablamos ya de novela hay que hacer un homenaje a ENYD BLYTON. Inició en la lectura a muchos niños de mi generación, cuando no había tanta tecnología y se nos despertaba el apetito con aquellos pasteles de jenjibre, de carne... aventuras, misterios que devorábamos con avidez, atentando contra la economía de los padres en principio, para después compartirlos entre los colegas y finalmente apuntarnos como socios de la biblioteca municipal. Todavía los conservo con cariño, con la decepción ocasionada por el nulo caso que de ellos ha hecho mi querida hija. Lo intenté con los Siete Secretos, pero "es otra generación", como ella bien dice. Mis preferidos eran los de la serie Aventura, en todos los lugares de la naturaleza, en la isla, la montaña, el mar...o al menos con ellos nos inició D. Paco, maestro de la vieja escuela con esta enorme virtud entre otras, amar la lectura y saber transmitirla a los niños. Por supuesto Los Cinco y también la serie Misterio, con el "detective" Fatty, cuando no era pecado estar gordito. Supongo que algún suspiro nostálgico provocaré... el loro Kiki, Bill... Hay por ahi quien recuerda los nombres de los niños como una alineación futbolística, si sois de éstos, estáis tocados por la varita mágica de la belleza de la lectura, sin duda.

divendres, 11 de juny de 2010

Com a la Edat Mitjana


EDITO UNAS PALABRAS porque esta entrada, después de un año de vida, es la más visitada con diferencia del blog, creo que por la foto o por la cuestión. No tengáis prejuicios si veis está en valenciano o catalán. Aquí se habla de libros bastante y también de otros temas, dando cada uno su bendita opinión. Somos futboleros, vivimos el infierno y el cielo, con el C.D. Castellón y con el Barça, y en fin, te invitamos a analizar la actualidad de una forma desenfadada. También nos atraen las figuras literarias, la poesía, el latín últimamente, la Prehistoria...temas variados. ¡Ah! ¡ y tenemos un toro escritor que lee a Schopenhauer ! eso pocos lo podrán decir. ¡ Saludos desde La Plana !

Hay muchas entradas en castellano y recuerdo podéis usar el traductor si no se entiende nuestra lengua madre.


Açò pareix la Edat Mitjana. Dins dels fenòmens que darrerament es produeixen a Castelló, cal sumar ara els dels bodorrios amb "glamour", que jo més bé dic COENTOR. Personalment no m´interessen estos aconteciments, però sí les conseqüències. Es confundeix lo públic amb lo privat, els poderosos tenen uns privilegis com si estarem al any de la picor, la Esglèsia tampoc fa nosa a estos fets.
Concretant, l´altre día tanquen un PARC PUBLIC per una boda de sinyorets, amb SAMUR, POLICIA (quí ho pague? ) , por todo lo alto, amb mascletà gloriosa .... i perillosa pels vianants.
Huí ens superarem, es case el fill del conde... ui, perdó, estem al segle XXI... el fill d´un empresari amb una consellera, crec, més per lo alto, més glamour, més coentooooor.
Estes ostentacions amb la CRISI i sense crisi "me donen gonía", parafrasejant un il.lustre personatge no fictici. Damunt, el populatxo encara anirà a Lledó a "jalear", si els deixen arribar, als ídols de fang, igual que la plebe ignorant feia amb els nobles i reis, admirant els vestits, les joies i demés banalitats que ens culturitzen de forma sublime.
Prou, me´n vaig correns a veure a la PREYSLER !!

dijous, 3 de juny de 2010

PRESENTACIÓ


Bon dia, món!
món és el món, podrie ser un malnom d´un amic meu, però no.
En primer lloc demane perdó per les faltes en valencià, més o menys sóc "autodidacta", encara que és la meua llengua materna. En castellà ja serà motiu de cese. Este blog és un poc una prova, encara puc ser més "burro" informàticament parlant. A poc a poc.
Com a presentació aqui va un escrit esportiu-literari amb cites de distints autors, unes dedicades als actuals mandataris del C.E. CASTELLO, altres a la sufrida família albinegra. Ja té algunes setmanes, però reflexe amb claredat alguna dèria de la meua persona.
"Nada es blanco o negro, todo es blanco y negro" (Francisco Casavella)
"Ningú no ama la seua pàtria perquè és gran, sinó perquè és seua" (Séneca)
"Recuerde el alma dormida,
avive el seso y despierte,
contemplando
cómo se pasa la vida,
cómo se viene la muerte
tan callando...
(Jorge Manrique)
"...arrumbado en un rincón como cachivache provecto" (Prada)
"Creo que no nos quedamos ciegos, creo que estamos ciegos,
Ciegos que ven,
Ciegos que, viendo, no ven."
(Saramago)
"Faltar pudo su patria al grande OSUNA,
pero no a su defensa sus hazañas;
diéronle muerte y cárcel las Españas,
de quien él hizo esclava la Fortuna..."
(Quevedo)
"Ándeme yo caliente y ríase la gente" (Góngora)
"Todos tenemos un secreto guardado en el ático del alma" (Ruiz-Zafón)
"¡Eres genial! ¡Me quito el cráneo! " (Valle-Inclán)
"Un silenci, massa ample per a emmarcar respostes, va escampar-se entre aquelles ànimes..." (J. Andrés Sorribes)
"Cridem qui som i que tothom ho escolte...
...que tot està per fer i tot és possible"
(Martí i Pol)
PAM PAM ORELLUT!!!