"L´escriptor es aquell a qui escriure li resulta més difícil que a la resta de persones". Thomas Mann.

"La terra de ma terra és pols del meu camí
que a mon dolor s’aferra i mai no fuig de mi." Bernat Artola.



divendres, 30 de setembre de 2011

De la Xina: cinema, economia, drets humans i una xiqueta ben bonica

Atunero volia parlar sobre el pes i la influència de l’economia xinesa en el món global actual, però com que misser Hoangho ha obert la veda del tema del cinema, he aprofitat l’avinentesa per penjar una foto de la bellíssima actriu Zhang Ziyi. de la qual aquest bou fa temps que va quedar captivat. Gran actriu, sí. El fet que sembla una persona diferent en cada paper que fa és un indici de les seues excel·lents qualitats interpretatives. Per exemple, en El camí cap a casa de Zhang Yimou i en la inquietant 2046 de l’extraordinari director hongkongués Wong Kar-wai, la mateixa actriu i dos persones diferents.

I ara parlaré d’economia.

Recorde un programa de debat televisiu, un de tots aquells que es van fer arran de la invasió de l’Iraq per part de les tropes aliades. Un dels que participava en aquell programa era un ministre d’Aznar (el nom del qual no diré perquè sóc un bou respectuós) que reia com un psicòpata (ho dic de bon rotllo, ¿eh? Atunero és un bou pacífic, com ha demostrat a bastament en els articles que estan penjats en aquest il·lustre bloc). Com deia, Miguel Ángel Rodríguez argumentava que les forces militars espanyoles havien d’estar al costat dels seus aliats, sense tindre en compte cap altra consideració. I aleshores reia, hi, hi, hi, i ironitzava preguntant: “¿Con quién hemos de estar? ¿Con Rusia? Hi, hi, hi... ¿Con Chinaaaa? Hiiii, hiiiiiiiiii, hiiiii.” No ha passat ni tan sols una dècada des d’aquelles rialletes esgarrifoses i els nostres aliats americans ja reben les crítiques dels xinesos, aquells pobrets (hi, hi, hi), propietaris de bona part del deute ianqui, perquè una agència d’eixes de cuatreros els ha abaixat la qualificació del deute (als ianquis, no als xinesos). La Xina, ara, també està interessada a comprar deute europeu, sempre que reconeguem que el govern xinés és de puta mare, que a la Xina respecten els drets humans i que el Dalai Lama és un terrorista perillós. Així que ja ho sabeu, humans europeus, quin és el vostre futur. L’únic que haureu de negociar amb els xinesos és si per fer-los de criats heu d'aprendre xinés, o si amb l’anglés us hi servirà igualment. Jo, a la Xina, sí que m’agradaria anar-hi, sobretot perquè és molt a prop de l’Índia, que, com totbou sap, és un paradís per als bovins, i només fa falta creuar el Tibet, l’Himàlaia i el Nepal per arribar-hi, cosa fàcil per a mi, perquè estic molt en forma. Però ja està bé de parlar de geografia i de la meues extraordinàries aptituds físiques, que m’estic desviant del tema. Volia dir que, si es mira bé, no és tan roïn el sistema polític xinés. Ells no dissimulen fent eleccions ni res de semblant. Fan bé. Total, ací us gasteu una pasta i teniu vinga maldecaps per a què finalment governen i us manipulen sempre els mateixos. I el tema dels drets humans, la pena de mort... Jo no en sóc partidari, al contrari, no cal que explique res: sóc bou. Però, ¿sabeu una cosa? L’altre dia vaig sentir a Ràdio Bou que hi havien executat uns quants polítics corruptes i la meua imaginació de bou va traslladar aquella situació a les nostres terres i... açò és una fantasia molt íntima, hi, hi, hi (ja se m’ha apegat) i no us la contaré, però que bé m’ho vaig passar.

I ara tinc un dilema: ¿Quina de les fotos que encara tinc per ací de Zhang Ziyi penge per finir aquesta entrada? (¡Ai, xiqueta, si fores vaca!) Doncs, mira, les penjaré totes. Muuuuuuuuuuuuu.























dimecres, 28 de setembre de 2011

La sèquia de l´Obra en els records i en la literatura.


Al capítol dedicat a Tombatossals ja vaig nomenar la popular (de poble) a Castelló de la Plana sèquia de l´Obra. Des d´allí salpaen les naus amb la colla del gegant cap a la conquesta pam a pam de les illes Columbrets. Bé, exactament del paratge del Molí de la Font o la Font de la Reina, però a mi em porta molts records d´infància. La foto és de la desembocadura de la sèquia al mar, la meua platja de xiquet, amb les piràmides al costat del riuet...
També he prés el bany a la mateixa sèquia a l´alçada del camí Serradal quan l´aigua encara estava neta i així mateix a mitan camí de la sèquia al nivell de l´alqueria (blanca per cert) on jugava en els cosins a tot un poc amb tecnologia creada per nosaltres. El fang eren barres de pà, les rajoles i la corda ens servien per fer les Olimpiades, vam inventar fins i tot un camp de tennis de terra a una marjal abandonada ! el que va costar d´aplanar ! m´estic desviant... tornem a la mítica sèquia Mare, amb els samarucs, anguiles i llim (açó ho recorde més en les altres sèquies secundàries, a l´Obra l´aigua era molt clara, es podia pixar i tiro porque se me lleva la corriente).

¡ Qué moments més solemnes ! ¡ Com bategaven los cors i com corrien les mirades cap a Tombatossals ! Volguérem pintar fidelment aquells moments en què, deslligades les naus dels arbres vorans, on eren amarrades, enfilaren lo gran canalat de la sèquia Mare fins posar-se tota aquella balumba de pasteres en ringlera.
(Tombatossals, Josep Pascual Tirado)

Les naus ixen des de la Font de la Reina per la sèquia de l´Obra, segons l´erudit Lluís Meseguer. Però es que a De la meua garbera, també de J.P.Tirado, n´hi ha un divertit capítol titulat La Font de la Reina amb granotes i ranas i una sinyoreta dels cordons, on trobem:

¡ La sèquia de l´Obra ! Com artèria naixent del depòsit de la vida conduix el líquid mantenint lo nivell per tota l´engraellada de sèquies amples, verdoses, de superfície florida i margens festonejats. Ella, esplèndida i fanfarrona sosté continuament la saó d´aquelles terres molsoses, riques de vegetació, ansioses de suor i agraïdes sense fi... ¡Bé podem dir-te, artèria de marjal! ¡I quan amorosa rep allà al cap de la seua carrera l´acompanyament de la Molinera, la Travessera i lo Bovar! Pareix esta buscadissa que les pobres necessiten de qui ab més poder i valiment les puga presentar a la mar ensoberbida!
La sèquia de l´Obra acollix a tots, àdhuc a la sèquia major de l´horta... ¡És molt goluda!... ¡Cal vore la gola que té la sèquia de l´Obra!


Ens queda una sèquia, el Senillar, que apareix al nom d´un personatge de Tombatossals, el soberg i esquifinyat Garxolí del Senillar. Este canal l´he solcat jo amb altres cosins (en som una caterva) i sempre el meu germà amb una barca d´aquelles de l´arròs ! qual xicotet gegant conqueridor de sèquies.
No faig broma amb el nom del personatge vençut per l´heroi, tot i que em venen al cervell alguns paral.lelismes...

diumenge, 25 de setembre de 2011

EL ARBOL DE LA VIDA, una peli albinegra.


Ja feia temps que volia parlar de cinema. Ho faig en este breu comentari fet a vuelapluma pel menda en un blog de cine. Es pot parlar molt més, però es que està jugant el Castelló...

Ni es una obra de arte ni una m..... no es una peli convencional, a mí me gustó y no me gustó, me aburrió y casi me hace llorar, como la vida misma. Me sobraron muchos minutos y alguna escena como los dinosaurios. Hubiera quedado más bonito sacar algun homo... Capta momentos de la infancia brutales, con las emociones, sentimientos... ahí sí es poesía o documental o yo que sé ! Sólo sé que prefiero ver una película así que no una vulgaridad de acción. Pero tampoco me atrapó, dudas, te hace pensar, nos incomoda en cierta manera y eso es lo que a la mayoría no le gusta. No es blanca ni negra, es albinegra, como es la vida.

dimecres, 21 de setembre de 2011

Improvisació per a golfantes.





Huí no tinc res preparat, la veritat siga dita, estic enfrascat en la lectura del llibre del club, Les urpes del llop, i d´ací un ratet me´n vaig a Castàlia i després el València-Barça. També tinc que berenar, que a Tribuna no sé si està ben vist portar un bocata en paper de diari i un pot camuflat.
Així que improvisarem una miqueta amb alguna cosa que se´ns done bé... verbigràcia les paraules.
Tinc en la memòria alguna frase i per la temàtica, Atunero ens pot ajudar. Per cert, el dia 14 ha fet un any que l´ínclit, que no relinclit, bou col.labore en este humil blog com crec el va qualificar. Gràcies per les teues reflexions una vegada més. Mouuuu!

Quan Machaquito ere novillero: qui ere Machaquito? equivaldria a quan Franco era cabo o quan el Caudillo era corneta... es que va ser moltes coses este home...

Golfante : ho diu una conspicua clienta que ve per l´oficina; ens ho diu als empleats, inclús distinguís al golfante mayor!, que no sóc jo. És bonica, la paraula, la dóna ja és gran... la he proposada al blog Palabras raras, interesantes... però de moment nà de nà. Ells s´ho perden. Deu ser una barreja entre golfo i mangante, golf-ante. Com presbicia, mescla de presbítero i avarícia o delícia o Letícia... ja,ja, presb-i-cia... ba-lon-ces-to ... ui, no! ésta és més normal, tot i que també ens agrade.

del año catacumba : havia escoltat del año catapún, però esta menció al refugi dels primers cristians... aquells que éren comunistes ! doncs no. Quina té més força, catacumba o catapún?
Al descans del partit ho reflexionaré.

golejada: és el que espere hui a favor del Castelló ! i podrem exclamar Albricias !

mireu el que trobat sobre periodismo golfante al buscar imàgens:

http://revista.libertaddigital.com/periodismo-golfante-1276231001.html



dimecres, 14 de setembre de 2011

Reforma constitucional

Més de 30 anys i la Constitució Espanyola només havia patit una reforma, l'any 1992, per afegir-hi dues paraules, ja veus tu quin esforç (per cert, és curiós que cap persona menor de 50 anys va votar en eixe referèndum famós de 1978 que tots els 6 de desembre trauen en reportatges a la tele, que tinga menys de 50 anys en l’actualitat, vull dir, i després diran que “los españoles nos dimos la Constitución”, potser es refereixen als espanyols jubilats... i prompte als espanyols que des del cel, purgatori o infern ens miren). I ara, ve la Merkel, eixa dona que és com Sarkozy però amb els collons més peluts, i diu:

–Sapatero, reforma eixe patracol o et talle el cap.
–Sí, bwana.

I Sapatero (Pepe Gotera):

–Rajoy (Otilio), diu la dels collons peluts que...
–Sí, bwana.

I tots els diputats PPSOErs, defenent amb passió la circumpscripció per la qual van ser triats:

–¡Sí, bwana!

La reforma Merkel, que es desenvoluparà en una llei orgànica (llei feta de materials susceptibles de reciclatge), no diu molta cosa, que no podem gastar més del que tenim, la llei orgànica ja dirà ben clar que podrem seguir mirant la Fòrmula 1 mentre ens morim de fam. A mi, realment, una constitució que no parla dels drets dels bous tant me fa, i més encara si és una constitució anticonstitucional que en un article garantitza la no discriminació per raó de sexe i després sí que hi discrimina en el tema de la successió borbònica (i açò me la sua més encara). Però en fi, gràcies a eixa constitució hi ha una dotzena de senyors que amb l’excusa d’interpretar-la com si fóra una simfonia de Beethoven, fan i desfan lleis segons els rota i segons rota al partit que els ha triat (separació de poders, el Generalísimo es descollona dins del seu clot, ha, ha, ha, muuuuuuuuu).

En fi, als bous nos ens importa tot això, però com que aquest és un bloc humà... Nosaltres seguirem pasturant, com sempre, encara que avui estem un poc afligidos.

dilluns, 12 de setembre de 2011

Sentiment sobre misèria, rancúnies sota emocions.


Ja portem cinc jornades, ja conec els caretos dels equipiers, no ens acostumem a la 4ª divisió, ni mai ho farem; ja m´he acomodat al seient fila 10 nº 74, no m´acostume al puto fum dels cigarrets d´un orellut que cada volta que em gire n´apague un... nogensmenys, ahir es va produïr un moment meravellós. Igual que Sant Pep té moments al soterrani del Camp Nou jo el vaig tindre a l´abandonat santuari de Castàlia.

Vivim al pou, som conscients, però vivim. Un tio baixet i grasset, roig com un titot, jugador del Mislata, nº 21 ahir i Chus hui, ens endinsa el perenne patiment al cos. Malgrat aixó, els tres mil i pico albinegres presents en el mencionat cos i ànima com es sol dir, no perden la fe i entonen el força màgic orellut i el no me importa lo que digan ... i les palmes fan fum i les samarretes dels xiquets i dels pares i dels beneïts friquis que acudim al partit fan palés el sentiment... sentiment sobre misèria, rancúnies sota emocions.

És el moment gallina en piel ( parafrasejant Johan Cruyff, en un momento dado ) que gent d´ací no comprén, menys encara alguns sabuts de lluny... No, no es casarem amb el poder, perquè no ens cansarem de ser el que som i mentre hi hagen xiquets que demanen samarretes del Castelló i no dels poderosos açò no morirà. Lo pongo en castellano, para que me entiendan en lontananza: esto no morirá, ¡never! (esto último lo dice Punset, que se ha colado entre neuronas y sinapsis) Aquí podría quedar bien ese lema Tu confianza, nuestro futuro y no a la samarreta albinegra, on el Pam Pam Orellut deuria resar a la gepa dels equipiers amb lletres dorades de forma polisèmica.

Post-partit:

Algun patriota pot objectar que eixe moment ja es produeix quan escoltem l´himne a l´inici. D´acord, però eixe és més primari, este és més elaborat i satisfactori.

Salutació especial als meus nebots, inspiradors albinegres amb sengles samarretes a l´estadi !

dimecres, 7 de setembre de 2011

Maravillas del saber. També la teniu?




Una pregunta que me corroe: Qui va ser el comercial que va endossar als nostres pares esta enciclopèdia de 12 toms en la década dels 70 o inicis dels 80 ? Perquè al Raval de Sant Fèlix es va fer d´or i imagine que a molts més indrets, eixe i altres artistes en la venda per les cases. S´introduïen amb habilitat i feien una demostració màgica davant dels xiquets per descomptat.

Comercial espabilat: Dígame un tema cultural, de lo que quiera, literatura, arqueología, matemáticas... deportes... no, mejor el niño. ¿ Qué quieres saber, majo (o maja)?

Pare apabullat: tu que dius Mitrolet? -davant el silenci més vergonyós que incult del nano.

Mitrolet: no sé... ahora mismo, pueeees (a lo Faemino)... los Reyes Católicos... o la llegada a la luna ... (que era el que ens inquietava)

Donava igual la qüestió escollida, el tío agafava un tom i com per art de birlibirloque topetava i demostrava. A vore quin pare no claudicava. A més em dona que hi havia un afany en omplir el moble del comedor de llibres o almenys una enciclopèdia com Déu mana, perquè jo sempre els veia a la casa dels amiguets al menjador... Açò no és crítica als pares, bén al contrari, es preocupaven per la nostra educació integral, però pense la idiosincràsia de la zona i l´época era eixa.
Alguns asseveren no l´han gastada mai, jo sí, en algunes ocasions i sobretot recorde un tristíssim treball de gimnàstica. Com que desgraciat de mi estava en el genoll a la fumerola per un colp contra una paret de la mil veces bendita escuela querida, la pedagògica mestra em va condemnar a fer un treball de no sé quantes fulles i no sé quants esports, a manubrio, clar que sí.
Alguns enyoren aquell tipus d´escola... mà de vara, ja,ja. Bueeeeeno (+ Faemino) també hi havia coses bones, recordem la lectura de llibres d´Enyd Blyton en las horas de repaso que ens afeccionaren al vici.



Doncs al buscar imatges per il.lustrar esta entrada que hauria de ser interpelativa i participativa més que mai, em trobe en la quasi prostitució de l´enciclopèdia en internet, totes es venen; la gent ja no fa cas d´esta referència del saber juvenil d´una època, que ha quedat inevitablement desfasada. Jo no la pense vendre, a més el síndrome de Diògenes continua vigent.