"L´escriptor es aquell a qui escriure li resulta més difícil que a la resta de persones". Thomas Mann.

"La terra de ma terra és pols del meu camí
que a mon dolor s’aferra i mai no fuig de mi." Bernat Artola.



diumenge, 30 de juny de 2013

L´ "altra" final copera fa 30 anys.

No podia deixar de fer referència al partit benèfic que 10 anys després es va organitzar a Castàlia rememorant la gloriosa final copera amb els mateixos protagonistes. Esta és la meua entrada d´aquell 8 de desembre del 82, amb un estadi replet es van recaptar fons per als damnificats a les riuades del País Valencià. L´Athletic va portar les seues figures d´aleshores (recorde a Saéz, supose Iríbar, etc) i en la foto del llibre Del Sequiol al Castalia de Josety podeu vore als Cela, Planelles, Del Bosque...

Altre record bonic i a més humà que afegir a l´efemèride d´ahir. D´este en concret fa més de 30 anys !
Un plaer recordar l´antic Castàlia amb la tribuna de gom a gom en un partit solidari, benèfic com havia esmentat.

Quinocho, dr. Pablo Soria, Mendieta, Cela, Echarri, Ortuño, Babiloni, Oscar, Corrales, Gómez, Leandro, Causanilles, Félix, Felices, Tonín, Del Bosque, Ferrer, Figueirido, Clares, Planelles i Cayuela.


 Cartell anunciador del partit, gràcies a Historiaencromos, patrocinador d´autèntiques joies:

Us recomane el discurs de Chencho en un altre partit benèfic. Observeu el careto de Planelles.

divendres, 28 de juny de 2013

¡ Oh el Castellón ! 40 anys de la final de Copa 29-06-1973

El 29 de juny de 1973, fa just 40 anys, el C.D.CASTELLÓN va disputar la històrica Final de Copa contra l´Athletic Club de Bilbao. Podeu contar vivències relacionades al blog creat per a l´ocasió pel virtuós Dani:



L´elefant no va poder amb el lleó.


 
Què pena no haver viscut eixa final, era un xiquet i no recorde res de res... és una fita del nostre equip, ens va donar pedigree al futbol espanyol. Sempre imagine com ho haguera viscut... aleshores va resultar  una veritable caravana albinegra a Madrid. Ara les fem  per diferents raons, a la capital de les Espanyes, a la capital del País Valencià... Salvem al Castelló. Altres caravanes són de plaer: Almenara, Alcossebre, per reviure estos moments gloriosos del Castelló. Com anècdota puc contar que en una visita a uns cellers per terres andaluses un senyor de Bilbao i jo vam passar esportiva i olímpicament de les explicacions d´el.laboració del vi i em va convoiar glossant aquella final tot el trajecte: ¡ Oh el Castellón ! ¡ qué gran equipo teníais ! ... em va contar la batalleta, em vaig quedar sense cultura enològica ni viticultura ni nà, tanmateix content i pagat d´escoltar meravelles històriques de l´equip dels amors. 

Respecte per a eixe equip finalista de Copa en el 40 aniversari. Pot ser siga orgullo trasnochado y un escandaloso capazo de deudas, com diu Enrique Ballester a la columna de hui, però és el nostre i el que ens estimem. PAM PAM ORELLUT !!

Hoangho




Com que no us animeu a comentar l´efemèride aquí us deixe relat de Miguel Angel Serer, amic, historiador... albinegre, que figura al blog de la final de Copa. A vore si us interpele:

Club Deportivo Castellón. Noventa años de historia. Miro hacia atrás y mi memoria apenas alcanza 40, que sin ser ni la mitad, a mí me parecen muchos. Victorias ejemplares, derrotas dignas, escenarios majestuosos, personajes históricos que forman parte de esa historia. Si me preguntan por un jugador, Don Juan Planelles. Si me preguntan por un gol, el de Dobrowolsky al Cádiz en 1991. Si me preguntan por un personaje, Don Emilio Fabregat. Si me preguntan por un partido, la final de Copa de 1973.

Precisamente hoy se cumplen 40 años de este partido. Tengo vagos recuerdos de él. Mis padres aprovecharon la circunstancia para viajar a Madrid con mis tíos. El viaje lo hicieron en un viejo Morris y, dado que el partido se disputó en viernes, festividad de Sant Pere en Castellón, fue aprovechado por mucha gente para pasar el fin de semana en Madrid. Yo, con cinco añitos, me quedé en Castellón con mi abuela, supongo que viéndolo por la tele. Aunque yo, por esa época, le prestaba más atención al Exin Castillos y a los pistoleros de Comansi que al fútbol.

Mis padres me han contado tantas veces sus vivencias en ese partido que casi puedo hacer mías sus historias. Mucha gente en la calle. Nada menos que 15.000 venidas desde La Plana y más del doble desde Vizcaya. Los aficionados albinegros, más bisoños. Los vascos, más ruidosos y reivindicativos. Todo bajo un clima de auténtica fiesta y cordialidad. El Castellón practicaba mejor fútbol, pero el Athletic poseía la experiencia y la veteranía. El ambiente le pudo al conjunto albinegro que en ningún momento dio síntomas de poder doblegar a los rojiblancos. Muchos años después, he podido ver las imágenes y simplemente puedo decir que doy gracias a Dios por haber permitido que mi equipo haya disputado una final de Copa de España.

Curiosamente, sí recuerdo el recibimiento al equipo. Fue al día siguiente cuando el vetusto autobús que transportaba al equipo, entró en la ciudad por la Avenida de Valencia y continuando por la Ronda Mijares, buscó la Puerta del Sol para detenerse enfrente de la sede social en la calle Trinidad número 7. Mi abuela me llevó a la Ronda Mijares, justo enfrente de donde todavía en la actualidad se halla Colchones Flex. Allí vimos pasar el autobús con la expedición albinegra y pudimos saludar y vitorear a nuestros jugadores junto a los cientos de castellonenses allí presentes.

Creo que ha sido el partido más importante que ha disputado el Club Deportivo Castellón desde su fundación, allá por 1922. O por lo menos, el más mediático, el más seguido.

Y para finalizar, permitidme una reflexión. En esos momentos, el Castellón importaba. Teníamos un club de fútbol que era seguido por muchísima gente, apoyado por las instituciones y respetado por los medios de comunicación. Hoy en día, sólo nos queda el apoyo de la afición.

Miguel Angel Serer.

El braçalet de Cela, senyera, rojigualda o no res?


Muntatge albinegre de Toni Vallet




























L´amic Lluís m´ha enviat esta joia albinegra familiar on ix son pare, gran aficionat. Apareix darrere de la primera gorra fent el signe de la desitjada victòria. El públic està girat perquè en eixe moment surtia a la llotja el titular de la Copa, Generalísimo o Caudillo. Comenta que no li van fer molt de cas.
Valga d´homenatge a eixos aficionats que van viatjar a Madrid seguint al Castelló.




Imatge del carnet soci temp.2013-14

diumenge, 23 de juny de 2013

El mejor equipo del mundo...


 Un aficionado al fútbol en general busca fotos del CD. Castellón de las últimas temporadas en 1ª división en el foro PPO. He acudido a mi vademècum como digo yo, álbum como escribió mi hija en su día y las he escaneado. No me he aclarado a insertar imagen, no encuentro URLs... así que me ha dado pie a ponerlas en el blog y así pasarlas, además de añadir alguna página cargada de orgullo y cariño...
  
Lo empecé con doble objetivo: recopilar parte de todo lo que guardo fruto de mi síndrome de Diógenes rama albinegra y distraer a mi hija cuando era pequeña recortando, pegando fotos, etc. Aquí va el origen de todo, con bandera incluída. Mi querida hija se ha hecho mayor, ya no es tan albinegra, pero esa llama resurgirá algún día, eso espero... Tengo entradas, carnets de socio, manuscrito de Chencho como ya publiqué, escritos... de tot... los que escribimos el dia del Zamora, sobre todo el de ella, me ponen los vellos de punta. Para otra ocasión...

 






Y un recuerdo a la cena de la Federación de Peñas, maravillosa noche donde compartimos con compañeros, amigos, jugadores, periodistas... la gran familia albinegra de Chencho y de todos los albinegros que no se lo quieran perder. Nos dio tiempo hasta de cañear al presidente... 

Menció especial als premiats, especialment a Jorge Carda (Salvemos al Castellón) i Alejandro Moll, companys de la Comisió del 90 aniversari. Al primer per ser el paradigma del treball anònim pel club millor del món i a la família Moll, amb fills naturals i adoptats, per la labor periodística efectuada (i futura).

Reflexión: no había ningún político... está claro que los ausentes sólo buscan la foto y el protagonismo quan cal.

Boludo no es macanudo pero tampoco pelotudo...  





divendres, 14 de juny de 2013

Balls de pel·lícula: The Ring

Alfred Hitchcock, més conegut com a "el puto amo del suspens", va fer un fum de pel·lícules. Mudes i amb so, en albinegre i en color. En una d'aquelles primeres pel·lícules mudes i albinegres, The Ring (1927), hi ha un ball sublim, estratosfèric, un desgavell, una disbauxa d'àngels, el destarifo més gran que aquest bou ha vist en sa vida de bou...

 
Aquest ball té l'inconvenient que no hi ha música; així que, consegüentment, té l'avantatge que podem inventar-nos la cançó mentre ens delectem amb el ball. Amb tot, és recomanable imaginar-se un charleston. Ho dic per vostè, misser Hoangho, que ja el veig cantant el Pam Pam Orellut i no pot ser, perquè quan es va fer aquesta pel·li el Castelló encara no havia fet ni la comunió.

Un altre inconvenient és que no he trobat als yutubos el fragment del ball; així que he d'enllaçar la pel·lícula sencera. Hem de posar el minut 44'25'', si no volem empassar-nos-la tota, que tampoc no és una mala idea, perquè una història de gelosia, un triangle amorós mut i en albinegre, té el seu morbo, no em diguen vostès que no. El ball dura fins a 46'10". O siga, és només el final del temps reglamentari i un xicotet afegit. Facen vostès el favor de punxar, buscar el minut que els he dit i... bon profit!



dilluns, 10 de juny de 2013

Tant de groc, tant de groc...


¡No os rasguéis las vestiduras! Elías dixit. I va negar l´existència de Sant Cristòfol...

Afectat pel dilluns mental del diumenge vesprà i com estic treballant a Vila-real vaig anar a celebrar l´ascens a 1ª de l´equip veí, rival i noséquantescosesmés. Tot era de color groc: persones, balcons, estàtues, el bus i les bufes, l´ambient... tot. Si arriba a ploure haguèrem ret homenatge a Julio Llamazares...
Contagiat per l´eufòria imperant i per no desentonar em vaig proveir amb samarreta groga. Mai ho haguera pensat mes així va ocòrrer. De sobte, la gens enfervorida entonava el lorolololo familiar del soy albinegro idem. Tonaeta sense lletra, música de Pipi Lanstrump. A punt d´afegir-me al cor cantarí se m´apropa el periodista-reporter de Canal 9 i m´endolla la carxofa. Sens dubte em tria per la lluentor refulgent de la nova samarra. Pagat i nerviós dic que estava molt content pels quatre equips de la Comunitat a 1ª divisió, que havien fet molt bé les coses, sense deutes com altres... i algun tòpic més.

Tant de groc, tant de groc em va envair la por de les picades de mosquit, car sóc sensible i tinc la sang dolça i a Castelló vaig tornar. Tanta por, tanta por i no m´ha passat res. Al veure les fotos, sorpresa...  Sant Pasqual sí existeix i a lo millor Sant Cristòfol també...

 

diumenge, 2 de juny de 2013

Ximo Ramos guanya 2on Premi Maig narrativa breu Vila-Real.



Bon dia, gran dia, malgrat la pena momentània albinegra... el nostre amic Ximo Ramos, col.laborador a este blog disfressat de bou, ha guanyat el segon Premi Maig de narrativa breu de Vila-Real que atorga l'Associació Cultural El Guitarró, amb el relat titulat PRIMAVERA.
Abans donaré la meua opinió, també breu: es nota el frescor i la veterania, eixe oximoron de l´escriptor que es complementa, senzillesa treballada, el.laboració fecunda mitjançant las perras negras (acabem de llegir Rayuela al club...)

ENHORABONA, ESCRIPTOR ! (però no t´ho cregues molt, que ja saps qui serà l´Osuna literari, he,he)

MUUUUUU ! Felicitacions a Atunero, si cal. (ara ja no puc saludar Mouuuu, que ha fugit del Madrid sense volta al ruedo)

La notícia:
http://www.vila-real.es/portal/p_20_contenedor1.jsp?seccion=s_fnot_d4_v1.jsp&contenido=20749&tipo=8&nivel=1400&language=ca&codResi=1

Dimarts 4, reportatge amb entrevista a TV4 de Vila-Real.

Foto: Ximo amb vaquera, la guanyadora Joanaina Font, l´escriptor Vicent Usó i un senyor al qui no tinc el gust de conèixer. Lliurament a la Fira del Llibre de Vila-Real.


PRIMAVERA.


La dona s’acosta a l’home, que seu en una butaca al costat del llit encara desfet. Ell la mira amb el neguit dibuixat al rostre.
–Pose’s els auriculars, pare.
–¿Qui és vostè?
–Sóc la seua filla, pare.
L’home allarga el braç i agafa els auriculars sense mirar-los; els seus ulls vius fiten la figura que li’ls lliura: els cabells rulls i negres, el rostre blanc, el vestit clar.
–¿I com et dius?
–Marina.
–Molt de gust, Marina. Jo sóc...
L’home, de sobte, calla i, ara sí, mira els auriculars que té a les mans. A poc a poc, com qui recorre un llarg camí, els seus ulls llisquen pel fil que els connecta a l’aparell rectangular, diminut, que la dona sosté amb tres dits.
La dona s’inclina cap a l’home i li diu:
–Jo l’ajudaré.
L’home tanca els ulls mentre la dona li col·loca amb delicadesa els auriculars. Ella s’assegura que no li cauran i, en acabant, manipula l’aparell diminut i li’l posa entre les mans. Quan l’home obri els ulls, hi ha una infermera al llindar de la porta, immòbil, una infermera que somriu. Tot queda aturat, un instant, fins que la dona fa un pas enrere i seu en el llit desfet, i aquest lleu moviment atrau una altra vegada l’atenció de l’home. La infermera ara es mou, la infermera ara se’n va.
L’habitació és com un quadre: la llum viva; la paret blanca i els llençols blancs; la dona asseguda al llit amb els peus penjant i l’esguard fix en l’home. I també la música, que no se sent i tanmateix és la flaire que impregna els objectes, les persones i l’espai. No hi ha cap moviment, només un indici, una lluentor als ulls de l’home. L’home que és home i també pijama i música, bata i auriculars. I potser pels auriculars la dona somriu. I l’esbós de les arrugues que es formen al seu rostre quan somriu la rejoveneix, un miracle en aquesta habitació quieta i plena de llum.
–¿Què és?
–Primavera.
–Primavera...
–Sí.
–És una meravella...
–Sí, pare, sí que ho és.
–Ja s’ha acabat.
La dona s’alça del llit, torna a inclinar-se davant de l’home, li lleva els auriculars delicadament, amb compte de no estirar-li els cabells.
–Grácies –diu l’home– ¿Qui eres?
–Marina, la seua filla Marina.
–Ah, sí...
La dona va cap a la porta, però no acaba d’eixir de l’habitació perquè just en aquest moment la infermera hi entra, ara del tot. I quasi entropessen. L’home, encara assegut en la butaca al costat del llit desfet, mira com les dues dones parlen. En veu molt baixa. Una estona llarga. Parlen de menjars i de comportaments, de progressos i regressions. I al final també parlen de la música.
–Era la seua peça favorita.
–I ho és, ja ho veus.
–Sí, però no la reconeix.
–No, però li agrada cada vegada. Cada vegada és la primera per a ell.
–A esta edat... –i la filla gira el cap per veure l’home, que les mira, a les dues, i somriu.
–Sí.
–És estrany. M’agradaria poder fer més coses, m’agradaria fer tantes coses...
–Les estàs fent.
–No és suficient.
El rostre de la dona s’enfosqueix. Acota el cap i la infermera li posa una mà al braç. Un instant. Després, la infermera retira la mà i se'n torna a anar.
Passen les hores i dins de les hores hi ha una altra dona que fa el llit de l’home, que neteja l’habitació i que s’endú la brossa del lavabo. També hi ha una metgessa. I també un home que porta una safata i aleshores la dona posa la tauleta davant de l’home, li enganxa unes estovalles al pijama i li pregunta:
–¿Té gana?
–Molta... –i la mira amb posat encuriosit, sembla que està a punt de dir alguna cosa més, però calla i comença a menjar.
Aleshores ella va a l’armari i en trau una bossa, i de la bossa en trau una altra, i al final de tot hi ha un entrepà i una botella d’aigua. Quan la dona també comença a menjar l’home mira l’entrepà i li pregunta:
–¿Me’n dónes?
La dona acompanya l’home al lavabo, li parla del temps que fa, li explica alguns esdeveniments, li parla de persones, li parla de totes les coses. L’home l’escolta tranquil al principi i ella sembla alegre, però quan ell li fa una pregunta, ella es posa molt seriosa i calla.
I així passen les hores.
Al capvespre, ve un home que besa lleument els llavis de la dona. Després, mira l’home i li pregunta:
–¿Com està avui?
L’home arronsa els muscles.
–¿Qui eres?
–Xavier...
–Ah...
La dona diu, en veu molt baixa:
–Ha tornat a escoltar la música...
–¿Per primera vegada?
–Sí.
–Sempre és la primera vegada.
La dona no respon. Ha estat a punt de fer-ho, els llavis ja mig oberts, però s’ha contingut en l’últim instant. Amb un gest espenta Xavier a continuar.
–Res és bonic, però eixa estona deu ser bonica. Sempre la primera vegada...
–No ho sé... Sí.
Xavier i la dona continuen parlant, d’altres coses, i l’home, de la butaca estant, segueix la conversa atentament, amb la mirada plena de llum. Quan la conversa s’acaba, la dona s’acosta a l’home, s’inclina i li fa un bes a la galta tot agafant-li els dos braços amb suavitat. L’home la mira i no diu res. Després, la dona i Xavier se’n van.
Hi ha un temps que és una altra safata, és la infermera que entra a l’habitació i ajuda l’home a estirar-se al llit, és un temps que són altres coses, coses xicotetes, insignificants, coses que encara no han vingut i ja se n’han anat.
I després, la nit fosca. I no tarda a arribar el dia.
La dona entra a l’habitació i quasi entropessa amb la infermera, que se n’anava enduent-se la safata amb les restes del desdejuni. Els cabells rulls i negres, el rostre blanc, els texans i la camisa blanca.
–Bon dia.
–Bon dia, ¿com ha dormit avui?
–Com sempre: com un angelet.
–¿I com es troba?
–Com ahir.
La dona s’acosta a l’home, que la rep amb un rostre l’expressió del qual ocupa un espai indefinit entre l’esperança i el neguit. S’inclina cap a ell, li agafa les mans, li besa el front. Li diu:
–Bon dia, ¿com ha dormit avui?
–No tinc son encara.
La dona s’incorpora, es despenja del muscle la bossa de mà, l’obri i en trau alguns objectes. L’aire lleuger, els silencis, un món net.
–Pose’s els auriculars, pare.
–¿Qui és vostè?

                                                               .......

Ximo mediàtic:

Programa "Ací què passa?"

on és entrevistat al minut 18 aprox. Abans al minut 1 ens interroga...