"L´escriptor es aquell a qui escriure li resulta més difícil que a la resta de persones". Thomas Mann.

"La terra de ma terra és pols del meu camí
que a mon dolor s’aferra i mai no fuig de mi." Bernat Artola.



diumenge, 2 de juny de 2013

Ximo Ramos guanya 2on Premi Maig narrativa breu Vila-Real.



Bon dia, gran dia, malgrat la pena momentània albinegra... el nostre amic Ximo Ramos, col.laborador a este blog disfressat de bou, ha guanyat el segon Premi Maig de narrativa breu de Vila-Real que atorga l'Associació Cultural El Guitarró, amb el relat titulat PRIMAVERA.
Abans donaré la meua opinió, també breu: es nota el frescor i la veterania, eixe oximoron de l´escriptor que es complementa, senzillesa treballada, el.laboració fecunda mitjançant las perras negras (acabem de llegir Rayuela al club...)

ENHORABONA, ESCRIPTOR ! (però no t´ho cregues molt, que ja saps qui serà l´Osuna literari, he,he)

MUUUUUU ! Felicitacions a Atunero, si cal. (ara ja no puc saludar Mouuuu, que ha fugit del Madrid sense volta al ruedo)

La notícia:
http://www.vila-real.es/portal/p_20_contenedor1.jsp?seccion=s_fnot_d4_v1.jsp&contenido=20749&tipo=8&nivel=1400&language=ca&codResi=1

Dimarts 4, reportatge amb entrevista a TV4 de Vila-Real.

Foto: Ximo amb vaquera, la guanyadora Joanaina Font, l´escriptor Vicent Usó i un senyor al qui no tinc el gust de conèixer. Lliurament a la Fira del Llibre de Vila-Real.


PRIMAVERA.


La dona s’acosta a l’home, que seu en una butaca al costat del llit encara desfet. Ell la mira amb el neguit dibuixat al rostre.
–Pose’s els auriculars, pare.
–¿Qui és vostè?
–Sóc la seua filla, pare.
L’home allarga el braç i agafa els auriculars sense mirar-los; els seus ulls vius fiten la figura que li’ls lliura: els cabells rulls i negres, el rostre blanc, el vestit clar.
–¿I com et dius?
–Marina.
–Molt de gust, Marina. Jo sóc...
L’home, de sobte, calla i, ara sí, mira els auriculars que té a les mans. A poc a poc, com qui recorre un llarg camí, els seus ulls llisquen pel fil que els connecta a l’aparell rectangular, diminut, que la dona sosté amb tres dits.
La dona s’inclina cap a l’home i li diu:
–Jo l’ajudaré.
L’home tanca els ulls mentre la dona li col·loca amb delicadesa els auriculars. Ella s’assegura que no li cauran i, en acabant, manipula l’aparell diminut i li’l posa entre les mans. Quan l’home obri els ulls, hi ha una infermera al llindar de la porta, immòbil, una infermera que somriu. Tot queda aturat, un instant, fins que la dona fa un pas enrere i seu en el llit desfet, i aquest lleu moviment atrau una altra vegada l’atenció de l’home. La infermera ara es mou, la infermera ara se’n va.
L’habitació és com un quadre: la llum viva; la paret blanca i els llençols blancs; la dona asseguda al llit amb els peus penjant i l’esguard fix en l’home. I també la música, que no se sent i tanmateix és la flaire que impregna els objectes, les persones i l’espai. No hi ha cap moviment, només un indici, una lluentor als ulls de l’home. L’home que és home i també pijama i música, bata i auriculars. I potser pels auriculars la dona somriu. I l’esbós de les arrugues que es formen al seu rostre quan somriu la rejoveneix, un miracle en aquesta habitació quieta i plena de llum.
–¿Què és?
–Primavera.
–Primavera...
–Sí.
–És una meravella...
–Sí, pare, sí que ho és.
–Ja s’ha acabat.
La dona s’alça del llit, torna a inclinar-se davant de l’home, li lleva els auriculars delicadament, amb compte de no estirar-li els cabells.
–Grácies –diu l’home– ¿Qui eres?
–Marina, la seua filla Marina.
–Ah, sí...
La dona va cap a la porta, però no acaba d’eixir de l’habitació perquè just en aquest moment la infermera hi entra, ara del tot. I quasi entropessen. L’home, encara assegut en la butaca al costat del llit desfet, mira com les dues dones parlen. En veu molt baixa. Una estona llarga. Parlen de menjars i de comportaments, de progressos i regressions. I al final també parlen de la música.
–Era la seua peça favorita.
–I ho és, ja ho veus.
–Sí, però no la reconeix.
–No, però li agrada cada vegada. Cada vegada és la primera per a ell.
–A esta edat... –i la filla gira el cap per veure l’home, que les mira, a les dues, i somriu.
–Sí.
–És estrany. M’agradaria poder fer més coses, m’agradaria fer tantes coses...
–Les estàs fent.
–No és suficient.
El rostre de la dona s’enfosqueix. Acota el cap i la infermera li posa una mà al braç. Un instant. Després, la infermera retira la mà i se'n torna a anar.
Passen les hores i dins de les hores hi ha una altra dona que fa el llit de l’home, que neteja l’habitació i que s’endú la brossa del lavabo. També hi ha una metgessa. I també un home que porta una safata i aleshores la dona posa la tauleta davant de l’home, li enganxa unes estovalles al pijama i li pregunta:
–¿Té gana?
–Molta... –i la mira amb posat encuriosit, sembla que està a punt de dir alguna cosa més, però calla i comença a menjar.
Aleshores ella va a l’armari i en trau una bossa, i de la bossa en trau una altra, i al final de tot hi ha un entrepà i una botella d’aigua. Quan la dona també comença a menjar l’home mira l’entrepà i li pregunta:
–¿Me’n dónes?
La dona acompanya l’home al lavabo, li parla del temps que fa, li explica alguns esdeveniments, li parla de persones, li parla de totes les coses. L’home l’escolta tranquil al principi i ella sembla alegre, però quan ell li fa una pregunta, ella es posa molt seriosa i calla.
I així passen les hores.
Al capvespre, ve un home que besa lleument els llavis de la dona. Després, mira l’home i li pregunta:
–¿Com està avui?
L’home arronsa els muscles.
–¿Qui eres?
–Xavier...
–Ah...
La dona diu, en veu molt baixa:
–Ha tornat a escoltar la música...
–¿Per primera vegada?
–Sí.
–Sempre és la primera vegada.
La dona no respon. Ha estat a punt de fer-ho, els llavis ja mig oberts, però s’ha contingut en l’últim instant. Amb un gest espenta Xavier a continuar.
–Res és bonic, però eixa estona deu ser bonica. Sempre la primera vegada...
–No ho sé... Sí.
Xavier i la dona continuen parlant, d’altres coses, i l’home, de la butaca estant, segueix la conversa atentament, amb la mirada plena de llum. Quan la conversa s’acaba, la dona s’acosta a l’home, s’inclina i li fa un bes a la galta tot agafant-li els dos braços amb suavitat. L’home la mira i no diu res. Després, la dona i Xavier se’n van.
Hi ha un temps que és una altra safata, és la infermera que entra a l’habitació i ajuda l’home a estirar-se al llit, és un temps que són altres coses, coses xicotetes, insignificants, coses que encara no han vingut i ja se n’han anat.
I després, la nit fosca. I no tarda a arribar el dia.
La dona entra a l’habitació i quasi entropessa amb la infermera, que se n’anava enduent-se la safata amb les restes del desdejuni. Els cabells rulls i negres, el rostre blanc, els texans i la camisa blanca.
–Bon dia.
–Bon dia, ¿com ha dormit avui?
–Com sempre: com un angelet.
–¿I com es troba?
–Com ahir.
La dona s’acosta a l’home, que la rep amb un rostre l’expressió del qual ocupa un espai indefinit entre l’esperança i el neguit. S’inclina cap a ell, li agafa les mans, li besa el front. Li diu:
–Bon dia, ¿com ha dormit avui?
–No tinc son encara.
La dona s’incorpora, es despenja del muscle la bossa de mà, l’obri i en trau alguns objectes. L’aire lleuger, els silencis, un món net.
–Pose’s els auriculars, pare.
–¿Qui és vostè?

                                                               .......

Ximo mediàtic:

Programa "Ací què passa?"

on és entrevistat al minut 18 aprox. Abans al minut 1 ens interroga...

8 comentaris:

  1. Gràcies, Hoangh, pels elogis, i lamente l'eliminació del Castelló. La persona no identificada de la foto és Pasqual Batalla, Regidor de Normalització Lingüística i Tradicions de l'Ajuntament de Vila-real.

    Espere que no vinga cap bou ara amb els seus comentaris a fastidiar la festa.

    ResponElimina
    Respostes
    1. De res, són mereixcuts.

      Així q Vila-Real té un regidor de normalització lingüística i tradicions ! això no s´estila a altres llocs, no?

      He pegat un passeig i ja estic millor, ha,ha, em done conter q estic trist pel CDCS ergo sóc feliç, altre oximoron vital.

      Elimina
  2. Muuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuu... Ja estic ací! No puc perdre temps ara fent anàlisis literàries, perquè és hora d'anar a missa. L'any que ve presentaré jo un relat, el duré en peüngla (en mà), és a dir, boualment (personalment), i voràs tu com, quan veuen les meues banyes llustroses, em donen el premi per unanimitat.

    I a vore si el Castelló em fitxa de porter per a la pròxima temporada, segur que seré el Zamora de la categoria i pujarem sense problemes. Muuuuuuuuuuuuuuu.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Com ha estat el sermó? es vosté un envejós de Ximo, ha,ha, a veure !

      Ja negociarem, Salva és bon porter però fitxarem a un Mouriño q el margine i posarem a Atunero, serà el Racic o l´Alanga del segle XXI. Té sort pq tinc entés q els bous poden jugar a 3ª divisió, ara bé, si pujem a 2ªB no sé si et deixara.

      Salut i PPO !!

      Elimina
  3. Felicitats Ximo ! Ja ens parlarà de les seues impressions i els nous projectes, no ?

    ResponElimina
    Respostes
    1. li farem el "pasillo de los campeones" i q ens face un esbós del "Making-of" literari.

      Elimina
  4. Bravo, Ximo.
    Tot i que no sóc un lector avesat en valencià, sé quan un escrit és de qualitat i quan no. Per aquest motiu, enhorabona, i, per favor, continua alegrant-nos els ulls amb la teua ploma.

    ResponElimina
    Respostes
    1. No sóc el de la ploma però et done la benvinguda, Pascual, crec és el teu primer comentari al blog. Fins dijous !

      Elimina