"L´escriptor es aquell a qui escriure li resulta més difícil que a la resta de persones". Thomas Mann.

"La terra de ma terra és pols del meu camí
que a mon dolor s’aferra i mai no fuig de mi." Bernat Artola.



dimarts, 30 d’octubre de 2012

Tots els Bous Sants reial

Ja hi som, una altra vegada. Demà dimecres, 31 d’octubre, vespra de Tots el Bous Sants, celebrarem la nostra festa anual al lloc habitual –la tàpia sud del cementeri vell de Castelló–. Enguany estirarem del cabestre i homenatjarem eixe bou fenomenal anomenat Urdangarín. Sí, eixe, eixe que ara resulta que es du moooooooolt malament amb el borbó Felip, diuen els monàrquics que ja no saben què dir. Que sí, bou, que sí, que a Espanya només tinc ganes de plorar, diu el pare de Felip, per això me’n vaig a matar elefants, perquè pagues tu y si me pillan me arrepiento, i a fooooo... a conversar amb la rosseta alemanya, perquè ja nooooo... i me jodo la cadera...

PROGRAMA

16:00 Presentació i repartiment d’herba fresca de l’estadi Castàlia (d’aquesta manera ens adherim al 90é aniversari del C.E. Castelló).

17:00 Curses de sacs per als vedells i els bous i vaques més agosarats, tot un espectacle.

18:00 Invasió del cementeri vell de Castelló, aprofitant l’avinentesa (nosaltres també tenim dret a divertir-nos), aquesta vegada disfressats d’Angela Merkel.

19:30 Concert de rock & bou a càrrec del famós grup Pet Shop Bous.

22:00 Definitivament, orgia (els discursos tipus: es para mí motivo de orgullo y satisfacción ja han passat de moda).

03:00 Precs i preguntes.

Us esperem.

diumenge, 28 d’octubre de 2012

EN VERSIÓN ALBINEGRA. Gal.la musical del 90 aniversari.


Ja la setmana del concert ha arribat. Actuacions de METAL CAMBRA i FURIOUS PEOPLE !!
Aquí podeu escoltar una mostra de les cançons que es presenten al concurs i alguna més que causarà furor. 

I ací les maquetes o versions senceres. A més podeu deixar el vostre vot:


Us esperem a tots, musicòlegs i albinegres ! 



divendres, 26 d’octubre de 2012

Història i històries.

VÍDEO DE LA CONFERÈNCIA:




Fantàstic. Els tres ex-jugadors van estar a l´alçada, així com els conductors de l´acte Miguel Ángel i Conrado. Història i històries, anècdotes gracioses, ulls brillants d´aficionats veterans, sala repleta per descomptat, repàs als devenirs dels 90 anys del Club Esportiu Castelló i reflexió final de Conrado de les que et deixen vellos de punta.
Figueres, cabuts, desmitificacions, entrenadors, costums, gols amb enjundia, ensaimades mallorquines... tot va tindre cabuda en els records sense fi dels protagonistes. Tot girava entorn al Club Deportivo Castellón, veritable protagonista present al cor de tots els assistents.
Al final vaig rememorar quan era xiquet i caçava autògrafs, tinc els tres en document històric per a reforçar el síndrome.
 
A la darrera foto drets s´endivinen perfils il.lustres... i al fons el manegueta Alejandro, culpable del vídeo, amb la càmera i la pancarta del 90 aniversari.

Gràcies a Antonio Pérez, Juan Planelles i Víctor Salvador. També als mencionats presentadors.

divendres, 19 d’octubre de 2012

Història viva del C.E.Castelló. Col.loqui.

Dimecres a la Llotja del Cànem droga dura però de la saludable. Dins dels actes organitzats per la Comissió del 90 Aniversari, xerrada-col.loqui de nivell, conduïda per Conrado Marín i Miguel Ángel Serer amb els il.lustres històrics del Club Esportiu Castelló

ANTONIO PÉREZ, l´equipier que venia des de Nules amb bicicleta a entrenar al Sequiol.
JUANITO PLANELLES, el mestre, no cal dir més.
VÍCTOR SALVADOR, qui va marcar dos gols molt importants i recordats per diferents motius que no venen al cas, contra el Barça i ... el Valladolid.

Ens esperen un munt d´anècdotes, segur, així com vivències i la saviesa futbolera brollarà.

VÍCTOR arrenca en galopada, el mestre PLANELLES templa i el veterà PEREZ sentencia... amb la paraula, perquè com ja coneixem Pérez va ser porter a la gloriosa dècada dels quaranta.





dissabte, 13 d’octubre de 2012

El puto consumismo ilustrado.



Per completar l´entrada del puto consumismo (de prou èxit tot i no ser futbolera) amb un vídeo ací teniu un titulat Centro comercial fet ja fa algun temps per l´amic i colaborador Gillan. Si més no, en esta qüestió estem a la mateixa ona.
  
Ilustrado en imatges, no perquè siga un moviment cultural digne de passar a la història del pensament europeu. Ni Gillan és Voltaire o Campomanes ni Hoangho Rousseau o Jovellanos, ja,ja. Tampoc el bou Atunero és Diderot, malgrat els seus coneixements. Aixó si, el bloc és una Enciclopèdia o vademècum inqualificable. 

Està tres entrades més avall però ací és l´enllaç del puto consumismo, per a centrar-nos: 



dimarts, 9 d’octubre de 2012

9 d´Octubre. Els quatre pals de sang. Víctor Balaguer.



ELS QUATRE PALS DE SANG
 
Jo tenia en la muntanya
un castell emmerletat
que n’era el rei de la serra
i n’era el rei de la vall.
 
En ell mos pares guardaven,
de llurs avis heretat,
un panyo groc i vermell
i llistat per quatre pals.
 
Mes el drap era d’or fi
i los pals eren de sang,
de la sang d’un noble comte
el Pilós anomenat.
 
Ai, Castella castellana,
no t’hagués conegut mai!
 
«El gonfanó de les barres»,
deien els uns en passar;
altres deien: «El penó
de les quatre llibertats.»
 
Perquè los pals eren quatre
i eren quatre los senyals,
essent cada barra un símbol,
essent un nom cada pal.
 
Dret es deia lo primer,
i lo segon Llibertat;
Justícia era el nom del terç,
Indústria lo nom del quart.
 
Ai, Castella castellana,
no t’hagués conegut mai!
 
El pal del Dret trossejaren
aquells que a Casp congregats
a la llum quedaren cegos
per les prèdiques d’un sant.
 
La barra de la Justícia,
sota la llosa restà
d’una tomba on se llegeix:
«Carles de Viana aquí jau.»
 
I els canons de Felip Quint
deixaren la Llibertat
soterrada entre les runes
de Barcelona fumant.
 
Ai, Castella castellana,
no t’hagués conegut mai!
 
Si lo drap d’or de mos pares
n’és avui un esvoranc,
i en la torre del castell
n’hi tinc el penó arborat;
 
si al peu dels merlets en runa
sols ressonen entre planys
les llastimeres esparses
del trobador català;
 
si ja sols me’n queda un
de mos quatre pals de sang,
és per tu, la de les torres
i dels lleons afamats.
 
Ai, Castella castellana,
ai si em trenques el quart pal!

Víctor Balaguer.


Es 9 d´Octubre, dia del País Valencià i per celebrar-ho al bloc he amollat este poema romàntic de la Renaixença que vaig llegir l´altre dia en un llibret de poesia per a joves, 66 poemes imprescindibles. Com que sóc un jove, almenys en poesia, heus aquí l´atreviment.

He repassat la commemoració de l´efemèride al bloc Hoangho altres anys i m´he trobat amb el comentari d´un capítol desagradable el 2010 del que vaig ser testic:


a més de notable activitat per aquelles dates (art, bàsquet, entrades Gillanianes...).

Al 2011 res eixe dia en concret, això si, als voltants el bou Atunero i la presència del Caudillo a Castàlia:


Així que aquest any pertoca un poc de romanticisme i envanlentonament. No demanarem la independència com al Camp Nou però recordarem a Felip V, Carles de Viana, sant Vicent Ferrer i el Compromís de Casp, la llegenda del Pilós i la Castella castellana... i mitjançant un poema recordem els nostres orígens.


 

diumenge, 7 d’octubre de 2012

dissabte, 6 d’octubre de 2012

EL PUTO CONSUMISMO


Fin de semana. Centro comercial. Vorágine compradora, vorágine compulsiva. De trapitos especificando. A la entrada de uno de los infiernos un gran maniquí admonitorio sin facciones en el rostro: aquí se anula la voluntad, sois todos iguales, os creéis originales mas todos hacéis lo mismo. 
Música infernal. Tocan, soban, manosean las prendas, una por una... me pongo la chaqueta, me pruebo el cinturón, no me hacen falta pero es una ocasión. En la procesión sagrada para el tributo final escucho horrorizado a una madre educando a sus hijas:
- Cógele algo a X. Si no le queda ya tenemos excusa para volver.    
Para volver al averno, digo yo. Una encargada diablesa se dirige a mi espantada persona:
- ¿ Desea algo ? ... ¿ Le puedo ayudar en alguna cosa ?
- A mi... a mi deixa´m en pau, -digo en mi monólogo interior- estic maquinant un microrrelat mental per distraure´m. Aturdido por el aburrimiento y por la incomprensión me reafirmo en mis caducos principios. Podéis y quizá debéis llamarme abuelo, soso, triste, tacaño, antiguo, poco original... en el orden que prefiráis, pero estuve en un infierno sensorial. Mi cuerpo estaba allí presente, mi alma luchaba por escapar. Siete tiendas, siete niveles infernales (o al menos purgatoriales), homenaje a Dante, La Divina Comedia, homenaje al puto consumismo.

Post-pago
En sueños me veo comprando prendas in aeternum, esclavo del puto consumismo y lo que es peor, devolviéndolas por los siglos de los siglos.

¡ NO AMÉN !


Nuestros ancestros prehistóricos creían en el más allá, cuidaban de sus enfermos, etc... y también consumían según este vestigio:

  
¿ Lo hacían en exceso víctimas del puto y prehistórico consumismo o simplemente para satisfacer sus necesidades (consumo) ?

Para no dejar cabos sueltos, no pretendo ser machista al elegir imagen y contar anécdota. Los Sapiens machos también pecan, por supuesto.