"L´escriptor es aquell a qui escriure li resulta més difícil que a la resta de persones". Thomas Mann.

"La terra de ma terra és pols del meu camí
que a mon dolor s’aferra i mai no fuig de mi." Bernat Artola.



dissabte, 31 de desembre de 2011

Homo Albinegrensis. Fascinante.


Amb esta felicitació tan bonica i emotiva que ens ha enviat Sentimiento Albinegro acomiadem l´annus horribilis del C.E.Castelló, dessitjant el que diu el texte, que es faca justícia i sobretot que torne la il.lusió a tots els albinegres, units més que mai perquè som una espècie no en extinció però amenaçada.



"Es genial saber que algunos de nosotros tenemos un poco de ADN del homo Albinegrensis, pero, para mí, la oportunidad de buscar evidencia de la selección positiva que ocurrió poco después de que las dos especies se separaran es probablemente el aspecto más fascinante de este proyecto", dice Svante Pääbo, el más reconocido experto en ADN fósil y director del trabajo.

Ostres tu ! el tío que més sap d´ADNs i que surt al Redes de Punsi assevera tenim ADN albinegre alguns privilegiats, després parla d´una selecció positiva i es separen dues espècies... serà açó el RH de soca del que parlen alguns ? tindrà alguna cosa a vore amb la distanciació Castelló - Vila-real en lo futbolístic ? en quin moment ens separem ? són ells els sabuts i nosaltres els diferents ?

Penseu en tot açò esta nit quan feu la irreflexiva vulgaritat de prendre el raïm. Jo no en prenc mai, igual per això tinc mala pata, juà ! Com a heidelbergensis que sóc, volia retre homenatge als neanthertals, es veu que els heidel som avantpassats d´ells i no eren els ximples de la prehistòria. De igual forma, els albinegrensis no som uns babaus. Esperem no desaparéixer com els amics neanthertals.


Encara queda una qüestió apassionant: es van hibridar els neanthertals i els sapiens ?
Rialla sardònica final: ha,ha,ha... nang...nang... los quartos ! no !

dimecres, 28 de desembre de 2011

Crónica de una maratón. Por "Filípides" JULIO.


Al loro con la colaboración del compañero y amigo JULIO LORAS CAMPOS, nos hace una crónica de su maratón, una experiencia que marca. Aquí queda reflejado su virtuosismo a la hora de correr y a la de narrar su hazaña, porque escribe como corre, con cabeza y sobre todo con el corazón. Encima es detallista al nombrarme. Enhorabuena escrita, la verbal ya te la di. Sin más, la cuidada prosa atlética de Julio:

Suena el despertador. Son solo las seis y cuarto, pero ya lo estaba esperando desde hace unos diez minutos. No es que haya dormido mal, pues la tila que me tomé anoche me ha hecho descansar, pero mi particular reloj interno ya me había abierto los ojos. Me levanto y voy directo a la ducha para activar el cuerpo. Me encuentro bastante bien. Aunque no tenga hambre debo comer algo, pues solo faltan dos horas y media para que empiece mi primer maratón, y a las nueve los músculos deben estar cargados de energía y el estómago vacío. Voy a la cocina y pongo la radio, que nuevamente informa de la crisis que sigue azotando este año dos mil once. Exprimo unas naranjas y bebo un vaso de zumo, luego como un plátano y una tostada con aceite y azúcar. Son alimentos a los que estoy acostumbrado, más vale no hacer experimentos de última hora.

A las ocho he quedado con José Luis, amigo desde la infancia. Todavía falta una hora, así que decido vestirme y bajo a callejear un rato. La mañana es buena, con una temperatura más agradable de lo habitual para un domingo a mediados de diciembre. Al rato subo a casa para ir directamente al baño, el paseo ha hecho su función. Me preparo ya. Pantalón, camiseta, calcetines, zapatillas,… todo en su sitio. Me quedan diez minutos hasta las ocho, así que me siento e intento concentrarme y mentalizarme para lo que me espera.

No puedo despedirme de mis hijos, Miguel y María, que todavía no se han despertado, pero Ana, mi mujer, me desea suerte con un beso, y vuelvo a la calle. Veo a José Luis, puntual como debe ser. Nos vamos a buscar al común amigo Paco, que también puntual se pasea por la acera de su calle. Ya estamos los tres. Comentamos cómo han ido los últimos días, cómo están los nervios, el partido de anoche entre Madrid-Barça, y pienso en lo contento que estará Juanjo, amigo y compañero de trabajo, con la victoria del equipo blaugrana, su equipo del alma junto al C.D.Castellón. Charlando, charlando, llegamos al puente de la UJI. Mucha gente, mucho ambiente,… muchos nervios. Ahora ya están las mariposas revoloteando por el estómago. Ya las conozco, son las mismas que despiertan en cada carrera, en cada actuación con mi Rondalla Tombatossals poco antes de subir al escenario la noche de “La Festa de la Rosa”.

Por fin oímos el disparo de salida y antes de darse uno cuenta ya estás corriendo, pasando por encima de la alfombra azul que, aliada con el chip, grabará el minuto exacto en que la pisas. Los comentarios son todos parecidos: “¡Buena carrera, ahora a disfrutar!”. Atrás quedan los madrugones, los tres meses de preparación, los sesenta o setenta kilómetros por semana, las agujetas y el cansancio. Todo ello con un único fin: la locura de correr cuarenta y dos kilómetros para llegar a ninguna parte. Casi dos mil quinientos chalados pisamos la misma alfombra, y aunque ninguno sepamos muy bien qué nos mueve a hacerlo seguro que cada uno de nosotros tenemos un motivo.

Cuando pasamos por el kilómetro uno alguien dice: “¡Ya ha caído uno, solo faltan cuarenta y uno!”. Buen humor que anima a los demás. Otro compañero aconseja: “No subáis a los bordillos, todo esfuerzo inútil lo recordaremos luego”. Sin duda este corredor no es el primer maratón al que se enfrenta y sabe de qué habla. Yo no digo gran cosa, aparte de no ser demasiado hablador, tengo miedo a que me haga falta el aliento dentro de un par de horas.

Van pasando los kilómetros y, dejando atrás el centro de la ciudad, nos dirigimos hacia el Grao. Vamos siguiendo a la liebre con el cartel de las tres horas y media. En el grupo en el que voy nos preguntamos si tal vez iremos demasiado deprisa. Sobre todo me lo pregunto yo, pues soy novato en el maratón y temo qué pueda pasar dentro de un rato, pero el cuerpo todavía responde y cuesta controlarse cuando te encuentras bien.

Van pasando los minutos y ya estamos de vuelta. Llegando a Castellón nos cruzamos con los primeros corredores de carrera, que nos aventajan ya casi una docena de kilómetros. Pero eso es otra historia, nosotros a lo nuestro, a nuestra carrera. Nos dirigimos ya hacia la Plaza María Agustina y llegamos a mitad de carrera. Las calles de la ciudad se visten con los colores de las bebidas isotónicas que los cientos de voluntarios de la organización nos ofrecen y que tiramos a mitad de beber. El no poder guardarlas nos produce cierto reparo a los que ya hace cuarenta y tantos años que nacimos y que, aun sin penurias, nos criamos con la enseñanza de no desperdiciar nada.

“¡Animo, ya falta menos!” es lo que decimos, aunque sabemos que todavía queda lo más duro. Las piernas ya empiezan a pesar, y en los kilómetros que hacemos por el centro, casi sin darte cuenta de por dónde pasas debido al cansancio y a la concentración, se agradece el apoyo del público que ha salido a la calle viendo la estupenda mañana que hace.

Vamos saliendo ya otra vez del centro hacia la Ronda Este, y en ella, a medida que van cayendo los kilómetros treinta y tantos, el cansancio hace mella. Casi no se oye nada, ya no podemos hablar, sólo los expertos voluntarios que nos siguen se atreven a gritar: “Animo, ahora es cuando empieza el verdadero maratón”. Y tienen razón, lo que queda acabará destrozando a más de uno. No en vano hay quien piensa que el maratón es una carrera de diez kilómetros y no de cuarenta y dos como nos hacen creer.

Logro derrumbar el temido muro del que había oído hablar, que sin piedad se levanta ante cualquier maratoniano y, aunque el cartel de tiempo al que seguíamos se iba escapando del grupo, consigo reponerme. Ya falta poco, y cuando llegamos nuevamente a La Farola todo cambia. El calor del numeroso público que se agolpa en los últimos metros hace sentir ese dulce dolor del final a tu cuerpo. Ya se ve el arco de meta entre los árboles del Paseo Ribalta, y en ese instante, aunque desde fuera te ven casi arrastrándote a ras del suelo, a uno casi le parece que empieza a volar, y te preguntas si será verdad que ya termina. No te lo acabas de creer, pero cuando pisas la alfombra azul por última vez, grabando tu chip tres horas y casi treinta y cinco minutos, levantas los brazos porque has ganado tu propia carrera, aunque el primero haya llegado hace casi una hora y media. Es entonces cuando un voluntario te pone una toalla en la espalda y te paras, dándote cuenta de que sí, de que todo ha terminado.

Ahora toca refrescarse con hielo en las piernas y cerveza fresca, comer un trozo de pizza, buscar a otros compañeros de carrera para ver cómo les ha ido, y sobre todo buscar a la familia: a María, a Miguel y a Ana, para recibir sus felicitaciones y poder agradecerles su apoyo durante estos meses.

Algunos más frescos, otros bastante derrumbados, todos doloridos y todas las mentes pensando en los cuarenta y dos kilómetros que hemos dejado atrás. Y por increíble que parezca, como si hubiésemos oído un peculiar “Maratón Vitol”, muchos de nosotros ya estamos haciendo planes para el próximo maratón de Castellón.




Línea de meta:

El dibujo de Filípides sustituye la foto del héroe local. Como pillemos una la publicamos. De todas formas aquí se respeta la voluntad de cada quien. Aún no hemos visto los cuernos de Atunero y costó el careto de Hoangho; Gillan és menys discret.
Demane més que mai els vostres comentaris, sé que molts sou seguidors de l´atletisme.

diumenge, 25 de desembre de 2011

Betlem de la Pigà "albinegre". Destarifos amb molt de trellat.



He vist el Betlem de la Pigà a Punt 2 i dins la mescla de religiositat i costumbrisme han aparegut motius albinegres:
Un personatge amb la BUFANDA DEL C.E.CASTELLÓ, els acompanyants pagaven impostos al rei Herodes. Al final Herodes porta tratge i corbata i se l´emporte el guàrdia... com açó pot tindre moltes alegories semblava l´afeccionat albinegre pagant a Osuna. Al final cau el pes de la llei i el tanquen.
També he vist com a actors a Xavi Sidro, locutor de la SER, un xic que no sé si era el de la bufanda, albinegre de pro i altra xica també mooolt albinegra ballant, li ve de família.

A més m´ha agradat l´aparició del rei Barbut amb dos conills a les mans per oferir-los al Jesuset fent un comentari relacionant-los amb l´aeroport, ja,ja i la senyera que lluïa la seua conlloga.
Molt divertida la intervenció de Toni Porcar, ex-càrrec del BLOC, un pèl atrevida, amb collons i tot.

Pot semblar un rotllo i és prou divertida l´obra de MIQUEL PERIS, música de MATILDE SALVADOR i actualitzada per RAFA LLORET. Destarifos amb molt de trellat.


Baixat el teló:

* Entrada dedicada amb tot l´afecte a la meua nova nebodeta, que ha vingut al món en un dia tant assenyalat com el de Nadal mentre jo mirava el Betlem de la Pigà. Pot ser un senyal...

dimarts, 20 de desembre de 2011

Hipèrbole embolicada.









Estic fet un embolic, no sé sobre què escriure. Ahir l´escriptor que aparéix en la foto davant el mític Cioffi em va presentar a un altre escriptor que fa d´abogat i ho va fer com a crític literari. Sóc un crític literari ? doncs deuria estan analitzant el llibre que m´he llegit de Vila-Matas, però com vaig estar amb ells a un acte literari albinegre deuria tractar-ho, però com el Barça és el millor equip de la història també deuria fer-ho. En fi, es que tinc perea, tu! (final de frase adoptat del Frank de la Jungla) fique quatre fotos, mai millor dit, i a més il.lustratives, done senyals de vida i em quede a gust.

Tot és prou hiperbòlic en esta entrada menys una cosa: la del Barça.
El llibre de Vila-Matas us el recomane, va d´un que vol ser escriptor i s´anota frases a una llibreta... açó em sona molt...
La Bíblia albinegra, En el escudo de tu historia, ja la debeu tindre tots i el que no que la compre, no es pot viure en l´ignorància i per acabar, haurem de llegir a Enrique Galindo, gran albinegre lletraferit, encara que no li agrade massa Bernat Artola. Té publicat un llibre premiat i tot (doncs tampoc açó d´escriptor serà exagerat...), es diu Pelirrojas españolas, i evindentment és un profesional de l´abogacia . Esperem a la també crítica literaria que fa de presidenta que done opinió. I evidentment és una presidenta implicada.
Anit vaig disfrutar d´una nit d´ESÈNCIA ALBINEGRA.

divendres, 9 de desembre de 2011

Celebració a Borriol


Era inevitable, volia canviar de tema, però l´actualitat impera. Ja tractarà Atunero qüestions menys mundanes. Ens han pillat, els jugadors albinegres van tindre el detall de vindre a celebrar el segon i tercer gols en front mateix de nosaltres, els emisaris del blog al derby, Gillan i HoangHo. Podeu vore, ni visionar ni visualitzar, vore, fent un ínfim esforç al primer aplaudint braços en alt i al segon mantenint la compostura tot i el moment històric que estavem vivint. Apareixem a segona fila, que ens vam encantar. Segon gol:

http://www.youtube.com/watch?feature=player_detailpage&v=67xUXg0HYRk

Al tercer també apareixem però de manera menys ostentosa i aixó que vaig participar instants abans en la jugada:
Baló que es perd per la banda, passa entre un munt de cames d´afeccionats orelluts i arriba a Hoang qui no s´ho pensa i toca amb la puntera de forma suau i sutil, arribant l´esfèric a Rizman Umarov. Una falteta i ha vingut el gol como el que no quiere la cosa, Hugo marca el gol de la victòria definitiva i en agraïment venen cap a nosaltres, ja,ja.

http://www.youtube.com/watch?v=4S_uc0cCdo8&feature=player_embedded


Al final del partit els jugadors fent pinya, com a les celebracions dels gols.


Aaron commocionat degut a un fort colp amb el porter. Després va reviscolar i ens vam emocionar donant-li ànims al passar per davant: vamos, vamos Aaron ! tot i que és de Vilafamés, en castellà, que fan més efecte. Anècdota: immediatament darrere el massatgista ressuscitador i com que és dels nostres: vamos vamos ... (moments de dubte)... massatgista !

Altra que no s´aprecia ! a Hugo li van pegar un colp a la cara en la celebració crec que del segon gol, com a Xavi el blaugrana l´altre dia, fruit del paroxisme descontrolat.

dimarts, 6 de desembre de 2011

Records albinegres. L´entrevista.


¡ Qué coño ! Voy a haceros una entrevista. Paraules de Chencho dirigides als nostres xiquets habituals de Castàlia, ja sabeu, eixos buscadors de signatures que van conéixer l´entranyable humanitat del Salao, van escoltar en posició de firmes el ¿Qué pasa, niños? del drago volador i tenen, sense remei, cor i cervell albinegres.
Gravadora en ristre, comença d´un en un, a preguntar-nos pel nostre jugador favorit, a exaltar lo majos que érem per voler estar allí a prop dels ídols (recordem: el favorit Racic, Planelles, Roberto...) i a fer alguna observació anecdòtica sobre l´incipient bigot que a mi ja m´eixia.

- ¿Y esto cuándo lo sacará? - Pues un día de estos... la semana que viene.

La semana que viene va ser el 23 de febrer de 1981. Tejero, no amb gravadora sinò pistola en mà, va cridar Quieto todo el mundo, va paralitzar uns dies la vida espanyola i també va deixar quietes i inèdites eixes paraules gravades en el cassette de Chencho que tanta il.lusió ens feien. Quan jo ja pensava que ho havia deixat córrer i la pols començava a aflorar en la meua gravadora al costat de la ràdio (temps de Cuéntame), un bon dia escoltant fidelment Campo Deportivo, entre patitos i cançonetes còmplices, la greu veu del maestro amolla:

El otro día estábamos (plural maiestàtic gloriós) en el estadio Castalia y entrevistamos a un grupo de simpàticos niños...

-Mamà, mamà ! l´ENTREVISTA !

No la vaig poder gravar per fardar davant els amics , menys mal que altre fidel la va escoltar i va deixar constància per la vesprada al col.legi del capítol albinegre que vam viure en aquelles dates, tan emocionant per a nosaltres.
No vaig estar en la final de Copa, com proclama orgullós el bo de Ximo Gresa, però em va fer Chencho, Crescencio López Del Pozo, la voz de Castalia, una entrevista, no sé si per engreixar l´ego albinegre o almenys com un record preciós per enfortir els meus sentiments.






Post-interrogatio:

El fidel que va donar fe a l´escola és Gillan, company patidor, i entre els entrevistats, a més del meu germà. algún seguidor d´este blog crec recordar...


Us recorde que han desaparegut del top ten entrades tan interessants com les dedicades a CIOFFI, EL SALAO... i de temàtica literària com JOAN FRANCESC MIRA, XIMO RAMOS, MANUEL RIVAS, JUAN RULFO... i sembla que prompte SARAMAGO... és una veritable llàstima, no només de futbol viu l´albinegre.

EXPLICACIÓ FOTO DRETA

diumenge, 4 de desembre de 2011

ANIMANDO AL CASTELLÓN


M´ha agradat això dels càntics futbolers. Després de l´empat contra el Requena no tinc ganes d´entrar a analitzar el partit i posar-me malalt. El que més em va sobtar, a banda de no poder ja ni escoltar el més o menys sagrat himne però himne al cap i a la fi, és el virtuosisme d´estos xics dels gol nord a l´hora d´animar. HINCHAS NORTE és el nom d´un grup. També altres com LÍNEA ALBINEGRA, CURVA ALCOHÓLICA... Ja fa setmanes que els vinc observant, però ahir vaig esbrinar un càntic (la lletra millor dit, dieu-me lent si voleu) en el que el cap del clan es deixa físicament la veu. D´esquenes al joc, com es situa el gran Dylan a l´escenari, es desganyita ell a soletes per a continuació repetir la resta de companys el que ha bramat ell. Sense més dilaNció (atreviment lúdic) i per il.lustrar als pobres d´esperit que no aneu a Castàlia:

Cap del clan: TODOO CASTALIA !
Resta del clan: TODOO CASTALIA!

C: DEBE CANTA-AAR
R: DEBE CANTA-AAR

C: AAANIMANDO AL CASTELLON
R: AAANIMANDO AL CASTELLON.................. CASTELLON ! CASTELLÓN !

No sé qui és este personatge però la meua admiració a ell i a tot el grup en general, donen animació perquè si no l´estadi esdevindria un homenatge al silenci, només trencat pel crits dels jugadors forasters: Manolo, Manolo... aquí !

He descobert este blog d´HINCHAS NORTE: http://hinchasnorte.blogspot.com/

Valga com homenatge a tots ells. Açò és com la Prehistòria, hi hà moltes famílies d´homínids, molt clans dins la FAMILIA ALBINEGRA, per aixó és GRAN i per moltes coses més !


post-concert:

Per fer de Pepito Grillo una coseta: reivindique algun càntic en valencià, no estaria malament...

AAAANIMANT AL CASTELLÓ ! ... CASTELLÓ ! CASTELLÓ !

dijous, 1 de desembre de 2011

Qüestions econòmiques i sexuals

Ja l’he trobada. Per fi. Sí, sí, és ella, la de la foto de dalt. Li diuen María Concepción López Riesgo, la famosa prima de riesgo española, la responsable que estem en perill de rescat. Una cosa molt roïna, diuen, no entenc el motiu. És com si estiguérem segrestats per les FARC i fóra millor viure captius. He de reconéixer que Atunero no entén per què ens hem de posar a tremolar quan aquesta senyoreta es dispara i per què hem d’estar més tranquils quan es relaxa. No entenc que la vida sexual d’eixa xica siga tan decisiva en l'economia i les finances. Totes les dones, vaques i altres femelles animals es disparen i es relaxen –o la majoria–, igual que els homes, bous i altres mascles animals, i el Banc Central Europeu no es planteja adoptar cap mesura per això. No ho sé, ho hauré d’estudiar. D’altra banda, Riesgo té cosines a tota Europa. A Itàlia, des que es va retirar Rocco Siffredi, la prima de riesgo està disparada, i la jove promesa del porno Silvio Berlusconi no ha aconseguit relaxar-la. Merkel sí que aconsegueix que l’alemanya visca relaxada, no entenc com, crec que ni tan sols existeix, i Sarkozy li encoloma aquesta tasca a Carla Bruni, que en sap molt, d’aquestes coses. Mira, vaig a penjar-ne una foto.

Després estan les agències de qualificació, les Standard & Poor’s, Moody’s i Fitch, que són com Los Ángeles de Charlie però en agència. Pel que he entés, són les responsables de mesurar els orgasmes del món, i la cosa va malament. Per exemple, a Europa abans tot eren orgasmes grans i potents, qualificats com AAA. Ara, la vida sexual europea i mundial ha patit una davallada, i les notes són del tipus A+, una mena d’orgasme-esternut, cosa molt preocupant. Els bous no tenim problemes d’eixe estil. Per exemple, Fitch ens qualifica com AAAAA, amb perspectiva positiva, som uns cracks... És que hi ha molt de nivell entre els animals banyuts. Muuuuuuuuu.