"L´escriptor es aquell a qui escriure li resulta més difícil que a la resta de persones". Thomas Mann.

"La terra de ma terra és pols del meu camí
que a mon dolor s’aferra i mai no fuig de mi." Bernat Artola.



dissabte, 31 de desembre de 2011

Homo Albinegrensis. Fascinante.


Amb esta felicitació tan bonica i emotiva que ens ha enviat Sentimiento Albinegro acomiadem l´annus horribilis del C.E.Castelló, dessitjant el que diu el texte, que es faca justícia i sobretot que torne la il.lusió a tots els albinegres, units més que mai perquè som una espècie no en extinció però amenaçada.



"Es genial saber que algunos de nosotros tenemos un poco de ADN del homo Albinegrensis, pero, para mí, la oportunidad de buscar evidencia de la selección positiva que ocurrió poco después de que las dos especies se separaran es probablemente el aspecto más fascinante de este proyecto", dice Svante Pääbo, el más reconocido experto en ADN fósil y director del trabajo.

Ostres tu ! el tío que més sap d´ADNs i que surt al Redes de Punsi assevera tenim ADN albinegre alguns privilegiats, després parla d´una selecció positiva i es separen dues espècies... serà açó el RH de soca del que parlen alguns ? tindrà alguna cosa a vore amb la distanciació Castelló - Vila-real en lo futbolístic ? en quin moment ens separem ? són ells els sabuts i nosaltres els diferents ?

Penseu en tot açò esta nit quan feu la irreflexiva vulgaritat de prendre el raïm. Jo no en prenc mai, igual per això tinc mala pata, juà ! Com a heidelbergensis que sóc, volia retre homenatge als neanthertals, es veu que els heidel som avantpassats d´ells i no eren els ximples de la prehistòria. De igual forma, els albinegrensis no som uns babaus. Esperem no desaparéixer com els amics neanthertals.


Encara queda una qüestió apassionant: es van hibridar els neanthertals i els sapiens ?
Rialla sardònica final: ha,ha,ha... nang...nang... los quartos ! no !

dimecres, 28 de desembre de 2011

Crónica de una maratón. Por "Filípides" JULIO.


Al loro con la colaboración del compañero y amigo JULIO LORAS CAMPOS, nos hace una crónica de su maratón, una experiencia que marca. Aquí queda reflejado su virtuosismo a la hora de correr y a la de narrar su hazaña, porque escribe como corre, con cabeza y sobre todo con el corazón. Encima es detallista al nombrarme. Enhorabuena escrita, la verbal ya te la di. Sin más, la cuidada prosa atlética de Julio:

Suena el despertador. Son solo las seis y cuarto, pero ya lo estaba esperando desde hace unos diez minutos. No es que haya dormido mal, pues la tila que me tomé anoche me ha hecho descansar, pero mi particular reloj interno ya me había abierto los ojos. Me levanto y voy directo a la ducha para activar el cuerpo. Me encuentro bastante bien. Aunque no tenga hambre debo comer algo, pues solo faltan dos horas y media para que empiece mi primer maratón, y a las nueve los músculos deben estar cargados de energía y el estómago vacío. Voy a la cocina y pongo la radio, que nuevamente informa de la crisis que sigue azotando este año dos mil once. Exprimo unas naranjas y bebo un vaso de zumo, luego como un plátano y una tostada con aceite y azúcar. Son alimentos a los que estoy acostumbrado, más vale no hacer experimentos de última hora.

A las ocho he quedado con José Luis, amigo desde la infancia. Todavía falta una hora, así que decido vestirme y bajo a callejear un rato. La mañana es buena, con una temperatura más agradable de lo habitual para un domingo a mediados de diciembre. Al rato subo a casa para ir directamente al baño, el paseo ha hecho su función. Me preparo ya. Pantalón, camiseta, calcetines, zapatillas,… todo en su sitio. Me quedan diez minutos hasta las ocho, así que me siento e intento concentrarme y mentalizarme para lo que me espera.

No puedo despedirme de mis hijos, Miguel y María, que todavía no se han despertado, pero Ana, mi mujer, me desea suerte con un beso, y vuelvo a la calle. Veo a José Luis, puntual como debe ser. Nos vamos a buscar al común amigo Paco, que también puntual se pasea por la acera de su calle. Ya estamos los tres. Comentamos cómo han ido los últimos días, cómo están los nervios, el partido de anoche entre Madrid-Barça, y pienso en lo contento que estará Juanjo, amigo y compañero de trabajo, con la victoria del equipo blaugrana, su equipo del alma junto al C.D.Castellón. Charlando, charlando, llegamos al puente de la UJI. Mucha gente, mucho ambiente,… muchos nervios. Ahora ya están las mariposas revoloteando por el estómago. Ya las conozco, son las mismas que despiertan en cada carrera, en cada actuación con mi Rondalla Tombatossals poco antes de subir al escenario la noche de “La Festa de la Rosa”.

Por fin oímos el disparo de salida y antes de darse uno cuenta ya estás corriendo, pasando por encima de la alfombra azul que, aliada con el chip, grabará el minuto exacto en que la pisas. Los comentarios son todos parecidos: “¡Buena carrera, ahora a disfrutar!”. Atrás quedan los madrugones, los tres meses de preparación, los sesenta o setenta kilómetros por semana, las agujetas y el cansancio. Todo ello con un único fin: la locura de correr cuarenta y dos kilómetros para llegar a ninguna parte. Casi dos mil quinientos chalados pisamos la misma alfombra, y aunque ninguno sepamos muy bien qué nos mueve a hacerlo seguro que cada uno de nosotros tenemos un motivo.

Cuando pasamos por el kilómetro uno alguien dice: “¡Ya ha caído uno, solo faltan cuarenta y uno!”. Buen humor que anima a los demás. Otro compañero aconseja: “No subáis a los bordillos, todo esfuerzo inútil lo recordaremos luego”. Sin duda este corredor no es el primer maratón al que se enfrenta y sabe de qué habla. Yo no digo gran cosa, aparte de no ser demasiado hablador, tengo miedo a que me haga falta el aliento dentro de un par de horas.

Van pasando los kilómetros y, dejando atrás el centro de la ciudad, nos dirigimos hacia el Grao. Vamos siguiendo a la liebre con el cartel de las tres horas y media. En el grupo en el que voy nos preguntamos si tal vez iremos demasiado deprisa. Sobre todo me lo pregunto yo, pues soy novato en el maratón y temo qué pueda pasar dentro de un rato, pero el cuerpo todavía responde y cuesta controlarse cuando te encuentras bien.

Van pasando los minutos y ya estamos de vuelta. Llegando a Castellón nos cruzamos con los primeros corredores de carrera, que nos aventajan ya casi una docena de kilómetros. Pero eso es otra historia, nosotros a lo nuestro, a nuestra carrera. Nos dirigimos ya hacia la Plaza María Agustina y llegamos a mitad de carrera. Las calles de la ciudad se visten con los colores de las bebidas isotónicas que los cientos de voluntarios de la organización nos ofrecen y que tiramos a mitad de beber. El no poder guardarlas nos produce cierto reparo a los que ya hace cuarenta y tantos años que nacimos y que, aun sin penurias, nos criamos con la enseñanza de no desperdiciar nada.

“¡Animo, ya falta menos!” es lo que decimos, aunque sabemos que todavía queda lo más duro. Las piernas ya empiezan a pesar, y en los kilómetros que hacemos por el centro, casi sin darte cuenta de por dónde pasas debido al cansancio y a la concentración, se agradece el apoyo del público que ha salido a la calle viendo la estupenda mañana que hace.

Vamos saliendo ya otra vez del centro hacia la Ronda Este, y en ella, a medida que van cayendo los kilómetros treinta y tantos, el cansancio hace mella. Casi no se oye nada, ya no podemos hablar, sólo los expertos voluntarios que nos siguen se atreven a gritar: “Animo, ahora es cuando empieza el verdadero maratón”. Y tienen razón, lo que queda acabará destrozando a más de uno. No en vano hay quien piensa que el maratón es una carrera de diez kilómetros y no de cuarenta y dos como nos hacen creer.

Logro derrumbar el temido muro del que había oído hablar, que sin piedad se levanta ante cualquier maratoniano y, aunque el cartel de tiempo al que seguíamos se iba escapando del grupo, consigo reponerme. Ya falta poco, y cuando llegamos nuevamente a La Farola todo cambia. El calor del numeroso público que se agolpa en los últimos metros hace sentir ese dulce dolor del final a tu cuerpo. Ya se ve el arco de meta entre los árboles del Paseo Ribalta, y en ese instante, aunque desde fuera te ven casi arrastrándote a ras del suelo, a uno casi le parece que empieza a volar, y te preguntas si será verdad que ya termina. No te lo acabas de creer, pero cuando pisas la alfombra azul por última vez, grabando tu chip tres horas y casi treinta y cinco minutos, levantas los brazos porque has ganado tu propia carrera, aunque el primero haya llegado hace casi una hora y media. Es entonces cuando un voluntario te pone una toalla en la espalda y te paras, dándote cuenta de que sí, de que todo ha terminado.

Ahora toca refrescarse con hielo en las piernas y cerveza fresca, comer un trozo de pizza, buscar a otros compañeros de carrera para ver cómo les ha ido, y sobre todo buscar a la familia: a María, a Miguel y a Ana, para recibir sus felicitaciones y poder agradecerles su apoyo durante estos meses.

Algunos más frescos, otros bastante derrumbados, todos doloridos y todas las mentes pensando en los cuarenta y dos kilómetros que hemos dejado atrás. Y por increíble que parezca, como si hubiésemos oído un peculiar “Maratón Vitol”, muchos de nosotros ya estamos haciendo planes para el próximo maratón de Castellón.




Línea de meta:

El dibujo de Filípides sustituye la foto del héroe local. Como pillemos una la publicamos. De todas formas aquí se respeta la voluntad de cada quien. Aún no hemos visto los cuernos de Atunero y costó el careto de Hoangho; Gillan és menys discret.
Demane més que mai els vostres comentaris, sé que molts sou seguidors de l´atletisme.

diumenge, 25 de desembre de 2011

Betlem de la Pigà "albinegre". Destarifos amb molt de trellat.



He vist el Betlem de la Pigà a Punt 2 i dins la mescla de religiositat i costumbrisme han aparegut motius albinegres:
Un personatge amb la BUFANDA DEL C.E.CASTELLÓ, els acompanyants pagaven impostos al rei Herodes. Al final Herodes porta tratge i corbata i se l´emporte el guàrdia... com açó pot tindre moltes alegories semblava l´afeccionat albinegre pagant a Osuna. Al final cau el pes de la llei i el tanquen.
També he vist com a actors a Xavi Sidro, locutor de la SER, un xic que no sé si era el de la bufanda, albinegre de pro i altra xica també mooolt albinegra ballant, li ve de família.

A més m´ha agradat l´aparició del rei Barbut amb dos conills a les mans per oferir-los al Jesuset fent un comentari relacionant-los amb l´aeroport, ja,ja i la senyera que lluïa la seua conlloga.
Molt divertida la intervenció de Toni Porcar, ex-càrrec del BLOC, un pèl atrevida, amb collons i tot.

Pot semblar un rotllo i és prou divertida l´obra de MIQUEL PERIS, música de MATILDE SALVADOR i actualitzada per RAFA LLORET. Destarifos amb molt de trellat.


Baixat el teló:

* Entrada dedicada amb tot l´afecte a la meua nova nebodeta, que ha vingut al món en un dia tant assenyalat com el de Nadal mentre jo mirava el Betlem de la Pigà. Pot ser un senyal...

dimarts, 20 de desembre de 2011

Hipèrbole embolicada.









Estic fet un embolic, no sé sobre què escriure. Ahir l´escriptor que aparéix en la foto davant el mític Cioffi em va presentar a un altre escriptor que fa d´abogat i ho va fer com a crític literari. Sóc un crític literari ? doncs deuria estan analitzant el llibre que m´he llegit de Vila-Matas, però com vaig estar amb ells a un acte literari albinegre deuria tractar-ho, però com el Barça és el millor equip de la història també deuria fer-ho. En fi, es que tinc perea, tu! (final de frase adoptat del Frank de la Jungla) fique quatre fotos, mai millor dit, i a més il.lustratives, done senyals de vida i em quede a gust.

Tot és prou hiperbòlic en esta entrada menys una cosa: la del Barça.
El llibre de Vila-Matas us el recomane, va d´un que vol ser escriptor i s´anota frases a una llibreta... açó em sona molt...
La Bíblia albinegra, En el escudo de tu historia, ja la debeu tindre tots i el que no que la compre, no es pot viure en l´ignorància i per acabar, haurem de llegir a Enrique Galindo, gran albinegre lletraferit, encara que no li agrade massa Bernat Artola. Té publicat un llibre premiat i tot (doncs tampoc açó d´escriptor serà exagerat...), es diu Pelirrojas españolas, i evindentment és un profesional de l´abogacia . Esperem a la també crítica literaria que fa de presidenta que done opinió. I evidentment és una presidenta implicada.
Anit vaig disfrutar d´una nit d´ESÈNCIA ALBINEGRA.

divendres, 9 de desembre de 2011

Celebració a Borriol


Era inevitable, volia canviar de tema, però l´actualitat impera. Ja tractarà Atunero qüestions menys mundanes. Ens han pillat, els jugadors albinegres van tindre el detall de vindre a celebrar el segon i tercer gols en front mateix de nosaltres, els emisaris del blog al derby, Gillan i HoangHo. Podeu vore, ni visionar ni visualitzar, vore, fent un ínfim esforç al primer aplaudint braços en alt i al segon mantenint la compostura tot i el moment històric que estavem vivint. Apareixem a segona fila, que ens vam encantar. Segon gol:

http://www.youtube.com/watch?feature=player_detailpage&v=67xUXg0HYRk

Al tercer també apareixem però de manera menys ostentosa i aixó que vaig participar instants abans en la jugada:
Baló que es perd per la banda, passa entre un munt de cames d´afeccionats orelluts i arriba a Hoang qui no s´ho pensa i toca amb la puntera de forma suau i sutil, arribant l´esfèric a Rizman Umarov. Una falteta i ha vingut el gol como el que no quiere la cosa, Hugo marca el gol de la victòria definitiva i en agraïment venen cap a nosaltres, ja,ja.

http://www.youtube.com/watch?v=4S_uc0cCdo8&feature=player_embedded


Al final del partit els jugadors fent pinya, com a les celebracions dels gols.


Aaron commocionat degut a un fort colp amb el porter. Després va reviscolar i ens vam emocionar donant-li ànims al passar per davant: vamos, vamos Aaron ! tot i que és de Vilafamés, en castellà, que fan més efecte. Anècdota: immediatament darrere el massatgista ressuscitador i com que és dels nostres: vamos vamos ... (moments de dubte)... massatgista !

Altra que no s´aprecia ! a Hugo li van pegar un colp a la cara en la celebració crec que del segon gol, com a Xavi el blaugrana l´altre dia, fruit del paroxisme descontrolat.

dimarts, 6 de desembre de 2011

Records albinegres. L´entrevista.


¡ Qué coño ! Voy a haceros una entrevista. Paraules de Chencho dirigides als nostres xiquets habituals de Castàlia, ja sabeu, eixos buscadors de signatures que van conéixer l´entranyable humanitat del Salao, van escoltar en posició de firmes el ¿Qué pasa, niños? del drago volador i tenen, sense remei, cor i cervell albinegres.
Gravadora en ristre, comença d´un en un, a preguntar-nos pel nostre jugador favorit, a exaltar lo majos que érem per voler estar allí a prop dels ídols (recordem: el favorit Racic, Planelles, Roberto...) i a fer alguna observació anecdòtica sobre l´incipient bigot que a mi ja m´eixia.

- ¿Y esto cuándo lo sacará? - Pues un día de estos... la semana que viene.

La semana que viene va ser el 23 de febrer de 1981. Tejero, no amb gravadora sinò pistola en mà, va cridar Quieto todo el mundo, va paralitzar uns dies la vida espanyola i també va deixar quietes i inèdites eixes paraules gravades en el cassette de Chencho que tanta il.lusió ens feien. Quan jo ja pensava que ho havia deixat córrer i la pols començava a aflorar en la meua gravadora al costat de la ràdio (temps de Cuéntame), un bon dia escoltant fidelment Campo Deportivo, entre patitos i cançonetes còmplices, la greu veu del maestro amolla:

El otro día estábamos (plural maiestàtic gloriós) en el estadio Castalia y entrevistamos a un grupo de simpàticos niños...

-Mamà, mamà ! l´ENTREVISTA !

No la vaig poder gravar per fardar davant els amics , menys mal que altre fidel la va escoltar i va deixar constància per la vesprada al col.legi del capítol albinegre que vam viure en aquelles dates, tan emocionant per a nosaltres.
No vaig estar en la final de Copa, com proclama orgullós el bo de Ximo Gresa, però em va fer Chencho, Crescencio López Del Pozo, la voz de Castalia, una entrevista, no sé si per engreixar l´ego albinegre o almenys com un record preciós per enfortir els meus sentiments.






Post-interrogatio:

El fidel que va donar fe a l´escola és Gillan, company patidor, i entre els entrevistats, a més del meu germà. algún seguidor d´este blog crec recordar...


Us recorde que han desaparegut del top ten entrades tan interessants com les dedicades a CIOFFI, EL SALAO... i de temàtica literària com JOAN FRANCESC MIRA, XIMO RAMOS, MANUEL RIVAS, JUAN RULFO... i sembla que prompte SARAMAGO... és una veritable llàstima, no només de futbol viu l´albinegre.

EXPLICACIÓ FOTO DRETA

diumenge, 4 de desembre de 2011

ANIMANDO AL CASTELLÓN


M´ha agradat això dels càntics futbolers. Després de l´empat contra el Requena no tinc ganes d´entrar a analitzar el partit i posar-me malalt. El que més em va sobtar, a banda de no poder ja ni escoltar el més o menys sagrat himne però himne al cap i a la fi, és el virtuosisme d´estos xics dels gol nord a l´hora d´animar. HINCHAS NORTE és el nom d´un grup. També altres com LÍNEA ALBINEGRA, CURVA ALCOHÓLICA... Ja fa setmanes que els vinc observant, però ahir vaig esbrinar un càntic (la lletra millor dit, dieu-me lent si voleu) en el que el cap del clan es deixa físicament la veu. D´esquenes al joc, com es situa el gran Dylan a l´escenari, es desganyita ell a soletes per a continuació repetir la resta de companys el que ha bramat ell. Sense més dilaNció (atreviment lúdic) i per il.lustrar als pobres d´esperit que no aneu a Castàlia:

Cap del clan: TODOO CASTALIA !
Resta del clan: TODOO CASTALIA!

C: DEBE CANTA-AAR
R: DEBE CANTA-AAR

C: AAANIMANDO AL CASTELLON
R: AAANIMANDO AL CASTELLON.................. CASTELLON ! CASTELLÓN !

No sé qui és este personatge però la meua admiració a ell i a tot el grup en general, donen animació perquè si no l´estadi esdevindria un homenatge al silenci, només trencat pel crits dels jugadors forasters: Manolo, Manolo... aquí !

He descobert este blog d´HINCHAS NORTE: http://hinchasnorte.blogspot.com/

Valga com homenatge a tots ells. Açò és com la Prehistòria, hi hà moltes famílies d´homínids, molt clans dins la FAMILIA ALBINEGRA, per aixó és GRAN i per moltes coses més !


post-concert:

Per fer de Pepito Grillo una coseta: reivindique algun càntic en valencià, no estaria malament...

AAAANIMANT AL CASTELLÓ ! ... CASTELLÓ ! CASTELLÓ !

dijous, 1 de desembre de 2011

Qüestions econòmiques i sexuals

Ja l’he trobada. Per fi. Sí, sí, és ella, la de la foto de dalt. Li diuen María Concepción López Riesgo, la famosa prima de riesgo española, la responsable que estem en perill de rescat. Una cosa molt roïna, diuen, no entenc el motiu. És com si estiguérem segrestats per les FARC i fóra millor viure captius. He de reconéixer que Atunero no entén per què ens hem de posar a tremolar quan aquesta senyoreta es dispara i per què hem d’estar més tranquils quan es relaxa. No entenc que la vida sexual d’eixa xica siga tan decisiva en l'economia i les finances. Totes les dones, vaques i altres femelles animals es disparen i es relaxen –o la majoria–, igual que els homes, bous i altres mascles animals, i el Banc Central Europeu no es planteja adoptar cap mesura per això. No ho sé, ho hauré d’estudiar. D’altra banda, Riesgo té cosines a tota Europa. A Itàlia, des que es va retirar Rocco Siffredi, la prima de riesgo està disparada, i la jove promesa del porno Silvio Berlusconi no ha aconseguit relaxar-la. Merkel sí que aconsegueix que l’alemanya visca relaxada, no entenc com, crec que ni tan sols existeix, i Sarkozy li encoloma aquesta tasca a Carla Bruni, que en sap molt, d’aquestes coses. Mira, vaig a penjar-ne una foto.

Després estan les agències de qualificació, les Standard & Poor’s, Moody’s i Fitch, que són com Los Ángeles de Charlie però en agència. Pel que he entés, són les responsables de mesurar els orgasmes del món, i la cosa va malament. Per exemple, a Europa abans tot eren orgasmes grans i potents, qualificats com AAA. Ara, la vida sexual europea i mundial ha patit una davallada, i les notes són del tipus A+, una mena d’orgasme-esternut, cosa molt preocupant. Els bous no tenim problemes d’eixe estil. Per exemple, Fitch ens qualifica com AAAAA, amb perspectiva positiva, som uns cracks... És que hi ha molt de nivell entre els animals banyuts. Muuuuuuuuu.

dimarts, 29 de novembre de 2011

VISITA A L´ALDEA DE PRIMERA. Repertori de càntics.









ALDEA, ALDEA !!

ALDEA DE 1ª, ALDEA DE 1ª !! ... Cuéntameee como te ha ido por esos campos de 2ªB !! ...


Sense ànim d´ofendre , ells mateixos s´autodenominen Colectivo Aldeano amb sentit de l´humor, va ser de lo millor al derby, altres crits ja eren de caliu més ofensiu.
L´ expedició formada per Gillan, Eugenio i el menda entrava al recinte de la Ciutat Esportiva junt a LLANEZA, magnífiques instalacions, gespa sublime a tots els camps i aixó sí, aprofitament del terreny, fent palés el mític esto no es un campo, es un futbolín, estavem encaixonats als seients-apegats i per més inri en mig d´afeccionats groguets. En general van a menjar pipes, come-pipas, come-pipas ! com al Madrigal. El Colectivo responia come-mierda, come-mierda, en metàfora marrana però prou veritable. Tot correcte, només em va traure l´instint pre-històric la senyora de baix quan es va unir al Humillación para el Castellón ! amb devoció (no sé si era purissimera, rosariera o què, tampoc vull faltar). Amb el paraigües imaginari li vaig etzibar no un, dos colps de la mateixa condició i el meu cervell es va quedar tranquil, intentant veure futbol. Només el van posar els joves del Vila, sobretot el nº10 Trigueros i el 3 Fran García, protagonistes del gol i del partit.
Mentrestant l´inefable Colectiu casolà mentava l´innombrable ! Osuna, Osuna! els nostres responien amb ironia o mala llet demanant Garrido, quédate !
Al descans, l´anècdota: me´n vaig a pixar i vaig fer malabarismes perquè la tapa del wàter no s´aguantava dreta, salutació còmplice i per lo bajini a un albinegre també infiltrat en zona apatxe i a veure la segona part.
El també mític com el futbolín CIOFFI es baixava les calces para mostrar virilidad, recordem la gloriosa entrevista; els seguidors hepàtics (bon rotlloooo ! som de la broma, estem instal.lats en la metàfora hiperbòlica) feient conya, increpaven al nostre 7 per l´alçada a ras de pantaló dels mitjons dubtant de la mencionada virilitat, de la seua homenia. Això és anecdòtic també, però trobe a faltar (parlant del joc ja) imaginació, creativitat o bravesa si més no, a l´atac albinegre, com el que demanen els torturadors als bous... ni en atac ni en defensa, ahí semblem monges de la caritat, ursulines... a veure si Blyndu (té nom d´abertzale) ho remedie. U U UMAROV ! de lo més destacat, junt al porter EDUARD qui ens va salvar de més gols al final quan Cabello s´havia desmelenat buscant un empat que no vam poder disfrutar.
Final. Himne del Vila-real, vam veure a PAQUITO i per tancar el cercle vam eixir junt al presi ROIG. Feia mala cara per cert.

mostra de virilitat amb calcetins curts

Post partit:
Comentaris encertats els de Juanfran de la Ossa: equipo monocorde, como las melodías machaconas que se clavan en la cabeza. I l´amic Papacangrejo: fueron 1.800 seguidores amarillos para ver al Castellón.

Everybody: En el escudo de tu historia...

dissabte, 26 de novembre de 2011

Canvi de look


Estic buscant una nova imatge per al blog i com veieu he fet canvis. He passat del tradicional al blavet hotmail, però algú ha dit que semblava del Madrid; he posat albi-negre però el negre era gris i altre ha dit que si estava espatxurrat, que el fons blanc fa mal a la vista al llegir... sóc sensible a les queixes i tinc poca personalitat així que he optat per la filigrana, esperem que una temporadeta, no sé el per què, podrie ser un velat homenatge al joc blaugrana, je,je, o a la prosa de Borges, o a l´home primitiu quan probave en les pedres o pals a construir les primeres eines de treball... els culoms volant cap a l´infinit han tingut a vore... a vore el que durarà.

un post scriptum ! ejem... me´n vaig de sopar de germanor !

dimarts, 22 de novembre de 2011

ANÀLISI AD LIBITUM (amb permís gillanià) de la votamenta.


El PP i PSOE, malgrat la foto de la dona amb banderes i estampeta-escapulari, vam quedar que ens dona igual, són el mateix.

COMPROMÍS: una veu del País Valencià a la capital de les Espanyes.

PACMA: ha passat de 44.000 vots aprox. al 2008 a 101.000 ara. Enhorabona als animalistes i supose que al nostre bou ATUNERO.

Han augmentat I.U, C.I.U. i UPyD, la locuela ha obtingut més d´un milió de vots però per culpa o gràcies a la llei d´Hont té 5 escons. Està molt enfadà, la foto és d´arxiu.

Falange E. de las Jons: batacà estrepitosa, tal vegada motivada per no obtindre avals necessaris a alguns indrets. De 14.000 a 2.869 vots.

España 2000: els tenim tots ací, de 9.226 a tota Espanya, 3.685 entre nosaltres a Castelló.

Capítol apart a Euskadi: els bascos són molt bascos, com deia fa temps Joaquim Mª Puyal.

Amaiur 24,12
PNV 27,42 TOTAL... 51.54 %

PSE-EE 21,54
PP 17,80 TOTAL... 39,34 %

E.B. 3,68

I en el 2013, en principi, eleccions autonòmiques.

Qué us ha semblat la votamenta, poble ?

diumenge, 20 de novembre de 2011

La meravellosa experiència de votar.


Ja he cumplit la paraula...
A recordar:
votar al partit que guanye la nostra enquesta. L´he votat al Congrés? al Senat? Qué més dona?

A destacar:
-Mentres caminava pel carrer cap al col.legi dues senyores m´insten a adelantar-les, jo conteste: tranquiles, no tinc pressa, estic pensant el vot.
-l´indumentària del xiqüelo pepero a la meua taula, de manual.
-la monja que no respectava cap cúa (jugava a casa), s´ha colat dues vegades, ja,ja en la taula A i la taula B, un 66,66% del santuari electoral. No sé si ens ha fet un interior o portava una pilota als peus emulant a la mona Viña en sus tardes gloriosas contra el Las Palmas. En qualsevol cas, Heredia, fítxa-la!
-la dona que deia que no n´hi havien paperetes peperes, ja,ja, senyora vaja a l´oculista però ja! i l´opípar menjar que portaven els del P.P., bocates però dieta completa, claro como es el gran día...


post-votamenta:
Espere us hage agradat, sobretot a Acapu, que volia una crònica electoral, ja,ja. Pos hi hàs... coca!

dissabte, 19 de novembre de 2011

JORNADA DE REFLEXIÓ


mi agüita amarilla-toreros muertos

Hui no es pot demanar el vot per ningú, jo pose este video per a que reflexioneu, igual té algun missatge subliminal. A l´enquesta ha guanyat el PACMA, propet COMPROMÍS-EQUO i la locuela (terme amb encert acunyat per Joan Antoni) Rosa Díez. Els demés almenys han tingut algun vot quasi tots. No sé si cumpliré la paraula, ja,ja, com no em voreu ningú... aneu a votar i voteu bé !

dimecres, 16 de novembre de 2011

Lleugera diatriba del timo de la loteria.


Quatre irreflexius currants es plantegen cóm ho faran quan la roda de la fortuna, en forma de loteria, els gire al seu favor. Obrim un conter? Tributarà a Hisenda?... Sóc un poc demagògic, hiperbòlic, garrapa o trist, però fan el conte de la lletera contemporani.

La Loteria és una enganyifa. Atempta contra l´intel.ligència i fins i tot contra l´ètica. El que se forra és l´Estat jugant, mai millor dit, amb le fe dels il.lusos compradors. A més sempre li toca al mateix, no cal dir ni el nom. Molta gent, apurada o no per la crisi, acudirà en peregrinació, laica o religiosa, al poble de Sort i a Doña Manolita, com es fa palés a la foto primigènia, perquè allí sempre toca... els reduïts cervells dels Erectus o Habilis raonaven amb més lògica.

El ahorro y la economía es la mejor lotería. Ara que guanyarà el P.P. (ja sabem que no vol dir en este cas Pedro Páramo, quan parlem de política ens referim al Partit Popular...) es pot dir que esta dita és veritat. Tant de bo us toque, ja dic jo a esta hora que no serà així, com a molt tornaran els diners, ja veus quina festa...

Sigueu conscients de tota la tonteria que porta darrere este negoci: ara et compre, ora et venc, que termine en cinco o en los patitos... Després ens explota als morros el xantatge emocional de la venda de paperetes d´associacions culturals, esportives... d´estudiants, de colles d´amics, d´organitzacions de tot tipus, religioses, partits polítics (el colmo)... tot un aprofitament. Reclame llibertat per a qui compre i per a qui té principis i es fa objector. Estic radical, valent, tonto...(entra en joc Panini) hui, aixina que afegiré altra dita que m´agrade: el que quiera fiesta que se la pague.



Per cert i per acabar, em compreu loteria d´este blog?



Post-rer, post-riler:

No he parlat del poblema egoista que amaga la qüestió. Hui no toca filosofia.

Un polític aficionat a la loto en la segona foto. A la primera i tercera, desmesura i barbàrie.

Panini, referència: pon el que prefieras; cromos, ja ha aparegut alguna volta.

Dedicat als meus companys d´oficina, ja,ja. Reconec alguna llicència poètica en la versió dels fets o almenys, no entre en detalls. ¡ Os quiero !

diumenge, 13 de novembre de 2011

VALORACIÓ ENQUESTA I RETRANSMISSIÓ ALBINEGRA en directe.


Esta imatge diuen que correspon al polític perfecte...jo no sóc tan atrevit però és molt factible.

Estic un poc atabalat, perquè escric mentres escolte el Torrevieja-C.E.Castelló , anavem guanyant i ens han empatat... roja! roja! codazo i patada, al carrer! toma! som un més... los hijos de puta se oyen por doquier, ja,ja.

Anem bé en l´enquesta, es va animant, ningú ha caigut en el vot de la majoria, PP-PSOE, va guanyant el PACMA (aixó són els amics d´Atunero, je,je) i n´hi ha varietat, només un vot, però tenim de tot, comunistes, catalanistes, pirates, rosesdíez... un error ha sigut no contemplar la possibilitat de l´ABSTENCIÓ. M´ho ha advertit un malalt de la política, reflexiu com podeu observar. No es pot arribar a tot i més quan es fa a vuelapluma, je,je. Hay peores encuestas por ahí... hay peores cárceles que las palabras (La sombra del viento)

22 de la segunda, sigue el empateeeeeee. Sigues valent, Cabello Rubio !! (curiosos cognoms del nostre entrenador)... altre tío al carrer !! a por ellooos!! Trau a Filderam Marc ! més insults en lontananza, ja,ja. Ja està ací Mark amb k com van posar al marcador el diumenge passat, més valencià i menys anglés. Han muntat una barraca superior...


aaiiiiiiiiii Castelló ! un golet !! sóc pessimista, és complicat derrocar la barraca... alicantina.
Buf ! per poc ens marquen, el partit s´ha tornat boig... paradón del porter rival, però no valia, offside... stic nerviós... més fotos...


l´enviat especial ens envia una foto del partit. Els comentaristes es calenten ... ALTRA EXPULSIÓ ! (l´entrenador rival) expresiones soeces del narrador, ja,ja, la passió del moment i FINALLLLLL, llàstima, ens ha faltat ambició ... en fi, un puntet, el líder ha perdut i ens quedem a dos puntets de la promoció...

M´ha agradat esta nova experiència de comentar en directe.
TORREVIEJA 1 C.E.CASTELLÓ 1, resultado final, saludos cordiales desde el blog de Hoangho, je,je. (tópica i manida maniera d´acabar la retransmissió)

post-partit: los nuestros son los blues... aixina no es pot guanyar, home ! on estan el blanc i el negre? fora! sense blau !! irreconeixible Castelló !

dimarts, 8 de novembre de 2011

A qui votem?


Com estic un poc malfeiner he caigut en la vulgaritat i he preparat una enquesta política per als habituals o espontanis del blog. La podeu vore al nord-est de la pàgina, nem a vore, igual que Catalonia a les Espanyes, al nord-est. La he habilitada de maniera que es pot votar a més d´un, per matar la monotonia i alhora animar el cotarro. Penseu-lo bé, no us precipiteu... no hi hà pressa, ací som legals i tenim de temps fins el dia 18 a les 23:59 hores, el 19 ens podrien denunciar ! estem en el ojo de mira... he rebut una amonestació verbal des de la Interpol Valenciana, jo no sabia ni que existia, es veu és una subdelegació dins el Ente, una cosa com les Diputacions per entendremos, amb subdelegacions als pobles... pregunteu-li a Rubalcaba... o millor a Moliner, Aparici i cía, que estan a favor.
Bé, concretant, l´amonestació és per comentaris del bou Atunero sobre la gran Rita Barberà. Desafortunados comentarios insultantes y Reiterativos posa, en anglés, castellà i llatí (es nota que ens segueixen...) i açò és greu. En valencià, no, per fotre. M´han prohibit rotundamente y de forma expresa publicar-la.

A reflexionar doncs, a pensar, però tampoc massa, tu! Jo votaré el que ací ixca, si algú creu que tinc poca personalitat... té raó, ja,ja... es que estic malfeiner.

post-reflexió: obsérvese el recurso literario de finalizar el escrito con la misma expresión o idea que al principio. Influencia de Ruiz Zafón, Julio Llamazares... ¿Rubalcaba o Rajoy?... de Antal Dunai ? o reminiscència de l´homo pleonastiquensis?



Aclaració final, no poètica i necessària: l´expressió estem en el ojo de mira no vol influir en el vot de ningú. És una mera casualitat. Per als forasters: Roger Mira és el candidat al Congrés de Compromís per Castelló, fill de Joan Francesc Mira, l´il.lustre escriptor.



¿pero esto qué es? ... Matías Prats dixit.

Es un acte cultural -respón Jesús Oliver.

dimecres, 2 de novembre de 2011

Prosa poética albinegra. ENRIQUE BALLESTER.


Es agosto. Atardece. La ciudad es un desierto de asfalto que abrasa cerebros y disuelve energías. El camino que conduce al nicho del portero más fiel que el CD Castellón jamás tuvo está moteado por la irregularidad de las piedras del piso. Al avanzar, se escuchan las pisadas rompiendo la quietud imponente del cementerio viejo de la capital de La Plana. No hay nadie. No hay vivos. El silencio es tan puro que incomoda e invita al abandono pero, cuando por fin llega la hora de girar a la izquierda, se siente la tentación de firmar una reverencia. A media altura, una placa modesta resume la trayectoria vital de José Alanga Varella. Un mito desconocido. En el centro, destaca el logrado relieve de su rostro en escayola. A la izquierda, la fotografía que recuerda a su esposa, que luego fue viuda. Y en lo alto, latiendo imperecedero, el escudo del CD Castellón, equipo del que fue portero, santo y seña, en los años románticos de su fundación, desde 1922 y hasta la entrada del fútbol en la vorágine del profesionalismo.
Lejos quedan sus paradas, tangible es todavía su herencia moral. El espíritu de Alanga, el hombre que rechazó ofertas jugosas de diversos clubes nacionales para quedarse en casa, en el viejo campo del Sequiol, compaginando su tarea bajo los palos con el oficio de albañil, empapa la filosofía actual del aficionado albinegro. Combina un punto de renuncia a las tentaciones que prometen éxito con un sentimiento insobornable hacia un club, unos colores, una comunidad. Sólo así se explica que Alanga prefiriese el orgullo eterno, llevándose el escudo literalmente hasta la tumba, antes que la gloria efímera, y sólo así se entiende que, casi un siglo más tarde, el derrumbe estrepitoso del CD Castellón haya fortalecido al núcleo duro de su hinchada. La desgracia ha subrayado la identidad. En Tercera, tras dos descensos consecutivos, el último por impagos, la masa social albinegra supera los tres mil socios, es menor que antaño pero, por contra, mucho más militante. No en vano, casi un millar de ellos son peñistas y el club es uno de los pocos que está integrado, vía asociación de pequeños accionistas, en la Federación de Accionistas y Socios del Fútbol Español (FASFE). No hay duda. Si algo ha aprendido el albinegrismo en todo este tiempo, es a luchar por lo suyo. Comprendió, a base de palos, que nadie lo iba a hacer por él.
No siempre fue así, claro. Hace 20 años, el estatus en el fútbol provincial era diferente. En 1991, el CD Castellón estaba en Primera y el Villarreal CF en Tercera. Ahora, en 2011, la situación es opuesta. El cambio de hegemonías ha sido pausado y atiende a múltiples razones. Por un lado no excluyente, el desplome del equipo de la capital, uno de los casos más sangrantes de los peligros de las SAD en el mundo del fútbol. El desgarro entre la afición y su dirigencia, en estas dos décadas, ha sido una constante difícil de asimilar. El recelo ha sido continuo. Al descenso a Segunda en el 91 siguió la caída a Segunda B en el 94. El Castellón penó once años seguidos en la división de bronce. Durante, rozó la desaparición en el año 97, cuando hubo relevo en los palcos de ambos clubes. La poderosa influencia de Carlos Fabra, presidente de la Diputación, fue decisiva en los movimientos.
En el Castellón, no sin problemas, aupó al grupo encabezado por Antonio Bonet. En el Villarreal, según declaró el propio Fernando Roig, pidió la aparición del actual presidente amarillo. Favores que vienen, favores que van. La amistad no es nueva. Bonet fue compañero escolar de Fabra, y no sólo amigo de Roig y de Pamesa. También cliente, como empresario cerámico. Completando el triángulo de amor bizarro, en 1996, un año antes de su desembarco futbolístico, Bonet y Roig avalaron al entonces capo provincial, en el inicio de un noviazgo de facturas y asesoramientos. Con el tiempo, se demostró que el Villarreal tuvo más suerte en el reparto: Roig elevó al club de Segunda hasta al sueño de la Champions. En la otra orilla, Bonet no logró el ansiado ascenso a Segunda hasta 2005, meses después de vender en secreto el club a Castellnou (sociedad capitaneada por José Manuel García Osuna, representante de jugadores y funambulista de la comisión, y Antonio Blasco, supuesto mago financiero) y de rechazar varias ofertas de empresarios locales.

Castellnou no soltó el club hasta 2011, con el equipo descendido a Tercera por impagos.
Mientras, en compañía de José Manuel Llaneza, en Vila-real, Roig fabricó su gigantesca obra futbolística. Para ello contó con el apoyo incondicional de gobernantes varios, e incluyó la construcción de la Ciutat Esportiva y las remodelaciones del campo de El Madrigal, no exentas de polémica. Aún anda en el juzgado la denuncia de la Fiscalía por facturación falsa y fraude en el IVA en las obras: delito contable contra la agencia pública y falsedad continuada en documento mercantil. Roig y Fabra comparten, pues, cuitas judiciales, lazo en común que reforzó su amistad. En 2003, en pleno acoso mediático del Caso Fabra, cuando los políticos de su propio partido evitaban aparecer en público con el imputado, Roig dio un paso al frente en El Tirachinas de la Cope, para defender públicamente a su colega, por lo mucho que había hecho por la provincia. Al año siguiente, en 2004, el patrocinador del Villarreal entró en quiebra, Tierra Mítica, y el proyecto estrella de Fabra acudió al rescate. El avión del controvertido Aeroport Castelló guió el vuelo estelar de los amarillos. Ya se sabe, favores que vienen, favores que van.
A la conocida y admirada escalada deportiva, de Segunda a la semifinal de la Champions, se sumó una estudiada inmersión social en la provincia. En especial, en Castellón ciudad. Cuando el Villarreal obtuvo su primer ascenso a la Liga, Llaneza, entonces consejero delegado y ahora vicepresidente, declaró al diario Levante que había espacio y afición suficiente para los dos clubes. El descenso posterior reformuló algunos asuntos y, al volver al subir, el Villarreal empezó a pensar a lo grande. En 2005, en cambio, El Madrigal andaba lejos de llenarse y, en El País, Roig reconocía que “intentamos captar a los aficionados de Castellón y la provincia. Pero es difícil cambiar los sentimientos”.
En ese proceso de captación (lícito: oferta, demanda, competencia), en esa intención no disimulada de cambiar los sentimientos, el Villarreal fue ocupando los territorios que tradicionalmente había ocupado el Castellón. Amarillo es el color de los colegios, de los centros comerciales y de la Universidad. De la publicidad en todas sus variantes, en la búsqueda activa de clientela, en la implantación en el subconsciente colectivo de la máxima que reza: si te gusta el fútbol, has de ir a El Madrigal. Enfrente, el Castellón ni supo, ni a menudo pudo, ni a veces pareció querer contrarrestar el alud de propaganda, ni conservar el amor de los suyos. Y no sólo el Castellón, porque si en el reinado albinegro, en el 91, ocho equipos de la provincia competían en Tercera, el fútbol provincial, en la actualidad, es algo semejante a un páramo desierto, con la salvedad del exuberante oasis del Villarreal y sus dos filiales, y la pujanza novísima y modesta del Borriol del golfista Sergio García. Todos los demás, en realidad, penan la consecuencia lógica de encontrarse en el radio de acción y expansión geográfica del proyecto deportivo de una de las familias más poderosas de España.
Es septiembre. Anochece. En el campo municipal de Riba-roja, digno del descorazonador cuarto escalón del fútbol patrio, hay más aficionados visitantes que locales. Juega el Castellón a domicilio. Es miércoles y en el primer desplazamiento del curso, el precedente, los albinegros se comieron cinco tantos en Alzira. Pero su gente, que vio coquetear al club con la desaparición en verano, y a los políticos tantear el terreno para una refundación, tiene tantas ganas de fútbol que no busca excusas. Con empate a cero, encarando el final del envite, la afición entona su grito de guerra. Suena el “Pam, pam, orellut” y el cántico nos devuelve a Alanga, a su tumba, a su escudo y a su espíritu de renuncia y orgullo. Al original y verdadero CD Castellón. El Pam, pam, orellut, himno oficial del club, nació en una de las porterías del Sequiol. Allí ubicaba Alanga, a modo de talismán, un elefante de ébano. Las grandes orejas del animal (orellut significa orejudo) y el defecto físico de un seguidor se mezclaron en la mofa espontánea de un grupo de aficionados. Aquello fue calando tanto que quedó para siempre. Funciona. Quizá de Alanga y su historia ejemplar supieran todos esos canteranos que esperaron al club en el verano de la incertidumbre, poniendo en riesgo sus carreras, aguardando una pretemporada que no comenzó hasta la misma semana del inicio del campeonato. Quizá no, quién sabe, pero lo cierto es que el Pam, pam, orellut espoleó, en Riba-roja, el arreón final del Club Deportivo, que desembocó en una jugada llena de rebotes y agonía que terminó, a su vez y rozando la conclusión, en inverosímil gol de la victoria.
Es casi un milagro pero es. En Tercera, y después de una paliza tras otra, algunos resisten. Los aficionados más fieles que jamás ningún club tuvo. Cantan goles de mierda que les saben a miel, a oro. Y otean goles de oro, a ocho kilómetros, que no les saben a nada.

Article d´Enrique Ballester publicat a la revista PANENKA. L´han posat al fòrum i em feia il.lusió recollir-lo al blog.

La foto és el C.E.Castelló de 1922 on aparéix el mític Alanga.

Solo se pude desir PAM PAM ORELLUT !!

diumenge, 30 d’octubre de 2011

La lluvia amarilla de Julio Llamazares genera debate.



Una novela, una frase puede generar una discusión entre amantes de la lectura. La lluvia amarilla de Julio Llamazares es paradigma. Con la conducción experta de Vicent Usó y la visita del bou Atunero abordamos esta lectura en el club. Resultó difícil conseguir permiso para el bou de carrer pero como vienen elecciones al final dos o tres mugidos y pa dentro...

Estamos de acuerdo en que la lluvia amarilla es el olvido, el paso del tiempo que lo borra todo, envejece a los hombres, destruye fotos y cartas (animado e inanimado), sepulta casas y tumbas (vivo y muerto). El protagonista lo ve todo de color amarillo, marchito. Es el último habitante de Ainielle, un pueblo del Pirineo y nos va contando una historia de modo poético a punto de morir... ¿o está ya muerto? habla sólo ... ¿se ha transtornado? ¿o habla a los elementos de la naturaleza, tan presentes en las metáforas, personificaciones, anáforas y paralelismos que aparecen en la novela?

Algunas similitudes con obras o autores, según distintas visiones:

Con la prosa de Delibes, por la gramática.

Con Pedro Páramo de Juan Rulfo, cuando los muertos cobran vida, por la ambigüedad, por el ambiente del pueblo, amarillo. ¿Estamos hablando de realismo mágico?

Con Robinson Crusoe, por la soledad, por la supervivencia en ella.

Es un anti-Génesis, va quedando sólo, mueren su hija, su mujer, al final queda sólo él... Adán.

Con el Unamuno de Niebla: (mis ojos) ¿no lo estarán soñando...?

Analizamos también las sensaciones, los personajes...

La única frase hablada, misteriosa ella, y final del libro tuvo su comentario. La noche queda para quien es. Al final resulta que la dijo una anciana al hacer el autor un reportaje de televisión... Y es que a veces igual queremos ver o saber demasiado, debemos quedarnos con el virtuosismo y placer de la lectura. ¿Sí? ¿No? ¿Que estic boig?


A vore si endevineu la visió d´Atunero... no va mugir gens i es que em sembla no li ha agradat l´adjectivació del sr. Llamazares com l´herbeta fresca d´Ainielle.

divendres, 28 d’octubre de 2011

Tots els Bous Sants

Potser és un tòpic però és veritat: el temps passa volant. Sí, un altre any ha passat i, com sempre, us adjunte la convocatòria de la nostra festa anual que se celebrarà el 31 d’octubre propvinent, dilluns, vespra de Tots els Bous Sants, al lloc habitual –la tàpia sud del cementeri vell de Castelló. Enguany homenatjarem Rita Barberà, que ha declinat la invitació amb l’argument que ella va sempre de roig i això ens pot excitar més del compte. Així i tot, serà homenatjada.

PROGRAMA

16:00 Presentació i repartiment d’herba fresca del Pirineu Aragonés (d’Ainielle, concretament).

17:00 Curses de sacs per als vedells i els bous i vaques més agosarats, tot un espectacle.

18:00 Invasió del cementeri vell de Castelló, aprofitant l’avinentesa (nosaltres també tenim dret a divertir-nos).

19:30 Concert de rock & bou a càrrec del famós grup Backstreet Bous, que serà la delícia de les vaques de totes les edats.

22:00 Després de l’èxit de l’any passat: orgia (en substitució dels tradicionals i avorrits discursos).

03:00 Precs i preguntes.

Us esperem.

dijous, 20 d’octubre de 2011

Entrevista a... Atunero

Continuem la sèrie interrompuda d´entrevistes. Hui parlem en Atunero, el nostre bou. Ja coneixem la seua idiosincràsia, aficions, sabem és fanàtic de la filosofia, la literatura, però volem saber quins són els seus principis, ètics, morals. Bon dia, abans de res.

Atunero: Bon dia, misser Hoangho, un honor i un plaer parlar amb vostè.

Hoangho: Sabem que Barlovento i Schopenhauer, els bous de la meravellosa troballa, són avantpassats seus i de la terreta, però no sabem d´on és vosté.(encara que ens tutejem habitualment ací no per mantindre les distàncies)

Atunero: En realitat, sóc fill adoptiu d’aquesta terra. La cigonya que em duia en el seu fardell, com que jo ja pesava 150 kilos, em va haver d’amollar quan ja no podia més. Vaig caure damunt d’un planter de tomates, al costat d’una alqueria, a la vora de la Fileta. El llaurador es va emprenyar molt al principi, però era bona persona i em va adoptar. Mai no he sabut quina era la meua destinació final. En fi, açò és el resum d’una llarga història.

Hoangho: No mai hem vist una foto, image seua... quin aspecte té?

Atunero: Ja em veu vostè, sóc un bou ben normal. Això sí, ara estic fent règim, he perdut 45 kilos i només en pese 530. Mire, ara m’alce i vorà quin tipet se m’ha quedat.

Hoangho: El populatxo humà veu el bou en general un animal brau i ferotge. Vosté en concret ha demostrat ésser sensible, culte (recordem verbigratia Animula Vagula). Com es porta este fet?

Atunero: Com deia Einstein, hi ha dos coses infinites: l’univers i l’estupidesa humana, i de la primera deia que no n’estava segur. Einstein, en general, era un tio molt burro, però en aquest tema hi estic completament d’acord. Per tant, ni “puto caso” al populatxo humà.

Hoangho: A este blog ens ha obsequiat amb La meravellosa Troballa… i altres escrits. Ha pensat en publicar algun relat, alguna novel.la?

Atunero: No, els bous tenim molta memòria i la literatura la transmetem per via oral, talment com prenem les aspirines. No ens cal publicar res.

Hoangho: Quina mena de literatura li agrada?

Atunero: No hi ha cap gènere concret, depén del moment i la gana que tinga. En general, qualsevol llibre ben cuinat me’l menge molt a gust. Ara, com estic a dieta, només menge llibres primets... ¿Ha vist vostè quin tipet tinc?

Hoangho: mite del Minotauro. Succinta opinió, no s´enrotlle per favor.

Atunero: Pureta fantasia humana, deliri antropocèntric concebut només per degradar-nos, als bous. Entenc la passió de Pasífae pel bou, però eixe fill seu mal anomenat monstre, el Minotaure, era si de cas monstre perquè tenia una part humana. L’únic que se salva de la llegenda és el detall del fil d’Ariadna, o Ariadna Fil, que com totbou sap és una actriu d’una bellesa enigmàtica, hauríem de posar-ne una foto al bloc, misser Hoangho.

Hoangho: Com es diu posar les banyes en idioma bou?

Atunero: Els bovins som animals promiscus per naturalesa, no debades les banyes les portem de fàbrica (i n’estem orgullosos). Per tant, no tenim cap expressió ridícula per definir una actitud tan natural en nosaltres com respirar o beure gintònics.

Hoangho: Qué opina de l´expressió España piel de toro ?

Atunero: Opine que les drogues al·lucinògines poden estar bé, però sense abusar-ne.

Hoangho: Em consta li agrada el cinema. (a mi m´ha deixat Amelie) En consonancia amb l´esmentada piel de toro, anirà a veure La piel que habito ?

Atunero: No em deixen entrar al cinema. Al principi, deien que espantava la gent. Després, en comprovar que la gent s’ho passava d’allò més bé amb mi i em feien més cas que a la pel·lícula, van intentar cobrar-me dues entrades perquè deien que ocupava molt d’espai. No sé quina excusa hi posaran quan m’aprime els 150 kilos previstos pel meu entrenador personal... ¿ha vist, misser Hoangho, el tipet que se m’està quedant?

Hoangho: La peli deixada va ser mitjançant l´amic Ximo. Com és la seua relació amb este il.lustre personatge fictici?

Atunero: Com diu vostè, Ximo és un personatge fictici. La nostra relació és la de l’amo (jo) amb l’esclau (ell). A qui no ho entenga li recomane vore la pel·lícula “Psicosi”.

Hoangho: Abordem ara el rotllo polític... estàn organitzats els bous d´alguna manera?

Atunero: Anarquia total i pallissa i cornades a qui vullga imposar jerarquies.

Hoangho: Inevitable: Toros, la Fiesta Nacional. Els bous de plaça… Els bous al carrer (no és una activitat d´esbarjo ni reinvindicativa) han sigut declarats B.I.C. pel Consell Valencià. Qué rumia de tot açò?

Atunero: ¿El Consell Valencià ha declarat que els bous putejats són un boli BIC? ¿I quina mena de droga prenen, aquestos?

Hoangho: hem parlat de literatura, no gaire de llengua. Pertoca fer-ho. Quina llengua fa servir vosté a l´intimitat, valencià, idioma bou, la física?

Atunero: Esperanto, normalment. Ara, com la meua parella és de Zagreb, li parle en serbocroat, perquè sóc un bou educat. I la llengua física, sempre que em deixen.

Hoangho: ara que hem parlat de l´idioma bou, també tenen poblemes amb l´unitat de la llengua? Els vedells comprenen aixó dels dialectes taurins?

Atunero: És una cosa de bojos. Ara hi ha bous joves que diuen que saben parlar català bou, valencià bou, balear bou, castellà bou, xilé bou, argentí bou, cubà bou, peruà bou, dominicà bou, uruguaià bou, colombià bou, anglés bou, australià bou, nord-americà bou... Pensen que saben trenta o quaranta llengües i tot gràcies a la política educativa vigent. Pobres ignorantots. En són pocs, però fan molt de soroll. En general, però, el ramat està d’acord en què el cel és de color blau i no groc a ratlles verdes.

Hoangho: El puto consumisme. (ja sé que no sóc neutre) Està extés entre els bovins?

Atunero: No, no. Els bous no som materialistes, ja ho veu vostè. No ens fan nosa els avenços tecnològics, evidentment, però els fem servir com cal. Per exemple, sempre usem els aipads i aipods i messengers i guguels per parlar de filosofia presocràtica.

Hoangho: altre inevitable venint de mi: al-bi-ne-gris-me. Vosté de jove o cadet o vedell o brau...(temps mort…em prenc una pastilleta) va ser asidu de Castàlia, almenys ens va parlar del gol del Buitre-Butragueño, no el panxut. Com veu al C.E.Castelló contemporani?

Atunero: Done-me’n, done-me’n una a mi també, de pastilleta... Gràcies... El Castelló contemporani... La premsa oficial d’aquesta ciutat provinciana o província ciutadana defenia fins fa no res la gestió (per dir-ho d’alguna manera) dels nefands propietaris de l’empresa albinegra (no ho oblidem, SAD), amb beneficis per als màxims accionistes aconseguits a base de subvencions públiques, instal·lacions gratuïtes, vendre els millors jugadors i comprar morralla, comissions per comprar i vendre i muuuuuuuuuuu... En altres qüestions ens podran intentar enganyar (la premsa oficial), però en el futbol la crua realitat s’ha imposat i ara al Castelló li toca fer allò que s’anomena travessia en el desert (si és el Sahara o el de Les Palmes, el temps ho dirà). D’altra banda, Atunero ara ja no va al futbol. En aquella època de Butragueño al Castilla em donaven el carnet debades perquè jo els arreglava la gespa a mossos. No em diga vostè que aleshores el terreny de joc no estava perfecte, misser Hoangho.

Hoangho: no vull furtar-li més temps, sé éstà molt ocupat, quedem si li sembla bé, li portaré l´herbero promés i ens farem algun cubata. També li agrada l´herba fresqueta. Per necessitat primària o alhora per inspirar-se?

Atunero: L’herbeta, per menjar, amb control, no sé si li he dit que estic a règim. Per inspirar-me, preferisc la química. Això sí, controlant per no arribar al punt de vore “pieles de toro” als mapes. D’altra banda, a Atunero li agraden els mapes físics, no els polítics. I el cubata, pose-me’l ara, per favor... Així... Tire, tire més ginebra, home, no siga garrepa... Gràcies.

Hoangho: alguna cosa més per als lectors ? jo m´acomiade ja de vosté demanat-li excuses si li he faltat en algun moment de l´entrevista. MOOUUUU ! li molesta gaste el dialecte mourinyià al parlar la seua llengua?

Atunero: No tinc res a comentar d’eixe senyor que pensa que el seu dit és una banya de bou i que d’ací a deu anys ningú no recordarà qui era, ni del seu dialecte. Als lectors els recomane que vagen a clubs de lectura i així poder comprovar que no estan sols al món, que la seua bogeria és compartida. Ah, que no se m’oblide, misser Hoangho, ara després, fora de micròfon, m’ha de dir on s’ha comprat eixa corbata tan bonica que porta.

dimarts, 11 d’octubre de 2011

FRANCO a Castàlia.


Sí amics. Franco, presente ! açó no és un gir de neurones, es que el sr. Franco Bahamonde aparéix en tots els fregaos darrerament i esta es la gota...

Está de rabiosa actulitat el rotllo del Valle de los Caídos, que si la sra. Carmen Polo volie descansar ( eufemismeeee! ) al costat del seu marit, que si queremos visitar, etc.
Al Levante peguen la vara en la possibilitat perduda de que la gloriosa plaça Mª Agustina, la dels nostres coloms ... les nostres pipes de girasol... les nostres albinegres pilotes de la pastisseria Tonica... s´hagués pogut dir plaça del Caudillo o del Generalísimo o de Franco, perquè ahí al centre geomètric de la font anava una estàtua de l´ínclit ! Al final no sé per quin poblema ( enèsim homenatge al assessor cultural, per cert tinc un document seu amb totes les virtuts literàries...) en el cetre es van decidir per la esclava liberta i les cagades de la Valenta, Camilo José i demés família no van fer punta a la seua històrica calva. No haguere sigut el mateix quedar en la Mª Agustina que en la de Franco.

I qué té a vore en el C.E.Castelló? doncs que va fer una aparició triomfal a la tribuna, la foto és il.lustrativa. Triomfal per a ell perquè va guanyar la guerra i triomfal per a nosaltres perquè vam guanyar la batalla, (algo queda, eh? ) vam derrotar el plantejament garrulo de Flausino ( este nom gairebé és un insult en sí mateix) i vam exclamar un que torne Franco, ja sabeu esta expressió és en senyal de goig o desaprovació, indignació... segons casos.

El 20-N és a prop... jo no dic res...



Post-franquisme:

Quins tipus d´homenatges hagueren tingut lloc a la nostra plaça dies com demà si l´haguessen batejada d´altra forma?


Mireu quin enllaç més xulo he descobert mentre buscava fotos... blog Gracias a la vida.