"L´escriptor es aquell a qui escriure li resulta més difícil que a la resta de persones". Thomas Mann.

"La terra de ma terra és pols del meu camí
que a mon dolor s’aferra i mai no fuig de mi." Bernat Artola.



dimarts, 27 de juliol de 2010

Mark Knopfler, el geni sinestèsic de la guitarra


Ja he parlat de llibres, futbol... hui toca música. I el més il.lustre, el millor és MARK KNOPFLER,
amb la seua guitarreta "parlaora", fa sentir emocions. Diuen que es esquerrà i que toque com ho fan els dretans, que li agrade molt el vinet de la Rioja, el que és notori és la seua màgia amb els dits, no púa, a l´hora d´arrencar notes de les diferents guitarres.
Com a lo millor sabreu, està de gira per les Espanyes i aprofitant la conjuntura, parlaré de les seues cançons, les que més m´agraden.
Tot comença quan li porten una cinta de cassette a un locutor de Ràdio Londres amb cinc cançons, entre elles Water of love, Down to the waterline i... el summum SULTANS OF SWING.
El afortunat locutor les difon i al poc tenim el primer disc DIRE STRAITS, com el nom del grup constituït. Estes cançons i altres com Wild west end formen un L.P. de gran sencillesa que alcança la maestria.
Després ve COMMUNIQUÉ, on n´hi ha moltes cançons "favorites" de coneguts meus, pot ser lectors d´estes paraules: Once upon a time in the west, News, Lady Writer, Where do you think you´re going?
MAKING MOVIES: Tunnel of love, Romeo and Juliet, Skateaway...
LOVE OVER GOLD: a més de la que dona títol al L.P. (quina expresió més bonica) la brutal Telegraph Road, on pareix que anem devorant quilòmetres realment per la carretera telegràfica, obra mestra de aproximadament un quart d´hora. Esta mena de SINESTÈSIA també es produeix en la més recent Sailing to Philadelphia, on sembla veges els núvols des de l´avió (en este cas pot ser en la inestimable ajuda de la portada del CD, ja hem evolucionat)
BROTHERS IN ARMS: mare meua! Només us diré que "cuando era más joven", com Sabina, escoltava esta cançò totes les dies a primera hora , com una espècie d´oració abans d´eixir de casa. Lletra preciosa a més de la música: "We´re fools to make war on our brothers in arms".
"Ride across the river" (més sinestèsia, pel "river") i algunes cremades com Money for nothing, So far away, Walk of life...
I més, i més, i més..., com quan Puyal cante les excel.lències del crack argentí del Barça:
ON EVERY STREET, amb l´homenatge a Elvis (Calling Elvis, massa pleonàstica) m´agraden més la pròpia On every street, You and your friend, Ticket to heaven per altres raons.
Tot açò amb Dire Straits, a més de la recopilació ALCHEMY, faltarien bandes sonores de pel.lícules com el GOING HOME de Local Hero, la oblidada The long road (Call), sintonía del programa de TVE La Tarde y La princesa Prometida, un poc empalagosa, com Juan de Juanes.
Després el ja mencionat Sailing to Philadelphia, amb Speedway at Nazareth( molt xula i "apegalosa"), What it is i més tard The ragpicker´s dream (Why aye man) i col.laboracions amb els Notting HillBillies, amb Chet Atkins (Neck and Neck) ...Eric Clapton...
Les més recents ja no les conec tant, però el sò és inconfussible i quan escolte dúes notes dic: iep! el amic Mark Knopfler , però no per monòton, sinò per què conec la veu de la guitarra. Get Lucky, Border Reiver...

Pregunta difícil: quina és la vostra favorita? Per a mí, totes les anomenades ací, però ja he dit quina és el summum. La pots escoltar 224.053 vegades i té la "bellesa de les coses sencilles", com es traspua al llibre "La elegància del eritzó", on per cert aparèixen citats els Dire Straits.

N. del A.. Tots els títols anomenats ací els tinc originàriament en cinta de casette i L.P. (com Deu mana) menys en CD alguns com Golden Heart, Sailing to Philadelphia, The ragpickers... i altres més posteriors (Shangri- la)


divendres, 23 de juliol de 2010

LA CONJURA DE LOS NECIOS, Ignatius... i molt més.


Anava a per "Seda" i vaig tornar amb el abstruso Ignatius a les mans, si es que no viole les normes de la geometria i la teologia al afirmar la segona proposició, per el gargantuesc volum del protagonista.
Esta ja mítica novel.la marcada per la tragèdia de l´autor John Kennedy Toole, (es va suicidar i va ser sa mare la qui va aconseguir publicar-la) a més d´una crítica a la societat nordamericana de mitàn segle XX i una mostra dels ambients i característiques de la ciutat de Nova Orleans, és a la vegada comèdia i tragèdia, amb les desventures d´Ignatius J. Reilly, un ser especial que ens deuria caure malament i que al final et cautiva amb la seua facundia. Es malfeiner, ideòlec (situat a la Edat Mitjana), fartó, fa creuada contra els homosexuals, contra la modernitat, contra tot lo món! i té un problema existencial: se li tanque la vàlvula pilòrica quan les lleis no es compleixen. Ell mateix es defineix com un "anacronisme", "mi yo carece de elementos proustianos".
A destacar també altres personatges com la patidora i borratxeta mare, el negre Jones (no sóc racista, ¿? com Josep Anglada) la "núvia" Mirna Minkoff, el trompellot patruller Mancuso, la pija sra. Levy, la destarifada srta. Trixie, el resignat sr. González...
I les fantàstiques cartes que escriu en los cuadernos Gran Jefe, i la roda de la Fortuna, concepte bàsic de "De Consolatione Philosophiae", de Boecio, la seua obra filosòfica de capsalera:
"Oh, Fortuna, oh. deidad ciega y desatenta, atado estoy a tu rueda. No me aplastes bajo tus radios. Elévame e impúlsame hacia arriba, oh diosa".
I el inquietant guant de goma...

Podeu consultar les opinions del enllaç Club de Lectura, per què la vam llegir i comentar fa uns mesos i va tindre prou èxit, entre gargantuesc i elefantiàsic. (ara veig que tampoc són unes opinions molt reacionades en el llibre)

Us propose també que cadascú aporte la seua opinió, la seua expresió preferida, per què em consta que és una novel.la coneguda per "l´afecció".

diumenge, 18 de juliol de 2010

D.E.P. JUAN SORIA, mite albinegre


El 4 de noviembre de 1945 se inauguró brillantemente el nuevo y flamante recinto deportivo de Castellón : El Estadio Castalia.
Se celebró el partido de fútbol entre el Atlético Aviación y el C.D.Castellón, venciendo los albinegros por 2-1.Las alineaciones fueron las siguientes:
C.D.Castellón: Higinio, Mauri, Martínez, Esteban, Arnau, Santolaria, Torres, Soria, Basilio, Ricart y Pizá
.
Atlético Aviación: Pérez, Cobo, Aparicio, Gabilondo, Mencía, Farias
, Taltavull, Juncosa, Campos y Vázquez.

El primer gol marcado en Castalia fue obra del jugador albinegro Juanito Soria.



D.E.P. EL GRAN ALBINEGRE JUAN SORIA, home senzill de gran humanitat, sempre pregonava de forma vehement el seu sentiment albinegre descomunal, lògicament acompanyat de les seues experiències personals.
Sempre em buscava a la meua feina, per poder PARLAR DEL SEU C.E.CASTELLÓ, estave malalt de futbol, malalt d´albinegrisme... massa. Recorde un dia parlant amb la seua dona, contant els partits que veie en un cap de setmana.
Portava i ensenyava amb orgull la foto del 8 a 0 al Sabadell, crec recordar, amb els seus companys...que et deia "de carretilla". Asidu de Castàlia, patie tot lo referent al C.E.CASTELLÓ, fins al punt d´aconsellar al entrenador de torn. Li tenie mania al Barça, per què el van lesionar en un d´aquells partits dels quaranta. CAL FER-LI UN HOMENATGE, un record...
Per gent com Juanito hem DE FER-MOS SOCIS i que la FAMILIA ALBINEGRA no desaparega a poc a poc i no pels ... "tararots que ens governen".
Juanito, PAM PAM ORELLUT !!!


http://elperiodicomediterraneo.com/noti ... kid=580061
http://elperiodicomediterraneo.com/noti ... kid=580060


La foto i el texte del inici estan trets del apartat d´Història albinegra redactada per l´amic MIGUEL ANGEL SERER al foro PPO, que teniu a la part superior dreta del blog. Bebem de les fonts històriques, GRÀCIES.


divendres, 16 de juliol de 2010

Se hace saber...



Solució:
La dona de la Fulla Parroquial i l´home del QUÉ no es coneixen encara, però ja ho faran... pot eixir una nova història.

Per altra banda, he posat uns enllaços a la part superior dreta, que us il.lustraran en diverses facetes:
El més recent és una novel.la i tot, de l´amic Ximo, tenim un nivell... a més, el blog de Gillan AD LIBITUM, el de Jaime amb col.laboracions del polifacètic Gillan LAS TERTULIAS DE INMA, la pàgina del CLUB DE LECTURA de la biblioteca Rafalafena i el foro PPO albinegre, per estar a la darrera.

Ja sóc soci un any més del C.E. Encara tinc al nas l´oloreta de l´herba de Castàlia.

CARPE DIEM

dimecres, 14 de juliol de 2010

DE QUÉ PARLE QUAN PARLE DE... CAMINAR






Amb este títol murakamià i un frugal desdejuni comencem a caminar la meua benvolguda filla i el menda. En primer lloc cal vigilar l´indumentària, els calcetins baixats, em passen revista. No porte ni cascs, ni ulleres de sol ni nà! Ella sí, és clar.
Salutació pertinent a Tombatossals i a la seua conlloga (falte Cagueme)
- Més ràpid!
Qué trist, una marrana fumant, vaja!
Em fixe en les converses alienes... per distraurem... poca feina tenen també.
Silenci, serietat... cotxes sense parar, jo pose alguna nota d´humor socarró i quasi socarrat pel sol canicular. Cante una cigala, encara done sensació de més calor.
Polisieros...caminant... amb bicicleta (poca feina)
pim pam, pim pam... agafem un ritme a lo Guti de Crackòvia, acompanyat del ritme de la música que s´endivina pels cascs. La suor apareix i perla l´ampla front (eufemisme).
Una dona amb un carret, ve de comprar, té més feina.
- Més de pressa!
Inevitables banderes, ressaca del mundial, una xicona correcta amb aigua i casquets, ulleres...
Ciclista somrient o amb cara d´esforç? Conclusió: és feliç.
Corredor vestit de taronja, pareix un holandés, reminiscència futbolera.
També van molt pitos els de les bicis verdes de l ´Ajuntament. Quin èxit! Enhorabona, sr. Fabra-alcalde, no el del demagògic "AGUA PARA TODOS"... ui! aigua!... un traguet!
Canviem de terreny... del asfalt a la terra.

"La terra de ma terra
és pols del meu camí
que a mon dolor s´aferra
i mai no fuig de mi..."
Bernat Artola. Este sí ére valent, valent de la saviesa.

Un xulito en bici sense mans: et perlaràs el front amb un cardenal! altre xulito descamisat: sí que et cremaràs.
El sò del clàxon d´un camió... vuvutzela.
Ombra! Visca la natura! Una dona amolla: "¡Arbolitos por todas partes!" Tampoc cal exagerar!
Una dona equipada amb la "Hoja Parroquial" i l´home amb el diari gratuït. Ha tirat l´euro a la "bandeja", no com el senyor que porta el Sport i el Marca, això és com ser de Góngora i Quevedo... espanyol, lliberal... del Barça i del Madrid, i caminant.

"Caminante, son tus huellas
el camino , y nada más;
caminante, no hay camino,
se hace camino al andar..." Machado, Serrat.

A la frescor d´un banc de pedra, un home, ja d´una edat, cus o al menys ho intenta, el botó del coll d´una camisa. Que n´aprenguin!
Només ens falten uns pocs inevitables: uns gossos solts, el tío parlant pel mòbil... collons, Tonet! el careto del gegant Tombatossals pareix el de Rambo-Sylvestre Stallone!... "¡no siento los hierros!"
...una salutació menys mitològica a una coneguda i un no espanyol ens pregunta:
- ¿El Banco de Valencia, por favor?
Este xicot ha mamprés un altre tipus de camí.
C´est fini.

PD: Us propose un joc: tots els fets d´este relat són verídics, menys un. A veure si l´endivineu. La solució, a la propera entrada, si us pareix bé...


MANUSCRIT DE POLS -poema nº 5 de l´enllaç- (BERNAT ARTOLA) :
menció a la musiqueta d´Artur!!

divendres, 9 de juliol de 2010

LA SOMBRA DEL VIENTO


"Todavía recuerdo aquel amanecer en que mi padre me llevó por primera vez a visitar el Cementerio de los Libros Olvidados...
- Daniel, lo que vas a ver hoy no se lo puedes contar a nadie...
- ¿Ni siquiera a mamá?
- Claro que sí. Con ella no tenemos secretos. A ella puedes contárselo todo".

Es el principi de la novel.la gòtica, tragèdia grega de CARLOS RUIZ ZAFÓN on destaque, al menys "sentimentalment", el Cementiri dels Llibres Oblidats, laberint on s´adopten llibres, metàfora de la memòria, d´idees, d´autors i persones oblidades.
La Barcelona de postguerra és un personatge més. A més del jove Daniel, menció especial per Fermín Romero de Torres, el "vagabund intel.ligent" que es gasta sentències anàrquiques, sucoses:
"Ejército, matrimonio, Iglesia y banca: los cuatro jinetes del Apocalipsis".
Julián Carax, l´enigmàtic personatge que més es pareix al propi Zafón (segons ell mateix), l´inspector Fumero... què roïn és! , Laín Coubert...
Pot ser els erudits hi troben "paranys" a L´OMBRA DEL VENT, però té una prosa senzilla i poética i conté moltes reflexions interessants, sobre la guerra, el pas del temps i la vida, la bogeria inclús... i frases recalcades com "Hay peores cárceles que las palabras" i frases mítiques com "cielos de ceniza y sol de vapor"...
Daniel diu:
"Pocas cosas marcan tanto a un lector como el primer libro que realmente se abre camino hasta su corazón. Aquellas primeras imágenes, el eco de esas palabras que creemos haber dejado atrás, nos acompañan toda la vida y esculpen un palacio en nuestra memoria al que, tarde o temprano... vamos a regresar. Para mí, esas páginas embrujadas siempre serán las que encontré entre los pasillos del Cementerio de los Libros Olvidados".
No és bonic? No pot ser veritat?
Jo encara recorde com em va atrapar i algún dia tornaré a re-llegir-lo sencer, per què a vegades bec sorbets amb delictícia com estos fragments ací ressenyats.




Altres títols de Zafón que me he llegit són EL JUEGO DEL ANGEL, repetitiu i més enigmàtic, encara que amb moltes frases xules i MARINA, novel.la juvenil també molt poètica de tema fantàstic on ens mostra la Barcelona encantada. Merèixen un capítol, sobretot la segon... Les dúes!

dijous, 8 de juliol de 2010

SUPER PUYI i SUPER ESPANYA


http://www.sport.es/default.asp?idpublicacio_PK=44&idioma=CAS&idnoticia_PK=721495&idseccio_PK=803

com veig que us agrade el rotllo catalano-espanyol, us deixe esta perla.

La meua opinió:
Són dos gols iguals, pero diferents. Lògicament vaig disfrutar més el del Barça, però el d´Espanya va ser algo especial. Vaig a fer-me una estampeta de Carles Puyol.
Espanya mereix guanyar el mundial, és l´estil del Barça, el futbol més bonic, més vistós, menció especial a Xavi i D. Andrés, i a tots els demés, Casillas, Piqué... fant pinya de la bona i no la varietat PENDÍN. Ja em veig el diumenge a la font de Castàlia...

dimarts, 6 de juliol de 2010

EL CORDER MÍSTIC ... i la cervesa



Vídeo il.lustratiu:


http://www.myplick.com/view/fy-lv46giLG/LA-ADORACION-DEL-CORDERO-MISTICO

Si parlem del terme CORDER més o menys intel.lectualment, pot ser pensem en "El silènci dels corders" o en la pantomima de FAEMINO Y CANSADO (els més elevats) de los corderooooooooo però hui pertoca parlar d´ART.
En els temps morts de Castàlia, com ens interpel.len altres inquietuts, comentem sobretot les meravelles i curiositats del CORDER MÍSTIC, dels germans VAN EYCK, que es troba a l´Esglèsia de San Bavón (Gante) i que vaig poder contemplar "in situ" (ho entrecomille per ser locució llatina, no per què minusvalore a ningú) en el 2006.
El LAM GODS és l´obra sublime de l´art mudèjar a la tardor de la Edat Mitjana. Elefantiàsic tríptic al òli amb estes característiques soms, que no someres, per no avorrir:
- Lluminositat i lluentor de colors:
té en compte la llum natural que entre per dúes finestres situades al costat dret de l´espectador.
Les òmbres aparèixen a l´esquèrra.
- Realisme, naturalisme.
- Minuciositat:
amb els detalls (cabells (cap d´Adàn), lletres...) el.laborades amb plumeta fina, es necessiten lents d´augment per veure-les totes ! Concebuda per obsevar-la de prop.
Si aneu a Flandes a visitar-la, us aconselle fer-vos una cervesa "dubble" (graduació, no tamany, borratxots) belga abans... o millor després per als pixaners, per què fan una explicació de mitja hora (amb casquets) previ pagament de 3 euros al 2006, 4 euros en la actualitat. Açò va originar una po.lèmica "històrica" en el grup, encara recordada, ja,ja.

permitiu-me el joc de paraules som-somera.

dissabte, 3 de juliol de 2010

COLOFÓ INCONSTITUCIONAL


... continuació. A partir d´aquí que deixen de llegir els sensibles: ho he partit per que m´ho ha tombat el Tribunal Constitucional, ja,ja.
Podem conviure diverses llengües en un estat i extralimitant-me, també podrien haver varies nacions dins un estat , però això és un altre tema.
Llegiu la definició de NACIÓ al diccionari i algú es portarà alguna sorpresa. Colofó: VIVA LA ROJA ! per cert, si els paraguaians parlen guaraní, "la columna vertebral" dels nostres dominen el català ! Ens hem desviat del tema central... la calor... acave de posar-me la samarreta de la selecció i no és mentida!
Conclusió: A mí m´agraden les dúes llengües, però la salut no és la mateixa.

PREOCUPADOS POR EL CASTELLANO



No comprenc esta preocupació pel castellà que apareix darrerament en alguns àmbits.
Està a tot arreu, al mitjans de comunicació té una presència total: radio, tele (damunt ens volen llevar algunes en català o valencià), premsa (al diari Mediterràneo en concret et tradueixen si envies algo en valencià ! ) Tot en castellà.
S´han produït també alguns "atacs" a la llengua valenciana:
- Eliminen el valencià (amb vots de PP i PSPV) de les oposicions a funcionaris, quan les lleis estipulen que deuen parlar-lo per atendre bé en les dues llengües oficials.
- Insults d´un polític (del P.P.) als professors que parlen normatiu. Quin contrasentit ! ("gilipollas" dixit l´erudit president de la Diputació de..... València)
Tot és en castellà. Tothom sap castellà, però també tenim dret a parlar el valencià FORA DE CASA, al carrer, al banc, a les institucions, etc. Ja no queden TIOS CANYA, però per si n´hi ha algun que no tingue que fer cúa set vegades...
A l´escola hi ha molt de "convoi" amb l´anglés, EL XINÉS !! per això relegar el valencià? deixar-lo marginat? Es deu estudiar- ho tot (valencià,castellà,anglés) partint de lo més pròxim ( castellà o valencià) com mane LA PEDAGOGIA. I més ara que lleven assignatures d´humanística (mal fet també, això és altre capitol)
Als anys 40 a Castelló tothom parlava valencià, menys un reduït nombre de forasters. Després va vindre gent de fora, és normal, i a poc a poc es va anar imposant el castellà (auto-odi : moda ridícula dels 60 ). Ara ve altra volta gent de fora, és normal, us agradaria que d´ací uns anys s´imposara el romanés o el anglés i es deixara de parlar, escriure, viure el castellà? No passarà per que està molt implantat, però al menys tinguem un poc de respècte als qui intenten defensar la llengua autòctona. Algú dirà: ESTO ES ESPAÑA! i Hoangho diu: açò també ES CASTELLÓ ! i el PAIS VALENCIÀ ! i forme part d´Espanya i simplement tenim un altra llengua...