"L´escriptor es aquell a qui escriure li resulta més difícil que a la resta de persones". Thomas Mann.

"La terra de ma terra és pols del meu camí
que a mon dolor s’aferra i mai no fuig de mi." Bernat Artola.



dimecres, 14 de juliol de 2010

DE QUÉ PARLE QUAN PARLE DE... CAMINAR






Amb este títol murakamià i un frugal desdejuni comencem a caminar la meua benvolguda filla i el menda. En primer lloc cal vigilar l´indumentària, els calcetins baixats, em passen revista. No porte ni cascs, ni ulleres de sol ni nà! Ella sí, és clar.
Salutació pertinent a Tombatossals i a la seua conlloga (falte Cagueme)
- Més ràpid!
Qué trist, una marrana fumant, vaja!
Em fixe en les converses alienes... per distraurem... poca feina tenen també.
Silenci, serietat... cotxes sense parar, jo pose alguna nota d´humor socarró i quasi socarrat pel sol canicular. Cante una cigala, encara done sensació de més calor.
Polisieros...caminant... amb bicicleta (poca feina)
pim pam, pim pam... agafem un ritme a lo Guti de Crackòvia, acompanyat del ritme de la música que s´endivina pels cascs. La suor apareix i perla l´ampla front (eufemisme).
Una dona amb un carret, ve de comprar, té més feina.
- Més de pressa!
Inevitables banderes, ressaca del mundial, una xicona correcta amb aigua i casquets, ulleres...
Ciclista somrient o amb cara d´esforç? Conclusió: és feliç.
Corredor vestit de taronja, pareix un holandés, reminiscència futbolera.
També van molt pitos els de les bicis verdes de l ´Ajuntament. Quin èxit! Enhorabona, sr. Fabra-alcalde, no el del demagògic "AGUA PARA TODOS"... ui! aigua!... un traguet!
Canviem de terreny... del asfalt a la terra.

"La terra de ma terra
és pols del meu camí
que a mon dolor s´aferra
i mai no fuig de mi..."
Bernat Artola. Este sí ére valent, valent de la saviesa.

Un xulito en bici sense mans: et perlaràs el front amb un cardenal! altre xulito descamisat: sí que et cremaràs.
El sò del clàxon d´un camió... vuvutzela.
Ombra! Visca la natura! Una dona amolla: "¡Arbolitos por todas partes!" Tampoc cal exagerar!
Una dona equipada amb la "Hoja Parroquial" i l´home amb el diari gratuït. Ha tirat l´euro a la "bandeja", no com el senyor que porta el Sport i el Marca, això és com ser de Góngora i Quevedo... espanyol, lliberal... del Barça i del Madrid, i caminant.

"Caminante, son tus huellas
el camino , y nada más;
caminante, no hay camino,
se hace camino al andar..." Machado, Serrat.

A la frescor d´un banc de pedra, un home, ja d´una edat, cus o al menys ho intenta, el botó del coll d´una camisa. Que n´aprenguin!
Només ens falten uns pocs inevitables: uns gossos solts, el tío parlant pel mòbil... collons, Tonet! el careto del gegant Tombatossals pareix el de Rambo-Sylvestre Stallone!... "¡no siento los hierros!"
...una salutació menys mitològica a una coneguda i un no espanyol ens pregunta:
- ¿El Banco de Valencia, por favor?
Este xicot ha mamprés un altre tipus de camí.
C´est fini.

PD: Us propose un joc: tots els fets d´este relat són verídics, menys un. A veure si l´endivineu. La solució, a la propera entrada, si us pareix bé...


MANUSCRIT DE POLS -poema nº 5 de l´enllaç- (BERNAT ARTOLA) :
menció a la musiqueta d´Artur!!

3 comentaris:

  1. Ep! Ho he llegit molt ràpid però m'he quedat amb ganes de més, fes el favor de caminar més i escriure-ho. Quant al fet de mentida, no en tinc ni idea, però m'arrisque: el banc de pedra, això no és veritat.

    Per cert, i enllançant amb el post del llibre Tombatossals, una pregunta: ¿qui és més gran, el Tombatossals del llibre o el que mira les bodes de Lledó? Que calcule qui tinga ganes.

    ResponElimina
  2. Enlace con:

    http://www.kirainet.com/el-club-de-de-jazz-de-haruki-murakami/

    ResponElimina