"L´escriptor es aquell a qui escriure li resulta més difícil que a la resta de persones". Thomas Mann.

"La terra de ma terra és pols del meu camí
que a mon dolor s’aferra i mai no fuig de mi." Bernat Artola.



Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Bou Atunero. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Bou Atunero. Mostrar tots els missatges

divendres, 5 de juny del 2026

CARTA OBERTA AL SR. PÉREZ LLORCA DEL BOU ATUNERO


 

CARTA OBERTA AL SR. PÉREZ LLORCA


Sr. Pérez Llorca,

Li escric estes lletres per expressar-li el meu profund agraïment per la manera en què el seu govern està gestionant les negociacions en la vaga de docents de la Comunitat Valenciana.

Gràcies a la negligència negociadora de la seua consellera d’Educació i resta de subordinats (negligència de cara a arribar a un acord digne amb els docents; de cara als objectius del seu partit i del seu govern, una negociació impecablement trilera), la societat valenciana, endormiscada durant tant de temps, està despertant, estimulada pels professionals docents, ha despertat per fi, una cosa que semblava impossible, i s’està revelant com una societat reivindicativa i lluitadora, ben lluny de com s’havia mostrat fins ara, delerosa de recuperar un mínim de dignitat, entre d’altres, en un aspecte bàsic de tota societat, com és l’educació pública.

No pensava que els meus ulls de bou vell i cansat arribarien a veure açò.

L’anime, sr. Pérez Llorca, a mantindre a la consellera Ortí en el seu càrrec i que li impose que no canvie la seua tàctica negociadora, que se centren en la seua estratègia propagandística de desprestigi dels sindicats i dels docents, per d’aquesta manera allargar indefinidament la situació. Si s’allarga més, cosa que desitge amb tot el meu cor de bou de sis-cents quilos, veig molt possible que altres col·lectius, silenciats o simplement fins ara resignats, s’animen a lluitar també pels seus drets, d’una manera o d’una altra. La cosa pot resultar molt divertida. Ja n’hi ha qui ho ha fet, com ara els professionals mèdics, que em sembla que han hagut de patir uns serveis mínims que ben bé podríem anomenar serveis màxims, i sobretot la indiferència de l’administració.

Jo li prometria el meu vot per a les pròximes eleccions, si els bous poguérem votar, de manera que ja li avance que no ho faré. Però li assegure que em te vosté completament enamorat.

I per acabar, un suggeriment: en comptes d’apujar el sou als docents, retalle’l un poc, que el seu públic, incansable habitant de les xarxes socials, opina que viuen massa bé, i destine eixos diners a promocionar les corregudes de bous, que a mi, bou jubilat, m’encanta veure en la magnífica i imparcial televisió de què gaudim els valencians.

Sense res més a dir, li envie una cordial salutació.

Una abraçada, no, perquè m’imagine que a vosté no li faria gens de goig abraçar-se amb un animal de la meua espècie. I a mi tampoc amb un de la seua, ara li parle amb sinceritat.

Muuuuuuu...!!


El bou Atunero



dijous, 9 de gener del 2014

Carta d'Scarlett Johansson al bou Atunero

Transcric la breu missiva que m'ha arribat per correu tradicional des de Beverly Hills (Los Ángeles, EUA). ¡Ah, quin plaer rebre encara fulls de paper, escrits amb boli BIC!

Benvolgut bou Athunero: En primer lloc, vull demanar-li sorrys perquè el meu valencià is not very good. Trobanding en una situació personal i anímica poc happy, de marasme emocional (i això que m'acabe de casar), he consultat amb familiars, amics i friends, i m'han recomanat que acudisca a vosté, metge d'ànimes, bou humà, perquè m'ajude a superar la crisi existencial very hard en què em trobe immersa. Li estaria molt agraïda, eternament, if you, bou Athunero, acceptara ser el meu tutor espiritual. A més, li ho agrairé econòmicament i de la manera que vosté em demane, of course. Com vosté vullga. Atentament, Scarlett Johansson, sempre seua.

I adjunta aquestes fotos, que mostren la seua penosa situació anímica:















Una casualitat, perquè justament vaig rebre aquesta carta el dia després de veure la pel·lícula The Man Who Wasn't There (2001), dels germans Coen, en què feia un paper secundari d'adolescent-lolita. Aleshores tenia 17 anys (Wikipèdia dixit). He de dir que Scarlett és una gran actriu i bona persona, encara que bastant lletja, com es pot comprovar a les fotos. I no sé què fer. ¿Jo, Atunero, tutor espiritual d'aquesta simpàtica vaqueta? ¿Què faig, misser Hoangho?

dimecres, 30 d’octubre del 2013

El Parc del Meridià, futur MarjalVegas

Ara que la terrible crisi dels blocs de formigó a la mar de Gibraltar ha passat de moda (crisi, d'altra banda, que és el fet més important que ha succeït a Europa en els últims vint anys, com ho demostra el tractament objectivament obsessiu que han fet del tema tots els mitjans de comunicació del món i part dels de Mart i Venus), ara que aqueixa crisi ha passat de moda, dic, és l'hora de plantejar al senyor David Cameron un altre tema fonamental en les nostres vides: el Meridià Number Zero no pot seguir anomenant-se de Greenwich, ha d'anomenar-se Meridià de la Marjal de Castelló. Ja és hora que el Consell de Seguretat de l'ONU, el Fons Monetari Internacional, la UNESCO i l'Associació de Veïns del Barri de la Guinea es prenguen seriosament aquest tema i pressionen Londres perquè accedisca a canviar-ne el nom.
Aquest estiu, un dia, vaig anar a pegar una volta al nostre famós Parc del Meridià. Sempre està de gom a gom i aquell dia també... aquell dia també fins que va arribar el bou Atunero. Com corrien, els idiotes! No vaig poder traure la càmera a temps i per això el parc es veu buit en les fotografies. No obstant això, es pot apreciar la grandesa de l'espai, la sèquia que el travessa, l'ermita al fons...

 I ara propose, exigisc a les autoritats locals que dins de l'apartat pressupostari de “Despeses faraòniques que no valen per a res, si de cas per a fer el ridícul”, destinen una partida per millorar el Parc del Meridià. És fonamental per a reactivar l'economia local promocionar el turisme de masses embogides, i per això cal rascar-se la butxaca i, a més, buscar un inversor d'aquells que es pensen que el món sencer és la seua finca, per tal de crear-hi un MarjalVegas, un espai on els ludòpates nacionals i internacionals puguen sentir-se com al paradís. Amb el nostre projecte, competirem amb Madrid, amb Montecarlo i amb Las Vegas directament. I vencerem. Canviarem la legislació perquè els visitants puguen lliurar-se a tots els plaers: legalitzarem el tabac i les drogues, instaurarem l'esclavitud, fomentarem la prostitució...
Ah! Ja ho estic veient, per fi Castelló i la seua marjal serà al lloc que li pertoca. Totbou ens envejarà una altra vegada, sempre ha sigut així i això mai no ha de canviar. Mireu, mireu aquest parc, jo ja escolte el so de la ruleta giravoltant a tota velocitat i la veu engolada del crupier, els raucs de les granotes de la sèquia i el soroll de les fitxes fregant el tapet, els trets dels arruïnats suïcides i els bitllets circulant sense descans.
 

dimarts, 20 d’agost del 2013

Balls de pel·lícula: Singing in the rain

Avui farem la cerimònia de clausura de la nostra exitosa secció Balls de pel·lícula. Aquest bou ha rebut les felicitacions privades de Michael Jackson, Madonna i Luis Bárcenas, entre d’altres, així com les d’un tal senyor Obama, que no sé qui és -deu ser algun bromista-, per les magnífiques, sorprenents i meravelloses -diuen ells- entrades i vídeos que he penjat ací, al blog de misser Hoangho. Gràcies a tots! Que Déu vos ho pague amb fama i diners!
Avui, per acabar, penge un ball que vaig esmentar en el primer capítol de la secció, un clàssic, Singing in the rain. Tinc molts dubtes, però: no sé si aquest ball és un destarifo o no. És evident, amb tot, que és un dels més espectaculars balls cinematogràfics de sempre. I Gene Kelly, mare meua, un dels millors ballarins de la història del cinema. Jutgen vostès si aquest ball mereix o no cloure aquesta secció. Jo, per la meua banda, ja estic assajant per si a Broadway se’ls acut fer una segona part de la pel·lícula, perquè vull ser-ne el protagonista, The bou singing in the rain.
Ací els deixe, doncs, aquest ball sublim que transmet alegria i ganes de viure, i també pulmonies, tot s’ha de dir, però ja se sap que els danys col·laterals són sempre inevitables.

divendres, 14 de juny del 2013

Balls de pel·lícula: The Ring

Alfred Hitchcock, més conegut com a "el puto amo del suspens", va fer un fum de pel·lícules. Mudes i amb so, en albinegre i en color. En una d'aquelles primeres pel·lícules mudes i albinegres, The Ring (1927), hi ha un ball sublim, estratosfèric, un desgavell, una disbauxa d'àngels, el destarifo més gran que aquest bou ha vist en sa vida de bou...

 
Aquest ball té l'inconvenient que no hi ha música; així que, consegüentment, té l'avantatge que podem inventar-nos la cançó mentre ens delectem amb el ball. Amb tot, és recomanable imaginar-se un charleston. Ho dic per vostè, misser Hoangho, que ja el veig cantant el Pam Pam Orellut i no pot ser, perquè quan es va fer aquesta pel·li el Castelló encara no havia fet ni la comunió.

Un altre inconvenient és que no he trobat als yutubos el fragment del ball; així que he d'enllaçar la pel·lícula sencera. Hem de posar el minut 44'25'', si no volem empassar-nos-la tota, que tampoc no és una mala idea, perquè una història de gelosia, un triangle amorós mut i en albinegre, té el seu morbo, no em diguen vostès que no. El ball dura fins a 46'10". O siga, és només el final del temps reglamentari i un xicotet afegit. Facen vostès el favor de punxar, buscar el minut que els he dit i... bon profit!



diumenge, 2 de juny del 2013

Ximo Ramos guanya 2on Premi Maig narrativa breu Vila-Real.



Bon dia, gran dia, malgrat la pena momentània albinegra... el nostre amic Ximo Ramos, col.laborador a este blog disfressat de bou, ha guanyat el segon Premi Maig de narrativa breu de Vila-Real que atorga l'Associació Cultural El Guitarró, amb el relat titulat PRIMAVERA.
Abans donaré la meua opinió, també breu: es nota el frescor i la veterania, eixe oximoron de l´escriptor que es complementa, senzillesa treballada, el.laboració fecunda mitjançant las perras negras (acabem de llegir Rayuela al club...)

ENHORABONA, ESCRIPTOR ! (però no t´ho cregues molt, que ja saps qui serà l´Osuna literari, he,he)

MUUUUUU ! Felicitacions a Atunero, si cal. (ara ja no puc saludar Mouuuu, que ha fugit del Madrid sense volta al ruedo)

La notícia:
http://www.vila-real.es/portal/p_20_contenedor1.jsp?seccion=s_fnot_d4_v1.jsp&contenido=20749&tipo=8&nivel=1400&language=ca&codResi=1

Dimarts 4, reportatge amb entrevista a TV4 de Vila-Real.

Foto: Ximo amb vaquera, la guanyadora Joanaina Font, l´escriptor Vicent Usó i un senyor al qui no tinc el gust de conèixer. Lliurament a la Fira del Llibre de Vila-Real.


PRIMAVERA.


La dona s’acosta a l’home, que seu en una butaca al costat del llit encara desfet. Ell la mira amb el neguit dibuixat al rostre.
–Pose’s els auriculars, pare.
–¿Qui és vostè?
–Sóc la seua filla, pare.
L’home allarga el braç i agafa els auriculars sense mirar-los; els seus ulls vius fiten la figura que li’ls lliura: els cabells rulls i negres, el rostre blanc, el vestit clar.
–¿I com et dius?
–Marina.
–Molt de gust, Marina. Jo sóc...
L’home, de sobte, calla i, ara sí, mira els auriculars que té a les mans. A poc a poc, com qui recorre un llarg camí, els seus ulls llisquen pel fil que els connecta a l’aparell rectangular, diminut, que la dona sosté amb tres dits.
La dona s’inclina cap a l’home i li diu:
–Jo l’ajudaré.
L’home tanca els ulls mentre la dona li col·loca amb delicadesa els auriculars. Ella s’assegura que no li cauran i, en acabant, manipula l’aparell diminut i li’l posa entre les mans. Quan l’home obri els ulls, hi ha una infermera al llindar de la porta, immòbil, una infermera que somriu. Tot queda aturat, un instant, fins que la dona fa un pas enrere i seu en el llit desfet, i aquest lleu moviment atrau una altra vegada l’atenció de l’home. La infermera ara es mou, la infermera ara se’n va.
L’habitació és com un quadre: la llum viva; la paret blanca i els llençols blancs; la dona asseguda al llit amb els peus penjant i l’esguard fix en l’home. I també la música, que no se sent i tanmateix és la flaire que impregna els objectes, les persones i l’espai. No hi ha cap moviment, només un indici, una lluentor als ulls de l’home. L’home que és home i també pijama i música, bata i auriculars. I potser pels auriculars la dona somriu. I l’esbós de les arrugues que es formen al seu rostre quan somriu la rejoveneix, un miracle en aquesta habitació quieta i plena de llum.
–¿Què és?
–Primavera.
–Primavera...
–Sí.
–És una meravella...
–Sí, pare, sí que ho és.
–Ja s’ha acabat.
La dona s’alça del llit, torna a inclinar-se davant de l’home, li lleva els auriculars delicadament, amb compte de no estirar-li els cabells.
–Grácies –diu l’home– ¿Qui eres?
–Marina, la seua filla Marina.
–Ah, sí...
La dona va cap a la porta, però no acaba d’eixir de l’habitació perquè just en aquest moment la infermera hi entra, ara del tot. I quasi entropessen. L’home, encara assegut en la butaca al costat del llit desfet, mira com les dues dones parlen. En veu molt baixa. Una estona llarga. Parlen de menjars i de comportaments, de progressos i regressions. I al final també parlen de la música.
–Era la seua peça favorita.
–I ho és, ja ho veus.
–Sí, però no la reconeix.
–No, però li agrada cada vegada. Cada vegada és la primera per a ell.
–A esta edat... –i la filla gira el cap per veure l’home, que les mira, a les dues, i somriu.
–Sí.
–És estrany. M’agradaria poder fer més coses, m’agradaria fer tantes coses...
–Les estàs fent.
–No és suficient.
El rostre de la dona s’enfosqueix. Acota el cap i la infermera li posa una mà al braç. Un instant. Després, la infermera retira la mà i se'n torna a anar.
Passen les hores i dins de les hores hi ha una altra dona que fa el llit de l’home, que neteja l’habitació i que s’endú la brossa del lavabo. També hi ha una metgessa. I també un home que porta una safata i aleshores la dona posa la tauleta davant de l’home, li enganxa unes estovalles al pijama i li pregunta:
–¿Té gana?
–Molta... –i la mira amb posat encuriosit, sembla que està a punt de dir alguna cosa més, però calla i comença a menjar.
Aleshores ella va a l’armari i en trau una bossa, i de la bossa en trau una altra, i al final de tot hi ha un entrepà i una botella d’aigua. Quan la dona també comença a menjar l’home mira l’entrepà i li pregunta:
–¿Me’n dónes?
La dona acompanya l’home al lavabo, li parla del temps que fa, li explica alguns esdeveniments, li parla de persones, li parla de totes les coses. L’home l’escolta tranquil al principi i ella sembla alegre, però quan ell li fa una pregunta, ella es posa molt seriosa i calla.
I així passen les hores.
Al capvespre, ve un home que besa lleument els llavis de la dona. Després, mira l’home i li pregunta:
–¿Com està avui?
L’home arronsa els muscles.
–¿Qui eres?
–Xavier...
–Ah...
La dona diu, en veu molt baixa:
–Ha tornat a escoltar la música...
–¿Per primera vegada?
–Sí.
–Sempre és la primera vegada.
La dona no respon. Ha estat a punt de fer-ho, els llavis ja mig oberts, però s’ha contingut en l’últim instant. Amb un gest espenta Xavier a continuar.
–Res és bonic, però eixa estona deu ser bonica. Sempre la primera vegada...
–No ho sé... Sí.
Xavier i la dona continuen parlant, d’altres coses, i l’home, de la butaca estant, segueix la conversa atentament, amb la mirada plena de llum. Quan la conversa s’acaba, la dona s’acosta a l’home, s’inclina i li fa un bes a la galta tot agafant-li els dos braços amb suavitat. L’home la mira i no diu res. Després, la dona i Xavier se’n van.
Hi ha un temps que és una altra safata, és la infermera que entra a l’habitació i ajuda l’home a estirar-se al llit, és un temps que són altres coses, coses xicotetes, insignificants, coses que encara no han vingut i ja se n’han anat.
I després, la nit fosca. I no tarda a arribar el dia.
La dona entra a l’habitació i quasi entropessa amb la infermera, que se n’anava enduent-se la safata amb les restes del desdejuni. Els cabells rulls i negres, el rostre blanc, els texans i la camisa blanca.
–Bon dia.
–Bon dia, ¿com ha dormit avui?
–Com sempre: com un angelet.
–¿I com es troba?
–Com ahir.
La dona s’acosta a l’home, que la rep amb un rostre l’expressió del qual ocupa un espai indefinit entre l’esperança i el neguit. S’inclina cap a ell, li agafa les mans, li besa el front. Li diu:
–Bon dia, ¿com ha dormit avui?
–No tinc son encara.
La dona s’incorpora, es despenja del muscle la bossa de mà, l’obri i en trau alguns objectes. L’aire lleuger, els silencis, un món net.
–Pose’s els auriculars, pare.
–¿Qui és vostè?

                                                               .......

Ximo mediàtic:

Programa "Ací què passa?"

on és entrevistat al minut 18 aprox. Abans al minut 1 ens interroga...