"L´escriptor es aquell a qui escriure li resulta més difícil que a la resta de persones". Thomas Mann.

"La terra de ma terra és pols del meu camí
que a mon dolor s’aferra i mai no fuig de mi." Bernat Artola.



dijous, 26 de juliol de 2012

SMS urgent

Una amiga meua m'ha enviat un SMS. Al principi estava tranquil, però ara l'he rellegit i pense que potser està en perill. No sé què en pensareu, ací el reproduïsc:

No m’ho hauria imaginat mai, que faria tant de fred al paradís. Ara que ho pense, però, té la seua lògica. Sí. Perquè si tothom sap que a l’infern fa molta calor, que les ànimes roïnes, vicioses, que els esperits deformes cremen per sempre en les calderes roents de l’avern, ¿per què, d’altra banda i segons les lleis de la raó, el paral·lelisme i el contrast, no concebim el cel com un lloc fred on les ànimes santes gaudeixen d’un èxtasi glacial? ¿I per què si totes sabem que a l’infern fa una olor insuportable de sofre no havíem imaginat que el cel estaria negat de flaires agradoses, com ara la de la melmelada o el formatge tendre? Potser és que el nostre pensament és un xic morbós i ens empeny més a imaginar el càstic dels malvats, el seu patiment, més a la fantasia de l’abisme i la tortura eterna que a dirigir els pensaments cap a eixe indret on, segons el folklore popular, tot és pau, núvols blancs, música de clínica dental i angelets sense sexe tocant la lira. Tanmateix, ací no hi ha ni música, ni angelets, ni núvols. Res, res d’això. Ací, en aquest paradís, hi ha sobretot una foscor que només de vegades s’il·lumina i un fred que mai no s’acaba. Ara que el meu cos menut comença a patir els efectes de la gelor, pense que tant de bo durara més aquesta llum tan breu, d’aquesta manera es calfaria una mica aquest cel tremolós i, a més, jo podria planificar millor els meus següents passos i vols golafres. Llum benaurada que em permet gaudir un instant del colorit, dels paisatges del paradís inesperat. Llum fugissera, ai, que només s’escampa pel cel quan la porta s’obri i entra una mà, la mà d’algun sant o directament la mà de Déu –ha de ser una mà molt important perquè, cada vegada que ve, s’encén la llum i, a més, té la potestat d’emportar-se viandes del paradís i, oh alegria indescriptible, també la misericòrdia infinita de fornir-lo d’aliments nous i seductors–. Alguna vegada, quan el cel s’ha obert, hi he mirat fora i descobert un nas, un barret de cuiner, fins i tot un ganivet amenaçador, però no ho tornaré a fer: ja no m’interessa la vida terrenal. Quan ve la llum el meu cos negre s’ompli de joia, sí, però també em ve una por, por de ser-ne expulsada o ferida, i aleshores m’amague darrere d’alguna botella –si és de vi negre, perfecte, perquè em dissimula millor–, tot fitant amb els meus múltiples ulls la mà que entra i alhora el meu pròxim objectiu. Tot molt de pressa, massa coses, molta faena per a mi, que ja tinc una edat i molt de fred. Després, quan la porta del cel es tanca i torna la foscor, he de fer un esforç de memòria per recordar on era, per exemple, eixe meló d’Alger pel qual em delisc. O eixa mantega que tant m’abelleix englotir-me. Perquè m’he constipat, tinc el nas tapat i, a pesar que tinc molt desenvolupat el sentit de l’olfacte, ja quasi no distingisc les olors. Ara que ha passat un temps que no sé calcular, el fred paradisíac comença a entumir les meues extremitats, però abans que em derrote la son, m’arrossegaré cap a eixe pastís de xocolate, el tastaré amb les meus pates i després amb la boca. I si el cansament pot amb mi definitivament, m’adormiré al costat d’eixe marró esponjós, amb la dolçor al llavis i les ales tacades, i amb els ulls closos buscaré un altre paradís.

Per cert, la meua amiga és la mosca Catalina, no sé si la coneixeu.

2 comentaris:

  1. Pues si el paraiso esta congelado, es un paraiso o un infierno frío? habrá que meditarlo

    ResponElimina
  2. SMS urgent i amb gran creativitat, Atunero. Gran domini de la llengua i molt curiós, un bou escribint d´una mosca.

    Al centenari del CDCS faràs tu el discurs, resultarà molt poètic !

    ResponElimina