C.E. Castelló, ascens a 1º divisió, 2 maig 1941, contra Real Zaragoza en Chamartín, 3 a 2. Pérez, Santolaria, Selma, Medrano, Martínez, Antolí, Arnau, Hernández, Basilio, Safont, Pizà.
II. El futbolista Basílio i el sexenni d'or del Castelló (1941-1947)
Manuel Carceller
El llenguatge ampul·lós i
metafòric del locutor Txenxo, de Crescencio López Del Pozo, de Ràdio Castelló,
va ser des dels anys 40 el referent de la narrativa albinegra. Txenxo, un
militar logronyés de naixença que havia arribat a Castelló amb la tropa
"nacional", va esdevenir la banda sonora de la passió per l'anomenat
oficialment en castellà com Club Deportivo Castellón.
Basilio Nieto havia debutat en el
primer equip del València CF l'any 1935. Després de la guerra es va reintegrar
a l'equip de la capital del Túria, on va jugar en la temporada 1939-1940, i
llavors va arribar a Castelló, per acomplir el servei militar. Al juliol del
1940, el directiu Federico Varella va acudir al paratge del Pinar perquè li
signara uns documents Vicent Pizà, un altre davanter nascut a València ja
fitxat pel club albinegre, que estava aquell dia allí fent la instrucció com a
soldat. I va ser justament aquest davanter natural de València el qui va
proposar Basilio Nieto d'integrar-se al Castelló. De manera ràpida i en un
moviment paral·lel entre el Castelló i el València, el davanter albinegre
Lahuerta se'n va anar a l'equip de Mestalla, i la baixa al Sequiol va ser
coberta per Basilio. La nova figura va debutar l'1 de setembre del 1940, en un
amistós contra el Gimnàstic de Tarragona, en què el Castelló va guanyar per 6 a
2.
Basilio Nieto
Aquell Castelló va ascendir de
Segona a Primera Divisió, i en la temporada 1941-1942 va començar un sexenni
d'or, amb les millors classificacions de la seua història (4t. de 14 equips en
1942-1943, i 5è en 1943-1944). Cada partit al terreny de joc del Sequiol era
una aventura amb final sorpresa. En l'antic camp, al febrer del 1943, el
Castelló va véncer per primera vegada el Reial Madrid, per 3 a 0. I en
l'extraordinària campanya del 1943-1944 el Castelló no sols va repetir la gesta
de guanyar novament el Madrid, amb resultat de 2 a 1, sinó que va véncer el
Barça, també al santuari blanc-i-negre del Sequiol, per 3 gols a 0.
Aquells moments lluminosos van
donar alé al projecte de l'Estadi Castàlia, inaugurat el 4 de novembre del
1945, sota l'impuls de José Andino Núñez, un
falangista castellà que va ser el governador civil més poderós i amenaçador que
va passar per la província del nord valencià. En aquelles primeres sis
campanyes seguides en Primera Divisió, el Castelló, que jugava al Sequiol, era
un equip amb figures quasi mítiques. Antoni Pérez, de Nules, i Ramon Nebot, de
Vila-real, eren porters de casa, sobris i segurs. Els centrals Bernabé Sáez, de
València, el gironí Joan Baiges, per la dreta; i el barceloní Enric Martínez o
el murcià Juan Melenchon, per l'esquerra, lluitaven al camp com atletes de
fons, concentrats a fer marcatges potents i fer rebuigs llargs al baló. Al centre
l'equip tenia com a mig dret Nicolau Santacatalina, del Port de Sagunt,
acompanyat per Francesc Guillén o bé Francesc Selma al centre, i Antoni
Santolària, de Ribesalbes, per l'esquerra. El rostre de Guillén, darrer defensa
i primer migcampista, que jugava amb mocador al cap per dissimular el rostre
desfigurat per un accident ferroviari, representa potser un símbol d'aquell
equip ple d'empenta.
C.E. Castelló, temp. 42-43. Victòria contra el València per 1 a 2 a Mestalla, gols de Basilio. (14 març 43) Santacatalina, Melenchón, Guillén, Santolaria, Baiges, Pérez, Ruano, Hernández, Basilio, Elzo, Andrade.
D'acord amb el futbol de l'època,
es jugava d'acord amb una formació piramidal en 2-3-5, on el jugador número 7
era el davanter que jugava al centre d'un atac, on actuava com un orquestrador
del joc. Per això l'autèntica lluminària d'aquell Castelló la constituïa la
formació en punta de quatre futbolistes valencians i el "cosí germà"
català, anomenats de dreta a esquerra, Arnau, Hernández, Basilio, Safont, de
Manresa, i Pizà. A la dreta es combinava l'impressionant control de l'interior
dret Arnau, anomenat pel públic com «la gelaora», amb la força d'Hernández, i a l'esquerra la brega de Safont contrastava amb la
rapidesa de Pizà, expert a colar-se entre
els defenses contraris. Tots aquells eren hòmens lleugers, Arnau, Hernández i
Pizà eren quasi pesos ploma, mentre que Safont podíem considerar-lo com un poc
més fort. Entre les dues parelles d'interiors i extrems, Basilio era aquell
davanter centre novedós, participatiu, que corria cap als flancs, sabia retenir
el baló i arrossegar els marcadors, i deixar buida l'àrea contrària, per la
qual corrien més lliures els extrems Arnau i Pizà. A més Basi marcava gols, 20 en
va fer en aquella temporada 1940-41 de l'ascens, però Arnau i Pizà en van
marcar una dotzena, moltes vegades aprofitant passades del davanter centre, que
tenia la funció de ser l'eix principal de tot l'atac. Part del públic del
Sequiol, sorprés i impacient quan veien Basilio desplaçar-se cap a una banda,
abandonant el seu teòric lloc al centre de l'àrea rival, cridaven: «Té por!»
Però aviat es va transfigurar en un ídol albinegre.
Aquell tipus de futbol va passar
a la història, i la immensa majoria de les figures d'aquell mític Castelló de
la dècada dels quaranta van acabar jugant en el València CF: el porter Toni
Pérez va ser traspassat a l'Atlético Aviación, de Madrid, i va acabar en el
València al juliol del 1947; Sáez en la temporada 1945-46; Santacatalina,
traspassat del Barça al Castelló, va acabar al València del 1947-48, després de
passar pel Sabadell; l'àgil interior Vicent Hernández i el davanter canari
Castor Elzo van arribar a Mestalla en la temporada 1943-44. Curiosament, podem
destacar dos casos rellevants. Un d'aquells futbolistes albinegres que era
natural de València, Vicent Pizà Uxó, únicament va jugar en el Castelló
d'aquell període dels anys quaranta en Primera Divisió, i Melenchon va ser
traspassat del València per a reforçar el Castelló de l'ascens, i al club de la
Plana es va quedar fins a acabar el seu periple futbolístic, en la temporada
1944-45.
El cas del singular Basilio Nieto
va ser una altra història. El Barcelona, sempre en tan bones relacions amb el
Castelló, va aconseguir el traspàs de Basi, per la xifra rècord de tres-centes
mil pessetes, per a jugar com a blaugrana en el període 1944-45. El fitxatge de
Basilio pel Barcelona va ser paral·lel a la contractació del famós exjugador
Josep Samitier com a entrenador, nomenament acceptat ara pel règim franquista
després d'haver sigut marginat de l'esport durant anys, per les seues simpaties
republicanes. Després d'un parèntesi de 16 anys, la temporada 1944-1945 el
Barça va aconseguir el seu segon campionat de Lliga, amb un estil de joc
defensiu i organitzat, a diferència del joc anàrquic que practicaven gairebé
tots els equips de la Lliga espanyola.
Quan Basilio va tornar a Castelló
poc abans de l'inici de la següent temporada, el 2 de setembre del 1945, per a
jugar al Sequiol un partit d'homenatge a Juan Melenchón, va exhibir de nou
entre l'afició albinegra aquell estil que el va fer estimat. Era evident que al Barça, al costat de jugadors com ara el pichichi
Mariano Martín, Cèsar Rodríguez i els germans Gonzalvo, Basi -que només havia
jugat quatre partits de Lliga- era un secundari, i el cor va poder més que
l'ambició. I Basilio només uns dies després, l'11 de setembre, va ser
repescat del poderós Barça, que va presentar una denúncia per aquell contracte
exprés. La Lliga es va iniciar el 23 de setembre del 1945 i el Barcelona hi va
quedar en segon lloc, darrere del Sevilla. El 14 d'abril del 1946 la directiva
del Castelló va informar que Basilio tornava a ser legalment jugador albinegre,
gracies a «l'ajuda», més bé pura pressió política, del governador civil i cap
provincial del Movimiento, José Andino. Llavors l'equip barcelonista estava
presidit pel coronel José Vendrell, un militar designat a dit per la Delegación
Nacional de Deportes, que depenia de la Secretaria General del Movimiento.
Quan el Club Esportiu Castelló va
acabar aquell primer periple en Primera, en la temporada 1946-1947, Basilio al
juliol del 1947 va ser traspassat a l'Espanyol, i a la temporada següent al
Sabadell, on va concloure la seua etapa futbolística de joventut. Basilio
tornaria fugaçment al Castelló, per a jugar en uns partits de Copa, cedit per
l'Espanyol, i com a entrenador als anys setanta. Basi
va ser un altre valencià d'origen que es va aveïnar a Catalunya, i fins i tot
va acabar jugant un partit amb la selecció catalana.
Com diria el
periodista Txenxo, el Castelló ha sigut un exemple del futbol com a vivència
extraordinària, per increïble o per dolorosa, on l'afició ha estimulat la
imaginació sobre les coses vistes o imaginades. Aquell conjunt que va ser capaç
de guanyar el Reial Madrid al Sequiol, dues vegades seguides, es va anar
desmantellant. Aquella història de decadència representa l'altra cara de
l'esport, la del futbol com a negoci. La fi d'aquell període no va ser
simplement una servitud de club modest, era el final d'una etapa de la vida de
l'afició.
El
periodista Txenxo, al centre, radiant un partit.
