"L´escriptor es aquell a qui escriure li resulta més difícil que a la resta de persones". Thomas Mann.

"La terra de ma terra és pols del meu camí
que a mon dolor s’aferra i mai no fuig de mi." Bernat Artola.



diumenge, 29 de maig de 2011

PANEGÍRIC BLAUGRANA


Després de vore 22 x 3 = 66 gols de la final d´ahir + 14 ó 15 el mític de Koeman no puc resistir-me a escriure unes línies i intentar plasmar l´orgull, alegria, emoció, eufòria que tinc per ser del Barça. No es pot explicar, soc friki, panca, el que vullgueu, però no puc evitar tindre els ulls plorosos quan veig a ABIDAL alçar la Champions, quan parla Sant Pep o simplement les celebracions, sobretot quan hi ha xiquets pel mig. Vaig a traure la samarreta que tinc des dels cinc anyets i amb la conjuntivitis perenne voré la rúa... o la final de handbol... o el partit de bàsquet... o remiraré el d´ahir... açò és agotador, ha,ha,ha.

Les samarretes de la celebració porten esta frase molt encertada:

EL FUTBOL ET TORNA EL QUE LI DÓNES.




VISCA EL BARÇA !!!


PART PRESCINDIBLE PERÒ NECESÀRIA: OXIMOROOOOOON !!!

POR QUÉ POR QUE POR QUEEEEEEEE ??

Repetim:

Perquè EL FUTBOL ET TORNA EL QUE LI DÓNES.

dimecres, 25 de maig de 2011

NADA. Carmen Laforet. Una pincelada.


No voy a hablar del C.D.Castellón aunque lo parezca por el título del libro. Tan solo dar unas pinceladas de esta novela de postguerra que hemos leído en el club de lectura. Pinceladas porque se trata de una novela impresionista, escritura como arte, la joven protagonista tiene sensaciones, impresiones, le parece... con innumerables comparaciones, con presencia de olores. La historia se desarrolla en un ambiente agobiante de una casa de Barcelona, donde los personajes rozan la locura por el hambre y vicisitudes tras la guerra civil. Ya sabéis que me gustan las frases ricas:
La locura sonreía em los grifos torcidos... Los desconchados abrían sus bocas desdentadas rezumantes de humedad. pag. 76

Novela sin asunto
la define Juan Ramón Jiménez y Delibes: zonas de penumbra, renovación formal de la novela española, se abren interrogantes que nunca se resuelven del todo.

Es pesimista: Me estaba dando cuenta yo, por primera vez, de que todo sigue, se hace gris, se arruina viviendo. De que no hay final en nuestra historia hasta que llega la muerte y el cuerpo se deshace. pag 266. También podría calificarse como existencialista.

Poética:
prosa poética, con gran cantidad de sinestesias, comparaciones, anáforas, la estructura en algunos fragmentos...
En la pag. 274 habla del cielo, del aire, revolar polvo y hojas en una macabra danza de cosas muertas. Sentí un dolor de soledad. Otra característica fundamental, la soledad.
La tierra parecía hervir, jadear, desprendiéndose de todos sus venenos. 277
Parecía que me hubiera muerto siglos atrás y que todo mi cuerpo deshecho en polvo minúsculo estuviera dispersado por mares y montañas amplísimas, tan desparramada. ligera y vaga
sensación de mi carne y mis huesos sentía. 283

Teoria de los actores en la vida hoanghiana ¿os acordáis?: en la pag.246: yo tenía un pequeño y ruin papel de espectadora. Imposible salirme de él. Imposible libertarme.

Me ha evocado momentos de mi juventud. La casa de Guíxols es la buhardilla de Quique, donde íbamos a hacer trabajos y acabábamos con la compañía de la guitarra de Paco entonando Calle melancolía, Princesa, Las cuatro y diez, y esa de lo siento mucho, la vida es así, no la he inventado yoooooooo. ( Suspiro nostálgico) Pot ser també Blowin in the wind, 70 anys ha complit Bob Dylan, il.lustre...

Más frases:
Como si aún no hubiera retirado los dedos pensativos de su frente. 144 ( ¡ cómo me mola ! )
Yo soy más republicana que usted, porque a mí me tiene sin cuidado lo que los demás piensen, creo en la libertad de ideas. 105 Algo així com el no me importa lo que digan, lo que digan los demás... que cantem/cantavem a Castàlia però més literari.

No entre a analitzar els personatges, per altre capítol...

I prou, perquè tinc un DELIQUIO, me he contagiado del clima de esta novela que mañana no podré comentar malereusment porque estaré de resolutor de incidencias. ¿ Será un eufemismo ?

P.S: Los números de las páginas corresponden a la edición de AUSTRAL Narrativa, ed. Destino.2008
Si pincháis en actores en la vida (rojo) recordaremos lo que el tiempo no nos dio. ( Corcobado)


Blowin in the wind, Mr. Tambourine, Jokerman, The times..., Like a Rolling Stone, Knocking... i altres que no sé el títol, cançons de la meua vida... por supuesto en cassette.

divendres, 20 de maig de 2011

Confessions: Atunero va ser torejat (El desenllaç)


Em vaig posar dempeus i un oooooh! es va estendre per les graderies. Després de valorar l'efecte de la meua erecció, em vaig aclarir la gola i vaig fer gestos que significaven que volia parlar. Però el públic no m'entenia, i el torero em mirava desafiador. Per sort, el president de la corrida era un home intel·ligent i, a més, no li feien olor els peus.

–Eixe bou vol parlar, doneu-li un micròfon –va dir.

Així, després d'uns instants d'incertesa, un subaltern amb més por que caguera va ser abocat a l'arena i, espentat per les riallades del respetable, se'm va arrimar i em va lliurar un micro abans de fugir com un usain bolt abillat amb llumenetes. Després, s'hi va escampar un silenci d'eixos que en diuen sepulcral, només tacat pel soroll de les alenades perplexes del torero. I Atunero va començar a parlar.

Vaig presentar els meus respectes al president, vaig lloar el magnífic aspecte de la plaça i vaig agrair al públic la seua presència. Després, vaig valorar la tradició, la història i el significat cultural de la Fiesta Nacional. El públic assentia i jo em vaig enardir. La lluita, el sacrifici, la sort suprema. La meua veu sonava atronadora i humil alhora. De tant en tant, el públic aplaudia i el torero, pobret, em mirava amb cara de no entendre-hi un borrall... En un segon crucial, amb la subtilesa apresa a les classes de Retòrica de la meua infantesa, vaig fer un tomb en el meu discurs. Vaig començar a parlar de mi, dels meus primers anys de vida, de la meua família i de les meues il·lusions. Del meu primer amor, dels meus estudis universitaris i dels projectes que la meua mort truncaria. De la vaca i els vedells que mai no tindria. I mentre parlava, el públic, sensible, se m'entregava definitivament. «¡Ah, quina tristesa no tornar a vore els amics, els pares, els quaranta-tres germans!» Les dones s'eixugaven les llàgrimes amb els sostenidors que duien preparats per llançar al torero. I, per fi, una veu:

–¡Indultem-lo!

I, de seguida, tota la plaça dempeus:

–¡Indultem-lo! ¡Indultem-lo!

El torero feia que no amb l'estoc. Que no i que no. Benauradament, ningú no li va fer cas. El president va alçar-se, es va torcar els ulls amb el mocador que m'haguera pogut deixar sense orelles i va dir:

–Després d'escoltar aquest clam, noble bou, no puc fer altra cosa que indultar-te, en el nombre del Padre, del Hijo y del Espíritu Santo.

I tot el públic:

–¡Amén!

El torero va esperar que jo acabara de fer la vuelta al ruedo per arrimar-se'm. Jo ja anava un poc borratxo –perquè m'havien convidat a beure de cinc o sis bótes de vi i Atunero no és bou de fer menyspreus– i duia un barret cordovés en la testa que un anònim generós m'havia llançat.

–¿I uzté dadónde é?

Com sóc un bou educat, vaig contestar-li en el seu dialecte:

–De Cazteyón de la Plana, pa zervirle.

Va girar cua i se'n va anar arrossegant els peus entre els xiulets i el buuuuh! del públic. A mitjan camí, però, se'm va encarar i va amollar amb els ulls plorosos:

–Macoztaré con una muhé de zu tierra. Eza zerá mi venganza.

Efectivament, al poc es va gitar amb una dona de la meua terra. I s'hi va casar, el panoli, ja veus tu quina venjança.

Aquell dia vaig eixir de la plaça per la puerta grande. Tot no va ser bonic, però, perquè quatre dels que em van dur al muscle van acabar a l'hospital amb hèrnies i dislocacions. Jo ja els havia dit que pesava sis-cents quilos i que no feia falta, però com que ells van insistir-hi...

Després d'aquella vesprada gloriosa vaig gaudir –i encara gaudisc– d'una vida envejable. Em van donar el carnet de semental i vaig dedicar-me en cos i ànima a la polivàquia. La veritat és que en aquella vàquia hi va haver molta, moltíssima poli. Però, com tobou sap, tanta poli no és bona, així que després d'uns anys de dura repoblació, vaig reduir-ne el ritme i ara ja em conforme a visitar regularment només sis o set amigues, i així tinc temps de dedicar-me a la Filosofia, que és el que em dóna més plaer.

I ara vaig a fer-me un altre café, descafeïnat, que la cafeïna i els records no són bons per a dormir.

dimecres, 18 de maig de 2011

JUAN PLANELLES, futbolista costumbrista i lletraferit.




De Juan Planelles s´ha dit tot ja futbolísticament parlant. Radio Macuto: Geni del futbol però el seu caràcter el va fer fora del Real Madrid... quin és eixe caràcter que en teoria li va tallar la carrera triomfadora?
L´altra nit vaig tindre l´honor de sopar amb tan il.lustre exfutbolista acompanyat d´altres com D. MANOLO ADELL, cap de la fabriqueta del Bovalar, la seua senyora (filla del mític PACO GUILLEN), el manegueta (amb tot l´afecte) Ximo Alcón , l´historiador albinegre Miguel Angel, Conrado estava més cap allà recordant-me que em torcara la baba... Ximo Gresa, Toni, etc. Vam xarrar de moltes anècdotes i us podeu imaginar el que vam xalar...

El professor Sanchez Adell (el Gran Home) ens deia que anarem a "las fuentes de la Historia" per investigar i així ho farem per esbrinar eixa idiosincràsia de Juan: tothom coincideix en la gran clase com a jugador, un historiador de cognom igual a un entrenador curiós, Virba, abundava en la teoria per ell absurda de "irse a su tierra para vivir el futbol compartiendo tierras, amigos de infancia y familia".
"Su filosofia chocaba con la manera de vivir del futbolista profesional" (En el escudo de tu historia)
"No se sintió a gusto jugando contra el Castellón por el afecto que le profesaba" (CDCS 2 R.Madrid 0 ) i m´ho vaig perdreeeeeee !

Séneca va asseverar: "Ningú no ama la seua pàtria perquè és gran, sinó perquè és seua". Estic simplificant, segur, però igual van els trets (ui qué violent!) per ahí, per l´amor a la terra, a les arrels, pel gaudir de lo seu. Planelles podria ser com el poeta BERNAT ARTOLA, un futbolista costumbrista, Flor de taronger, Pols... ( La terra de ma terra...)*



o com JOSEP PASCUAL TIRADO, el llaurador lletraferit autor del Tombatossals: ha estudiat Exactes, està acabant Dret i també ha atacat la nostra llengua el valencià. Sempre m´havia fixat en el braçalet de capità que lluia al C.E.Castelló, la nostra senyera, sense colorins, un fet perdut al nostre club... em va confirmar que la va buscar ell, altra dada que reflexa un compromís, una rara forma de ser... Pot ser un símbol de l´amor al origen.

Va jugar a la selecció espanyola, R.Madrid, València, Saragossa, Castelló i Borriana, va fer gols, alguns importants.
En lo referent a lo nostre, quan la visita del Barça a Castàlia del 4 a 0 famós en va fer dos. Jo ere caganiu i anava amb el Barça, ací hi és l´oximoron paradoxal.
Una curiositat: va marcar el 1 a 0 en l´ascens del 72 contra el Mallorca en el minut 53 i en el 81 contra el Rayo en el minut 54, el resultat definitiu dels dos partits va ser 2 a 0. Podria produir-se un tercer gol i nou ascens? Pel seu caràcter la resposta és segurament negativa.
Desconec si era díscol en la joventut, ara és proper i conversador.
El mestre Juan Planelles ha sigut possiblement el millor jugador en la dilatada història albinegra.

ps: la senyora de Manolo Adell crec recordar es diu Pilar, perdone i que perdone Juan si m´he esbarrat en alguna opinió, de desmitificacions no diem res...

*si punxeu en La terra de ma terra podreu escoltar tan preciós poema, POLS, el Nº 5



L´ascens contra el Rayo com tots els albinegres sabeu, ahir es van complir 30 anys !!



PLANELLES es cola a totes les fotos de cromos, ací en el cromo de Rosado junt a altre borrianer... CARLOS CONDE.

dimecres, 11 de maig de 2011

Confessions: Atunero va ser torejat (Primera Part)


La vida dels bous és dura, sí. Ja ho sabíeu però us ho recorde. I la vida del bou que ara escriu aquestes ratlles no n'ha sigut una excepció. En la meua joventut... ¡ah, la joventut...! Els records, la nostàlgia... Me'n vaig a prendre un café i ara torne.


Recorde que estava a ma casa, tan feliç, llegint l'assaig Anàlisi parabòlic del neoplatonisme del bou Schopenhauer, quan va sonar el timbre. Era el repartidor de correus certificats, carta amb avís de recepció. Supose que compreneu la meua angoixa, la meua por mentre aquell filípides displicent pujava les escales de la meua finca. Com que mai no m'han volgut donar el carnet de conduir –no sé per què– i, per tant, una multa de trànsit no podia ser, només quedaven dues possibilitats: o era la notificació que m'havien elegit membre d'una mesa electoral, o era la notificació que m'anaven a torejar. Dins del mal, encara vaig tindre sort.

Vaig considerar la possibilitat de fugir a muntanya i fer-hi vida salvatge, també la de pujar a una pastera, bitllet de primera classe, i començar una nova vida a l'Àfrica Tropical... Vaig pensar tantes coses... Tanmateix, jo sóc un bou urbà i europeu, acostumat a unes comoditats, a una llengua i a una ramaderia, i en aquell moment vaig arribar a l'encertada conclusió que per a mi era més fàcil la mort que l'intent d'adaptació a unes condicions difícils, a una existència sense cubates que jo no desitjava.

El trasllat va ser complicat, en una caixa de minses dimensions on quasi no podia moure la meua enorme bovinitat, ¡una caixa sense aire condicionat! Per consolar-me, pensava que condicions força pitjors pateixen els turistes que volen amb Ryanair: almenys jo podia menjar tot el que em vinguera de gust sense haver de pagar cap suplement.

Vaig arribar a la meua destinació, que podria haver sigut qualsevol ciutat o poble amb plaça d'atuneros, i hi vaig passar dies, setmanes, el temps exterior ocupat en pesatges, sortejos, anàlisis de dopatge, afaitada de banyes i altres ocupacions humanes, i el temps mental d'una banda ocupat per la fantasia de la fugida o la venjança i, d'una altra, per l'elaboració racional d'una estratègia que em permetera salvar la meua valuosa vida. Encara que al principi ho vaig intentar, de cap manera vaig poder concentrar-me en la lectura de l'assaig de Schopenhauer, l'únic llibre que m'havien deixat entrar al corral perquè a la portada hi havia dibuixat un angelet tocant la lira i no el van considerar perillós. La vessant fantàstica del meu cervell de bou va elaborar pel·licules que, si més no, m'ajudaven a evadir-me de la meua situació extrema. Fantasies com ara eixa en què Atunero suborna el vigilant, fuig i es fa una operació de cirurgia estètica, contracta els serveis de la màfia bielorussa i adquireix un passaport fals amb el qual pot viatjar pel món sancer sense por de ser trobat. Fantasies brutals com eixa en què Atunero suborna el vigilant, s'esmola les banyes, segresta un avió de Ryanair i l'estampa contra la plaça de Las Monumentales Ventas. Això sí, la plaça està buida i els passatgers, membres de la tripulació i Atunero salten en paracaigudes abans de la col·lisió. Sóc bèstia però no tant. A poc a poc, però, vaig arraconar les fantasies i em vaig centrar en la realitat, perquè s'arrimava el dia de la correguda i la meua vida corria perill real.

Plovia i feia sol i Atunero va eixir com un coet al ruedo, les peüngles rebotant contra aquella arena nerviosa. Sabia què havia de fer: suportar estoïcament el dolor físic i esperar el moment oportú, la meua única oportunitat. Abans del picador i de les banderilles vaig guaitar el públic. Hi vaig reconéixer diverses personalitats, l'ambient amerat de testosterona femenina. Hi havia tres membres del Tribunal Constitucional (el de Burundi, per descomptat), un poc bufats. Hi havia també un cantautor barbut d'esquerres, però molt d'esquerres. Hi havia un altre cantautor, molt famós, molt poliglot i molt bona persona, però un poc tocat de l'ala, tot s'ha de dir: no puc pensar cap altra cosa d'un paio que creu que és un llobarro que nació en el Mediterráneo. Hi havia, en fi, persones i personatges que alguna vegada havia vist fotografiades en eixes revistes de paper cuixé fullejades a casa d'alguna amiga meua o a la perruqueria quan hi anava/vaig a fer-me la permanent –eh!, no penseu que jo les compre, només les fullege per curiositat antropològica.

El torero, amb el típic tratge coent –tan semblant a una gaiata magdalenera–, feia olor a por i a eixa substància sòlida i líquida que amollem els éssers vius quan hem menjat massa kiwis. Em va fer llàstima i em vaig fer llàstima, perquè ja la sang xorrava pel meu llom, ara el sol calfava amb força i jo no m'havia dut el banyador. Ja en la faena, se'm va acudir que era fàcil desviar el cap i les banyes del camí que marcava la muleta i després se'm va acudir que això mateix segurament ja ho havien pensat tots els bous que al llarg de la història han sigut torejats. Però no, no podia, eixa no era la meua oportunitat. En tindria només una i l'havia d'aprofitar. No m'havia de precipitar. Per tant, vaig continuar representant el meu paper, envestint amb bravesa i escoltant els toro, toro del públic i els olé, olé del torero –o a l'inrevés, ja no me'n recorde–, fins al moment en què la gaiata magdalenera va anar cap a la barrera per demanar l'estoc. Aleshores, sí. Havia arribat l'hora d'Atunero.

CONTINUARÀ

diumenge, 8 de maig de 2011

L´autoodi.



Mireu el que ha publicat algun panca:
"Disculpas si algún momento me paso al valenciano. Es mi lengua materna y tengo este defecto"
¿Qué significa autoodio? Nadie mejor que la alcaldesa del PP valenciano, María José Catalán, para saberlo

Cinco días después de ganar el pulso con Rajoy y que la dirección nacional del PP lo confirmara a como candidato para las próximas elecciones a la Generalitat Valenciana, Francisco Camps quiso celebrarlo con un acto multitudinario. Con la excusa de presentar los alcaldables de las ciudades de más de 20.000 habitantes de la Comunidad Valenciana, Camps apareció triunfante aunque continúe imputado y la sombra de la corrupción le persiga desde hace mucho tiempo.

El protagonismo, pero, se lo llevaron dos de los tres candidatos seleccionados para representar los 64 alcaldes del PP de más de 20.000 habitantes. Según diversos medios del País Valenciano, el lamentable espectáculo comenzó cuando el alcalde de Villareal, Juan José Rubert, fue interrumpido por el numeroso público, que exigirle que se pasara al castellano. El total acomplejamiento de Rubert hizo que cambiara de idioma para que éste, atención, "no fuera una barrera", y pidió perdón posteriormente cuando, sin darse cuenta, volvió a hablar valenciano.

Por si fuera poco, la alcaldesa de Torrent, María José Catalán, quiso sumarse a la fiesta expresando, ya de entrada, la siguiente frase: "Pido disculpas si algún momento me paso al valenciano. Es mi lengua materna y tengo este defecto ". Sin comentarios.
Publicado por Tribuna Catalana-k argitaratua
Si no us ho creieu:

http://www.youtube.com/watch?v=fO9omI-60So


Demane perdó al "burro" de baix. Es que s´apropen les eleccions...

dimecres, 4 de maig de 2011

BARÇA, records històrics.


A risc d´encasillar-me i el bou Atunero em pegue una cornà, tornaré a traure les baixes passions i parlaré de futbol, en este cas del BARÇA. Reproduisc el que he posat al foro albinegre. Es un equip i un moment històric i el tinc/tenim que disfrutar.


"Ja està tot prou dit, però deixan a banda el gol anulat i possibles expulsions, peticions d un equip i l´altre, el Barça ha guanyat clarament en el global... I NO PARLE DE JOC, que també, sino de RESULTATS, que tant li agraden a MOU. No es veritat com hui escoltava a Casillas i algú altre q "han ganado uno, empatado dos y perdido uno". La Copa sí la han guanyada, en la prórroga i partit molt igualat, però la eliminatòria de la Champions, no. Ahir no és un empat, quedes eliminat, al igual que en la Lliga, el empat a 1 del Bernabeu és victòria per al Barça perquè porte diferència considerable de punts i quasi asegure el títol. La ida de Champions 0 a 2 en trista imatge del Madrid. Açò en lo que respecta al rallye com ací s ha titulat, perquè no ens oblidem del 5 a 0 que ha pesat i molt en les tàctiques mouriñianes. Esperem com bons espanyols que tots som que guanye la final i si no a seguir jugant així que dona gust. XAVI, que d´açò de futbol sap el que més, ho explica molt bé, el que passa és que segons la samarreta que porte el comprenen o recolzen o arriben a "rajarlo".
Signat: Un blaugrana content, no del tot, perquè eixa jugada no clara de la expulsió pot donar raons als seguidors de Mou i a ell mateix".


Ací entre nosaltres, afegirie dos adjectius: GLORIÓS 5 a 0 i IMPRESENTABLE de MOU.

XAVI diu: està clar o no?

En lloc de estar llegint a Borges, Rulfo, Cortázar o Benedetti, com ara mateix farà Valdano, ací estic fent el tito ... des de que ISABEL CLARA SIMÓ ens va dir que la literatura no val per a res ... CARPE DIEM, SURSUM CORDA i PAX TECUM !