Confessions: Atunero va ser torejat (Primera Part)

La vida dels bous és dura, sí. Ja ho sabíeu però us ho recorde. I la vida del bou que ara escriu aquestes ratlles no n'ha sigut una excepció. En la meua joventut... ¡ah, la joventut...! Els records, la nostàlgia... Me'n vaig a prendre un café i ara torne.

Recorde que estava a ma casa, tan feliç, llegint l'assaig Anàlisi parabòlic del neoplatonisme del bou Schopenhauer, quan va sonar el timbre. Era el repartidor de correus certificats, carta amb avís de recepció. Supose que compreneu la meua angoixa, la meua por mentre aquell filípides displicent pujava les escales de la meua finca. Com que mai no m'han volgut donar el carnet de conduir –no sé per què– i, per tant, una multa de trànsit no podia ser, només quedaven dues possibilitats: o era la notificació que m'havien elegit membre d'una mesa electoral, o era la notificació que m'anaven a torejar. Dins del mal, encara vaig tindre sort.

Vaig considerar la possibilitat de fugir a muntanya i fer-hi vida salvatge, també la de pujar a una pastera, bitllet de primera classe, i començar una nova vida a l'Àfrica Tropical... Vaig pensar tantes coses... Tanmateix, jo sóc un bou urbà i europeu, acostumat a unes comoditats, a una llengua i a una ramaderia, i en aquell moment vaig arribar a l'encertada conclusió que per a mi era més fàcil la mort que l'intent d'adaptació a unes condicions difícils, a una existència sense cubates que jo no desitjava.

El trasllat va ser complicat, en una caixa de minses dimensions on quasi no podia moure la meua enorme bovinitat, ¡una caixa sense aire condicionat! Per consolar-me, pensava que condicions força pitjors pateixen els turistes que volen amb Ryanair: almenys jo podia menjar tot el que em vinguera de gust sense haver de pagar cap suplement.

Vaig arribar a la meua destinació, que podria haver sigut qualsevol ciutat o poble amb plaça d'atuneros, i hi vaig passar dies, setmanes, el temps exterior ocupat en pesatges, sortejos, anàlisis de dopatge, afaitada de banyes i altres ocupacions humanes, i el temps mental d'una banda ocupat per la fantasia de la fugida o la venjança i, d'una altra, per l'elaboració racional d'una estratègia que em permetera salvar la meua valuosa vida. Encara que al principi ho vaig intentar, de cap manera vaig poder concentrar-me en la lectura de l'assaig de Schopenhauer, l'únic llibre que m'havien deixat entrar al corral perquè a la portada hi havia dibuixat un angelet tocant la lira i no el van considerar perillós. La vessant fantàstica del meu cervell de bou va elaborar pel·licules que, si més no, m'ajudaven a evadir-me de la meua situació extrema. Fantasies com ara eixa en què Atunero suborna el vigilant, fuig i es fa una operació de cirurgia estètica, contracta els serveis de la màfia bielorussa i adquireix un passaport fals amb el qual pot viatjar pel món sancer sense por de ser trobat. Fantasies brutals com eixa en què Atunero suborna el vigilant, s'esmola les banyes, segresta un avió de Ryanair i l'estampa contra la plaça de Las Monumentales Ventas. Això sí, la plaça està buida i els passatgers, membres de la tripulació i Atunero salten en paracaigudes abans de la col·lisió. Sóc bèstia però no tant. A poc a poc, però, vaig arraconar les fantasies i em vaig centrar en la realitat, perquè s'arrimava el dia de la correguda i la meua vida corria perill real.

Plovia i feia sol i Atunero va eixir com un coet al ruedo, les peüngles rebotant contra aquella arena nerviosa. Sabia què havia de fer: suportar estoïcament el dolor físic i esperar el moment oportú, la meua única oportunitat. Abans del picador i de les banderilles vaig guaitar el públic. Hi vaig reconéixer diverses personalitats, l'ambient amerat de testosterona femenina. Hi havia tres membres del Tribunal Constitucional (el de Burundi, per descomptat), un poc bufats. Hi havia també un cantautor barbut d'esquerres, però molt d'esquerres. Hi havia un altre cantautor, molt famós, molt poliglot i molt bona persona, però un poc tocat de l'ala, tot s'ha de dir: no puc pensar cap altra cosa d'un paio que creu que és un llobarro que nació en el Mediterráneo. Hi havia, en fi, persones i personatges que alguna vegada havia vist fotografiades en eixes revistes de paper cuixé fullejades a casa d'alguna amiga meua o a la perruqueria quan hi anava/vaig a fer-me la permanent –eh!, no penseu que jo les compre, només les fullege per curiositat antropològica.

El torero, amb el típic tratge coent –tan semblant a una gaiata magdalenera–, feia olor a por i a eixa substància sòlida i líquida que amollem els éssers vius quan hem menjat massa kiwis. Em va fer llàstima i em vaig fer llàstima, perquè ja la sang xorrava pel meu llom, ara el sol calfava amb força i jo no m'havia dut el banyador. Ja en la faena, se'm va acudir que era fàcil desviar el cap i les banyes del camí que marcava la muleta i després se'm va acudir que això mateix segurament ja ho havien pensat tots els bous que al llarg de la història han sigut torejats. Però no, no podia, eixa no era la meua oportunitat. En tindria només una i l'havia d'aprofitar. No m'havia de precipitar. Per tant, vaig continuar representant el meu paper, envestint amb bravesa i escoltant els toro, toro del públic i els olé, olé del torero –o a l'inrevés, ja no me'n recorde–, fins al moment en què la gaiata magdalenera va anar cap a la barrera per demanar l'estoc. Aleshores, sí. Havia arribat l'hora d'Atunero.

CONTINUARÀ