"L´escriptor es aquell a qui escriure li resulta més difícil que a la resta de persones". Thomas Mann.

"La terra de ma terra és pols del meu camí
que a mon dolor s’aferra i mai no fuig de mi." Bernat Artola.



diumenge, 23 de febrer de 2014

El lápiz del carpintero, óleo de sangre y nieve.


O lapis do carpinteiro es el hilo conductor de esta historia de la memoria del dolor, el dolor fantasma. Manuel Rivas aporta poesía a la crueldad, si ello es posible; impregna de sentimiento la barbarie de la guerra, que nos conduce, valiéndose de ironía y metáforas sui géneris, a la reflexión, supongo que gracias también a la magia del lápiz.

La boca de la literatura se ha abierto para contarnos desde varias voces una historia de amor entre el sufrimiento de la guerra, el remordimiento del asesino, la impunidad de los abusos militares... aporta humanidad en el sinsentido de la lucha fratricida, lucha entre Eros y Thanatos, vida y muerte, los contrarios... que tanto le gustan al autor.

Mediante el personaje del pintor plasma la fusión de las gente del pueblo gallego con su entorno, cuando dibuja los rostros de sus compañeros encarcelados en los de los profetas del Pórtico de la Gloria de la catedral de Santiago o en el fragmento de la página 135 ed. punto de lectura:

Los rostros parecían surcados por el mismo arado que hendía la tierra. Los pescadores eran cautivos de las mismas redes que capturaban los peces. Llegó un momento en que los cuerpos se fragmentaron. Brazos hoz. Ojos de mar. Piedras de rostro.

Labradores y pescadores, concejales y alcaldes, carabineros, incluso un retrasado mental...
La visita del pintor al manicomio, donde conoce al doctor Da Barca:

Lo que impresionó al pintor fue la mirada de los que no miraban. Aquella renuncia a las latitudes, el absoluto deslugar por el que caminaban.

Todo está comunicado, entrelazado, como en la realidad inteligenteTodos soltamos un hilo... si se entrecruza con otros, si se entrelaza, puede hacer un hermoso tapiz, una tela inolvidable. (pág 16)

Entre los prisioneros del patio y las mujeres de las rocas debía de haber hilos de luz que cruzaban tendidos por encima del muro, hilos invisibles que no obstante transmitían el color de las prendas y el ajuar de la memoria. (pág. 93)

Óleo de sangre y nieve, dice el pintor en la cabeza de Herbal. La pomada de la historia. (pág.137)

Para conocer mejor a Manuel Rivas:




Lo que escribí hace algunos años en los albores del blog tras asistir a una conferencia similar a la anterior:
Manuel Rivas, el poeta surrealista.


Sobre la pareja real en la que Rivas se inspiró para escribir la novela:
http://www.lavozdegalicia.es/noticia/vigo/2013/05/02/mujer-carpintero-cumple-100-anos-estrena-escritora/0003_201305V2C9995.htm

Esta novela la comentaremos en el club de lectura Joan Palanques el jueves 27 de febrero, 19 horas, papeleria Babel de Castelló. Esteu convidats !

divendres, 21 de febrer de 2014

La història del PAM PAM ORELLUT

No podia deixar de fer-me ressò d´este magnífic vídeo que ha penjat el Club Deportivo Castellón amb la història de l´himne que ens posa els pels de punta irremediablement. Gaudiu-ho i avant.

Damunt l´inefable Miguel Angel Serer s´ha venjat i ha agafat alguna foto d´este blog i ens hem assabentat que les pilotes de frare apareixen en més capítols importants de la història albinegra, no només en la particular quan les compravem a Tonica per celebrar victòries. Veurem que l´autor de la lletra primigènia de 1941, Vicente Andrés, és familiar directe del poeta de la terra Bernat Artola i entre altres el protagonisme de Quiquet de Castàlia i sobretot la passió del enyorat Chencho. Com a colofó del video una alegria perquè l´albinegre Juanjo de l´escrit signat per l´ínclit continua sent-ho. Done fe.    

diumenge, 16 de febrer de 2014

JUAN AGOST, l´equipier reserva.
























equipier difuminat és Juan Agost Archilés i formava part del C.D. Castellón quan va néixer el Sequiol, l´any 1923. És una mena de soldat desconegut albinegre, no té la glòria de mites contemporanis com Alanga o Martínez el Salao, això si, la va disfrutar al seu moment quan va marcar goal al gran Zamora en la inauguració del citat Sequiol dejándolo con la boca abierta com ens diuen les cròniques. O era amic del periodista de l´època o era prou bò perquè segons ...Y fuimos albinegros de José Luis Tirado Josety va ser molt comentada la incorporació d´Agost II al invencible Reserva (9-09-1923) guanyant 3 a 1 contra Les Corts (pàg. 71) i el 16 de març de 1924 contra un esbroncat Levante destacaron Marcos, Sos y Agost II (pàg. 75). Pense que este Agost II és el mateix perquè el seu germà Vicente va jugar més tard de 1928 al 31 i per dates quadre prou la trajectòria de Juan. 
El Levante era la víctima favorita, en Nadal de 1923 se daba gracias a Dios pel també 2 a 0 (pàg. 71) i Agost jugava en eixe darrer partit del Campionat. 

No sé si és avantpassat meu, ja m´agradaria, si era Agostet, de la branca dels Blancos... si algú sap alguna cosa i pot aportar...  ¡ albricias !   

Com tot no pot ser bonic, apuntar que l´equip de la foto de dalt era conegut com el Ce De Puntos per deixar-se guanyar contra el València... (pàg. 71) no rajeu massa, era pràctica prou habitual en aquells temps... i ara també...

Ací teniu trajectòria i amb permís (llibertari per la meua part) dels amics Conrado i Miguel Ángel la seua resenya a En el escudo de tu historia, la coneguda afectuosament que no irreverent com Bíblia Albinegra; a la pàgina 22, com l´any de la fundació del nostre club ! Un senyal.


 I ací el capítol gloriós de la inuguració oficial del Sequiol; llibre ...Y FUIMOS ALBINEGROS de Josety (pàgs 66-67):

Moltes gràcies per esta feina i ara continuem perquè en les curioses entrades del C.D.Villarreal també ve el nom d´Agost. Serà el mateix, va anar després allí i recordem que les temporades aleshores no eren com ara, anaven per anys naturals i els campionats duraven menys. 
Agost ja va ser a la inauguració del camp de futbol vilarealenc un 17 de juny de 1923 amb el C.D. Castellón 4 - Cervantes F.C. 1 (pàg 56)




Tot i que estes històriques entrades són a la pàgina del Vila-real C.F. és prou evident que es tracta d´altre club: altre nom, altre escut, altra samarreta... va desaparèixer l´any 1936. L´actual Vila-real C.F. va nèixer el 1947. Només recordar-ho, és un fet històric. Però això es altra història. Preferisc acabar en una frase d´esta setmana de Enrique Ballester en estos temps menys bucòlics que els del viejo campo del Sequiol: 

Son 11 tíos con la camiseta correcta, con el escudo adecuado.

* A Un rayo de luz en las sombras , revista regional de l´any 1923, trobem tresors.
* A les estadístiques de En el escudo de tu historia es recullen els partits oficials disputats i per tant gols. De ahí que Juan Agost aparegue sense cap.

diumenge, 9 de febrer de 2014

"Con el Sequiol a rebosar". El rècord que no va ser.


Mauri, Higinio, Fandos, Esteban, Soria, Santolaria, Arnau, Melito, Basilio (2 gols), Asensio i Pizá.

Este equip del C.D. Castellón guanyava al Celta 2 a 1 el 6 de gener de 1946 con el Sequiol a rebosar. És una mostra de que no va haver rècord de 13 partits sense perdre després de la inauguració de l´estadi Castàlia el 4 de novembre de 1945 com s´ha comentat darrerament inclús ha eixit al diari Mediterraneo, per sort o desgràcia el més llegit a la contornà. La confusió podria vindre motivada pel Bdfutbol, meravellós vademècum futboler però al que esta dada i la idiosincràsia castellonenca se li han escapat...

Diuen que deien que l´estadium estava massa lluny i vam tornar al Sequiol, per tant el rècord no val. Haguere sigut bonic incloure en ell els 4 gols al mític porter Lezama del Athletic de Bilbao (24-02-1946) o glossar que el gol del Barça a l´estadi el va fer un tal Gamonal (empat a 1) el dia de la greu lesió de Juan Soria. Podem asseverar que van tindre lloc al vell camp del Sequiol.

Inauguració de Castàlia contra el At. Aviación. Soria va marcar el primer gol (2 a 1) al porter madrileny de Nules, Antonio Pérez. Els dos a la foto.


























Melito (1), Mauri, Esteban, Doménech (1), Higinio, Arnau (1), Allepuz, Basilio, Pizá, Soria (1) i Santolaria.

El Sequiol. 4 a 0 al Athletic de Bilbao. Es pot apreciar la diferència de la graderia del Sequiol a Castàlia, com el nom del llibre de José Luis Tirado Josety d´on hem tret les fotos i el títol de l´entrada bloguera.

Estadi Castàlia. A la temporada següent, també contra el Celta, 9 de març de 1947, els gallecs es van prendre la revenja (1-2). Soria intenta rematar de cap i l´altre jugador albinegre que forceja és Pastor.
Es pot apreciar una espècie de templet o tribuneta cuberta a esta i altres fotografies.

En qualsevol cas, és un plaer consultar, llegir la rica història del nostre club i retre sempitern homenatge als footballistes que han defensat este escut, escut dels anys quaranta que vaig tindre a les meues mans gràcies a Batiste Pardalet. Atents perquè tinc altra investigació oberta i m´haureu d´ajudar... 

Com sempre i més que mai... PAM PAM ORELLUT !!