"L´escriptor es aquell a qui escriure li resulta més difícil que a la resta de persones". Thomas Mann.

"La terra de ma terra és pols del meu camí
que a mon dolor s’aferra i mai no fuig de mi." Bernat Artola.



divendres, 21 de març de 2014

Mural de Castelló. Estellés.






















MURAL DE CASTELLÓ 

I.
M’agradaria escriure lentament un coral.
De vegades el veig. Com una catedral
suaument emergeix entre camps i collites.
Un muntó de silenci. La nissaga dels mites.
El coral de la pàtria. De vegades la pàtria
té el volum del coral, i la pena, i l’alçària.
M’agradaria escriure lentament un coral,
triant bé les paraules i arribant-los al fang.
Potser em quedaria algun instant quiet
davant una paraula: cànter, oli, pitxer...
Escriuria el coral enorme de la nit
que avança noblement com un guerrer antic.
Escriuria el coral solemne de la pàtria.
El vaixell per la mar, el poltre en la muntanya.
Una empenta de pins agafats a la roca.
No oblideu el paisatge de la mar sobre l’horta...
I la terra, també. El coral de la terra.
La terra poderosa, i maternal, i tendra.
Escriuria el solemne coral de Castelló.
Els ocells en la brisa i l’amor al cantó.

II.
Escriuria l’enorme mural de Castelló.
L’alegria del blat que ens arriba als genolls.
Les pintures que hi ha en els murs de les coves.
En un test els geranis, en l’altre test les roses.
El pa daurat que cruix al caure en les paneres.
I la terra dramàtica de brusques garroferes.
L’azahar que desborda la clausura dels horts.
Els vaixells estrangers, el crepuscle del port.
Escriuria una llarga epístola a Porcar.
La pols d’un humilíssim migdia suburbà.
Un juny de violentes i adorables espigues.
Els melons, d’un en un, penjaven de les bigues.
El mural dels oficis, el mural del treball.
Escriuria un poema humilment estellat.
Porcar, vós que sabeu tantes coses antigues.
Porcar, vós que sabeu tantes coses benignes.
L’espant, fet ja silenci i espera, dels barrancs.
Una pedra que roda, de sobte, tarda avall.
Porcar, vós que sabeu tantes coses remotes.
Els esvelts caçadors en els murs de les coves.
Porcar, vós que sabeu tantes coses antigues.
Porcar, vós que sabeu com foren els orígens.
L’alçària de la pàtria, que s’hi toca i s’hi veu.
El coral de la pàtria Porcar. vós que sabeu...


III
I la ciutat, també. Diria la ciutat.
I la nit dels carrers. I el matí del mercat.
I les primeres portes que s’obrin cada dia.
I inesperadament, un aire d’elegia.
Escriuria l’enorme mural del veïnat.
Els fils d’aram, la roba estesa en els terrats.
L’alegria dels nins en sortir de l’escola.
I la fonamental ombra noble d’Artola.
Si escarbàreu en terra, trobaríeu un test.
Si escarbàreu en l’aire, trobaríeu un vers.
La gràcia d’una vella paraula encara viva.
El poema de l’aigua que rebota en la pica.
Un cavaller venia per la nit a cavall.
Duia un vidre en el pit, el senyal dels amants.
L’aire té violentes i tendres escomeses.
Sota la terra sempre hi ha làmpares enceses.
Sota la terra hi ha primaveres intactes.
Hi ha àmfores i afanys, hi ha soldats i hi ha estàtues.
Escriuria el solemne mural de Castelló.
A voltes elegia, altres voltes cançó.
Escriuria el coral solemne de la pàtria.
Un troç de pa i un got, en el cor de la taula.

Vicent Andrés Estellés (dins de Mural del País Valencià)

 Aquest és el poema que buscava i al que feia referència a l´entrada del blog Estellés i el Museu de Castelló
Apareix hui al diari Mediterráneo, tan patriota per a unes coses i tan poc per a altres... en fi, crec que una bona forma de desitjar a tots unes bones festes de la Magdalena i celebrar així el dia Mundial de la Poesia.

dissabte, 15 de març de 2014

Ne quid nimis. (2ª visita bloguera al Museu de Castelló)

























Ne quid nimis aparece en la tabla derecha de este tríptico de la Resurrección anónimo flamenco. Nada en exceso, moderación. Así que hoy toca pintura en este blog. Nos vamos a Flandes o on Déu va perdre les sandàlies a ver arte, pues ahora lo tenemos en el Museu de Castelló, con la exposición de la colección Gerstenmaier de pintura flamenca. Navegando por este enlace podréis ver la mayoría de cuadros y grabados:

http://www.pinturaflamenca.com/

La visité pertrechado con mi libreta y boli negros más mi blanco espíritu artístico. Cuadros de Rubens a Van Dyck, Jan Brueghel de Velours... la vigilante de seguridad se transformó en espontanea guía en el cuadro de este último, al hablarme de lupa y polen en la Guirnalda de flores. Cuando vayáis lo comprenderéis mejor.
La Virgen de la leche es la idem porque las medidas de seguridad son mayores. En frente, la Virgen de Cumberland de Rubens, el tríptico del encabezamiento...
Después vienen les floretes, con la Guirnalda mencionada inclusive, quizá lo más complicado, de más mérito y representativo de la exposición, pero yo tomé nota de la Alegoría de la creación humana de De Grief.
Pasamos a la sorpresa, dos series de grabados:
Temas mitológicos i alegóricos de Goltzius (Los cuatro elementos, Los cinco sentidos, Las siete virtudes cardinales...)
Iconografía de hombres ilustres de Van Dyck (De Vos, Pieter Brueghel el joven...) 
Para acabar con retratos de Rubens: Felipe IV e Isabel de Borbón.

Estas son mis notas que comparto, además de las históricas (expo dixit) a riesgo de ser tildado de loquesea:

Sublevació Països Baixos espanyols es va iniciar amb resistència de ciutats contra política centralista Felip II, q. intentava privar-les dels seus antics privilegis.
Holanda y 6 provincias (1579-1609) = República Holanda.
Independència = estat pròsper i tolerant.

Para finalizar, como los nombres de pintores recuerdan mucho a futbolistas belgas y holandeses, verbi gratia De Vos/De Boer; los distintos van der... incluso alemanes Brueghel/Briegel, haremos guiño flamenco/futbolero:
  
ADIVINANZA: ¿ A qué ilustre albinegro se parece el orante (miembro de la familia Broers) del cuadro La piedad de van der Weyden (Museo del Prado) ?


ENLACES DE INTERÉS:
 
1ª visita bloguera al Museu

Visita al Museo del Prado (y otros lugares)

divendres, 7 de març de 2014

Bisbe Climent. "Bendita mil veces escuela querida"






























Fabregat, Agost Ballester, Benages, Aznar, Agost Canós, D. Manuel Monerris, Miguélez, Belenguer, Sos, Andrés, Pérez, Macián, Porcar Ramos, Centelles, Benedito, Beltrán, Fabregat (Miguel), Royo, Proyecto, Alonso, Soler, Tárrega, Balado, Sanahuja, Capdevila, Ramos, Porcar Seder, Sales, Agost Torres, Gómez, Mas, Mundina, Monferrer, Quintana, Castelló, García, Díaz, Vázquez, Cervera, Arrieta, Azaústre, Sist, Babiloni i Abadía.

5º de EGB. Colegio Nacional Obispo Climent.

43 xiquets, coneguts pels cognoms. Recorde el nom de quasi tots, amb algun dubte, agrairé correccions i el darrer sustantiu elevat a respecte en els virtuals comentaris. No contaré anècdotes perquè no acabaré, només a la foto ja s´aprecien tres grups: els del jersei de coll alt, els de camisa abotonada fins la glotis i els rebels desabotonats. També els esglaons de la pared del pati, amb el seu castillo...
La marca sobre Centelles és consubstancial a la fotografia, com recordaran els retratats, sobretot ell. 
No recorde ara mateix el cognom de Proyecto...

Escola vella, lletja, d´actualitat perquè volen llevar una línia de 3 anys, per descomptat en valencià. Ahí vaig anar de caganiu i també de mestre de pràctiques dos cursos... quins records, grans; espais menuts.
Don Paco ens va aficionar a la lectura, d. Joaquín Roca ens amonestava futbolísticament amb targeta blanca d´aleshores i roja, al pasillo ! D. (tots eren D/Dña) Joaquín Mas ens entonava el Tio Canya amb fervor... el mític D. Ramón Rubert... mestres de la vieja escuela amb virtuts i defectes. Menció al tutor de la foto, D. Manuel Monerris, qui ens donava Lenguaje i a Dña Vicentica Altava, Mates. Dels millors que recorde.



Els records brollen del disc dur del meu cervell nostàlgic, al bell mig dels oximoron, com magdalena de Proust i a risc de posar-me ñoño.

Esta és del viatge de final d´EGB, amb D. Avelino, D.Vicente, Dña Aurea i D. Epifanio. I xiques, que ja anàvem a 8º ! Els esglaons ja no són del pati, són de l´escalinata de l´esglèsia/santuari de Lourdes, com resa, mai millor dit, el títol al peu. Vestimenta informal i a bote pronto em criden l´atenció les ulleres de sol de Montero i la figura de pensador de Benedito... deixarem la formació per altra... que em perdonen sobretot les fèmines per no posar els noms. Ah ! Rallo també en porta !


  
Foto estreta d´este enllaç 

http://obispo.nisu.org/

corresponent a la festa que amb 30 anys més que la primera foto vam celebrar ja fa algun temps. No sé qui és l´autor/a de la pàgina. Dña Conchita va acodir al principi i no cal explicar el que vam xalar. Com veieu continuem vestint sense excessos, som d´escola Nacional ara pública.

Ací trobem fotos d´eixe dia de joia i inevitable excés etílic, així com les nostres cançons, entre elles destaque el gloriós himne de l´escola de D. Benjamín Barahona, a més de La barraqueta, Despierta marino...

Bendita mil veces escuela querida
en vibrantes notas quisiera cantar
lo que significas, lo que representas,
lo que a ti te debo, lo que tú me das.

Entre tus paredes que acogen mi infancia
se encauza mi vida,
y una gratitud muy grande te guardo
a ti grupo amado, mi primera luz.

Obispo Climent cuando yo te abandone
he de recordarte con honda emoción,
nombre de mi escuela, por siempre grabado
en la carne viva de mi corazón. (bis)


Ara l´han canviat, més modern i en valencià, però estem tots d´acord en que això és com el Pam Pam Orellut o el C.D. Castellón, no pot desaparèixer !

En realitat la idea de la referència a Proust s´ajusta més a quan escolte verbi gratia Despierta marino, em transporte a aquell temps:

Qué lindo amanecer se admira junto al mar...

...Y desde entonces extasiado me quedo 
y el tiempo pasa sin poderlo remediar
tan sólo queda en el mar tanta hermosura
el embeleso que no acierto a descifrar.

Recuerdo emocionado a Llanos, Gloria i Andrés Alagarda, que nos dejaron demasiado pronto. Les dedico esta dèria de tot cor.

* He corregit el lapsus memorístic: Fabregat en lloc d´Arrufat. Rimava en consonant. Gràcies Luís i José María.
Afegir una joia:
Facebook Ex alumnos del colegio Obispo Climent

I altres entrades del blog:
El parvulito. Sèrie Bisbe Climent. 
El refugio