"L´escriptor es aquell a qui escriure li resulta més difícil que a la resta de persones". Thomas Mann.

"La terra de ma terra és pols del meu camí
que a mon dolor s’aferra i mai no fuig de mi." Bernat Artola.



diumenge, 30 de novembre de 2014

El Castelló medieval a la Casa Matutano. I alguna idea factible...



























L´altre dia anava jo pel centre de Castelló per qüestió tecnològica quan de sobte i afortunadament es va convertir en etnològica: una ullada per la finestra de la casa Matutano, eixa on es van signar les Normes de Castelló, i vaig veure muralles, estris, pedres... em vaig transportar en el temps. El Castelló medieval. Costums, oficis, festes, jueus, moriscos... 
A més n hi havia un home ja major amb qui vaig comentar fotografies, límits de muralles... Portal de l´Aigua, portal del Migdia... premis i anècdotes... total, que dues imatges (de l´exposició) antigues eren de la seua autoria. Són aquestes:



Es tracta de Vicente Forcada Martí La primera foto és de les restes de la torre dels Alçaments a l´edifici del Col.legi d´Arquitectes de Castelló al carrer Ensenyança. Malgrat ell va parlar amb l´alcalde ho van tapar tot.
La segona és la torre de Sant Pere a la plaça de les Aules. Esta ere més complicat... i també l han soterrada.

D´acord. Però ací és quan jo em calente i comente que a altres indrets de la ciutat s´hagueren pogut mantindre les restes descobertes, per tindre algo d història, com fa la resta del món civilitzat. Després il.lustraré amb exemples. No vaig a desvetllar el que l´home savi em va dir, però estava prou en la meua línia.

Així que aneu que val la pena. Ací podeu fer un tast:































Aquesta us sonarà als seguidors del blog:


http://hoanghoat.blogspot.com.es/2012/05/el-portal-de-laigua-i-el-tram-progres-o.html

http://hoanghoat.blogspot.com.es/2013/02/i-ara-el-portal-del-migdia.html

Solucions que he trobat a altres llocs per respectar les restes històriques i en conseqüència la Història perfectament factibles ací, verbi gratia on han soterrat el Portal del Migdia, per marcar on anava el traçat de les muralles... a Castelló no posem res, pa què?:

Oviedo
Vila-real
Reus

 Com diu el vaina eixe de la tele... ¡ Y SI NO, DESMIÉNTEMELO !

divendres, 21 de novembre de 2014

Lliurament de premi a XIMO RAMOS.




Jo no em sent protagonista de res, ni vull ser-ho... les protagonistes són les paraules, sempre, el protagonista és el text, les paraules i el text que busquen i sempre busquen, encara que és molt possible que mai no troben res. O sí, ¿per què no?



Amb aquestes paraules acabava Ximo el discurs a l´acte de lliurament del 15é Premi de Narrativa Breu Josep Pascual Tirado. Ho senc estimat amic mes hui el prota ets tu. La teua passió per les paraules, els textos i la literatura en definitiva ha portat a que et donen una vara i un prestigiós premi. No sé què faràs amb el garrot eixe, no maltractes al bou Atunero i avant... ara diuen que això és cultura i tot... 
El premi que siga per animar-te a continuar escrivint i a obligar-me (és un plaer) a fer entrades blogueres tipus aquesta. Ací deixem constància dels feits amb anècdotes com l´error del sr. diputat de Cultura amb el teu nom, ja tens pseudònim pel mateix preu, Xavier Campos, i el reivindicatiu conte del Castelló que ja no existeix que Albert Garcia catorze anys després va aconseguir fora escoltat mitjançant el seu discurs.
Però com he dit el protagonista ets tu i el discurs important és el teu. Ací el deixem sencer per a la història, almenys per a la nostra història com dic sempre. ENHORABONA de nou i ENDAVANT.
Ara a llegir tots MOLTES MIRADES, ALGUNS SECRETS. Ah ! molt familiar la portada, amb l´imatge de la teua filla Mar i els colors brasilers del teu favorit Jorge Amado.




DISCURS de XIMO RAMOS.-

Voldria parlar-vos breument del que significa per a mi escriure, la meua manera d’entendre la literatura i la relació que hi ha entre la literatura i la realitat, tal com ho veig jo.

La realitat...

Pense que la realitat, moltes vegades o quasi sempre diria jo, s’obstina a quedar-se amagada darrere de les formes que veiem, oculta darrere de les paraules i explicacions que escoltem. La podem buscar, la realitat, la poder perseguir. Però sovint passa que quan sembla que l’estem a punt d’atrapar, quan allarguem la mà per tocar-la, s’escapoleix rient i desapareix. O es transforma subtilment, la punyetera. Molt punyetera.

Per això, la recerca de la realitat, per a qui vullga o tinga la necessitat de dedicar-s’hi, esdevé una tasca llarga i tal volta poc profitosa. Però que hi farem! En alguna cosa hem d’ocupar el temps de la vida. Tat que sí?

Jo des de sempre he admirat les persones que a través de l’art intenten entendre la realitat, o almenys capturar-ne un fragment. I entre aquestes persones, sobretot, he admirat aquelles que em descobrien i em segueixen descobrint el món a través de les paraules, que inventen històries i a través d’aquestes històries expliquen l’essència de l’ésser humà, les relacions humanes i socials i el món en general.  La literatura de ficció és l’art, art amb majúscules, que té per objectiu, o l’hauria de tenir segons la meua opinió, que té per objectiu arribar a la comprensió del món i de l’ésser humà a través de la imaginació i de la fantasia.

Pense que igual que el cirurgià usa el bisturí per penetrar dins del cos humà, l’escriptor usa les paraules per esgarrar la pell de les aparences i endinsar-se en una realitat que no es veu a simple vista. I després d’observar i analitzar i experimentar i imaginar i elaborar, després de tot això ens la mostra, i d’aquesta manera ens fa un regal preciós, el regal de la realitat, o un bocí, o si no hi arriba una ombra, que ja està bé.

També, s’ha de tenir en compte que aquest és un regal perillós, val més no confiar-se, perquè la realitat de vegades no és del tot comprensible, ni digestiva, ni apta per a totes les sensibilitats. I perquè la correcció política i la literatura són enemics mortals. I, per a mi, qui pretenga reconciliar-los s’equivoca, i s’equivoca molt.

I ara, com escric jo?

Jo diria que escric per imitació, que he aprés i estic aprenent a escriure de la mateixa manera que els xiquets aprenen imitant les persones més grans. En aquest aspecte calcule que dec estar en una edat entre els 3 i els 5 anys. Sóc com un xiquet que mira sense parpellejar la seua mestra, i tot seguit agafa el llapis i escriu el seu nom esforçant-se molt.
Escriu el seu nom i mostra el seu treball a la mestra, i la mestra li diu: molt bé, o no li ho diu però li ensenya com millorar, amb tota la professionalitat i l’afecte del món.
Així, imitant des de fa temps, sempre imitant els artistes escriptors, l’acte d’escriure ha sigut per a mi una manera d’investigar, una manera d’anar més enllà d’unes aparences que no em satisfan, un goig i un patiment, i, en certa manera, una forma de viure.
 
Els meus textos, els meus intents literaris fins ara han estat ocults, o anat a parar a les mans de persones dels meus cercles més pròxims. Alguns esteu ací…

Vos estic molt agraït, per la vostra paciència i honestedat. Gràcies.

Però ara, després d’aquest reconeixement públic, hi haurà un xicotet salt, em passarà una cosa que fins ara només havia imaginat: una selecció dels meus textos tindran el format de llibre i jo deixaré de triar els ulls que els llegiran. M’agrada aquesta idea, m’agrada molt i més encara, em fascina.
I és ben cert també que, escrivint, no tinc la intenció de ser protagonista de res. Els actes públics com aquest són necessaris, sí, ¡és que m’han donat un premi, el Pascual i Tirado! però no em sent còmode parlant, amb tants ulls i atencions sobre mi.

Perquè realment, jo no em sent protagonista de res, ni vull ser-ho... les protagonistes són les paraules, sempre, el protagonista és el text, les paraules i el text que busquen i sempre busquen, encara que és molt possible que mai no troben res. O sí, ¿per què no?

Gràcies



Reportatges:



Breu:


Un record pel meu professor de COU, l´escriptor JOSE LUIS AGUIRRE, qui ha mort. D.E.P. 
Valga d´homenatge l´entrada del 5 de febrer del 2012:

diumenge, 16 de novembre de 2014

El viento seguía soplando.


Aquest capítol és el més subratllat per mi amb diferència. Ho he fet a l´estil policromat de Vicent Usó. Constitueix un reflexe de la novel.la sencera: sugestiva, rica, ambigua i tants qualificatius més...


Los vientos siguieron soplando todos esos días. Esos vientos que habían traído las lluvias. La lluvia se había ido; pero el viento se quedó. Allá en los campos la milpa oreó sus hojas y se acostó sobre los surcos para defenderse del viento. De día era pasadero; retorcía las yedras y hacía crujir las tejas en los tejados; pero de noche gemía, gemía largamente. Pabellones de nubes pasaban en silencio por el cielo como si caminaran rozando la tierra.
      Susana San Juan oye el golpe del viento contra la ventana cerrada. Está acostada con los brazos detrás de la cabeza pensando, oyendo los ruidos de la noche; cómo la noche va y viene arrastrada por el soplo del viento sin quietud. Luego el seco detenerse.
      Han abierto la puerta. Una racha de aire apaga la lámpara. Ve la oscuridad y entonces deja de pensar. Siente pequeños susurros. En seguida oye el percutir de su corazón en palpitaciones desiguales. Al través de sus párpados cerrados entrevé la llama de la luz.
      No abre los ojos. El cabello está derramado sobre su cara. La luz enciende gotas de sudor en sus labios. Pregunta:
      —¿Eres tú, padre?
      —Soy tu padre, hija mía.
      Entreabre los ojos. Mira como si cruzara sus cabellos una sombra sobre el techo, con la cabeza encima de su cara. Y la figura borrosa de aquí enfrente, detrás de la lluvia de sus pestañas. Una luz difusa; una luz en el lugar del corazón, en forma de corazón pequeño que palpita como llama parpadeante. “Se te está muriendo de pena el corazón —piensa—. Ya sé que vienes a contarme que murió Florencio; pero eso ya lo sé. No te aflijas por los demás; no te apures por mí. Yo tengo guardado mi dolor en un lugar seguro. No dejes que se te apague el corazón.”
      Enderezó el cuerpo y lo arrastró hasta donde estaba el padre Rentería.
      —¡Déjame consolarte con mi desconsuelo! —dijo, protegiendo la llama de la vela con sus manos.
      El padre Rentería la dejó acercarse a él; la miró cercar con sus manos la vela encendida y luego juntar su cara al pabilo inflamado, hasta que el olor a carne chamuscada lo obligó a sacudirla, apagándola de un soplo.
      Entonces volvió la oscuridad y ella corrió a refugiarse debajo de sus sábanas.
      El padre Rentería le dijo:
      —He venido a confortarte, hija.
      —Entonces adiós, padre —contestó ella—. No vuelvas. No te necesito.
      Y oyó cuando se alejaban los pasos que siempre dejaban una sensación de frío, de temblor y miedo.
      —¿Para qué vienes a verme, si estás muerto?
      El padre Rentería cerró la puerta y salió al aire de la noche.
      El viento seguía soplando.

PEDRO PÁRAMO de Juan Rulfo
(fragment 50)

Fa quatre anys:
http://hoanghoat.blogspot.com.es/2010/11/pedro-paramo-el-realisme-funebre-magic.html 


Recordeu:
Dimecres 19-nov, Diputació, a les 20:00 h. lliurament del 15é Premi de Narrativa Breu "Josep Pascual Tirado" a l´amic Ximo Ramos. 
No sé si deixaran entrar a Atunero i als bous que puguen anar.
http://hoanghoat.blogspot.com.es/2014/10/un-altre-premi-per-ximo.html

diumenge, 9 de novembre de 2014

Castellón: holocausto zombie. Fernando Sos Tárrega.


Esta entrada bloguera no va de política ni fútbol. Esbozaré la inquietante novela que Fernando Sos Tárrega ha tenido el atrevimiento de publicar, de momento en pequeña cantidad. Fernando es compañero de Centenari Albinegre  y ha sorprendido con este libro de evidente temática zombie, la cual he de confesar no me apasiona. Sin embargo lo he devorado de principio a fin y me ha recordado (yo también soy atrevido) novelas míticas como The road ( Cormac McCarthy ) y Ensayo sobre la ceguera (José Saramago) o brillantes como Fin de David Monteagudo: reducido grupo de humanos pasa vicisitudes al límite... no esperéis esta calidad por descontado pero sí gran dominio sobre la cuestión, un trepidante paseo zombie por Castellón y pueblos cercanos, con profusa documentación sobre todo militar. 
Trata del futuro pero nos retrotrae a épocas pretéritas como la Edad Media, con los efectos de la Peste Negra, incluso a la Prehistoria, con los primitivos instintos de estos seres y similitud con nuestros ancestros más lejanos...

La segunda parte me ha gustado más, pues observo me he quedado con anotaciones correspondientes a estas páginas:

La idea del consumismo exacerbado muerto y finiquitado:

Dejamos atrás el edificio, (El Corte Inglés) templo de las marcas de lujo y de los artículos exclusivos, monumento al consumismo más feroz, ahora apagado y muerto... pág 131

Mientras permanecíamos estupefactos, el teatro de la muerte levantaba su telón un vez más, su función era en exclusiva para nosotros. p.181

Los zombies (...) moviéndose como si fueran las andrajosas marionetas de un siniestro teatro de títeres. p.191 

Entre tanta desolación y muerte algún rasgo más poético:

Ya el sol ilumina el desolado paisaje... p.182
 
Ahora el cielo, se ha vuelto encapotado y grisáceo, amenazando lluvia, una triste luz diáfana baña como si se tratase de un aura mortecina el pueblo en ruinas. p.189
 
Esta la firmaría Ruiz Zafón:
En el horizonte infinito el sol cae en declive bañando los caminos con matices ambarinos y cobrizos. p.191

Para acabar de forma anecdótica entre tanto horror, me ha hecho gracia un párrafo donde aparece un muerto viviente con la camiseta del Barça y su compañero es un empleado de banca que no tenía pelo... El rastro de sus almas, igual que el de sus vidas, se ha esfumado mucho tiempo atrás. p.190

Investigaré la fuente de inspiración... 

Enhorabona, amic Fernando, i gràcies per dedicar-nos (entre altres) la novel.la a l´Associació Centenari Albinegre
¡ Yo no me rindo y estamos muy vivos !

Foto llibre Fernando Sos Tárrega.

Poseedor de una ágil y directa narrativa, en éste su primer libro, escrito de forma contundente y sin concesión alguna, atrapa al lector desde el primer momento, sumergiéndole en una espiral de sangre y horror.
Traslada el Final del Mundo a un escenario que conoce muy bien, las calles de Castellón.

Estimat company albinegre...
Fernando mirant si venen els zombies en lontananza.

Fernando Sos, home polifacètic, de cancerbero.
Jorge Carda ja té el seu exemplar.
La resta de la "Comissió Històrica" també.