"L´escriptor es aquell a qui escriure li resulta més difícil que a la resta de persones". Thomas Mann.

"La terra de ma terra és pols del meu camí
que a mon dolor s’aferra i mai no fuig de mi." Bernat Artola.



divendres, 21 de novembre de 2014

Lliurament de premi a XIMO RAMOS.




Jo no em sent protagonista de res, ni vull ser-ho... les protagonistes són les paraules, sempre, el protagonista és el text, les paraules i el text que busquen i sempre busquen, encara que és molt possible que mai no troben res. O sí, ¿per què no?



Amb aquestes paraules acabava Ximo el discurs a l´acte de lliurament del 15é Premi de Narrativa Breu Josep Pascual Tirado. Ho senc estimat amic mes hui el prota ets tu. La teua passió per les paraules, els textos i la literatura en definitiva ha portat a que et donen una vara i un prestigiós premi. No sé què faràs amb el garrot eixe, no maltractes al bou Atunero i avant... ara diuen que això és cultura i tot... 
El premi que siga per animar-te a continuar escrivint i a obligar-me (és un plaer) a fer entrades blogueres tipus aquesta. Ací deixem constància dels feits amb anècdotes com l´error del sr. diputat de Cultura amb el teu nom, ja tens pseudònim pel mateix preu, Xavier Campos, i el reivindicatiu conte del Castelló que ja no existeix que Albert Garcia catorze anys després va aconseguir fora escoltat mitjançant el seu discurs.
Però com he dit el protagonista ets tu i el discurs important és el teu. Ací el deixem sencer per a la història, almenys per a la nostra història com dic sempre. ENHORABONA de nou i ENDAVANT.
Ara a llegir tots MOLTES MIRADES, ALGUNS SECRETS. Ah ! molt familiar la portada, amb l´imatge de la teua filla Mar i els colors brasilers del teu favorit Jorge Amado.




DISCURS de XIMO RAMOS.-

Voldria parlar-vos breument del que significa per a mi escriure, la meua manera d’entendre la literatura i la relació que hi ha entre la literatura i la realitat, tal com ho veig jo.

La realitat...

Pense que la realitat, moltes vegades o quasi sempre diria jo, s’obstina a quedar-se amagada darrere de les formes que veiem, oculta darrere de les paraules i explicacions que escoltem. La podem buscar, la realitat, la poder perseguir. Però sovint passa que quan sembla que l’estem a punt d’atrapar, quan allarguem la mà per tocar-la, s’escapoleix rient i desapareix. O es transforma subtilment, la punyetera. Molt punyetera.

Per això, la recerca de la realitat, per a qui vullga o tinga la necessitat de dedicar-s’hi, esdevé una tasca llarga i tal volta poc profitosa. Però que hi farem! En alguna cosa hem d’ocupar el temps de la vida. Tat que sí?

Jo des de sempre he admirat les persones que a través de l’art intenten entendre la realitat, o almenys capturar-ne un fragment. I entre aquestes persones, sobretot, he admirat aquelles que em descobrien i em segueixen descobrint el món a través de les paraules, que inventen històries i a través d’aquestes històries expliquen l’essència de l’ésser humà, les relacions humanes i socials i el món en general.  La literatura de ficció és l’art, art amb majúscules, que té per objectiu, o l’hauria de tenir segons la meua opinió, que té per objectiu arribar a la comprensió del món i de l’ésser humà a través de la imaginació i de la fantasia.

Pense que igual que el cirurgià usa el bisturí per penetrar dins del cos humà, l’escriptor usa les paraules per esgarrar la pell de les aparences i endinsar-se en una realitat que no es veu a simple vista. I després d’observar i analitzar i experimentar i imaginar i elaborar, després de tot això ens la mostra, i d’aquesta manera ens fa un regal preciós, el regal de la realitat, o un bocí, o si no hi arriba una ombra, que ja està bé.

També, s’ha de tenir en compte que aquest és un regal perillós, val més no confiar-se, perquè la realitat de vegades no és del tot comprensible, ni digestiva, ni apta per a totes les sensibilitats. I perquè la correcció política i la literatura són enemics mortals. I, per a mi, qui pretenga reconciliar-los s’equivoca, i s’equivoca molt.

I ara, com escric jo?

Jo diria que escric per imitació, que he aprés i estic aprenent a escriure de la mateixa manera que els xiquets aprenen imitant les persones més grans. En aquest aspecte calcule que dec estar en una edat entre els 3 i els 5 anys. Sóc com un xiquet que mira sense parpellejar la seua mestra, i tot seguit agafa el llapis i escriu el seu nom esforçant-se molt.
Escriu el seu nom i mostra el seu treball a la mestra, i la mestra li diu: molt bé, o no li ho diu però li ensenya com millorar, amb tota la professionalitat i l’afecte del món.
Així, imitant des de fa temps, sempre imitant els artistes escriptors, l’acte d’escriure ha sigut per a mi una manera d’investigar, una manera d’anar més enllà d’unes aparences que no em satisfan, un goig i un patiment, i, en certa manera, una forma de viure.
 
Els meus textos, els meus intents literaris fins ara han estat ocults, o anat a parar a les mans de persones dels meus cercles més pròxims. Alguns esteu ací…

Vos estic molt agraït, per la vostra paciència i honestedat. Gràcies.

Però ara, després d’aquest reconeixement públic, hi haurà un xicotet salt, em passarà una cosa que fins ara només havia imaginat: una selecció dels meus textos tindran el format de llibre i jo deixaré de triar els ulls que els llegiran. M’agrada aquesta idea, m’agrada molt i més encara, em fascina.
I és ben cert també que, escrivint, no tinc la intenció de ser protagonista de res. Els actes públics com aquest són necessaris, sí, ¡és que m’han donat un premi, el Pascual i Tirado! però no em sent còmode parlant, amb tants ulls i atencions sobre mi.

Perquè realment, jo no em sent protagonista de res, ni vull ser-ho... les protagonistes són les paraules, sempre, el protagonista és el text, les paraules i el text que busquen i sempre busquen, encara que és molt possible que mai no troben res. O sí, ¿per què no?

Gràcies



Reportatges:



Breu:


Un record pel meu professor de COU, l´escriptor JOSE LUIS AGUIRRE, qui ha mort. D.E.P. 
Valga d´homenatge l´entrada del 5 de febrer del 2012:

8 comentaris:

  1. Solo puedo añadir una cosa : " Que alta es la Reina..."

    ResponElimina
  2. Respostes
    1. Gràcies pel comentari. Més fotogènic que altres ja ets. ;-)

      Elimina
  3. Moltes gràcies, amic Hoangh, per aquest altre reportatge, un més. I per la teua difusió de la literatura.

    ResponElimina
    Respostes
    1. A tu per les teues inquietuts literàries contagioses i sobretot per la teua amistat. A seguir i a donar-me faena i feina, les dues coses, ha,ha.

      Elimina
  4. Que malament que està la literatura, muuuuuuuu... No ho pensa així vosté, misser Hoangho? Hauré de tornar jo al "ruedo" prompte, perquè els seus seguidors vegen com s'escriu bé. A vore quan comencem a entendre que els bous som una espècie superior. ¿Per què no convoquen premis per a nosaltres? ¿Ens tenen por? Muuuuuuuuu... Realment, sí, la literatura està molt malament, vaig a fer-me un gintònic.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Estimat bou, no crec estigue "la cosa tan mala"... el que passa és que vosté manté una rivalitat amb el bo de Ximo. Tot té cabuda, Atunero ja ha demostrat amb "La meravellosa troballa..." però contemple la vàlua del xic.
      La por és una de les qüestions que aborden els relats del sr. Ramos. Ale, doncs a escriure, que ens té abandonats i trobem a faltar les seues reflexions filosòfiques. Un MUUUUU ben fort !!

      Elimina