"L´escriptor es aquell a qui escriure li resulta més difícil que a la resta de persones". Thomas Mann.

"La terra de ma terra és pols del meu camí
que a mon dolor s’aferra i mai no fuig de mi." Bernat Artola.



dimecres, 29 de febrer de 2012

JOSE LUIS, mi AMIGO.


Hoy me valgo de la electrónica para rendir un pequeño homenaje a un gran amigo, JOSE LUIS. Es uno de estos colegas que aunque estemos tiempo sin vernos u oírnos, al minuto 1 ... perdón... al milisegundo uno (para hablar con propiedad pues estamos más científicos de lo habitual) ya te sientes como si te hubieras visto el dia anterior, como si ese tiempo transcurrido no pudiera ser...
Pues bien, no voy a hacer una reflexión sentimental, esto es una presentación para introducirnos en el mundo de la tecnologia, de la electrónica. Ja veus tu qui m´ho anava a dir... sin profundizar, que somos de letras y al menos yo no entiendo de estas cuestiones.

Y es que su empresa, AMBIMETRICS, ha creado un sensor LED controlador de nada menos 29 diques de ENDESA en todas las Españas, formando parte de un sistema integral de auscultación más fiable, para evitar situaciones de riesgo. Vamos, en román paladino, un aparatito, unos sensores que vigilan que no peten las presas hidráulicas no sé si inauguradas por el Caudillo, por el Rey, por l´Honorable... no nos desviemos, ante todo JOSE LUIS es el tío de la izquierda, director técnico y el otro chico que luce bufanda no albinegra es CHRISTIAN, gerente. Si el tema os apasiona deciros que hay un reportaje en INNOVADORES EL MUNDO del 20 de febrero titulado ilustrativamente por María Climent Un péndulo de luz por si el pantano se mueve. Siento no ponerlo aquí pero es un pdf y no m´aclarisc... Poco a poco amigo -Adebayor dixit.

Además del desarrollo de sensores, esta serie de dispositivos se conectan al SLP (Sistema Local de Presas) creado también por ellos y ubicado en las instalaciones de Endesa en cada una de sus infraestructuras. Otro dispositivo desarrollado por AMBIMETRICS es el TRON (Tapón Removible de Obturación Neumática) que no vamos a analizar por falta de espacio, je,je.
Con todos los respetos estoy observando un insospechado paralelismo con el ...ba-lon-ces-to. Verbigratia: el sistema LED me recuerda a la liga LEB inevitablemente y qué decir del tapón ! jugada espectacular, amenaza inexorable del tirador...

En fin, que tengo un amigo virtuoso sin mentar el lado humano que lo magnificaría. Un placer escribir estas breves líneas en este humilde blog hablando de la AMISTAD. Enhorabuena emocionada, JOSE LUIS.

CONCLUSION:
Ya sabéis el resto de amigos, tenéis que aportar algo a la humanidad para que escriba sobre vosotros, ja,ja. Afortunadamente abundan esos que denominaré especímenes del primer milisegundo...

¡ Viva el Rey con todos los atributos viriles ! proclamo en señal de júbilo, como dice un patriota personaje en La Hija del Capitán, esperpento de Valle-Inclán.

BON DIA !

diumenge, 26 de febrer de 2012

Llibret i poema C.D.CASTELLÓN-R.MURCIA 4 NOVEMBRE 1979











Hui és un dia trist per als albinegres. Els nostres equipiers estan de vaga, justificada per totes les tropelies patides. Anava a escriure sobre altre temeta però el cor em fa treure este butlletí que donaven a les portes de Castàlia concretament el dia 4 de novembre de 1979, 2ª divisió (única per aquelles dates) contra el Real Murcia. Apareix un Romanç cronològic del poeta del poble Pepe Forcada i Polo dedicat al aleshores president Antonio Sales (esdevé en un panegíric...) per commemorar els 58 anys d´existència del club, on recorda el seu naixement i inauguració del legendari Sequiol, així com un ràpid repàs a les gestes albinegres amb ascenssions i tot. Per rematar, un extra de moralitat. Nomena al mític Alanga com a paleta, el valent Salao, Capdesigle, el referee Cosín... i com no ! a l´inspirador, infusionador Secretari Varella. Agradarà als albinegres nostàlgics, terme encunyat per l´amiga Begoña.

PUNXEU SOBRE LES D´A BAIX PER VEURE-HO MILLOR i llegiu-la, paga la pena.

També el Marcador Simultáneo DARDO, que aleshores ens informava en directe dels resultats dels altres partits, tots a la mateixa hora, era altra època... classsificacions amb positius i negatius...

Ah ! I por el mismo precio la publicitat proustiana !

Pa penas, la de hui... solidaritat amb els jugadors i PAM PAM ORELLUT !!

dimecres, 22 de febrer de 2012

A Atunero li fa mal el cap

Extracte de la conversa o discurs suportat per Atunero en la barra d’un bar de Benimaclet, mentre es feia el gintònic obligatori de la vesprada

Vostè té bona planta, senyor bou, ja ho crec que sí. Seria vostè un bon professional. És vostè corpulent i... no em mire aixina, li ho dic en el bon sentit... Deia que és vostè musculós i faria una bona feina, ja ho crec que sí, amb eixes banyes tan esmolades, la seua sola presència faria que molts s’ho pensaren molt abans de... Però també li he de dir que millor aixina, per a nosaltres, que no s’ho pensen tant, que últimament estàvem molt parats i ja ens feia falta desentumir els músculs, fa falta de tant en tant sentir-se ple de força i d’energia i de poder. Mire vostè, bou, si és bo tot açò, que inclús la meua dona està estos dies la mar de contenta, ja ho crec. Diu que jo arribe a casa cansat i ella s’estalvie rebre tota l’energia que he gastat a la feina. Ja era hora que passara açò, sí senyor. És bonic, molt bonic el que ha passat, i últimament ens l’estaven llevant, aquest plaer, sentir-se fort i professional. ¿Vostè ho sap, bou, el que se sent? Jo faig salivetes mentre els veig, mentre els he vist estos dies, allí, enmig del carrer, tan joves i innocents i alhora tan enemics. Amb les seues motxilles, amb les seues consignes. Vostè, bou, m’entendrà si li dic que és com quan es té molta gana i li posen davant un bistec, que sap que se’l menjarà i, a més, té el permís i fins i tot l’ordre de menjar-se’l, no com últimament, que teníem el bistec davant i no ens el podíem cruspir, això no es fa amb uns professionals... ¿Vol fer-se un conyac amb mi, senyor bou? Ah, no, veig que vostè beu una mariconada... no, no, senyor bou, volia dir que beu vostè una beguda digestiva, i això està molt bé, perquè estic segur que vostè menja molt... ¿No menja molt? Tant se val... Jo em pixe quan per la nit pose la tele i veig les televisions i les coses que diuen els uns i els altres. Jo no sé de política, l’únic que sé és que sóc un professional, que em paguen per mantindre l’ordre i que necessite treballar, arribar a casa amb la satisfacció d’haver treballat bé, d’haver-me guanyat els cigrons... Hi ha companys a qui els molesta que els insulten. A mi m’agrada, em motiva, l’energia s’acumula al cervell i quan és l’hora de ja, quan és l’hora de ja, tota la força em baixa pel cos, cap als braços, i aleshores tot és bonic. És meravellós detectar la por d’eixos que t’insultaven, vore com fugen i acaçar-los i saber que els atraparàs. I tindre’ls a terra, amb el genoll damunt del cap, és una sensació difícil d’explicar. Supose que els lleons, perquè jo sóc una persona culta i veig els documentals de la dos... supose que els lleons tenen les mateixes sensacions quan atrapen una gasela o un nyu. ¿O són les lleones? La meua dona diu que no hauria de mirar eixos documentals, que m’excite massa i... després ella ho paga, ha, ha, ha, no es preocupe, bou, no li contaré intimitats. ¿Sap vostè? De vegades es té la sort de tropessar amb alguna joveneta que es resisteix, les dones són més valentes i a mi m’agraden valentes, perquè aixina dóna més plaer sotmetre-les i, a banda, de tant en tant, la mà toca mamella, però, eh, sempre professionalment. Ara ja toca descansar, amb la merda eixa de les càmeres ha eixit tot a les televisions i els polítics s’han acollonat, com si açò no ho haguérem fet tota la vida. No en quedaria una de sencera, de càmera, si em deixaren actuar com cal, ¿per què tot el món n’ha de tindre una al telèfon o a on siga? Però no em queixaré, no, ara ja tenim ordre de no atacar, una llàstima, però que nos quiten lo bailao. I tinc l’esperança, quina paraula més bonica, esperança, de poder tornar prompte a treballar de valent. Per cert, senyor bou, ¿li importa a vostè pagar els conyacs? És que eixos fills de puta m’han abaixat el sou i...

diumenge, 19 de febrer de 2012

La Síndrome de Diògenes futbolística. Els cromos. I censura?


Continuant amb troballes em centraré en el capítol dels cromos. Estos són de l´any 1975 i no molt tradicionals, adhesius i per a pegar-se donde corresponda. Com podeu veure l´afició al col.leccionisme es veu superada per la de jugar a xapes quan era crio. Retallava els caretos per pegar-los i fer partidets contra el meu germà o jo a soles on sempre guanyava el Barça. Jugava amb un plus de força, de motivació, he,he. Fixeu-se en el celo de dalt per restaurar.

I mentres escric estes línies ...esglai ! Cruyff porta un braçalet de color blanc ! nerviós busque fotos de l´època i trobe açò de l´any 1975*:



CENSURA, MANIPULACIÓ ! ... PHOTOSHOP PRIMIGENI !! per què els xiquets no podíem contemplar la senyera en un àlbum de cromos a l´any 75 ?

tornem a l´assumpte:



Es veu que em feien falta Sol,Del Bosque i Santillana... i estava de moda el bigoti.

On han fugit Basauri i Tirapu? per què la col.lecció la tenia completa...

I per què vegeu que en tinc de sencers, el Zaragoza de Nieves, Lobo Diarte, Arrúa i un tal Juanjo i la U.D. Las Palmas de Carnevalli, Germán... que jugava la Uefa :



CONTINUARÀ !!

* En realitat seria l´any 1976 i sembla que no hi havia censura:
http://hoanghoat.blogspot.com.es/2016/02/johan-cruyff-i-la-historia-del-bracalet.html

dilluns, 13 de febrer de 2012

Moments albinegres per no oblidar.




El partit d´ahir a Castàlia pot ser passarà a la història com el de les bossinaes d´un garrulín amb desbocats afeccionats, tot i aixó va haver un moment VELLOS DE PUNTA (amb llicència poetic-lliterària atorgada per mi mateix). Al acabar el partit ens vam fer aplaudiments mutus els malalts albinegres i els futbolistes del Castelló: Aaron, Alex, Marc, Rubén, Roberto... en una simbiosi albinegra, ara bé, molt especial, per agraïment recíproc, per por a no tornar a gaudir del fred als incòmodes seients de l´estadi...
Noms de pila per a una gesta, una VICTÒRIA del C.D. CASTELLÓN. Diguem NO, com la cançó de Raimon, al segrestament, a la desaparició del club, a tantes coses...
A falta d´himne, un crit desesperat espontani adornava els aplaudiments: CASTELLÓ , CASTELLÓN ! Per descomptat moment V.D.P. gloriós i a més algun constipat es confonia amb l´emoció...algun mocador dissimulava pot ser alguna llagrimeta en un anònim albinegre de cor.

I parlant de constipats i fred, hui un seguidor que no va estar ahir em deia: pues no n´he patit jo de fred a Castàlia! i això m´ha fet pensar que un factor per baremar l´albinegrisme (si fora factible) podria ser mesurar el fred patit a Castàlia, o a Albacete, o Mislata, o Barcelona... o al Javier Marquina del Grau ! els integrants de la meua colla oximoroniana ahir vam entonar el tradicional ASÍ, ASÍ ASÍ MOS GELAREM ! de les adients ocasions, jo crec amb motiu.

Ahir a Castàlia al final del partit n´hi havia un ambient especial que els bons albinegres (modèstia apart) vam detectar i cal esmentar abans que altres fets lamentables que abunden per continuada desgràcia.

Ahir a Castàlia xiqüelos d´ací vestint la mateixa samarreta i el mateix escut de fa quasi 90 anys...

loor als nostres equipiers !!


diumenge, 5 de febrer de 2012

"TIEMPO DE SILENCIO". Apunts meus presos de JOSE LUIS AGUIRRE.








Troballa important. Bé, dues:

- Apunts agafats a classe de COU del profe JOSÉ LUIS AGUIRRE sobre la novel.la de LUIS MARTIN-SANTOS que ara estem llegint al club de lectura.

- Entrevista al professor i escriptor JOSE LUIS AGUIRRE. Mediterráneo 25 de maig de 2008.

TIEMPO DE SILENCIO:

Lo mejor es callarse en tiempos del franquito com l´anomenava l´Aguirre*. Podeu trobar a l´escaneig açò i moltes més dades sobre esta innovadora novel.la, sense xafar pràcticament res del argument, crec és lo de menys:
La ironia, que tant li agrada a l´Aguirre.
Llenguatge barroc ( ja puc donar fe) per a contar-nos el més vulgar, diferència entre el que conta i com ho conta.
Influència del Ulisses de Joyce, adaptat a Espanya.
Parla de la degradació dels personatges, com en Valle-Inclán.
Distribueix les 63 seqüències del llibre en 5 grups: S1 , S2 , S3 , S4 y S5
Ens diu que té part autobiogràfica, part de novel.la existencial francesa (Sartre)...
en fi, llegiu-lo !


AQUELL PROFESSOR DE COU:

Parlaré un poc d´aquell professor de COU d´humor socarró, irònic com he dit, que no s´escarotava si el retrat del Rei ( i la patidora Sofia ) amaneixia a la paperera de classe. A les 8 de la matinada ens llegia llibres, entre ells aquest. Una darrera fila formada pels il.lustres Suso Saura, Pere Pau, Quim Andrés, Xavi Sanahuja, Pere Santolaria, Paco Colomer, servidor de vostés, Gillan-pelut i els dos Carlos, Ordóñez i Guerrero ( asseguts en aquest ordre més o menys ), no sé si prestava gaire atenció al profe que ens parlava de vosté, fet no habitual entre el gremi.
Als exàmens llegia el diari i ens deixava fer, recorde que comentavem el llibre de torn aplicant el que hauriem d´haver estudiat. Trabaje más em va comentar per escrit a un examen que per descomptat encara conserve.




L´ENTREVISTA:

Professor, escriptor, dues vegades finalista del premi Nadal, guionista de sèrie de TVE, diu a l´entrevista escanejada que va preferir vivir en la periferia de las periferias, en la literatura i també a la vida perquè viu a Castelló, a la gloriosa plaça Mª Agustina ! la nostra, la dels coloms !
Afirma: están locos, el urbanismo se ha desbordado y se han cargado Castellón.
Va treballar amb el pare de RITA ( Atunero, escolta ! ) i diu sobre ella: es un animal, no podrán con ella.

*Apunt semi-final: com he comentat ell ens parlava de vosté... i nosaltres li deiem sempre el Aguirre...






Apunt final: disculpeu la meua lletra de ratolí que encara mantinc a l´actualitat, deu ser influència inconscient dels ratolins de la portada de Tiempo de Silencio.

Apunt innecessari: si punxeu sobre les imatges escanejades ho llegireu molt millor.

Afegisc aquest enllaç a posteriori per la gran vàlua, un descobriment:

http://enarchenhologos.blogspot.com/p/la-novela-espanola-de-posguerra.html