"L´escriptor es aquell a qui escriure li resulta més difícil que a la resta de persones". Thomas Mann.

"La terra de ma terra és pols del meu camí
que a mon dolor s’aferra i mai no fuig de mi." Bernat Artola.



dimecres, 22 de febrer de 2012

A Atunero li fa mal el cap

Extracte de la conversa o discurs suportat per Atunero en la barra d’un bar de Benimaclet, mentre es feia el gintònic obligatori de la vesprada

Vostè té bona planta, senyor bou, ja ho crec que sí. Seria vostè un bon professional. És vostè corpulent i... no em mire aixina, li ho dic en el bon sentit... Deia que és vostè musculós i faria una bona feina, ja ho crec que sí, amb eixes banyes tan esmolades, la seua sola presència faria que molts s’ho pensaren molt abans de... Però també li he de dir que millor aixina, per a nosaltres, que no s’ho pensen tant, que últimament estàvem molt parats i ja ens feia falta desentumir els músculs, fa falta de tant en tant sentir-se ple de força i d’energia i de poder. Mire vostè, bou, si és bo tot açò, que inclús la meua dona està estos dies la mar de contenta, ja ho crec. Diu que jo arribe a casa cansat i ella s’estalvie rebre tota l’energia que he gastat a la feina. Ja era hora que passara açò, sí senyor. És bonic, molt bonic el que ha passat, i últimament ens l’estaven llevant, aquest plaer, sentir-se fort i professional. ¿Vostè ho sap, bou, el que se sent? Jo faig salivetes mentre els veig, mentre els he vist estos dies, allí, enmig del carrer, tan joves i innocents i alhora tan enemics. Amb les seues motxilles, amb les seues consignes. Vostè, bou, m’entendrà si li dic que és com quan es té molta gana i li posen davant un bistec, que sap que se’l menjarà i, a més, té el permís i fins i tot l’ordre de menjar-se’l, no com últimament, que teníem el bistec davant i no ens el podíem cruspir, això no es fa amb uns professionals... ¿Vol fer-se un conyac amb mi, senyor bou? Ah, no, veig que vostè beu una mariconada... no, no, senyor bou, volia dir que beu vostè una beguda digestiva, i això està molt bé, perquè estic segur que vostè menja molt... ¿No menja molt? Tant se val... Jo em pixe quan per la nit pose la tele i veig les televisions i les coses que diuen els uns i els altres. Jo no sé de política, l’únic que sé és que sóc un professional, que em paguen per mantindre l’ordre i que necessite treballar, arribar a casa amb la satisfacció d’haver treballat bé, d’haver-me guanyat els cigrons... Hi ha companys a qui els molesta que els insulten. A mi m’agrada, em motiva, l’energia s’acumula al cervell i quan és l’hora de ja, quan és l’hora de ja, tota la força em baixa pel cos, cap als braços, i aleshores tot és bonic. És meravellós detectar la por d’eixos que t’insultaven, vore com fugen i acaçar-los i saber que els atraparàs. I tindre’ls a terra, amb el genoll damunt del cap, és una sensació difícil d’explicar. Supose que els lleons, perquè jo sóc una persona culta i veig els documentals de la dos... supose que els lleons tenen les mateixes sensacions quan atrapen una gasela o un nyu. ¿O són les lleones? La meua dona diu que no hauria de mirar eixos documentals, que m’excite massa i... després ella ho paga, ha, ha, ha, no es preocupe, bou, no li contaré intimitats. ¿Sap vostè? De vegades es té la sort de tropessar amb alguna joveneta que es resisteix, les dones són més valentes i a mi m’agraden valentes, perquè aixina dóna més plaer sotmetre-les i, a banda, de tant en tant, la mà toca mamella, però, eh, sempre professionalment. Ara ja toca descansar, amb la merda eixa de les càmeres ha eixit tot a les televisions i els polítics s’han acollonat, com si açò no ho haguérem fet tota la vida. No en quedaria una de sencera, de càmera, si em deixaren actuar com cal, ¿per què tot el món n’ha de tindre una al telèfon o a on siga? Però no em queixaré, no, ara ja tenim ordre de no atacar, una llàstima, però que nos quiten lo bailao. I tinc l’esperança, quina paraula més bonica, esperança, de poder tornar prompte a treballar de valent. Per cert, senyor bou, ¿li importa a vostè pagar els conyacs? És que eixos fills de puta m’han abaixat el sou i...

5 comentaris:

  1. aixó és un monòleg, ja,ja, este tipus de persones van a la seua i fan la seua. Atunero vigila on et fiques, què collons fas a Benimaclet ? tu a pasturar... on pugues o et deixen. Crida als del ABC que són molt taurins o si més no torturadors festolaris i pregunta´ls on hi ha papussa.
    Segur estaves llegint "Tiempo de silencio" (que previament li hauras furtat al vaina de Ximo) i el col.lega del bar et va mirar per sobre de les banyes i s´ha impregnat de l´estil literari que no de l´intríngulis de l´assumpte.
    Mouuuuuu muuuuuu!! (torna a Castelló immediatament en llengua bou)

    ResponElimina
  2. Fijaté, y yo que pensaba que los que habían bailado eran los chavales, y no, resulta que eran los señores de los cascos.

    ResponElimina
  3. Jejeje... molt bon monòleg, sí senyor, i mira que es difícil posar-se dins del cervell (o millor dit del casc) d'un deixos "senyors".

    Lo bó de tot açó és que la gent no té por d'eixir al carrer, per més porraes que vullguen repartir, el dimecres per exemple hi havie molta gent a la manifestació en Castelló de suport als agredits de València.

    Anem anem... anem a la manifestacióóó :)

    ResponElimina
  4. ja,ja, a lo millor este any la manifestació de castellonerisme que és la Romeria a la Magdalena entre en algun tipus nou de dimensió reivindicativa ! jo ja vaig portar una pegatina contra Fabra-D.Carlos tota la Romeria fa dos anys que em van obsequiar uns bons xics d´E.U.(Esquerra Unida, Estats Units seria EEUU, he,he)

    ResponElimina
  5. Anem anem... anem a la manifestacióóó :)

    ...seguiu avant no vos deixeu cap xorisooooooo

    ResponElimina