"L´escriptor es aquell a qui escriure li resulta més difícil que a la resta de persones". Thomas Mann.

"La terra de ma terra és pols del meu camí
que a mon dolor s’aferra i mai no fuig de mi." Bernat Artola.



dimecres, 23 de març de 2011

LA CATEDRAL STA MARIA DEL MAR I EL BARÇA. Agosarat paral.lelisme o no tant?





"Asombroso espacio arquitectónico, espléndidamente exento de impedimentos, gracias a la peculiaridad de sus pilastras octogonales, insólitamente gráciles. El presbiterio es un prodigio de verticalidad pétrea con una elegante nervadura y una airosa grandeza".

Es la descripció de l´interior de la catedral de Sta. Maria del Mar en un llibre TODO BARCELONA. Però també podria ser l´equip del F.C.BARCELONA fent un exercici d´imaginació i algun canvi de paraules estratègiques:
En lloc de espacio posem equipo, un equip treballador com els bastaixos que construiren la catedral carregant pedres a l´esquena amb gran esforç i que aparèixen representats a la porta d´entrada. Ells formen part de la Història i el Barça està fent història.
Les pilastres gràcils són els creadors XAVI i INIESTA, base de l´equip, aporten la originalitat al joc blaugrana.
El prodigio de verticalidad és LIONEL, elegant, pur nervi i evident airosa grandeza, com el presbiteri de la catedral gòtica catalana.
El rossetó és de gòtic flamíger, apareix la coronació de la Verge. El Barça està cremant tots el récords, PEP mereix una coronació i prompte el faran sant ("Paraula de Pep" veiem a "Hat Trick" quan la flama de la censura no havia arrassat tv3 per aquí)
Les dues torres que flanquegen la porta (VALDÉS) són PIQUÉ i PUYOL i els contraforts que apuntalen l´obra els qui fan la feina fosca, els BUSQUETS, MASCHERANO, ALVES, VILLA.
Les capelletes individuals que formen l´àbside són els BOJAN, PEDRO, ALFELLAY, ADRIANO, ABIDAL (tant de bò es cure prompte) ... cadascú llueix una peculiaritat diferent, en el deambulatori del conjunt artístic.
Tot açò més algun absidiolo de la pedrera... verbigratia THIAGO. Veieu com tot està lligat? gent de poca fe... "todo cuadra como un puzzle sideral" (Wyoming).
La nota discordant podria ser la falta de decoració a l´esglèsia, mentre el Barça s´adorna més.

Es un lloc dels més visitats de la ciutat, al igual que el santuari del Camp Nou, (en rutes literàries o tours ex professo) tal vegada per l´aparició en novel.les com sobretot de La Catedral del Mar de Ildefonso Falcones i referències a El juego del ángel de R.Zafón. El Barça no cal dir que fa gastar molta tinta. Relacionat en la primera novel.la mencionada un darrer apunt a més històric glossat en la Crònica de Pedro III i que apareix al llibre: la victòria de la host catalana davant el rei de Castella Pedro el Cruel. La armada castellana no pot envair la ciutat perquè una nau queda falcada a la platja impedint el seu avanç. En esta batalla és una de les primeres vegades on s´utilitza l´artilleria (en batalles navals)

No sé quin paral.lelisme fer amb el Barça...





Les fotos són més motu proprio que mai.

L´esperit de Camilo José CELA deu estar alterat davant la provocació i desafiament de l´ "home dels trajes", el presi del nostre teatral pais, ahir a la gloriosa Mª Agustina.

La presentació de EN EL ESCUDO DE TU HISTORIA un èxit rotund amb molt de sentiment, alguna llàgrima furtiva i tot, jo no..., molts il.lustres: exfutbolistes, periodistes, afeccionats "de trinxera" (Conrado dixit), el sr. Alberto-alcalde...
Els autors, brillants i "con verbo fácil", van canyear al representant del club. Nombroses anécdotes, vaig conèixer foreros de soca i arrel i vaig departir en un exfutbolista professor de llatí. Si voleu saber de qui es tracta busqueu al llibre, je,je. Anécdota personal en el PUMA CIOFFI que altre dia conte. "El pensamiento positivo que fluye por aquí..."


Com a mostra este muntatge musical que vam disfrutar fet per Juan Carlos Bellés i Conrado (no sé si Miguel Angel també). Es el veritable resum de la HISTÒRIA ALBINEGRA. A GAUDIR !!

http://www.pampamorellut.com/wordpress/2011/03/20/video-proyectado-en-la-presentacion-del-libro-en-el-escudo-de-tu-historia/

Continuem volent tv3 !!

No volem cotxes mal aparcats tocant els collons als voltants del col.legi Consol.lació !!

dimecres, 16 de març de 2011

HARUKI MURAKAMI. 1Q84. El equilibrio del mundo mediante otros mundos.



Todavía bajo los efectos provocados por la prosa de Murakami escribo estas líneas. "Conocía" a este autor de KAFKA EN LA ORILLA y TOKIO BLUES (más realista). Hay que tener la mente muy "abierta" para digerir al "amigo" Haruki.
La fórmula es la habitual, los ingredientes también, los mezcla con maestría y da como resultado una novela hipnótica que devoras con avidez sin acabar de saber con certeza su significado, si es que lo tiene.
La página 479 de "1Q84" puede contener una "justificación" de su obra: "si la historia es apasionante y arrastra al lector hasta el final..." "No sabía qué significaban, pero eso no le importaba".
No quiero decir que no tenga significado, algunos se pueden entrever, pero, ¿qué más da? Nos adentra poco a poco en un MUNDO IMAGINARIO, ILÓGICO, siempre hay puertas de entrada a este mundo, ¿estará abierta, estará cerrada?; bosques que bien podrían ser el ¿VACÍO? , ¿SUEÑOS? (Kafka en la orilla) o la IMAGINACIÓN, la CREATIVIDAD, como parece en este caso de 1Q84.

Elementos que no faltan en Murakami:
Referencias a la música clásica (Bach...) y "actual" (Rolling...). Todo gira en torno a una melodía: TOKIO BLUES arranca con NORWEGIAN WOOD de Los Beatles que suena en el hilo musical de un aeropuerto y en 1Q84 la SINFONIETTA de JANÁCEK se oye en la radio de un taxi al principio y aparece durante la novela.
Referencias a la literatura: la evidente de ORWELL, Los hermanos Karamázov, CHEJOV, Alicia en el país de las maravillas...
Los sueños o MUNDO ONÍRICO, los omnipresentes mininos (pueden hablar en Kafka...) y los cuervos ("el joven llamado cuervo" es la conciencia del protagonista Kafka), la comida ( con la sopa de miso me recuerda a ENID BLYTON con el pastel de jenjibre), los personajes raros, fantásticos ( Nakata, la Little People ), capítulos eróticos, más o menos explícitos, el ¡ SUSPENSE ! (léase a la maniera de Berto-Hitchcock si sois buenafuentinos), impepinables suicidios, los miedos e inseguridades inherentes al ser humano; las minuciosas descripciones; palabras, expresiones, ideas marcadas en cursiva y las inefables locuciones latinas "ad hoc".
Cuestiones como la voluntad, la libertad, lo escatológico (no de excrementos sino relativo a lo metafísico) y algún cuento intercalado.

En mi opinión al libro le sobran un número considerable de páginas, describe casi hasta alcanzar el paroxismo, se "repite" demasiado, igual es que quiere dejarnos bien grabado ese "cambio en las vías de tren", esa entrada en un MUNDO QUE NO ES ESTE.

Veo alguna contradicción en el personaje de AOMAME, una asesina que se preocupa por una planta, por si puede disponer de la vida de unos peces cuando está matando personas. Pero es que el ser humano es así y Murakami nos lo describe y nos hipnotiza con su prosa sencilla, ilógica, "fantáástica y facinante" (manierismo punsetiano)

Me ha gustado ese "homenaje" a la Luna en nombre de la especie humana. Como soy un homo heidelbergensis me ha transportado a mi hábitat y tiempo natural:
página 662: "Mientras contemplaba abstraído la luz de la Luna, una especie de RECUERDO HEREDADO de tiempos remotos vino a su memoria ... había iluminado un MUNDO EN TINIEBLAS y había mitigado el MIEDO de la gente. Sus fases habían proporcionado al ser humano la noción del tiempo. Parecía que el sentimiento de agradecimiento hacia la compasión desinteresada de la Luna estaba fuertemente arraigado en los genes de la ESPECIE HUMANA... como un cálida MEMORIA COLECTIVA."

En definitiva y para volver al MUNDO "REAL" DE 2011 :
"DEMASIADAS PREGUNTAS Y MUY POCAS RESPUESTAS" (pág. 657)

PD: després d´este rotllo el que vulga musiqueta relacionada amb Haruki que se la busque. Podeu escoltar la mencionada SINFONIETTA de JANACEK, a BACH ( Pasión según S. Mateo o El clave bien temperado), tot nomenat en 1Q84 o directament jazz que li agrade molt a aquest "tancat escriptor per a ments obertes". Oxímoron? Paradoxa?

Me´n vaig a vore si MOU té que posar excuses...

divendres, 11 de març de 2011

Ana Karenina, de Lev Tolstoi

En contra del que han explicat un bon grapat d’insignes humans, com ara Harold Bloom, megasaberut literari, com ara Nabokov, àlies Lolito, com ara Josep Pla, Machado, Txèkhov, Virginia Woolf, James Joyce, Thomas Mann, Marcel Proust o Faulkner, en contra de tot el que han dit, argumentat i demostrat, aquest humil bou pensa que Ana Karenina (Anna Karènina en català), no és una obra mestra. Ho sent per Greta Garbo, que la va interpretar, perquè és una actriu que m’encisa.

Tot i reconeixent el treball immens que hi ha en l’obra, així com la profunditat psicològica dels personatges –fins i tot dels gossos (gossos i no bous, ¿això és realisme?)–, les seues contradiccions, la seua evolució, per damunt de tot plegat hi ha un afany moralista que, segons Atunero, tapa i mata totes les altres virtuts de la novel·la, que en té moltes, s’ha de reconéixer.

Aquest bou tampoc no pensa que Anna Karènina haja superat la prova del pas del temps, des del punt de vista boví. Això és perquè els bous som éssers superiors als humans, i molt més evolucionats, i mai no ens hem preocupat de les convencions socials, tema fonamental en l'obra. La traducció nefanda, en castellà, que ha caigut a les meues peüngles m’ha irritat molt i, segurament, tot s’ha de dir, ha condicionat el meu judici.

Atunero també pensa que el títol de la novel·la haguera pogut ser "L’itinerari espiritual del senyor Levin, que sóc jo, el senyor Tolstoi disfressat", perquè Levin-Tolstoi n'és el veritable protagonista. El que passa és que, amb aquest títol, no haguera venut ni un puto llibre.

A pesar de tot, he de dir que aquest bou es va mig-enamorar d’Anna Arkadievna Karènina mentre llegia la novel·la, i està convençut que aquesta dona, si haguera viscut al segle XXI, també s’haguera manifestat a favor de TV3.

dimecres, 9 de març de 2011

Homenatge a un il.lustre personatge no fictici.


Hui és dimecres de cendra, estic temptat de parlar del tema, però em reserve. Ja en parlarem d´epitafis bonicos, sentit de la vida i llatinajos varios.... vaaaa... un: PULVIS. CINIS. NIHIL. s´entén, tat? xul.lo de veritat.

Hui es cumpleixen 10 anys de la supressió de la obligatorietat del servei militar a les Espanyes, tampoc parlaré d´este assumpte perquè em posaré "cebolleta" i glossaré totes les barbaritats viscudes servint a no sé molt bé qui, des de miracles miraculosos al camp de tir, de maniobres... l´adoctrinament a Muntanya Negra irrisori-terrorífic fins la nota simpàtica de caudillos de tamany natural a l´any 1990. Com ja no regeixen les premisses que em van ensenyar, es a dir i textualment, els qui no fan la mili són unas mariconas inclús hijos de puta, somos todos machos viriles y por supuesto nacidos en España... doncs ja no paga la pena tratar- ho en profunditat.
El colmo és la ministra, ha,ha. Prou, prou !

També m´ha impressionat la monja pintora que ha patit el robatori. QUIN REALISME ! Brutal! No tengo palabras... SEMBLEN FOTOGRAFIES, de veritat. (importància de la coma)

LA FOTOGRAFIA de dalt és DE VERITAT, això sí, ja té una edat... ja sabeu que tinc el síndrome de Diógenes, entre altres, açò és una prova. El senyalat és un il.lustre personatge quan ere D.Nadie rodejat de polítics de l´época coneguts, Joan Lerma ere el Camps actual però en TRAJE DE VERANO i el de la esquerra (aleshores estava situat ahí en tots els sentits) és el SOLIDARI conseller Rafael Blasco en quasi meleneta i tot, sí ! el que ix en totes les notícies de Canal 9, al menys els diumenges que jo mire/patisc. Els altres tres no tinc els gust de coneixer-los.
Es podrien fer moltes interpretacions d´aquesta foto, jo la compartisc amb vosaltres, em sembla curiosa, això és Benicàssim, crec amb motiu de l´Estatut d ´Autonomia. Ere al voltant de l´época on enceníem torxes imaginàries, parlàvem fluidament el "basco", passàvem informes positius a màquina, repartíem vives a dojo, entonàvem càntics revolucionaris i moltes coses reals i irreals que no es poden narrar ara. Prou, prou !

Si puguérem armamos de valor...

dimecres, 2 de març de 2011

"En el escudo de tu historia" LITERATURA ALBINEGRA




EN EL ESCUDO DE TU HISTORIA (punxeu ací per escoltar mentres llegiu)

punxeu també la segona imatge per voreu millor.

Esta portada correspon al llibre de gloriós títol que es presentarà el DIJOUS 17 DE MARÇ i que els albinegreferits estem esperant en este cas "como agua de marzo" per a que ens alivie la set en este desert que estem patint. El.laborat amb gran esforç pels AMICS MIGUEL ANGEL SERER i CONRADO MARIN, Conrado i Miguel Angel, dupla historiadora incissiva resguardats per l´inefable XIMO ALCON en el pivot defensiu, constitueix l´autèntic VADEMÉCUM DELS MALALTS ALBINEGRES: Tots els jugadors que han vestit la samarreta del nostre equip en partit oficial des de la fundació ... no t´enrrecordes del dia exacte ? segur ho trobarem; vols conèixer dades, dates i detalls de cadascun dels futbolistes ? ens podrem empatxar fins l´escut... fins l´escut que portem en el cor molta gent d´esta terra, que ara estem una mica baixos per circumstàncies però que TORNAREM, "VOLVEREMOS" com no es cansen de repetir com un mantra els joves de Castàlia.

En la portada ja podem distingir alguns ídols, des de Dragomir amb la samarreta Ressy, passant per "Juanito" amb el brazalet senyer fins el cap envenat de Guillén, el mític Alanga, qui tenia cançó pròpia; Martínez "el Salao", dels temps del Sequiol i després utiller (ens va tratar molt bé quan erem uns xiquets a la caça d´autògrafs); el capità de la Copa Cela, el seleccionador actual Del Bosque, "Falconetti", "la Mona", "Pedrito", el modern Àngel Dealbert ... ja tinc un dubte: és Juanito Soria el del costat d´este darrer? ja ho esbrinaré...

Rememorarem capítols que hem viscut i ens il.lustrarem en els de l´antigor investigats més per Conrado, els més recents són especialitat de Miguel Angel. Com que m´estic emocionant, us dedique a tothom este microrrelat per supost albinegre, sentimental i amb alguna llicència literària en el que fins i tot vaig guanyar un concurs en Radio Castelló SER:

Mientras se bajaba los pantalones ... se le ponían los vellos de punta. Temblando de EMOCIÓN, se acuerda de su abuelo. "Si me pudiera ver..." Se da cuenta de la importancia de los SENTIMIENTOS en un mundo en general y éste en particular donde ya no valen nada. Mientras se enfunda la camiseta... se le ponen los vellos de punta. Ojos vidriosos, ILUSIÓN del niño que fue... y aún es. Asciende el último escalón, pisa el césped, a la vez que oye y siente las FAMILIARES notas: "En el escudo de tu historia..." Se me ponen los vellos de punta.

PPO !!! ( per als iniciats)

PAM PAM ORELLUT !!! ( PER AL MON MUNDIAL )

OJO AL CANVI DE DATA: 17 DE MARÇ, no 10 com havia dit en un principi, a les 20:00 hores a RURALCAIXA al carrer d´Enmig. Nit per albinegrear.