"L´escriptor es aquell a qui escriure li resulta més difícil que a la resta de persones". Thomas Mann.

"La terra de ma terra és pols del meu camí
que a mon dolor s’aferra i mai no fuig de mi." Bernat Artola.



dimecres, 9 de març de 2011

Homenatge a un il.lustre personatge no fictici.


Hui és dimecres de cendra, estic temptat de parlar del tema, però em reserve. Ja en parlarem d´epitafis bonicos, sentit de la vida i llatinajos varios.... vaaaa... un: PULVIS. CINIS. NIHIL. s´entén, tat? xul.lo de veritat.

Hui es cumpleixen 10 anys de la supressió de la obligatorietat del servei militar a les Espanyes, tampoc parlaré d´este assumpte perquè em posaré "cebolleta" i glossaré totes les barbaritats viscudes servint a no sé molt bé qui, des de miracles miraculosos al camp de tir, de maniobres... l´adoctrinament a Muntanya Negra irrisori-terrorífic fins la nota simpàtica de caudillos de tamany natural a l´any 1990. Com ja no regeixen les premisses que em van ensenyar, es a dir i textualment, els qui no fan la mili són unas mariconas inclús hijos de puta, somos todos machos viriles y por supuesto nacidos en España... doncs ja no paga la pena tratar- ho en profunditat.
El colmo és la ministra, ha,ha. Prou, prou !

També m´ha impressionat la monja pintora que ha patit el robatori. QUIN REALISME ! Brutal! No tengo palabras... SEMBLEN FOTOGRAFIES, de veritat. (importància de la coma)

LA FOTOGRAFIA de dalt és DE VERITAT, això sí, ja té una edat... ja sabeu que tinc el síndrome de Diógenes, entre altres, açò és una prova. El senyalat és un il.lustre personatge quan ere D.Nadie rodejat de polítics de l´época coneguts, Joan Lerma ere el Camps actual però en TRAJE DE VERANO i el de la esquerra (aleshores estava situat ahí en tots els sentits) és el SOLIDARI conseller Rafael Blasco en quasi meleneta i tot, sí ! el que ix en totes les notícies de Canal 9, al menys els diumenges que jo mire/patisc. Els altres tres no tinc els gust de coneixer-los.
Es podrien fer moltes interpretacions d´aquesta foto, jo la compartisc amb vosaltres, em sembla curiosa, això és Benicàssim, crec amb motiu de l´Estatut d ´Autonomia. Ere al voltant de l´época on enceníem torxes imaginàries, parlàvem fluidament el "basco", passàvem informes positius a màquina, repartíem vives a dojo, entonàvem càntics revolucionaris i moltes coses reals i irreals que no es poden narrar ara. Prou, prou !

Si puguérem armamos de valor...

5 comentaris:

  1. Quina època, quan escoltàvem La Polla Records...

    ResponElimina
  2. http://www.rtve.es/mediateca/videos/20110308/joaquin-sabina-poeta-letrista/1039604.shtml

    Jo escoltave altres coses, ja,ja. En esta breu entrevista de PAGINA2 de 9 minutets apareix u que també té el sídrome de Diògenes, demane el nobel per a DYLAN i parle de sectes i frikis. Un savi, algo perdut, però poeta. "...quiero mudarme hace años al barrio de la alegría..."

    Bienvenido a este mundo, JESÚS RUIPÉREZ !! vosté també és sabut.

    ResponElimina
  3. Por aquel enconces era Pacoooo Colomer, iba al instituto en un citroen mehari, sin carnet de conducir porque obviamente era menor de edad ..... y sobre todo en aquella época, nosotros esbroturizábamos budergios, nos arrodillábamos dando vivas al rey y demás lindezas :-D

    ResponElimina
  4. No digas cosas que "me guardo para el libro", ja,ja. esbroturizábamos budergios !! yo recuerdo la esbrotuLización desalmada del pantotenismo... los BUDERGIOS los tenía olvidados, espero me perdonen, JUAAAA! FRANCESC és un tío valent! viva el rei!

    ResponElimina