"L´escriptor es aquell a qui escriure li resulta més difícil que a la resta de persones". Thomas Mann.

"La terra de ma terra és pols del meu camí
que a mon dolor s’aferra i mai no fuig de mi." Bernat Artola.



diumenge, 2 d’agost de 2020

Articles per a la història. Lo retorn II.

A més de l'article d'Enrique Galindo Se sube (El Mundo) publicat a ¡¡Adiós a 2ª B!! LO RETORN cal guardar per al vademècum cibernètic que és el blog, els articles més destacats. Per a la història:

De Greenweell a Cano, el viento de la emoción. Ximo Górriz, especial ascens El Mundo 1 agost 2020.
Preciós texte molt emotiu i històric, parlant d'eixe fil invisible que uneix als seguidors del Sequiol amb els del Castàlia. Al.lusions als porters mites, a la història de l'himne, al paper de Sentimiento Albinegro, recordant que una victoria siempre campea temblando al viento de la emoción... açò no ho coneixen o comprenen tots... una delícia:

Los jugadores de hoy llevan las mismas rayas verticales blancas y negras.
El espíritu del escudo que esbozó Tomás Colón ha resistido incluso cuando los ataques han venido desde dentro, de gestores irresponsables y cosas peores. Incluso cuando algunos lo dieron por muerto o trataron de dividir a la afición, único patrimonio real del club. 


 El camino. Enrique Ballester. Mediterráneo especial ascens 2 agost 2020

Club Deportivo Castellón, el casi centenario, el de siempre, y el auténtico. Por eso hay que reivindicar que hace casi una década, cuando desde el poder se tejía un estado de opinión propicio a la refundación, los que se resistieron hicieron bien y tenían razón. Porque no había que elegir entre camino fácil o difícil, esa era la gran mentira. Había que elegir el camino de verdad. Y eso hicimos.


Cuestión de fe. Pepe Beltrán. Mediterráneo especial ascens 2 agost 2020
Torne el Pepe més filosòfic, amb holismo i tot i paral.lelismes i reflexions religioses vs futbol:

Más allá del llamado orgullo tribal, los aficionados albinegros nos hemos sentido robados y perseguidos durante los últimos diez años, agobiados e invitados al abandono (...) Por eso resurgió un espíritu nostálgico con el que algunos hemos soportado todo sufrimiento y bajo cuya humildad brilla la independencia.






El gol de Juanto Ortuño para coronar el estilo de Óscar Cano en el Castellón
Enrique Ballester. Mediterráneo 2 agost 2020.

Celebració d' ascens amb productes de la terra. 1 agost 2020

dimecres, 29 de juliol de 2020

Castell Vell de Castelló, estiu de l´any del virus.

 


Uns treballs que ara, en aquest estiu, i des del passat mes de juny, és reprenen amb la recerca de la muralla del tercer recinte, amb estudi al llarg de sis setmanes de quatre zones delimitades: el poblat, la torre albarrana, la rampa d'accés i la neteja del tram de l'antic camí andalusí, que està ubicat a la "sang dels moros", que proporcionava accés des del pla a la part nord del castell. Treballs que constitueixen el punt de partida de la feina arqueològica per a futures intervencions i traçats de noves rutes de visita.

"No hi ha dia millor..." (Drosi del Raval)

Tradicional visita estiuenca al castell i la Magdalena, malgrat la calor, a descobrir novetats, a escoltar el sò de les xixarres, als nostres orígens. Ahí estan l´arqueòleg Joan Palmer i el seu equip "escarbant" la terra de ma terra... molt amablement i breument m´explica l´actualitat. Estan en el procés de fer aflorar una casa del poblat, com es pot apreciar a la part inferior de la muntanyeta, sota la ermita i el castell.

Li pregunte per la següent novetat a la vista i m´aclareix que açò pot ser un llenç o troç de muralla o un afiançament d´una casa... després m´indica com arribar a la "sang dels moros", crec va dir per una sendeta, la veritat és que vaig suar per pujar i també per baixar... encara queda feina per poder denominar així l´accés (si no em vaig enganyar que no crec)




Detall de la zona d´excavació 1 de la campanya 2020: muralla del tercer recinte. Plànol de Joan Baptista Porcar de 1931.

Arribem a la sang dels moros, roques ferruginoses que han donat peu a la llegenda. Mai les havia vist in situ, la veritat, i és molt bonico... 




Després de baixar vaig re-veure l´audiovisual del Centre d´Interpretació, deu minutets d´història que ací podeu gaudir, la chica del MUCC molt amable en les seues explicacions.

Audiovisual del Centre d'Interpretació Castell Vell

I res, vaig conquerir el castell altra volta i tot suat cap al plà... seguirem atents a les evolucions i farem honor al títol de localista que l´amic Joan Antoni m'atorga.

 

dilluns, 27 de juliol de 2020

¡¡Adiós a 2ª B!! LO RETORN



Ausades que tindreu temps per a esglaiar-vos, puix ara ve la grossa, ara serà quan Tombatossals i la seua colla tindran que lluitar de ferm, i llussiar-se bé les ungles, estirar-se la corpenta i anar a tamborinades, tussolons i bacs; serà aquesta feta la més gran de les més grans del nostre galifant i de los nobles, valents i són estrenus cavallers de Sant Cristòfol. pàg 169
(...)
Allí plors, abraços, vítols i promeses de venturoses hores, d´aliances i records mai oblidats.
(...)
- ¡Visca Tombatossals i la seua colla! -digué el rei
(...)
- ¡Beneïdes siguen les illes conquerides! -clamaren tots. pàg 187

LO RETORN
Tombatossals (Josep Pascual Tirado)
Ed. L´Estel


Plors d alegria per fi, abraçades no... beneït retorn, els nobles i valents i estrenus equipiers han conquerit l'anhelat ascens, adéu a 2ª B! Visca el Castelló! I la seua colla, la gran família albinegra! Pam pam orellut! Albíxeres, albricias!! Tot a vítol!! Els patitos de Chencho estaran eufòrics!

Quines ganes de escriure alguna cosa així, després de 10 anys de blog marcats per la desgràcia albinegra. Fa dos vam pujar a 2ª B però el nostre Castelló pertany històricament a la 2ª divisió; allí el vam conéixer i el vam seguir de forma habitual, ahí tornarà després de massa penúries.

Quines ganes de publicar el cartell encapçalador, un treball manual que van fer fa 15 anys mon pare i ma filla per a l'ascens a 2ª contra el Zamora, amb gallardets albinegres i tot. Una obra d´art.

Quines ganes de celebrar però ens haurem de conformar amb escriure, llegir, fer ús de les xarxes socials...

Ha valgut la pena aguantar! tornem a la categoria on jugava Racic!

L´enhorabona a tot hom! ADÉU A 2ª B !! 

PAM PAM ORELLUT! com sempre i més que mai.

Celebració històrica, amb pilotes i sidra. Mon germà està en tot! Com Chencho i cia quan van gravar el pam pam orellut, com quan els amics anàvem a la pasteleria de Tonica si guanyave l´amateur...  

¡CAMPEONES! L´alegria! Com el Barça o el Madrid! Més encara!


Castellón Información: El Castellón celebra lejos de casa su duodécimo ascenso en su carrera deportiva desde su fundación en 1922

VÍDEOS RFEF:

Celebració:
https://twitter.com/i/status/1287557019088465920
Partit:
https://twitter.com/i/status/1287559275531952129

GOLS HISTÒRICS:

Gol de Ortuño contra Cornellà

Gol de Cubillas contra Penya Deportiva


El gol de David Cubillas va ser fonamental a la pròrroga contra la Penya Deportiva. (Foto de Mariano Pozo)
El seu nom, el de Carles i Marc... Mugu, César, Rubén... Oscar Cano i Elías... Àngel Dealbert i Xavi Galván! passen a la història quasi centenària del club.  

Menció especial al femení, que també ha pujat a 2ª divisió!!

 Hemos seguido reivindicando este escudo y no otro.

De l'amic ENRIQUE GALINDO.


dilluns, 20 de juliol de 2020

Cap al centenari albinegre (1922-2022) V. Manuel Carceller.


Arribem al darrer article de la sèrie que Manuel Carceller ens ha dedicat sobre la història del Castelló justament hui 20 de juliol, 98 aniversari del club, llàstima no poder celebrar l´ascens encara, caldrà esperar una miqueta més, dos graons... 
Un plaer llegir en la nostra llengua capítols de la seua història i de forma tan acurada. Gràcies, Manuel. Anem cap al centenari...
 
El trienni de plata (3): La derrota del Castelló en la final de Copa del 1973
Manuel Carceller 


El Castelló va arribar a la final de Copa, anomenada llavors del Generalísimo, contra l’Athlètic Club de Bilbao, amb fama de matagegants. Més de 15.000 aficionats albinegres van acudir a l’estadi del Manzanares, on el 29 de juny del 1973, es va viure un matx inoblidable. Aquella alineació per a la història va estar formada per Corral, Babiloni, Cela, Figueirido, Óscar, Ferrer, Tonín, Del Bosque, Clares, Planelles i Fèlix.

Cada aficionat al futbol porta dins un projecte d'entrenador. I és molt fàcil criticar els errors d'altri donant a entendre que eres un visionari. Tenim la sort de tindre la filmació d'aquell partit i cadascú pot crear-se'n una opinió. En la meua, tan subjectiva i discutible com qualsevol altra, el Castelló va cometre dos grans errors en aquella final. En primer lloc, la prudència va causar lentitud en la circulació del baló i, en segon lloc, hi va haver una manca de suport mutu en les jugades d'atac. És a dir, el Castelló va renunciar a les grans virtuts del seu joc a principis dels anys 70, la velocitat i el toc de baló. Si observeu l'eixida de pilota per part de l'Athlètic en aquella final hi ha constant col·laboració entre els jugadors. L'Athlètic va estar segur en defensa, dominant el centre del camp i hàbil i oportunista en la davantera. La pressió del Bilbao al mig del camp amb Rojo II va produir que els constructors del joc del Castelló, especialment Del Bosque i Tonín, estigueren sempre incòmodes per a fer bones combinacions d'atac. En la final vam poder veure un Del Bosque polivalent, jugant  per les bandes, com un interior, i també si calia defensant, però no  va igualar el joc organitzador de les semifinals contra l'Sporting.


El marcatge individual, a la italiana, com una caparra, d'Angel Maria Villar a Planelles li va llevar protagonisme, i el jugador borrianenc es va dedicar a fer xuts des de fora de l'àrea i passades llargues. En una entrevista, Planelles va afirmar que aquella final va ser la primera vegada en la seua vida esportiva que va rebre un marcatge personal. Davant la pressió de l'Athlètic, que tenia el control del centre del camp, el Castelló es va dedicar a un futbol de balons aeris, sense control. En la primera part, i sempre fora des de fora de l'àrea, cal destacar un gran xut de Tonín amb el peu dret, després d'un bon regateig, i una gardela de Planelles, sense ajuda, després de driblar un mur de tres defenses bilbaïns. Mentrestant, Manolo Clares atacava poc i no evolucionava pel camp com a davanter centre. Allò no era un bon símptoma.

Al minut 26, el defensa Zubiaga va tallar un avanç del Castelló al mig del camp, va fer una ràpida incursió, va passar el baló a Arieta que va fer una rematada rasa que va batre Corral. El gol contra el Castelló va ser producte d'un error de la defensa albinegra. Durant el primer temps l'equip castellonenc no va servir cap còrner, mentre que de l'Athlètic en va haver 8. El primer temps va acabar amb 1 a 0, a favor del Bilbao.

En la represa del joc, en l'únic atac albinegre intens es van produir tres còrners seguits en l'àrea atlètica. Al minut 6 de la segona part una falta llançada per Tonín va ser rematada de cap per Fèlix i Iríbar va desviar el baló amb la punta dels dits. Poc després, Planelles va penjar la pilota a l'olla, des de l'esquera, i Clares, de cap, no va poder marcar.

La rèplica del Bilbao, un contracolp, va ser un altre exemple de jugada desafortunada en defensa. Al minut 54, desplaçant-se des del mig camp, Arieta, lliure de marcatge, va ser de fer un driblatge llarg a tres defenses del Castelló. Per què? Perquè els albinegres defensaven en zona, però no controlaven l'home. El cacau de Rojo II el va aturar el porter Corral. Lassa va recollir el rebuig del baló i Corral es va llançar cap a l'esquerra i amb el peu va fer un segon rebuig, però el segon rebot de la pilota va ser aprofitat per Zubiaga, que havia sigut espectador de la segona jugada, i va fer gol.

Clares, que va jugar aquell partit lesionat i va participar poc del joc, i va ser substituït per Ortuño. També es va produir una falta perillosíssima contra la porteria bilbaïna, i Ferrer va xutar fort i bé, a la dreta del porter, amb la mala fortuna que Iríbar es va llançar cap a aquell mateix sentit. Si Ferrer haguera xutat a l'esquerra del basc hauria sigut gol, sens dubte.  
Durant el segon temps el Castelló va servir 5 còrners, fet que demostrava almenys una voluntat d'atacant. El joc del Bilbao va ser un atac continu i, a més a més, tenia més experiència en partits de molta tensió. Quatre anys abans, en la final de Copa del 1969, que representava la número 21 de l'equip basc, el Bilbao va guanyar l'Elx CF, un altre equip del País Valencià. Quan al minut 33 de la segona part l'entrenador Müller va canviar el castellonenc Pep Ferrer pel badaloní Jordi Cayuela, per ajudar en la construcció de l'atac, ja era massa tard. En la meua opinió, Müller no va prendre les millors decisions per al millor joc del Castelló en la final. No s'entén per què Cayuela no va jugar des del principi, ni per què el Castelló va jugar sense extrem esquerre (l'únic extrem del sistema de joc albinegre), ni per què un jugador tan ofensiu com Paco Causanilles no va xafar la gespa del Calderón.
El Castelló havia arribat a la final de Copa amb les forces minvades, però és evident que no va jugar bé el partit més important de la seua història. La derrota per 2-0 va ser agredolça, perquè l'afició, malgrat el fracàs, va viure aquella final com un èxit, i com una il·lusió en el futur. En les vivències i les imatges de l'afició albinegra aquell partit no s'oblidarà mai. El problema és que després d'aquella temporada 1972-73, amb moments de glòria, l'afició va viure no un canvi d'etapa sinó una lenta decadència de la trajectòria futbolística del Castelló.


dilluns, 13 de juliol de 2020

Cap al centenari albinegre (1922-2022) IV. Manuel Carceller.

 



El trienni de plata (2): Clares, Planelles i Causanilles en el Castelló del 1972-73.
Manuel Carceller

Després de fer camí a les difícils categories secundàries, va caldre esperar 25 anys perquè el Castelló, l'entranyable Club Deportivo Castellón, tornara al màxim nivell de la lliga. L'1 de juny de 1972 es va produir aquell ascens a Primera Divisió, en un any en què es commemoraven les noces d’or del club, cinquanta anys de passió, de suors i de llàgrimes. Sens dubte aquella temporada 1972-73 va ser la millor de la història del club de la Plana, i és la pedra angular que encara en fonamenta el prestigi històric.

Va ser llavors quan a l'equip de Babiloni, Cela, Clares, Ferrer, Leandro, Tonín i Planelles, entre altres, van arribar el castellonenc Paco Causanilles i el salmantí Vicente Del Bosque, procedents del Còrdova, i dos jugadors cedits pel Reial Madrid, el manresà Ferran Ortuño i el porter càntabre Pedro Corral. Un que ja coneixia el Castelló era Del Bosque, perquè ja hi havia jugat com a cedit a Segona, en la temporada 1970-71.

Els inicis no van ser un camí planer. El Castelló va perdre a Castàlia contra el Madrid, per 2 a 3, en el primer partit d'aquella lliga. Després de dubtes sobre el joc de l'equip i de mals resultats, el 4 de novembre va arribar la victòria a Las Palmas, amb un gol d'Ortuño. Però a la fi de la primera volta, l'equip castellonenc només estava amb dos punts per damunt de la zona de descens a Segona. La majoria de la gent pensava que aconseguir la salvació en la lliga seria un miracle. I el miracle es va fer realitat. A partir de gener del 1973 el Castelló va aconseguir 8 victòries, va marcar 30 gols i només va perdre 5 partits. També hi va haver golejades. L'11 de febrer el Castelló va guanyar 3 a 0 a la Reial Societat,  el 4 de març el resultat va ser de 5 a 1 enfront del Celta, i el 8 d'abril es va produir una victòria memorable per 4 a 0 sobre el Futbol Club Barcelona, el Barça de la temporada anterior al fitxatge de Johan Cruyff. En aquell partit van marcar un gol Clares i Tonín, i Planelles en va fer dos. Aquella segona volta va ser un espectacle. El Castelló va anar superant posicions i va acabar cinqué en la lliga, el segon millor lloc de la història (va ser quart en la temporada 1942-43). L'equip castellonenc va quedar també a la vora de poder jugar en competició europea, perquè el Madrid era el quart classificat, i ocupava la darrera posició amb dret a disputar la UEFA.

Quines van ser les claus d'aquell fenomen futbolístic? El porter Corral va ser titular en tots els partits de la segona fase, excepte en el jugat al Bernabeu contra el Madrid. L'equip controlava molt bé la pilota i els mitges puntes del Castelló tenien també gol. En aquella lliga 1972-73 Planelles va fer 7 gols, Tonín i Del Bosque 5 cadascun i el migcampista badaloní Jordi Cayuela, que havia jugat a l'Anderlecht belga i al València CF, va marcar 4 gols. Del Bosque dominava el centre del camp, era un d'aquells jugadors que sempre estan concentrats. Tant ell com els defenses Manuel Figueirido, del Port de Sagunt, els castellonencs Jesús Babiloni i Josep Ferrer o el bilbaí Rafael Echarri sabien anticipar-se als atacants rivals. I en la davantera, Manolo Clares, format en el planter de l'Atlético de Madrid, va créixer en el futbol albinegre i aquella temporada va marcar 12 gols. A més el Castelló comptava amb la tècnica de Juan Bautista Planelles, un mitjapunta o interior que a més podia jugar de davanter i fer gols de cap. El miracle del Castelló va ser combinar un equip de jugadors de casa, amb alguns veterans i joves promeses.


                             Planelles, Tonín i Del Bosque

Però, com és ben conegut, aquella temporada va tindre uns episodis d'entusiasme col·lectiu en els partits de Copa. Després d'eliminar, a doble partit, el Valladolid, per un total de 5 gols a 1, va arribar l'enfrontament amb el València, el 27 de maig del 1973. Aquell mateix més, en lliga, el Castelló havia perdut contra el València a Castàlia per 1 a 3; i en la primera volta, el 12 de desembre del 1972, el Castelló havia eixit golejat de Mestalla per 4 a 2. El partit de Copa a Castàlia va acabar amb empat a zero. En la tornada, no ens enganyem, al Castelló hi havia molt poca fe d'aconseguir un resultat positiu. El València de Claramunt, Adorno i Valdez, entrenat per Di Stefano era un gran equip.

El 2 de juny del 1973, un any i un dia després de la jornada de l'ascens del Castelló a Primera, era la data del partit de tornada de Copa al camp de Mestalla. I aquell dia, en la meua opinió, es va produir un dels moments més memorables de la història albinegra. El Castelló va fer un gran treball defensiu, i als 20 minuts de la segona part Miguel Planas va ser substituït pel migcampista castellonenc Paco Causanilles Puchol. Després d'un període de pluja, al minut 85 Cayuela va rellevar Planelles, i els 90 minuts van concloure amb empat a 0. El partit va tindre un epíleg, i al minut 2 de la segona part de la pròrroga Cayuela va passar el baló a Causanilles, que va fer una arrancada amb la pilota, va entrar en l'àrea valencianista i va xutar fort i lluny del porter. Va fer un gol històric, era el gol que premiava la fe i l'esforç del jugador de casa, de la figura imprevista. Aquell gol de Causanilles, l'únic que va fer en la Copa, representa per als albinegres una cosa semblant al gol de Zarra contra Anglaterra o al gol d'Iniesta contra el Chelsea en la Champions. Sense aquell gol de Causanilles contra el València CF, el Castelló mai no hauria tingut l'ànim del desplegament futbolístic que es va viure en les següents eliminatòries de la Copa. Causanilles representa la grandesa dels humils, Causanilles serà sempre un símbol de l'esforçada trajectòria albinegra.

                          Paco Causanilles  


I l'eufòria es va desbordar. Els quarts de final contra el Betis van acabar amb un 4 a 2 a favor del Castelló. I van arribar aleshores les semifinals, els partits contra l'Sporting de Gijon de Quini, Valdés i Churruca. En la meua opinió aquells dos enfrontaments, el del 16 de juny a Castàlia i el del 23 de juny al Molinón, van ser els dos partits més gloriosos de la història albinegra. Jugant a casa, Planelles, pletòric de confiança, va marcar els dos gols de la victòria. Però faltava el més difícil, superar el darrer obstacle abans de la final.


El Molinón va viure la major entrada de tot l'any 1973. L'interés del públic local era màxim. El Castelló va jugar amb una ordenada tàctica defensiva, controlant el centre del camp i amb fulgurants contracolps. Aquell va ser un dels millors partits de Del Bosque com a albinegre, sempre atent tallant el baló contrari i precís en les passades. Al minut 15 de la segona part Tonín va llançar una falta que el porter Castro va rebutjar malament, i Planelles va xutar amb el peu esquerre. Era el gol de la victòria. El locutor Txenxo, de Ràdio Castelló, que estava fent la retransmissió del partit, va començar a llançar crits apassionats: «Gol, gol, gol, gol de Planelles, señoras y señores, el Castellón acaba de hacer la gesta de marcar un gol que puede ser histórico...». Uns aficionats de l'Sporting, que estaven davant mateix del locutor, es van alçar indignats, afectats en el sentiment, i es van apropar a Txenxo amb ganes de pegar-li. A la fi es va calmar la fúria, però l'alegria era profunda. El Castelló jugaria la final de la Copa, contra l'Atlètic de Bilbao.