"L´escriptor es aquell a qui escriure li resulta més difícil que a la resta de persones". Thomas Mann.

"La terra de ma terra és pols del meu camí
que a mon dolor s’aferra i mai no fuig de mi." Bernat Artola.



diumenge, 14 d’octubre de 2018

L´expedició al Tossal Gros



Google maps. Cim Tossal Gros-Mirador de la Plana.

Allà hi som. La Penyeta Roja, gentil i graciosa, era constanment mirada ab ulls apassionats per lo molt seriot de Tossal Gros, que de veïnat estaven des de que Déu volgué que foren al món. Ja no en cabia més de voler entre els dos. Lo ventijol se prestava a dur llurs gemecs i sospirs... que també gemequen i sospiren los tossals. ¡Déu ens guarde quan de ferm sospira Tossal Gros!
(Naixement de Tombatossals, pàg. 89) 
Tombatossals de Josep Pascual Tirado.
L´Estel, Edicions Tres i Quatre.

Algunes frases (en negreta) i expressions literals (en cursiva) del patriòtic Tombatossals ens ajudaran a pegar una llampiada o millor contarem fil per randa, punt per agulla les vicissituds de dos albinegres per conquerir el cim del pare del mític gegant. 
Bufanúvols ens va netejar el sostre, bon dia i bon ora, i els de caliu...

Posats de pontifical, com sol dirse, mamprenguerem la caminata, per sendes i dreceres...
(Lo convit del Rei i l´adalerada infanta, p. 136)

Deixem la pedrera a la dreta, silenci de la natura, no glapia un renoc, i cotets, cotets anem caminant entre els aromes d´espígol i timonets com els que Tossal Gros enviava cap a son indret a Penyeta Roja...en això que ens creuem amb un caçador de senglars, un filisteu, del carrer Tosquella! era el primer dia i ens va aconsellar vestir-nos de taronja per a que no ens pegaren un tret; com no teníem a prop la tenda albinegra per comprar la samarreta fúcsia, ni ens agrade gens ni mica tampoc, vam continuar de nítid blanc primigeni, mentrimentres, avant, entre arbres (no entenc ni palota), moltes pedres, revoltes i raonant.
A poc d´arribar als 348 metres del cim-mirador...  
  
L´unic que va perdre la color fon Cagueme, àdhuc fluixerjar-li les cames, doblegar-se-li, i agarrar-li mal de caure. 
(Los cavallers de Sant Cristòfol i Garxolí del Senillar, p.132)

Una "pájara": sobraven raons i mancave frito, quasi a l´albirar el cim... brebatge sucrós reparador, "verbi gratia" Coca-cola, i més cremat que Carracuca mes ja hi som, cap a dalt. No cal dir que Cagueme és servidor, vaig fer el que vaig poder.

però allò ni els va esglaiar ni aturar-se en lo camí mamprés p.144



Borriol.


Bonica vista de la Plana, tossal de la Galera, Borriol, Onda, Penyagolosa... Castàlia... tot el terme. La mar serena sense vent... els raigs del sol ens ferien els ulls i no vam esbrinar les illes Columbretes i menys la Serena de la Mar. Ulleres de llarga vista del company i tot. En un tranc la rueta i ara sí, enfoguits i de pontifical, amb el gloriós gonfanó i el casc, una simpàtica parella ens va retratar. Molt educada la gent de la muntanya, com els abundants esportistes que ens vam creuar. 

"Un moment, que açò encara no s´ha acabat", com diu el de Sueca, no el nostre Marc Castells sinò el televisiu Eugeni Alemany. Vam baixar "de forma directa" per altra "senda", també amb algun bolet, dàtils de gos i margallons però amb més pedres i cudols i clar, faltave l´ensopec, quasi revalle... a tussolons i bacs... dos rasconets a la nina dreta i malgrat tot, ab delícticia vam gaudir d´una xula excursió, n´hi haurà que tornar. No va ser pa i mel mes tampoc una proea



Penyagolosa

 Tossal de la Galera

Pedrera


Ens ha mancat entonar:
Dalt d´un pi,
Hi ha un molí,
Que replica
El tamborí.
(...)
(Tombatossals en la Cort del Rei Barbut, p.99)

LLegiu Tombatossals, com deia en esta entrada de l´enllaç tot fill de Castelló hauria de conèixer esta història; trobarem un munt de llocs, conceptes i tradicions de la terreta. Un fum d´expresions que es van perdent a poc a poc i que formen part de la nostra història, la nostra llengua i idiosincràsia d´este poble de llauradors que desapareix.
Els filisteus, el frito, el gonfanó...

De codonyeta 
vaig dormir com un canonge
i roncar com un renoc.

   Roca ¿del "desmai"?

dijous, 4 d’octubre de 2018

Racić, cromos y el "misterio brutal" de Iker Jiménez.



Racić otra vez protagonista. Se me ocurrió enviar unas imágenes de cromos a https://twitter.com/retrofutboliker y mira por donde han elegido uno como el mejor, junto a otro portero, Burgueña. No es de extrañar, potente imagen de Racić. Pensaba era una cuenta tuitera y resulta es un programa, La Noche Retro, con una liga vintage, presentado por el mediático Iker Jiménez y el cuñao Félix. Os lo aconsejo, media hora de cromos brutales para nostálgicos del fútbol y del coleccionismo. Encima me regalan un póster, ¡muchas gracias! :-)

 
Este es calificado como "misterio brutal" ante el evidente copia-pega y les da la impresión de que parece más antiguo...  

Esta cara se le queda a Iker al comentar el cromo ganador. "L´escudet, los guantes de la H, el ladrillo del viejo Castalia, el paisanaje y el policía militar" son algunos de sus comentarios. La edad del extraordinario portero albinegro también les resulta "misteriosa". En realidad no eligió quedarse en el Mediterráneo pero afortunadamente triunfó y fue feliz en Castellón de la Plana, como bien saben los seguidores del blog de nombre complicado, Hoangho/Juanjo. :-)

Publicaremos el "misterioso" póster cuando lo recibamos.

En este enlace están la seis entradas blogueras dedicadas al ídolo Racić, para quien todavía no lo conozca:


Cromo comentado
Les ha faltado decir el por qué corté el nombre del club... lo pone en una de las imágenes de twitter. Los policías creo que en realidad son miembros de la Cruz Roja. Otras cosas que llaman la atención son la forma de atarse las botas y el otro crack que asoma con el nº 9 en el pecho... 
Rica imagen, no en vano aparece permanente a la derecha del blog.

Gran Racić y PAM PAM ORELLUT!

dilluns, 17 de setembre de 2018

¡A tierra!



¡A tierra! repetia per enèsima vegada la penetrant veu del sergent, interrompent el trot dels nombres-soldats i obligant-los a deixar caure el seu cos recolzant la culata del cetme contra l'aclamada terra. La punta d'aquesta culata havia de clavar-se per aterrar correctament mes número 3 sofria una malaptesa en aquest menester que li impedia fer-ho de manera idònia, així que les paraules del sergent se li clavaven en el cervell i l'arma en l'os prominent de la seva nina esquerra produint una ferida que a cada descens augmentava sense remei, de forma lenta i efectiva. L'ordre de combat, de moment, no era el que més dolia.

https://apuntmedia.es/va/a-la-carta/programes/escoltat-en-la-radio/plaerdemavida/12-09-2018-entrevistem-agusti-colomer-guanyador-del-premi-soler-i-estruch

Programa de ràdio de À punt Plaerdemavida, 12 setembre, al minut 39:26 dins la secció de l´escriptor Vicent Usó La bona lletra he tingut l´honor de llegir un relatet, molt content d´haver participat, moltes gràcies pel fet i pel llibre de regal.

diumenge, 19 d’agost de 2018

Tornem a ser albinegres.



La bandera del Club onejava al màstil més alt i l'equip lluïa l'albinegra.

Aquesta frase d´un tuit d´ deixarà de ser notícia perquè ja ho veieu a la foto que ens envía Víctor @Albinegro1922 pel twitter, la bandera torna a ser la bona i la samarreta recobra la personalitat i la història.


No només la de l´estadi, la dels cantons del terreny de joc també:

Gràcies al C.D. Castelló per tornar a la normalitat que mai s´haguere tingut que trencar, així com per imatges als companys de Centenari Albinegre Alejandro Moll i Dani Prades
Encara hi ha qüestions que atenten contra "les lleis de la decència" que deia el literari Ignatius, però ja ho deixarem córrer per a que no ens diguen pesats: Els perennes centuriones... (som orelluts), el blanc darrere les samarretes (màrqueting dels c......) en fi... a més hem de ser pràctics i anar a reclamar a l´alcadessa que Castàlia es cau. Així és, porta molts anys deteriorat, ja és hora d arreglar desperfectes que per circumstàncies no s´havíen abordat però precisament per eixes complexes circumstàncies també haurien de colaborar els propietaris del club presentant un plan de viabilitat o el que calga. Amparo Marco i el seu govern que actuen, que tots vagen de la mà sense polititzar i Begoña Carrasco que calle per favor perquè ja li recorden prou la història a twitter.

Diuen que van a invertir un milió d euros, vorem.







mmmmm... podria ser el Albacete-Steaua de Bucarest, és C.D. Castelló-C.D. Teruel. La bandera gegant ajuda a esbrinar-ho.

14 de setembre de 1980, samarreta xiulada. Com diu l´amic Jaime tampoc se´n van tant.


Bonica imatge per acabar. La cantera és el futur, però no ho aprenem. Eliseoooo oééé! Darrere, David Cubillas, Marc Castells i Álvaro Campos, il.lusionats aficionats aplaudint al seu equip, boniques samarretes albinegres, alguna amb la senyera i verd de la ciutat i una fúcsia, ara que no em feu cas, igual és un polo.

PAM PAM ORELLUT!


divendres, 10 d’agost de 2018

Mi opinión.




Nosaltres venim del Castàlia vell, i hem de ser el far del nous albinegres. Si es toquen coses sagrades, ja no serà el . Hi ha que respetar els símbols. Garrido manarà, però si ha vingut ací és pels albinegres. I no som com en altres llocs. Som sentiment.
Fernando Pérez, soci.


Recojo estas palabras del amigo albinegro en Twitter para ilustrar mi humilde, pero mía, opinión sobre los últimos hechos acontecidos en torno al C.D. Castellón en cuanto a la vertiente "histórica", no entro en cuestiones deportivas ni económicas ni societarias, etc. de las que también se podría hablar... nos han subido de categoría, "salvado"... pero esto no convierte al club en una "dictadura", así que expongo mi pensar y el de bastantes más.
La imagen es de ayer en Castalia. Aconteció, creo que por primera vez, que no me reconocí en mi equipo del alma en ningún momento, los jugadores eran desconocidos ("normal" tras el cambio casi total), el C.D. Castellón con su 2ª equipación, rosa, fosforito, como otros muchos equipos, impersonal, sin historia... es márqueting dicen.  Fuera aún pero ¿en casa y el primer día? 
Habíamos adoptado como alternativa la senyera con el verde de la ciudad, identitaria y aceptada por la mayoría, pero... al menos, eso sí, vuelve a lucir en el brazalete de capitán.
Por cierto, el equipo está más verde que rosa en cuanto a juego, es normal. Como queriendo rendir homenaje patrio... 

La bandera del estadio sigue siendo totalmente blanca, sin las franjas negras en oblicuo que campean desde la década de los 20, ¿por qué? ¿dónde está la que regaló Centenari Albinegre?
Parecen chorradas pero así se cambia la historia, la gran historia del CDCS. Somos centuriones, no orelluts; vamos de rosa fosfo, no de albinegro; la camiseta titular también es totalmente blanca por detrás... como la bandera, como el Valencia C.F. o R. Madrid... 

14 de septiembre de1980 contra Rácing de Santander, antiguo Castalia.

La pitada fue monumental, el pitote mayúsculo, porque las rayas eran demasiado finas. Tuvieron que recuperar las tradicionales allí mismo, "¡ay, cómo hemos cambiado!" Sin embargo sí me reconozco, ya lo sé, hace casi 40 años, para mí como si fuese ayer, para mí ir al stadium es un ritual, oler el césped, ver los colores albinegros por doquier, escuchar el himno (que no nos lo cambien) y vibrar con el juego y goles de esos once tíos vestidos con la camiseta adecuada (Enrique Ballester dixit), albinegra, la nuestra, la que nos emociona. Esto es lo que me mueve a ir al campo, la historia que hay detrás; si no se respeta convertirán el C.D. Castellón en un producto de márqueting, de moda, seremos uno más, víctimas de ese "fútbol moderno que odiamos". Quiero ganar y subir a 2ªA, claro, pero hay "bobadas" innegociables, este es mi pensar y el de otros nostálgicos, puristas, en todo caso albinegros, orelluts, que conservamos la memoria, "nosaltres no sóm d eixe món".

Y al desplegarse tus banderas
con sus colores bajo el sol
a la memoria
llega la gloria
del viejo campo del Sequiol.

¡PAM, PAM ORELLUT!

En resumen, mi opinión es que se pueden hacer las cosas bien respetando estas cuestiones con importancia, no las relativicemos. "Que tinguem sort!"

Que tinguem sort,
que trobem tot el que ens va mancar
ahir.

No,
jo dic no,
diguem no.
Nosaltres no som d'eixe món.



dimecres, 8 d’agost de 2018

Actualitat anacrònica. Pirineu aragonés.

Capitell claustre San Juan de la Peña.
"T´obri el cap"

Hi ha imatges artístiques de rabiosa actualitat. Ací deixe algunes que podrien il.lustrar notícies dels diaris de hui mateix, trobades pel Pirineu manyo. Molt de romànic i massa calor.

La campana de Huesca de José Casado del Alisal, a l´ajuntament titular.
Lluites polítiques i damunt el cognom de l´autor... ací ja tallen caps.

Grafits a l´Aljafería de Saragossa
Un Martín volia passar a la història, llástima no plasmar al Matías de la cripta de San Salvador de Leyre. Allí la calor no afectava el meu cervell.

 Capitell claustre romànic de San Pedro el Viejo de Huesca.
 Virtuós de l´arpa més dona pecadora. Com els "denunciats" al Metro de València...


Museo Pedagógico de Aragón. Huesca. Aula "franquista", d´estranquis.
Impressionant recopilació de material pedagògic, mai havia vist una mostra tan completa. Ho abordava tot al llarg de la història, em va agradar refrescar coneixements com els mètodes Freinet i l´impremta. Acabava de llegir un capítol de la Guerra Civil on afusellaven un mestre per aplicar estos mètodes de l´escola moderna:
https://www.elplural.com/sociedad/el-maestro-republicano-torturado-y-fusilado-por-querer-ensenar-el-mar-a-sus-alumnos_201178102

Taquilla a l´estació de Canfranc.
Pots fer-te soci del C.D. Castelló sense cúes. Pam pam casc!

PUBLICITAT:



SECCIÓ POSTALS FUTBOLERES (dedicada a Miquelàngelo):

*A Unión Deportiva Biescas (Unión Esportiva Biescas en aragonés) ye un club de fútbol aragonés, d'a localidat de Biescas en a Provincia de Uesca. Fue establito en 1945 y chuga en a Rechional Preferent (Grupo 1). 
O club chuga os suyos partidos en o campo de fútbol Fernando Escartín, que ye de céspet natural, y leva o suyo nombre en honor a o ciclista biesquense d'os anyos novanta y dos mil Fernando Escartín.





















Municipal El Cinca. AINSA CLUB DEPORTIVO. Ha pujat a 1ª Regional Aragó Grup II.

SECCIÓ RESTES HISTÒRIQUES SOTARRADES A LA VISTA:





















Centro de interpretación, Monasterio San Juan de la Peña

Costum aliena a Castelló, allà on vas es pot apreciar la història sota els peus.

Com sempre, un viatge dóna per a molt, ací he deixat unes poques curiositats. A vore si prosseguim amb imatges boniques. Per fer un tast i acabar l´entrada, timpà de catedral de Huesca. Apuntat, gòtic, em quede amb la maqueta en relleu i els Reis Mags representant les edats de l´home a l´esquerra: jove mirant el futur, madur amb barba curta al passat i l´ancià cap el cel...

Una darrera curiositat, i es que un colom rebel s´ha colat a la foto de la mateixa façana, a les mans de Sant Joan Baptista*!

* Fragment en aragonés. Vaig estar raonant, entre altres personatges, amb un home que parlava ansotà. A Ansó o Echo... o Hecho...
* No he dit res de Joan Baptista Planelles...
;-)

dimecres, 27 de juny de 2018

Paroxismo albinegro.



Paroxismo: grado de mayor exaltación de un sentimiento, un estado de ánimo o una sensación.
Pitido final: puños apretados, brazos al cielo, alegría tribal, primitiva...  resignación del rival, derrumbado... otro año será, se lo merecen.
¡¡Sííííí!! grita el capitán senyero Jordi Marenyà, paradigma de sufrimiento y pasión albinegra. (espectacular imagen, Mª José Segovia)

Me temo que la próxima entrada de blog será con lágrimas, predijo el amigo desde la ciudad donde el C.D. Castellón ascendió a 1ª división en la temporada 1988-89 empatando a 0.
Si fuera clasificación a Champions, arde Castelló, asevera otro desde el pueblo donde el C.D. Castellón ascendió a 2ª división temp. 1965-66 ganando 0 a 2.
Açò no s´ha vist mai... antes de entrar al templo de Castalia.

Sí, lágrimas: de emoción, felicidad, limpias, blancas, no las negras, amargas de tantas ocasiones. Mejor albinegras. 
Ocho años de vida de este blog albinegro y siempre penas y miserias futboleras: descenso, expolio, lucha...
Ya tocaba. No sé si se había visto esto antes, pero explicarlo no se puede, intentas ser racional, menos fútbol, más lectura... no puede ser... mirad los caretos y nohasefaltadesirnadamás que decía el rubio que jugó en Barça, R. Madrid, At. Madrid... estos clubes tienen la suerte y facultad de ganar títulos, mas creo que una celebración con el equipo del alma, en este caso ascenso a 2ªB con el C.D. Castellón, es equiparable a una clasificación para Champions. Todo llegará, el gigante ha despertado.

Ah! els bous del camí Lledó estan molt contents també i m´han demanat donar l´enhorabona a tots, a totes, als orelluts de cor, a David Cubigol, a Colo, Zagalá, Àngel Dealbert... eixe de Sueca (Marc Casteeells), a Xavi Galván! ;-), a Eliseo, inclús al cuidador de la gespa! pasturaríen allí si pugueren... a toots! i entonar l´himne! Clar que sí:

MUUU MUUU ORELLUT!!! 

Imatges del partit.

Us deixe imatges la majoria ja fetes per mí amb voluntat de mostrar l´eufòria.
Gràcies com sempre a la família Moll.






















Preparats per a la batalla.

 Fantàstiques caricatures de Ximo Acapu.


Ai mare, la bandera se cau! mal rotllo. Clar, no és la que pertoca, falten les ratlles negres a l´angle!

La bandera blanca desapareix. Un senyal?


 Victòria! Invasió pacífica, festa!

Vergonya! els ultres s´enfrenten per ideologia política, guerra civil albinegra als ulls de grans i xiquets. Fora de Castàlia els violents!!



 Agostets de soca!

 

 
Alegria a la gespa... i al vestidor, cubi-selfie!!

A la font!
 

Albinegres de totes les edats.

A CELEBRAR!






En el escudo de tu historia
Club Deportivo Castellón

una victoria

siempre campea
temblando al viento de la emoción.

 

Y al desplegarse tus banderas
con sus colores bajo el sol

a la memoria

llega la gloria

del viejo campo del Sequiol.

 

PAM, PAM ORELLUT !!
 
Y al desplegarse tus banderas

con sus colores bajo el sol

a la memoria

llega la gloria

del viejo campo del Sequiol.


PAM, PAM ORELLUT !!

Frivolité:
 Quina manera de patir! meleta de romer!

Estava escrit, la txapela era un senyal!

Tot a vítol!!