"L´escriptor es aquell a qui escriure li resulta més difícil que a la resta de persones". Thomas Mann.

"La terra de ma terra és pols del meu camí
que a mon dolor s’aferra i mai no fuig de mi." Bernat Artola.



dimecres, 31 d’agost de 2011

EUSKAL HERRIA, oso polita zara.




Per si algun Mouriño ( ell ha creat el personatge esperpèntic ) pense ez dut ulertzen o ez tot ulertuten ( no entiendu ) aclarim que el títol vol dir: País basc, ets molt guapo. La terra dels bascos. Puc parlar de la bellesa natural dels mendi, ibai i hiri (muntanyes, rius i ciutats almenys en singular), de l´amabilitat imperant de la seua gent, les curiositats de l´eusquera, dels sublimes pintxos de bacalao al pil-pil...
Un "panca" de pro deu fer-se foto junt a l´arbre de Gernika, símbol dels bascos; un friki de categoria deu arreplegar un parell de glas o "bellotes", el fruit del roure i un albinegre de fe visitar el Santuari de Begoña, patrona de Bilbo-Bilbao, on va anar a demanar l´eguatzen l´Athletic, paradigma dels equips de pedrera. (Eguatzen no és res material, és dimecres en biscaí i la visita no té molt de mèrit perquè l´hotel és al costat mateix)

Nogensmenys, el següent resultarà més anecdòtic:

A Burgos, on encara no son bascos, al costat de la pinaculada catedral, vegeu esta forma a la façana d´un hospici o similar.


Dieu-me malalt però jo veig a lo cares de Bélmez un escut del Barça amb maneta inclosa al lloc habitual del baló... monument històric blaugrana motu proprio i ipso facto ! (açò continua sent llatí, en eusquera ni idea)

A l´Ajuntament de Donostia-San Sebastián aparèix en el més alt la bandera d´Espanya, tot i que mana Bildu. Això ha sigut una putaeta postrera de l´ex-alcalde Odón, sempre l´havia deixada amb la medalla d´argent. Patata caliente. No tant. Ningú s´havia adonat durant dies...
Als pobles sí apareix la ikurriña només. Els bascos són molt bascos com deia Joaquim Mª Puyal en una retransmissió de ràdio legalitzada.

A Gasteiz-Vitoria un escut franquista a l´interior de la catedral nova, esculpit al creuer i desafiant la llei de memòria històrica. No era dels Reis Catòlics, posava ben clar Una, grande y libre. És Història d´Espanya. La foto no és nostra per un malentès entre fotògrafs.




Rural Kutxa, caixa rural anti-militar a Bilbao: en lloc d´assegurances, manifestacionaks !



I pel final la sorpresa d´un cartell a Mundaka. Sota la imatge dels polítics Patxi i Rodolfo i una Ertzaintza que no ix molt ben parada, l´accepció basca de Hoangho: JOANGO. Qui serà este personatge quasi homònim? Investigant un poc és prou abertzale...


ESKERRIK ASKO I AGURTU !

POST-KARTONAK: Hoangho no necesariament s´identifica en JOANGO.


dilluns, 22 d’agost de 2011

Els mercats i Déu

És estiu i Atunero està avorrit. Llig tres-cents periòdics tots els dies. I la meua fantasia de bou solitari m’ha dut a fer un exercici que, a banda de divertir-me molt, m’ha fet reflexionar. I he arribat a algunes conclusions. En fi, ara que l’economia està tan de moda i tot lo món hi entén, he provat de canviar el sintagma nominal “els mercats” per un altre, “Déu”, en algunes notícies que he trobat en diversos mitjans digitals. Ací hi ha un xicoteta mostra dels resultats.

Público 19-08-2011

"Dios no va a cesar hasta conseguir lo que busca, que Alemania apruebe la emisión de eurobonos", subraya esta experta...

Pellón insiste en que Dios no va a relajarse hasta que no haya una propuesta firme a corto plazo para la solución de la crisis periférica...

Por su parte, Nuria Alvarez, de Renta 4, subraya que Dios necesita una "razón real" para rebotar...

Ai, mare, quina por...


Expansión 19-08-2011

El Gobierno también tiene guardado un as en la manga. Mientras países como Francia e Italia estaban realizando un sinfín de recortes para calmar a Dios, en España sólo se habían apuntado ajustes en el Impuesto sobre Sociedades y en el gasto farmacéutico.

Sin embargo, en La Moncloa van a jugar una última carta para asegurar los objetivos de déficit y calmar a Dios: la reactivación del Impuesto sobre el Patrimonio.

Tranqui, tranqui, ¿vols una pastilleta?


Rafael Hurtado, Director de Popular Gestión

El experto de Popular Gestión observa dos grandes focos de preocupación en Dios: la creación de una unidad financiera en Europa y la ralentización económica de Estados Unidos.

Javier Bollaín, Director de Bankinter Gestión

El directivo de Bankinter habla de una sobrerreación de Dios, que recoge un escenario horroroso ligado a una recesión...

Jesús de Blas: Analista de Mercagentes

Reconoce que aunque la debilidad económica es latente y los problemas de deuda en la zona euro son preocupantes, el castigo de Dios es excesivo.

¡Totbou a l’infern!


Avui 19-08-2011

“Fins ara no havien fet res més que respondre a les pressions de Déu i ara, en canvi, es posen a discutir solucions a llarg termini.” Amb aquesta frase, George Soros...

I, per acabar, un titular de La Voz de Galicia, 28-11-2010

Dios exige a España más y mayores reformas para indultarla.

¿Indultar-la? ¿Com si fóra un bou? Mare meua...

En tot cas, des d’aquest bloc, Atunero fa una crida a tots els periòdics i publicacions perquè fonguen les seccions d’Economia i Religió. És evident que Rouco Varela i Miguel Ángel Fernández Ordóñez són la mateixa cosa, que La Atalaya i Expansión analitzen els mateixos temes, i que Ratzinger podria ser el director de l’FMI i Strauss-Khan, el papa de Roma.

Amén.

dimarts, 9 d’agost de 2011

El C.E.Castelló de tots els temps. Endevinalla-homenatge.




Us propose una endevinalla. Inspirat pel fòrum, es tracta d´averiguar quins futbolistes son els ací esmentats en una retransmissió imaginària d´un C.E.Castelló de tots els temps. També estàn un president i un entrenador i el narrador, volen simbolitzar a tots, podria ser qualsevol, m´he decantat per estos per història però vol ser un HOMENATGE A TOTS els qui s´han enfundat la samarreta i a tots nosaltres malalts albinegres... Està fet com sempre en tot l´afecte, respecte i lo dit, en tota la malaltia albinegra de la que no ens curarem mai.


Buenas tardes señoras y señores desde el estadio Castalia. Nos disponemos a retransmitir el partido de fútbol entre el C.D.Castellón y el Vitigudino de Abajo. El partido ya ha comenzado y se dispone a sacar de puerta el cancerbero del conjunto castellonense que viste como es habitual zamarra albinegra y calzón blanco. El cuero es rechazado por un rival de cabeza y cae a los pies de nuestro lateral derecho, melena leonina al viento, garra personificada y podría ser el malo en una serie de televisión. Este la cede hacia el central, se limita a tocarla porque no es un dechado de virtuosismo técnico, eso sí es muy expeditivo y marca numerosos goles a balón parado. Si sigue así disputará muchos partidos con el C.D.Castellón.
La recoge el hombre libre de la defensa, éste sí, se le ve la clase que atesora desde Zamora, polivalente, es el jefe en esta zona. Como los centrocampistas están bien marcados, impulsa el balón en su trayectoria hacia la izquierda y allí lo para el otro lateral, también profesional como el que más, hombre duro y pegajoso, la vox populi asevera no se lleva muy bien con algún compañero de su misma defensa, pero ¡ oye ! jamás se ha podido demostrar sobre el terreno de juego de Castalia ni en ninguno de nuestra geografía nacional.
Otea el horizonte pero la devuelve al libre, quien conecta de forma rauda con el centrocampista sereno, de buen chut, conocido por sus compañeros por el diminutivo del nombre, qué buen pase tiene... ¡ se asemeja a un santo ! No obstante, decide jugar en corto y el esférico llega al cerebro, el maestro, el que hace jugar al equipo, tranquilo como el anterior, con el pantalón blanco inmaculado como la venda que envuelve la cabeza del tercer centrocampista, ¡ qué historia la de este hombre ! ¡ qué vicisitudes le ha tocado vivir ! ... atención, porque ha profundizado y le ha puesto un balón precioso al extremo izquierdo, curiosamente con pañuelo también en la cabeza y también del mismo color para no romper con estrépito la uniformidad. ¡ Qué velocidad ! Ha desbordado al defensor con facilidad pasmosa pero ha tenido que cambiar el juego al lado contrario donde viene el pequeño extremo derecho, se va de uno, de otro, vuelve a driblar al anterior, ¡ domina la acción del regate de forma sensacional, qué habilidad ! finalmente cuando se queda sin fuelle y desde la línea de fondo realiza el pase de la muerte sobre el delantero centro, el goleador por antonomasia, bien peinado, hasta el bigotito que luce no se despeina... se dispone a remataaaar... penalty !! ha sido derribado claramente y el señor colegiado señala el punto fatídico inexorablemente.
En el día de hoy no tendrá que bajar el presi al vestuario en el descanso a exhortar a sus jugadores... El entrenador dialoga con los jugadores cercanos, como es habitual en él, educado y con su acento particular transmite la orden de quién lo lanza. El portero es el encargado, hecho inhabitual pero allá va el potente y rocoso guardameta a chutarlo. Esperemos lo realize como si se tratara de un despeje de puños, ¡ éste se lleva balón y delantero rival por delante ! ... Se hace el silencio en Castalia tras la explosión de júbilo al decretarse la máxima pena y allá va nuestro hombre hacie el balón paradoooo, chuta con fuerza y gol, gooool del C.D.Castellón !! Ha sido un cañonazo que ha besado las mallas con rabia y que ha hecho resurgir el acendrado sentimiento de la Gran Familia Albinegra. ¡ ALBRICIAS ! ¡¡ PAM PAM ORELLUT !!


Este canyonaso simbolitza la força de l´albinegrisme i les malles tant de bò foren els que ens han portat a este infern. ¡ por los clavos de Cristo !

post partit: m´ he assessorat en la bíblia albinegra, como no podía ser de otra manera.

anècdota: el hombre libre... ¡ no ha mirado el lanzamiento de penalty !

La pastilleta

Atunero ja ha tornat de les seues vacances. He fet el de sempre: safaris, platges paradisíaques, alpinisme, museus, teatre, òpera, concerts de bou metal, piragüisme... Tranquils, no us avorriré amb aquestes coses vulgars, ni tampoc en penjaré les fotos en aquest il·lustre bloc. De fet, ja tenia ganes de vindre a casa i, ara que ja estic al corral, ja tinc ganes d'obrir els meus llibres de filosofia, que és el que pertoca a un bou jubilat com jo. Però abans de tornar a Spinoza vaig a menjar-me aquesta pastilleta. Me l'ha regalada el meu amic El Vaquilla, que diu que m'anirà molt bé per a desempallegar-me d'alguns tabús i botar algunes barreres (tant de bo haguera tingut la pastilleta el dia que em van torejar). Ara vinc, vaig a la cuina per un got d'aigua. Després llegiré el que ha escrit misser Hoangho en aquestes setmanes d'esbarjo d'Atunero.


està bé que bernat artola compre el castelló i jo podria jugar de porter i no de porter que atura la gent sinó de porter que atura els balons interplanetaris i els punxa ho sent misser hoangho ho sent pel baló no per vosté i després ve aquell home pobre home un poc sí un poc ja sabeu com o molt sí pobre un home que corria quan un baló volava per damunt d'aquelles graderies que si et tocava una columna mai no veies el fora de joc i l'home pobre home corria és que no hi ha diners i s'ha de recuperar la pilota perquè no hi ha diners totbou ho sap la prima de riesgo es dispara diuen que es dispara i per això el pobre home ha d'eixir de l'estadi per recuperar la pilota i jo ho sent molt sóc un bou sensible sí però si la cosina eixa es dispara ella sabrà el que fa jo qui sóc per a evitar-ho i per què els polítics estan tan preocupats per això i diuen que l'economia depén de riesgo i de la seua cosina i que ens retallaran les banyes si la cosina continua disparant-se que inútil no encerta mai i continua disparant-se i es dispara tots els dies si no ho impedeixen el banc central o algun violador o la mare que ho ha parit i els xinesos esbronquen obama i veuen l'nba i tornen a esbroncar Obama perquè no trau bona nota trau aaaaaa en compte de aaaaaaaaaaaaa són notes com si foren crits aaaaaaaaaa que m’han clavat unes banderilles i no li donaran el graduat ens deus pasta mulato i yao ming es retira i els mulatos s'indignen eixen al carrer i la policia xim pum tracatrac muuuuuuuuuuuuuuu si va atunero correreu i sabreu de veritat el que és un indignat violent no com eixos bons xics i bernat artola era un bon xic quin poeta bou meu i de poetes jo en sé molt i de literatura marciana i de tantes coses quina cerveseta més bona rebou més bona encara mesclada amb la pastilleta i tu vaquilla si em lliges guarda-me'n una caixa perquè si no muuuuuuuuuuuuuuuu i punt f

diumenge, 7 d’agost de 2011

RUTA ARTOLIANA. Comentaris.


Dissabte d´agost a un Castelló sofocant per la calor. A hora primerenca, prudencial, el poeta urbà Gillan i un servidor mamprenen la clàssica caminata amb final feliç, usease, suà d´órdago reglamentària amb esmorzar com a colofó rubricat amb el gintònic de migdia , inspirador de comentaris amb més o menys trellat, hui enfocats a la ruta artoliana que estem investigant. I utilitze este verb perquè comença amb misteri:

Segons Lluís Meseguer en l´introducció de les Obres Completes de Bernat Artola el poeta neix al c/ Cavallers, 62. No hi ha tants nombres a este carrer, ni comptant en la numeració antiga... Mirem, calculem, intentem esbrinar el que passa. La qüestió queda oberta... Per si de cas es tractara d´un ball de nombres diré que al nº 26 vivia en altre temps un artista bohemiot, un artista amb els peus, un home adorat i després calumniat, com a geni: Quero, ex futbolista albinegre. Ho deixem així i s´admeten sugerències.

Anem al començament de Comte Pestagua. No sabem exactament on era l´Escola del mestre F. Canós on Bernat assistia, si a l´actual edifici de la Caixa Rural o en front mateix, si era cantoner o on vèiem partits de bàsquet televisius, el mític Galaxia.

Al carrer Núñez de Arce, 6 on la família Artola es va traslladar, tot apunta a que és correcte, hi ha un estaurant amb plaques commemoratives, tot i que s´anuncia en el nº4. El pas del temps. Han canviat moltes coses. Els imagine vivint en este Castelló de l´época i com son pare li empeltà eixe amor a la terra en este indret sobretot.

Ens anem fins el c/ Catalunya, 17, lloc on va engendrar més de la meitat de la seua obra, la turris eburnea, segons l´erudit Lluís Meseguer. No defrauda, façana d´estil modernista de vàries alçades, ben conservada i pintada, sí senyor! tot i que ens crida l´atenció un detall: el lateral és sense lluir, com per deixar constància de l´antigor de l´edifici de forma més... casolana. Imagine al poeta en el pis més alt, no sé el perquè, composant Pols o La nit o La mare o qualsevol poema que parle de mots, de boira, d´humanisme, d´anhels... un plany de LLÀNTIA VIVA, una sàtira de LLEDONS, cercant la serenor impossible amb un poema metafísic de TERRA, MIRATGES, RECÉS DE SOLITUDS... o popularista en POBLE, A L´OMBRA DEL CAMPANAR... quan no estava per les Espanyes ( València, Barcelona, Salamanca o Madrid) anotant versets en la llibreteta d´hule negre que l´acompanyava.

I no calia, però per rematar, visitem el senzill nínxol en el quadre de Sta. Mª Magdalena del cementeri de Castelló, on el poeta descansa en l´efímera eternitat.* En 1958 la vídua va escriure un lacònic Bernat; ara t´has de fixar per llegir el ex-libris d´Artola: Damunt de la mort la vida, uns poètics Alfa i Omega per indicar dates i un IN MEMORIAM sota la dedicatòria de familiars i del poble de Castelló.

En fi, com deia Baltasar Gracián, un plaer parlar o estar amb els morts, que és el llegir, en este cas al poeta fill de Castelló com el considerava Sánchez Adell, per sort antic professor meu, el Gran Home li dèiem amb raó.

Si algú es pregunta per com va anar l´esmorzar tinc documents per acreditar que bé, però no tinc ganes d´escanejar la factura amb els pertinents gintònics.

POST GINTÒNIC:

* L´oximoron efímera eternitat m´ha sigut enviat com un senyal per les ones hertzianes quan em disposava a pixar el gintònic de migdia, que com ja sabreu és recurs gastat per J.J. Millás i ha sigut l´únic del cap de setmana, no colguemos sambenitos malgrat divertits posts al fórum albinegre.