"L´escriptor es aquell a qui escriure li resulta més difícil que a la resta de persones". Thomas Mann.

"La terra de ma terra és pols del meu camí
que a mon dolor s’aferra i mai no fuig de mi." Bernat Artola.



dimecres, 28 de novembre de 2012

Habitació a Nova York (1932), d'Edward Hopper

 

Està avorrida eixa dona?, es pregunta el bou Atunero. O pensarosa? Sí, sembla pensarosa. Mira el piano perquè no vol mirar el marit? l’amant? el germà? No, Atunero no creu que eixe home siga el germà: si foren germans almenys conversarien. L’home que s’aboca al periòdic... deu ser alguna notícia molt important això que llig. Els resultats de les curses de cavalls? La Borsa, que ha tornat a davallar? Les noves disposicions del govern, que perjudicaran encara més la marxa dels seus negocis? I els rostres, pensa el bou Atunero. Rostres, ments a l’ombra a pesar de la qual cosa la dona és guapa i l’home és un home crispat. Crispat i vil, fins i tot. La dona és guapa i té una bona figura tot i que no en veiem sinó el que ens permet la seua posició, asseguda i recolzada en el piano, flexible, molt flexible i atractiva. Toca una tecla o està a punt de tocar-la, no se sap si sonarà. La dona potser reviu la carícia del seu amant -que no és este home que té darrere-, potser està pensant que ha de canviar de rumb, que està perdent la joventut al costat d’un home -este que té darrere, ara sí- que només es preocupa per la Borsa. Potser pensa, pobra, en els fills que mai no podrà tenir. I l’home, ai, potser està fent una ullada als anuncis de contactes. Hi havia anuncis de contactes a la premsa novaiorquesa el 1932? Encara que n’hi haguera, Atunero no creu que l’home els estiga consultant. Eixa actitud de voler menjar-se el periòdic sense dissimular no s’adiu a la d’un home que consulta eixa mena d’anuncis.

L’habitació no és luxosa, no és àmplia. Però ells, la dona i l’home, conserven l’elegància en els seus vestits (no són obrers, no) i el piano, potser els vestigis d’una opulència perduda arran del crack de la puta Borsa el 1929. El piano. Ella toca una tecla displicent, toca el piano sense tocar-lo, el mira sense mirar-lo, el mira per no mirar l’home que té al seu darrere i que no la mira, a ella, a pesar de la seua elegància, de la seua bellesa, de la seua tristor. Són en aquesta habitació, els dos, i són a mil quilòmetres de distància l’un de l’altre. Atunero pensa que potser, en un altre temps, això no va ser així, i que aleshores els dos rostres estaven il·luminats, i que eren l’un al costat de l’altre.

I la pintura no acaba en la pintura. La pintura ix fora de si mateixa i xucla els ulls que la miren. L’intrús que mira el quadre comença a formar-ne part, fora i dins de l’habitació, com ara jo mateix ara mateix, que pense, jutge, m’emocione i torne a pensar. Pense, m’emocione, hi entre. Espere que eixa parella no s’esglaie quan un bou de sis-cents quilos aparega a l’habitació. I espere que em tracten bé, perquè jo sí que sé tocar el piano. Muuuuuuuuuuuuuuuuu...

diumenge, 25 de novembre de 2012

Del blanc a l´albinegre.

                           

Ja puc anunciar el pròxim event que la Comissió 90aniversari CDCS , constituida com Associació Cultural Centenari Albinegre, estem amanint per a este mes de desembre a l´edifici Moruno del Grau de Castelló:

Exposició fotogràfica titulada Del blanco al albinegro i no Del blanco al negro amb títol nefast publicat ahir al diari oficial de la ciutat. Imatges de la història del club en els seus 90 anys de vida, amb homenatge a la gent del Grau ( jugadors, dirigents, afició ), tan identificada i unida sempre a l´equip orellut.

La inauguració tindrá lloc el dissabte dia 1 de desembre, a partir de las 12 del migdia. Us convide jo i tota la comissió a vindre a l´acte o a passar-vos quan pugueu en cap de setmana si aneu a fer-vos un arrosito o al cinema o al port o què collons ! aneu aposta, he,he.
Ja voreu quines fotos més xules hem aconseguit recollir i seleccionar, és clar, emocionaran a alguns perquè fins i tot es poden reconèixer afeccionats, no tan sols ex-jugadors.

Com sempre, Pam Pam Orellut !

* Cartell elaborat pel virtuós Dani Prades.


 



diumenge, 18 de novembre de 2012

Anar a Castàlia, il.lusió de xiquet.


Animat per Javi, company de la comissió del 90 aniversari, i inspirat per una foto de hui del Mediterráneo, publique fotos (sobretot la primera) de lo que significa anar a Castàlia. Orgull de genealogia, com deiem al discurs de la festa del 20 de juliol a l´estadi. A més m´anime jo mateix a posar les que tinc amb amics, familiars i també les de la família de la comissió, amb anècdota final.

US CONEIXEREU MOLTS ! i amb personatges il.lustres !



  





























































                                   Imatge inspiradora.






El meu amic evidentment no és J.J. Lo d´il.lustre de l´encapçalament tampoc anava per ell. El meu amic apareix a l´esquerra.


dimecres, 14 de novembre de 2012

Un rayo de luz en las sombras.


Un rayo de luz en las sombras.
  
Este títol tan miguelhernándezsià correspon al d´una revista regional de l´any 1923. Les pàgines fan referència al nostre Club Deportivo Castellón quan només contava un anyet de vida i fa una semblança d´alguns equipiers dins un folleto de exaltación del fútbol. El preu era de 50 cèntims, parlava del València C.F. i altres equips, de La mujer y el niño en el Campo de Deportes... atents al fons i sobretot la forma d´aquest document amb prosa de l´època, ens embriagará de júbilo i ens deixarà sense respiració empíricament, lluny de vocablos soeces y epilépticos.
    
Açò ho tinc GRÀCIES al company de l´Associació Centenari Albinegre Fernando Sos i en darrera instància del seu amic Manuel Personat. Per cert hi ha una foto del seu avi, Teodoro, qui jugava al Castàlia equip, no stadium, paraula que m´encante, la feia servir ma uela Magdalena:
  
- Ja von aneu al stadium a l´entreno, xiqüelos ? 

Tornem a l´antigualla... hi ha que llegir-ho en xicotetes dosis perquè només en la primeres fulles Castellón y el Fútbol (amb majúscula) ja nomene a Próspero Merimée, Goya, Dickens, Ibsen...




En altres pàgines, alguns equipiers que ja coneixem i formen part del nostre patrimoni cultural albinegre:  el mite José Alanga i el familiar Vicente Martínez el Salao !! També Planchadell, tots ells del C.D.Castellón primigeni. De igual forma apareixen jugadors del Cervantes F.C. de Castellón, com E. Provinciales, José Beltrán i el porter Joaquín Blanch, el president del club Antonio Meseguer i altre president, el del comité provincial de Castelló Vicente Vilar. 

Tots parlen de partits, equips, records i... stadiums.



 





Al meditabund Martínez ja li vaig dedicar una entrada, recordem-la:


Encara tinc més documents de l´ínclit Salao però a veure si agafem sobredosi... ho deixaré per altra ocasió. Espere paladegeu les imatges de hui.

Un raig de llum en les ombres...

Notícia: puc avançar que dins dels actes del 90 aniversari del CDCS, anem a muntar una exposició fotogràfica a partir del dia 1 de desembre a l´Edifici Moruno del Grau de Castelló. Ja veureu què xulo.
 

dissabte, 10 de novembre de 2012

DINAR DE COSINS

Si voleu assabentar-vos de lo que és el poètic silenci desolador aneu a l´aeropuerto del abuelo. Això vam fer els cosins AGOST un recent diumenge d´octubre. Bé, el motiu fonamental de la trobada va ser un dinar de germanor o cosinor en este cas. No cal dir que ho vam passar molt bé menjant, bevent i xerrant de tot un poc.

Abans vam visitar com aperitiu cultural l´arc de Cabanes i alguns futbolers el van gastar com a porteria de futbol de medio punto y con dovelas. Jo no vaig ser. Nebots juganers.

Altra visita, l´ermita de Sant Cristòfol, ermita irreal perquè fent un psilogisme forçat si el Elías ens va revelar a l´institut con grandes aspavientos:  
- No os rasguéis las vestiduras, ¡ san Cristóbal no existe !
Doncs si l´ermita és d´ell i no existeix tampoc hi ha ermita.




Qui va resultar real i plausible (o millor tangible? ) és... el molt Honorable ! allí estava, tranquil, en família, sense opinar de res públicament, és possible ofrenant glòries a Espanya en l´intimitat.

Rodejats de quadres de Ripo (no comment l´escultura del careto garxo ) vam fer realitat el carpe diem i arribar a una conclusió: els Agost no som gens maneguetes.






dimecres, 7 de novembre de 2012

La gal.la albinegra en imatges.


  Tinc un deute amb els cosins, ja ho sé i de fet la croniqueta està escrita amb paper, com manen els cànons. El que succeeix és que actualitat mana i l´actualitat no és Obama ni el matrimoni o no gai o les sempiternes excuses de Mouriño. Ni tans sols l´atracament de la joieria de La Salera. A Castelló no es parla d´altra cosa que de la gal.la musical del 90 aniversari a La Pérgola. Per tant, com tenim material, el traiem a la llum i que quede per a la història albinegra, musical i personal.

Aquí teniu als membres de la comissió del 90 aniversari i integrants de l´Associació Centenari Albinegre, a l´estadi Castàlia de La Pérgola i culminant la gal.la amb el cant a capela del Pam Pam Orellut.


ENLLAÇOS RELACIONATS (fotos de tothom, opinions, vídeos...):




fb.me/ZXv4JDJp  (actuació de METAL CAMBRA)


http://www.papacangrejo.blogspot.com.es/2012/06/metal-cambra.html

 http://www.nomepierdoniuna.net/tag/en-version-albinegra/


                                             Les cançons albinegres del concert.













Dedicat als meus companys de la comissió del 90 aniversari del C.E.CASTELLÓ, grup organitzador de l´esdeveniment, una família dins la gran família albinegra.

Afegisc esta per la vàlua històrica. Apareix més, però és que va fer més el tito, je,je.