"L´escriptor es aquell a qui escriure li resulta més difícil que a la resta de persones". Thomas Mann.

"La terra de ma terra és pols del meu camí
que a mon dolor s’aferra i mai no fuig de mi." Bernat Artola.



dimecres, 28 de novembre de 2012

Habitació a Nova York (1932), d'Edward Hopper

 

Està avorrida eixa dona?, es pregunta el bou Atunero. O pensarosa? Sí, sembla pensarosa. Mira el piano perquè no vol mirar el marit? l’amant? el germà? No, Atunero no creu que eixe home siga el germà: si foren germans almenys conversarien. L’home que s’aboca al periòdic... deu ser alguna notícia molt important això que llig. Els resultats de les curses de cavalls? La Borsa, que ha tornat a davallar? Les noves disposicions del govern, que perjudicaran encara més la marxa dels seus negocis? I els rostres, pensa el bou Atunero. Rostres, ments a l’ombra a pesar de la qual cosa la dona és guapa i l’home és un home crispat. Crispat i vil, fins i tot. La dona és guapa i té una bona figura tot i que no en veiem sinó el que ens permet la seua posició, asseguda i recolzada en el piano, flexible, molt flexible i atractiva. Toca una tecla o està a punt de tocar-la, no se sap si sonarà. La dona potser reviu la carícia del seu amant -que no és este home que té darrere-, potser està pensant que ha de canviar de rumb, que està perdent la joventut al costat d’un home -este que té darrere, ara sí- que només es preocupa per la Borsa. Potser pensa, pobra, en els fills que mai no podrà tenir. I l’home, ai, potser està fent una ullada als anuncis de contactes. Hi havia anuncis de contactes a la premsa novaiorquesa el 1932? Encara que n’hi haguera, Atunero no creu que l’home els estiga consultant. Eixa actitud de voler menjar-se el periòdic sense dissimular no s’adiu a la d’un home que consulta eixa mena d’anuncis.

L’habitació no és luxosa, no és àmplia. Però ells, la dona i l’home, conserven l’elegància en els seus vestits (no són obrers, no) i el piano, potser els vestigis d’una opulència perduda arran del crack de la puta Borsa el 1929. El piano. Ella toca una tecla displicent, toca el piano sense tocar-lo, el mira sense mirar-lo, el mira per no mirar l’home que té al seu darrere i que no la mira, a ella, a pesar de la seua elegància, de la seua bellesa, de la seua tristor. Són en aquesta habitació, els dos, i són a mil quilòmetres de distància l’un de l’altre. Atunero pensa que potser, en un altre temps, això no va ser així, i que aleshores els dos rostres estaven il·luminats, i que eren l’un al costat de l’altre.

I la pintura no acaba en la pintura. La pintura ix fora de si mateixa i xucla els ulls que la miren. L’intrús que mira el quadre comença a formar-ne part, fora i dins de l’habitació, com ara jo mateix ara mateix, que pense, jutge, m’emocione i torne a pensar. Pense, m’emocione, hi entre. Espere que eixa parella no s’esglaie quan un bou de sis-cents quilos aparega a l’habitació. I espere que em tracten bé, perquè jo sí que sé tocar el piano. Muuuuuuuuuuuuuuuuu...

3 comentaris:

  1. Gràcies Atunero per aportar varietat i qualitat al bloc, en tant de CDCS m´esbarre, ja tocava un poc de pintura i literatura ! Intentaré captar-ho millor perquè estic torrat, no hay neuronas, no hay sinapsis...

    virtuós del piano !!

    ResponElimina
  2. Atunero! Quantes vegades t'he de dir que no has de menjar-te eixa herba que t'envien de Bolívia? No acabaràs bé, tu...

    ResponElimina
  3. sobre l´exposició de HOPPER:

    http://cultura.elpais.com/cultura/2012/12/16/actualidad/1355650891_045551.html

    ResponElimina