"L´escriptor es aquell a qui escriure li resulta més difícil que a la resta de persones". Thomas Mann.

"La terra de ma terra és pols del meu camí
que a mon dolor s’aferra i mai no fuig de mi." Bernat Artola.



dimecres, 30 d’octubre de 2013

El Parc del Meridià, futur MarjalVegas

Ara que la terrible crisi dels blocs de formigó a la mar de Gibraltar ha passat de moda (crisi, d'altra banda, que és el fet més important que ha succeït a Europa en els últims vint anys, com ho demostra el tractament objectivament obsessiu que han fet del tema tots els mitjans de comunicació del món i part dels de Mart i Venus), ara que aqueixa crisi ha passat de moda, dic, és l'hora de plantejar al senyor David Cameron un altre tema fonamental en les nostres vides: el Meridià Number Zero no pot seguir anomenant-se de Greenwich, ha d'anomenar-se Meridià de la Marjal de Castelló. Ja és hora que el Consell de Seguretat de l'ONU, el Fons Monetari Internacional, la UNESCO i l'Associació de Veïns del Barri de la Guinea es prenguen seriosament aquest tema i pressionen Londres perquè accedisca a canviar-ne el nom.
Aquest estiu, un dia, vaig anar a pegar una volta al nostre famós Parc del Meridià. Sempre està de gom a gom i aquell dia també... aquell dia també fins que va arribar el bou Atunero. Com corrien, els idiotes! No vaig poder traure la càmera a temps i per això el parc es veu buit en les fotografies. No obstant això, es pot apreciar la grandesa de l'espai, la sèquia que el travessa, l'ermita al fons...

 I ara propose, exigisc a les autoritats locals que dins de l'apartat pressupostari de “Despeses faraòniques que no valen per a res, si de cas per a fer el ridícul”, destinen una partida per millorar el Parc del Meridià. És fonamental per a reactivar l'economia local promocionar el turisme de masses embogides, i per això cal rascar-se la butxaca i, a més, buscar un inversor d'aquells que es pensen que el món sencer és la seua finca, per tal de crear-hi un MarjalVegas, un espai on els ludòpates nacionals i internacionals puguen sentir-se com al paradís. Amb el nostre projecte, competirem amb Madrid, amb Montecarlo i amb Las Vegas directament. I vencerem. Canviarem la legislació perquè els visitants puguen lliurar-se a tots els plaers: legalitzarem el tabac i les drogues, instaurarem l'esclavitud, fomentarem la prostitució...
Ah! Ja ho estic veient, per fi Castelló i la seua marjal serà al lloc que li pertoca. Totbou ens envejarà una altra vegada, sempre ha sigut així i això mai no ha de canviar. Mireu, mireu aquest parc, jo ja escolte el so de la ruleta giravoltant a tota velocitat i la veu engolada del crupier, els raucs de les granotes de la sèquia i el soroll de les fitxes fregant el tapet, els trets dels arruïnats suïcides i els bitllets circulant sense descans.
 

diumenge, 27 d’octubre de 2013

I vam anar a l´Àgora...


Cartell anunciador premonitori perquè vam comprar sengles entrades per la semi bona, la de vesprà, i esta va ser, Ferru vs Nico. No va tindre massa història, Ferrer es va imposar a Almagro: crònica Marca
Este matí igual he anat al Marquina a complir l´oximoron albinegre però ahir tocava disfressar-se de pijo i acudir a l´Àgora, no grega sinò valenciana, a complir el desig de la meua benvolguda filla tennista Cris.

Em vaig posar el pol festuc, o siga, polo pistaxo Tata Martino (que a més va portar sort contra el Madrid) vam escrutar l´ambient i assistir al partit. La veritat és que impressiona observar les canonades que es peguen a la treta de pilota, la consumada tècnica (estem parlant dels nºs 3 i 13 actuals), els tantos espectaculars (deixades, col.locacions als raconets...) però tal vegada el que més els llargs pilotejos amb l´error final motivat per cansament o desubicació. Com veieu no sóc un enterat de la raqueta però ja controle els paral.lels, el revés a una mà... il.lustrat per Cris, i el cagalló per sèquia batejat per mi. Curiosament vamos Nico ! que va perdre l´aplicava millor que vamos Ferru ! campió. 
A més d´ambient prou pijo en general em va cridar l´atenció el nerviosisme del públic. A cada pausa tenien que anar-se´n a beure, a pixar, jo què sé... xa xi mireu, collita ! imaginave a Castàlia este moviment i no... som diferents, més garrulins, més patidors i més autèntics.

En fi, ho vam passar molt bé, va durar poc però molt intens. Una bonica experiència. Ens va faltar retratar-nos amb una raqueta gegant però som tímids, una altra ocasió hi haurà.

 

dijous, 17 d’octubre de 2013

Vicent-Pau Serra i Fortuño, del Raval i de Castelló.



Un blog costumbrista com este, localista, moderadament lletraferit o apassionat del valencià, alguns diuen pancatalanista, altres diran necrològic, perquè no pot, no puc obviar la mort de VICENT-PAU SERRA I FORTUÑO, home polifacètic del Raval i de Castelló com diu Vicent Pitarch al programa que us recomane de TV Castelló, a més d´altres enllaços per veure l´abast de la seua obra:

Retalls d´una vida. TV Castelló


El camí.

Mediterráneo. Vicente Cornelles.

Vicent Pau a més de poeta, etnògraf... va ser, lo primer com ell diu, mestre. La meua filla el va tindre al col.legi Isabel Ferrer. Sempre recordaré el seu somriure contagiós a l´eixida, la paraula amable amb la xiqueta, el rebombori o convoi amb les àvies. Ens ha deixat un castelloner de soca.
Com diu Carlos Laguna al vídeo transmetia el seu amor per la cultura, per lo nostre.  
Lluís Meseguer afirma en una magnífica necrològica al Levante que en Vicent era hàbit un entusiasme intel.lectual capaç d´una rara combinació d´intuïció, ironia i positivisme.  
V. Pitarch també el qualifica com un reivindicador de l´escola en valencià.
Cal difondre la seua extensa obra com a millor comiat. Juli Domingo.

Us deixe algunes frases del reportatge:


Cada vegà que es mor una persona major és un llibre que es perd.

No es pot mirar cap al futur sense tindre ben arrelats els peus a la terra.

Llibres en valencià no n´hi havia ni un! 

Vicent esperava ser un vaixell que va camí de llocs llunyans i somnis nous, com va escriure recentment ell mateix i ens recorda Meseguer.

dissabte, 12 d’octubre de 2013

Fracking, Castor i Juan Luís León.





















Hui dia 12 d´octubre no parlarem del bodorrio d´ahir a Vila, ni del nou entrenador albinegre, ni hem penjat cap bandera... aprofitarem per denunciar, mitjançant esta notícia que llegíem a EL PAÍS, les barbaritats de les prospeccions del fracking i del projecte Castor de Floren a les costes castellonenques i dels nostres germans catalans. Pur qué? Why? doncs sincerament perquè apareix a la foto l´amic Juan Luís León, integrante que fue de la familia Peláez. Las vicisitudes e imperativos normales de la vida nos han llevado al distanciamiento (nos encontramos a veces por ahí y está pendiente una comida sine die) y cual ha sido mi sorpresa de verlo protestando a la plaça de les aules en la edición impresa de este periódico no pepero.

Acabaría en inglés pero no estoy preparado para tan magna empresa de completar la entrada trilingüe, el gran Juan Luís lo haría fácilmente por su origen. Me he alegrado de verlo mentres em fotia l´esmorzar y espero vosotros también lo hagáis, esmorzar i alegrarse, y también que no hayan més earthquakes and they will to make the hand ! Here is the notice:     

Notícia EL PAIS 12-10-2013

Come on !

diumenge, 6 d’octubre de 2013

El blog de l´oxímoron.


oximoron, la figura del llenguatge absurda on el terme mateix ho és: oxýs: ‘agudo, punzante’ y morós: ‘fofo, romo, tonto’. Ja li vam retre un homenatge amb matxambrat d´oximoron prestats:

Homenaje al oxímoron

Recordarem algunes entrades oblidades, tal vegada sotarrades per la malaltia albinegra, que donen la clau per entendre el blog doncs em consta hi ha seguidors més recents no les hauran disfrutat/patit, a risc de caure en el pleonasme, figura radicalment oposada al nostre rei republicà, tot i que un 23 de febrer el recolzava, el reafirmava en el poder:

Rebel.lió lletraferida al meu cervell. 

Passem a altra entrada no menys inquietant on es donaven, mitjançant anècdotes brutals, proves concloents de

El gran teatre del món.

Esta primera trilogia aclaridora dóna pas a altres com la localista del Raval de Sant Fèlix:

Del raval... i en festes.

Del Raval... i els malnoms.

Del Raval... i els costums.

Completada amb més literatura ravalera:

Pobilla... i en fanecaes. Dels dos ravals. Los 40 de copas.

i localista:

La sèquia de l´Obra en els records i en la literatura.

Parlant de records:

La Normal i els records.

Per no cansar acabem amb col.laboradors:

Gillan, el poeta urbà o subtil poeta.

La nostàlgica Begoña.

Crónica de una maratón. Por "Filípides" JULIO.


I com no, el gran BOU ATUNEROOOO, amb seccions com els balls de pel.lícula de caire estrafolari, des de El marido de la peluquera fins a Singing in the rain, anàlisis culturals de literatura i pintura, viatges i dèries. Atunero és l´amic Ximo Ramos. També té trilogia:

La meravellosa troballa breu de Perot de Granyana inspiradora dels nostres amics bous:

Schopi i Barli

Muuuuuuu, SALUTACIONS OXIMORONIANES !

Estrambot no necessari: No cal dir que punxant els enllaços podeu llegir les entrades corresponents.