"L´escriptor es aquell a qui escriure li resulta més difícil que a la resta de persones". Thomas Mann.

"La terra de ma terra és pols del meu camí
que a mon dolor s’aferra i mai no fuig de mi." Bernat Artola.



dimarts, 28 de setembre de 2010

Eduard PUNSET, l´home fantàstic.

Tranquils, no ha mort, es que n´hi ha que pujar la qualitat del blog. Este homínid és FANTÀSTICO, la seua expresió favorita, explique la ciència de forma plana amb la seua gràcia particular. No he llegit cap llibre seu, en dirècte guanye molt, m´agrade el seu programa de televisió REDES sobretot quan parle d´ evolució, llenguatge i no tant de ciències naturals. Va començar de polític... comunista, U.C.D... i tots sabem dels seus llibres i la tele. A TV3, Albert Om va passar un cap de setmana amb ell i dona la impresió d´ estar sempre ocupat, de viatges, però jo crec en el fons és un solitari, tranquil, rep a amics i família a sa casa de grans dimensions, es pren les pastilletes amb ritual i carasses, es dutxa amb sabó de pastilla i no sap res de futbol. No té temps de res, però ( una resposta FANTASTICA ), TAMPOC TÉ PRESSA. Em declare heidelbergensis "punsetianensis".

"Tratado de la desesperación" de Soren Kierkegaard


Dedicat a eixe que pensa que aquest bou no aporta res d’interessant al bloc de misser Hoangho.

Comentaré, per tant, un dels pitjors llibres que he llegit en la meua vida a quatre pates. Es tracta del "Tratado de la desesperación" del filòsof danés Soren Kierkegaard -disculpen vostés, no trobe al meu teclat la o tatxada de Soren. Pèssima literatura i nefanda filosofia. La seua teoria parla de la desesperació, de l’angoixa inherent a la condició humana -que no bovina. La desesperació, així, és una característica de l’ésser humà, igual que ho són els pensaments o la mala olor de peus. I vosté, creu que no està desesperat? S’equivoca. Estem tots desesperats, encara que no en tinguem consciència. Al·lucinant. L’única eixida és la recerca de Déu -Bóu per als bòvids- dins de nosaltres. Que bonic.

L’existencialisme ateu de Sartre, si més no, té una porta en un racó de les seues teories que pot dur al carpe diem, meta final de tota filosofia intel·ligent. Però és que aquest Kierkegaard, Bóu meu... per a què pensar tant? Ja ho deia la Orquesta Platería: "Si tú no tienes felisidá, de sabio no tienes ná."

En fi, una vegada més es demostra que el bous -que mai no ens hem mogut del carpe diem- estem molt més avançats que els humans, que encara estan en la prehistòria del pensament.

dilluns, 27 de setembre de 2010

Un joc experimental.



Seguint en la linia destarifà, este blog esta baixant de nivell... us propose un joc. He enviat un missatge al diari, a vore si el publiquen, de moment no esta ni acceptat, però jo confie, ja,ja. A vore si el endevineu, serà l´aportació "cultural" . Jo crec està fàcil. No va de molins...

divendres, 24 de setembre de 2010


Cada dia que passava, cada dia que passava... es feia o el feien més roïn, més tendenciós. Es el més conegut a Castelló, el més "fàcil" de llegir o trobar seccions per hàbit o tradició, però hi ha coses tremendes, com el conegut tractament en els esports al Vila-real i al Castelló (deixant a banda la categoria), la darrera campanya contra LIDL (no sé el motiu), el no parlar del caso Fabra (hui no han tingut més remei). M´ha cridat l´atenció una cosa, justament hui NO HI HA la secció diària OPINIÓ DEL DIRECTOR, bé, OPINIÓN DEL DIRECTOR, en castellà per que et tradueixen sempre. Per què? s´ha constipat? o serà per no opinar sobre el tema del día? En fi, només salvarem al humorista QUIQUE, les ironies de Nomdedeu (quasi l´únic que té bula) i els articles anecdòtic- històrics de la sra. SANCHEZ, la filla del "gran home" SANCHEZ ADELL. Jo esta setmana també he col.laborat amb un parell de missatges per animar la ridícula "opinió dels lectors" on demanava derrocar el Segon Molí i construir pistes de pàdel, ja,ja, eixes troballes històriques musulmanes són bobaes!! ja,ja. I t´ho publiquen a la primera. I no faré l´acudit de possar-li un "R" intercalada al nom del diari... I tu qué dius?

dimarts, 21 de setembre de 2010

Que difícil és ser bou a Castelló

Dissabte vaig eixir a sopar amb una vaqueta amiga meua. Vam anar a un conegut restaurant del qual no diré el nom, només que es troba al carrer Major, entre una agència de viatges i una farmàcia, i enfront d’una pastisseria. Només entrar al local, vaig percebre que els cambrers no ens miraven gens bé. Així, mentre esperàvem en la barra que algú ens atenguera, va vindre un home pelut que devia ser l’amo i ens va dir, molt amablement, que no s’hi permetia l’entrada d’animals, i ens va convidar no a una cervesa sinó a què ens n’anàrem. Jo, ofés, li vaig preguntar que on ho posava, això dels animals, i ell, de seguida, va assenyalar un adhesiu que hi havia a la porta, amb la figura d’un gos tatxat. Jo li vaig replicar que nosaltres no érem gossos sinó bòvids, i per tant, no tenia motius per a fer-nos fora. Ell, en escoltar-me, va posar cara d’enuig i agafant-me del muscle, em va dur a banda i, en veu baixa, em va explicar: "Mire, amb la seua companya no tinc cap problema perquè és de color marró, però és que vosté és... negre!". Així, davant d’aquest argument incontestable no vaig tindre altre remei que claudicar: vaig agafar la meua amiga i vam tocar el dos.

Vam acabar pasturant al jardí de la Cardona Vives, la meua amiga i jo, com sempre, però no es posen tristos vostés, perquè la nit no va acabar malament del tot... ara bé, eixa festa no la pense explicar.

diumenge, 19 de setembre de 2010

La ética indolora de los nuevos tiempos democráticos

Queremos tranquilidad, paz, dulzura, que nadie nos oprima, que nadie nos moleste, que nos dejen gozar sin interrupción de los placeres de la prosperidad y el consumo; que nadie trastorne nuestro apacible viaje alrededor de nuestro propio ombligo. Es verdad que, afuera, el mundo sigue girando, pero ¿qué más da? El mundo se para si yo me paro...

Ésa es la psicología del hombre contemporáneo, y el español de nuestros días la está llevando a su extremo, entregando toda su libertad, toda su voluntad, al gerifalte de turno a cambio de un narcótico bienestar.

J.A. Gillan

JOSE ANTONIO LABORDETA, el cantautor proper.


Ha mort José Antonio Labordeta, el campetxano de "Un país en la mochila", el polític grunyó, professor, escriptor, poeta i cantautor. Ell deia ére "licenciado". Pose música al SENTIMENT, al sentiment de la seua gent, al sentiment de la terra, tant la física com l´aragonesa. Eixa terra amb la que estava compromés. Jo el conec més pel seu humor irònic, com a polític al Congrés dels Diputats, del gloriós "a la mierda" fins l´acomiadament cantat. Es burlaven d´ell molts ignorants dient-li que "se fuera por ahí con la mochila" famosa, perque ére un home de poble, un poeta del poble, un intelectual. No conec massa les seues cançons però tinc que donar la raó al amic Julio: "gallina en piel" amb la prosa i la música de "Somos", "Aragón", "La vieja", una que diu "regresaré a la casa de mi padre...", "Adiós" i l´himne aragonés de facto, "Canto a la libertad".
Labordetista Julio, ja ens aconsellaràs més cançons. Ha sigut un error no escoltar-lo més en vida, intentaré expiar-lo. La capella ardent s´instal.la al palau de l´Aljaferia, a les Corts Aragoneses. Esperem que Mariano, el guía patriota, ja el coneixeu, vage a retre-li homentge, al menys en el meu nom.
El seu germà Miguel també ére poeta poc convencional, irònic com ell i hi és entre els autors elegits per Francisco Rico en "Mil años de poesía española".
ARAGON, ARAGON, ARAGON !

dijous, 16 de setembre de 2010

L´ APAGÓ



PER QUÈ ENS TALLEN LA EMISIÓ DE TV-3 SEMPRE ALS ESPORTS ?
Primer ére només quan coincidie un partit de futbol, la Fòrmula 1... però ja quede demostrat que també ho fan encara que Canal BOU (per Atunero) no ho retransmitisca: el dissabte passat sense anar més lluny CARTAGENA-BARÇA B, en la Lliga de bàsquet també va ocòrrer... ells no fan cap partit, hi ha una pel.lícula o reportatges enllaunats (no tenen un duro, la programació de PUNT 2 o com es digue ara és molt cultural). Aleshores, per què no em deixen veure lliurement el que jo vull ? Crec ho fan els mateixos d´Acció Cultural amenaçats per "la llei" però em pareix INJUST, cadascú que vega el que li done la gana, encara que siga a Josety (també li tinc "carinyo", ja,ja, com a Los pilares...")
Si volen la reciprocitat, endavant ! No crec tinguen massa èxit a Catalunya, així tots veurem el que fan els altres.

La Vuelta Ciclista a España i la melangia d'un bou


Diumenge passat, em vaig posar davant de la tele per tal de vore l’etapa dels Lagos de Covadonga de la Vuelta Ciclista a España, eixa carrera que es decidirà aquest cap de setmana. He de dir que el ciclisme no m’interessa -mai no he entés eixa afició dels humans de patir i fer patir als altres- i que el motiu de vore la tele era sentimental.

Sí, jo vaig tindre una nòvia que pasturava en aquelles terres, i tenia la secreta esperança que la càmera enfocara el cos d’aquella vaca que vaig estimar. Malauradament, diumenge va ser un dia boirós i de pluja en aquella zona, i només la cursa era de l’interés del realitzador.

Antic paradís de vaques i bous, els Lagos de Covadonga s’han convertit en un producte turístic. Encara hi manen, les vaques: quan una vaca es planta al bell mig de la carretera, els de la romeria automobilística han de fer stop i paciència i això està molt bé. Encara que supose que, diumenge, per a què passaren els patidors ciclistes van fer un fuig-vaca-fuig i així tots -excepte nosaltres, els bóvids- feliços i contents.

En fi, no pretenia fer un comentari reivindicatiu, simplement desfogar-me, parlar de la meua melangia, d’aquell sentiment amorós tan intens aleshores i tan dèbil ja. Com cantava Léo Ferré: avec le temps, va, tout s'en va.

dimecres, 15 de setembre de 2010

LOS PILARES DE LA TIERRA, el best-seller educatiu.


Esta novel.la em va re-enganxar a la lectura ja fa alguns anys. Li tinc "carinyo". Es un best-seller! Este terme té connotacions negatives per molts afeccionats, per altres al contrari. Jo dic que és un best-seller educatiu, un compèndi de l´Edat Mitjana. No entre en la qualitat literària, però té la immensa virtut d´enganxar i aportar-te algo, no com altres que tenen intriga i poc més. Ens trasmeteix la passió per les pedres de Tom i Jack, per l´art. Pot resultar maniquea: el prior Philip representa la bondat, Waleran és roïn, calculador com ell a soles; Aliena, un encant, William odiós. Es igual, ens mostra la dura vida d´aquella época (per uns més que altres) i les característiques principals.
La sèrie de televisió estrenada anit bé, és fidel al l´esperit del llibre, canvia alguna coseta però per fer-ho televisiu, conserve detalls molt ben reflexats, com la por de William a l´infern, imbuida per sa mare manipuladora. Jo anava recordant i estava expectant tot i que coneixia l´argument. I vosaltres? l´haveu llegida o vista?
La segona part, "Un mundo sin fin", ja no és el mateix, ja estava quasi tot tratat i explicat en l´autèntic.

dimarts, 14 de setembre de 2010

Presentació

Em presente: sóc el bou Atunero.

A partir d'avui i fins que el propietari del bloc m'ho permeta, aquest humil bou hi col·laborarà escrivint tot allò que puga ser d'interés per als bous, vaques, vedells i animal cornuts en general.

Vull, abans de res, agrair a misser Hoangho la confiança dipositada en mi. Espere estar a l'altura de les circumstàncies i que aquesta comunicació, d'animal a animal, siga plaent i instructiva per a tots.

A aquells que desconfien de la capacitat dels bous i que ens neguen la capacitat de raonar, els diré que, de la mateixa manera que hi ha molts éssers humans que porten banyes -la nostra ferramenta principal- amb tota l'alegria i naturalitat, nosaltres els bous també usem el nostre cervell -la ferramenta principal dels humans-... Ferramenta principal dels humans? Hahahaha (rialles de bou).

I ara, us pregue que guardeu un minut de silenci per Platanito...

dilluns, 13 de setembre de 2010

BÀSQUET; COM UNS DELINQÜENTS.


El BÀSQUET, "noble deporte de la canasta" que deie Héctor Quiroga, quan el Barça anava amb pantaló blanc, uffff! i el Madrid ho guanyava tot. Ara és al inrevés, je,je.
Es un esport que ha evolucionat prou, però jo trobe a faltar el joc de pivots (aquells duels F. Martín-A. Norris). Ara tot són triples, pot resultar emocionant a vegades però es produeix un abús que provoque monotonia. Però no vaig a parlar de Petrovic, els tirs lliures fallats per Prada, el triple agònic de Solozábal... ho faré del "meu", del "nostre" bàsquet.
ELS INICIS:
Tot comença saltant el mur del col.legi per jugar a "21" fins l´aparició triomfant de "la Larguirutxa". Llenguatge no verbal; veure-la: expulsió, al carrer.
"LA MALATA", TEMPS AUTÈNTICS:
Erem el Clesa Ferrol, no diré el per què, ja,ja. 7 Aller 8 Saldaña 9 Ottis 11 Lavodrama 13 Loureiro usease: Quique, Gillan, Tico, Luís i un servidor. Amb jugades mítiques en clau:
"¿Qué te ha pasado Enrique?... ¡ Y la abeja voló !" Un poc surrealista.
L´ ANÉCDOTA:
Un diumenge (no descansavem) al institut "Mixto", previ bot il.legal, és clar. Com uns delinqüents... Ve la Guardia Civil a tirar-mos cumplint la llei escrupulosament . Voliem escriure al diari i tot per protestar, al final ho vam fer reclamant els drets de la pedrera del C.E.Castelló...
"¿Entonces es mejor que vayamos a drogarnos?" li vaig amollar a un manat "picoleto" (amb benemèrit carinyo) Algún seguidor d´este blog estava per allí.
PAVELLÓ! :
Més seriós, millors instalacions, però no recorde capítols tant gloriosos. Alguna gotera...
Els partits a la "Normal", amb públic i àrbitres. Al C.U.C. amb los sres. Fandos i Torres pitando !
JA RETIRAT, "sólo robo y mato por necesidad":
En la cantxa de "street bàsquet" on tiren les mascletaes, es pot veure un solitari franco?-tirador fent palés el pas del temps. Ara que he millorat el triple m´augmenten la distància... La evolució.

PD: en qualsevol moment pot saltar al parquet un bou, li done la benvinguda !

dimarts, 7 de setembre de 2010

Manipulant la història...



Si visiteu l´ALJAFERIA de Saragossa aneu en compte amb el guía Mariano... no és "el corto" per què en sap molt d´història però també manipular-la. No cal ser un linx: ell comença en lo de "los niños de hoy no saben historia", referint-se a la vida i miracles d´Agustina d´Aragó (algo així com "los afluentes de los ríos", fonamental si vols anar amb la cara alta pel carrer). Després ja venen els complexes i diatribes anticatalanes amb la senyera, el nom de la Corona d´Aragó i sobretot la història, obviant, ignorant la relevància dins d´ella de nosaltres els valencians i els catalans, als quals els "raje" "poniendo los puntos sobre las íes" (com no es cansava de repetir de forma compulsiva).
Ignora la importància econòmica de ciutats com Barcelona i València, fonamentals en l´expansió comercial; la existència de les Corts als diferents països o parts (o com vullgueu dir) de la Corona, de les Diputacions o Generalitats, lleis, costums o Usatges, inclús la llengua, etc. fent una SINÉCDOQUE CENTRALISTA, com si tot començara i acabara en Aragó, "la parte es el todo".
Cau en el mateix parany del que acusa als catalans de manipular la història, però a lo bèstia. No m´estranye les abundants trifulques que ha tingut en catalans, els quals, manipulats o no, li han rebatut alguna teoria absolutista de les seues.
A més, l´unificació dels regnes és un procés històric lent i complicat en la PRÀCTICA, en la REALITAT, com va passar amb Castella, no un art màgic de "birlibirloque". I si no que estudie la Prehistòria, on entendrà la lentitud dels canvis.
En l´afany de "poner puntos..." ens va recomanar un llibret, asseverant no ere ell l´autor. El vaig demanar, fullejar i... tornar.


dimecres, 1 de setembre de 2010

L'amor no entra en el pacte (Novel·la no publicada) - Ximo Ramos



Xelo publica un anunci no molt convencional al diari de la seua ciutat "conservadora". Veurem si els seus dessitjos i anhels es duen a terme, tot i aixó surgeix un dubte: Fins quin punt és Xelo l´ama del seu destí?
Reconeixerem ambients, personatges, llocs de la terreta, ens podem sentir identificats en algún, espere en els més sans, je,je. Ens farem amics d´uns juganers esperits que vigilen les vicisituts de la protagonista.
La prosa de Ximo té qualitat, de ràpida lectura, amb constants canvis de narrador i interlocutor, conté brillants expresions, alguna d´"ofensiva" i enganxe segur. Us convide a descubrir-la en esta novel.la no publicada per la senzillesa de l´autor, recollida en este blog. Llançe la idea de fer un club de lectura casolà amb una cervesa i la presència d´ell. Però primer us la teniu que llegir, és clar.
Ximo Ramos és un consumat saramaguista, "baluarte" del club de lectura de la biblioteca Rafalafena i fa sucosos comentaris literaris al blog "L´Escalé de la Discòrdia".

EL PARTIT ALBINEGRE (no només per futbolers)




ONTINYENT: 1
C.E.CASTELLÓ: 1

Primer partit de lliga 2010-11.

Vaig acudir amb fervor albinegre al Clariano d´Ontinyent amb Gillan i el seu cunyat Eugenio. "A grandes rasgos" estos poden ser els fets més destacables, dividits en dúes seccions, una per totes les classes socials i la segon específica per als més seguidors :
SECCIO GENERALISTA:

- Les núvies dels futbolistes porten els seus gossets, com si estaren al Bernabeu... glamour.
- glamour que no té el camp... tot i que es veu prou bé, propet i et poses dins el partit.
- el president sr. Laparra lluïa una camisa incommensurable necesariament per fora... més glamour o barbarie?
- els waters per a "enanitos", igual ere un barracó d´escola prefabricada.
- ACDC sonaven agudíssims; l´infern deu ser algo paregut.
- LA 2ª B serà complicada, ja ho sabem, pero te dones conter molt millor "in situ".
- l´Ontinyent va fer caixa: 18 i 25 euros les entrades.
- molt correctes menys un xicotet malentés al minut de silenci. La llengua uneix, la familiaritat es palpa.

SECCIÓ ESPECÍFICA:

- la 2ª part millor en els canvis CANTATS. Mareñà no va estar fi, PERE MARTI no aporta massa ...el millor continua sent DAVID LAZARO amb diferencia, li ajuda tindre a HECTOR SIMON. van jugar "RARO", tirant-se tots al centre tal vegada buscant a "CONAN" GONZALO (li diuen aixi) vaja mole!!! fa por!
- Tahirovic baixava al centre del camp, per aixo dic un poc RARO. Protegeix bé pero al mig del camp les perdia totes.
- LUISMI LORO no va estar tant bé, el que passa es que va marcar un golàs.
- em va agradar JOAN CASTILLO, S´ANTICIPE MOLT BÉ, cumplidor igual que els demés EN DEFENSA.
- Estan molt cremats amb l´ALCORCÓN.
- Estave calentant amb l´Ontinyent el veterà exalbinegre JUAN NAVARRO.

la mole CONAN, a l´esquerra. No s´aprecie "la coleta al monyo", és el complement ideal per a l´aspecte "terrorífic".