"Tratado de la desesperación" de Soren Kierkegaard

Dedicat a eixe que pensa que aquest bou no aporta res d’interessant al bloc de misser Hoangho.

Comentaré, per tant, un dels pitjors llibres que he llegit en la meua vida a quatre pates. Es tracta del "Tratado de la desesperación" del filòsof danés Soren Kierkegaard -disculpen vostés, no trobe al meu teclat la o tatxada de Soren. Pèssima literatura i nefanda filosofia. La seua teoria parla de la desesperació, de l’angoixa inherent a la condició humana -que no bovina. La desesperació, així, és una característica de l’ésser humà, igual que ho són els pensaments o la mala olor de peus. I vosté, creu que no està desesperat? S’equivoca. Estem tots desesperats, encara que no en tinguem consciència. Al·lucinant. L’única eixida és la recerca de Déu -Bóu per als bòvids- dins de nosaltres. Que bonic.

L’existencialisme ateu de Sartre, si més no, té una porta en un racó de les seues teories que pot dur al carpe diem, meta final de tota filosofia intel·ligent. Però és que aquest Kierkegaard, Bóu meu... per a què pensar tant? Ja ho deia la Orquesta Platería: "Si tú no tienes felisidá, de sabio no tienes ná."

En fi, una vegada més es demostra que el bous -que mai no ens hem mogut del carpe diem- estem molt més avançats que els humans, que encara estan en la prehistòria del pensament.