Que difícil és ser bou a Castelló

Dissabte vaig eixir a sopar amb una vaqueta amiga meua. Vam anar a un conegut restaurant del qual no diré el nom, només que es troba al carrer Major, entre una agència de viatges i una farmàcia, i enfront d’una pastisseria. Només entrar al local, vaig percebre que els cambrers no ens miraven gens bé. Així, mentre esperàvem en la barra que algú ens atenguera, va vindre un home pelut que devia ser l’amo i ens va dir, molt amablement, que no s’hi permetia l’entrada d’animals, i ens va convidar no a una cervesa sinó a què ens n’anàrem. Jo, ofés, li vaig preguntar que on ho posava, això dels animals, i ell, de seguida, va assenyalar un adhesiu que hi havia a la porta, amb la figura d’un gos tatxat. Jo li vaig replicar que nosaltres no érem gossos sinó bòvids, i per tant, no tenia motius per a fer-nos fora. Ell, en escoltar-me, va posar cara d’enuig i agafant-me del muscle, em va dur a banda i, en veu baixa, em va explicar: "Mire, amb la seua companya no tinc cap problema perquè és de color marró, però és que vosté és... negre!". Així, davant d’aquest argument incontestable no vaig tindre altre remei que claudicar: vaig agafar la meua amiga i vam tocar el dos.

Vam acabar pasturant al jardí de la Cardona Vives, la meua amiga i jo, com sempre, però no es posen tristos vostés, perquè la nit no va acabar malament del tot... ara bé, eixa festa no la pense explicar.