Em vaig posar dempeus i un oooooh! es va estendre per les graderies. Després de valorar l'efecte de la meua erecció, em vaig aclarir la gola i vaig fer gestos que significaven que volia parlar. Però el públic no m'entenia, i el torero em mirava desafiador. Per sort, el president de la corrida era un home intel·ligent i, a més, no li feien olor els peus.
–Eixe bou vol parlar, doneu-li un micròfon –va dir.
Així, després d'uns instants d'incertesa, un subaltern amb més por que caguera va ser abocat a l'arena i, espentat per les riallades del respetable, se'm va arrimar i em va lliurar un micro abans de fugir com un usain bolt abillat amb llumenetes. Després, s'hi va escampar un silenci d'eixos que en diuen sepulcral, només tacat pel soroll de les alenades perplexes del torero. I Atunero va començar a parlar.
Vaig presentar els meus respectes al president, vaig lloar el magnífic aspecte de la plaça i vaig agrair al públic la seua presència. Després, vaig valorar la tradició, la història i el significat cultural de la Fiesta Nacional. El públic assentia i jo em vaig enardir. La lluita, el sacrifici, la sort suprema. La meua veu sonava atronadora i humil alhora. De tant en tant, el públic aplaudia i el torero, pobret, em mirava amb cara de no entendre-hi un borrall... En un segon crucial, amb la subtilesa apresa a les classes de Retòrica de la meua infantesa, vaig fer un tomb en el meu discurs. Vaig començar a parlar de mi, dels meus primers anys de vida, de la meua família i de les meues il·lusions. Del meu primer amor, dels meus estudis universitaris i dels projectes que la meua mort truncaria. De la vaca i els vedells que mai no tindria. I mentre parlava, el públic, sensible, se m'entregava definitivament. «¡Ah, quina tristesa no tornar a vore els amics, els pares, els quaranta-tres germans!» Les dones s'eixugaven les llàgrimes amb els sostenidors que duien preparats per llançar al torero. I, per fi, una veu:
–¡Indultem-lo!
I, de seguida, tota la plaça dempeus:
–¡Indultem-lo! ¡Indultem-lo!
El torero feia que no amb l'estoc. Que no i que no. Benauradament, ningú no li va fer cas. El president va alçar-se, es va torcar els ulls amb el mocador que m'haguera pogut deixar sense orelles i va dir:
–Després d'escoltar aquest clam, noble bou, no puc fer altra cosa que indultar-te, en el nombre del Padre, del Hijo y del Espíritu Santo.
I tot el públic:
–¡Amén!
El torero va esperar que jo acabara de fer la vuelta al ruedo per arrimar-se'm. Jo ja anava un poc borratxo –perquè m'havien convidat a beure de cinc o sis bótes de vi i Atunero no és bou de fer menyspreus– i duia un barret cordovés en la testa que un anònim generós m'havia llançat.
–¿I uzté dadónde é?
Com sóc un bou educat, vaig contestar-li en el seu dialecte:
–De Cazteyón de la Plana, pa zervirle.
Va girar cua i se'n va anar arrossegant els peus entre els xiulets i el buuuuh! del públic. A mitjan camí, però, se'm va encarar i va amollar amb els ulls plorosos:
–Macoztaré con una muhé de zu tierra. Eza zerá mi venganza.
Efectivament, al poc es va gitar amb una dona de la meua terra. I s'hi va casar, el panoli, ja veus tu quina venjança.
Aquell dia vaig eixir de la plaça per la puerta grande. Tot no va ser bonic, però, perquè quatre dels que em van dur al muscle van acabar a l'hospital amb hèrnies i dislocacions. Jo ja els havia dit que pesava sis-cents quilos i que no feia falta, però com que ells van insistir-hi...
Després d'aquella vesprada gloriosa vaig gaudir –i encara gaudisc– d'una vida envejable. Em van donar el carnet de semental i vaig dedicar-me en cos i ànima a la polivàquia. La veritat és que en aquella vàquia hi va haver molta, moltíssima poli. Però, com tobou sap, tanta poli no és bona, així que després d'uns anys de dura repoblació, vaig reduir-ne el ritme i ara ja em conforme a visitar regularment només sis o set amigues, i així tinc temps de dedicar-me a la Filosofia, que és el que em dóna més plaer.
I ara vaig a fer-me un altre café, descafeïnat, que la cafeïna i els records no són bons per a dormir.
–¡Indultem-lo!
I, de seguida, tota la plaça dempeus:
–¡Indultem-lo! ¡Indultem-lo!
El torero feia que no amb l'estoc. Que no i que no. Benauradament, ningú no li va fer cas. El president va alçar-se, es va torcar els ulls amb el mocador que m'haguera pogut deixar sense orelles i va dir:
–Després d'escoltar aquest clam, noble bou, no puc fer altra cosa que indultar-te, en el nombre del Padre, del Hijo y del Espíritu Santo.
I tot el públic:
–¡Amén!
El torero va esperar que jo acabara de fer la vuelta al ruedo per arrimar-se'm. Jo ja anava un poc borratxo –perquè m'havien convidat a beure de cinc o sis bótes de vi i Atunero no és bou de fer menyspreus– i duia un barret cordovés en la testa que un anònim generós m'havia llançat.
–¿I uzté dadónde é?
Com sóc un bou educat, vaig contestar-li en el seu dialecte:
–De Cazteyón de la Plana, pa zervirle.
Va girar cua i se'n va anar arrossegant els peus entre els xiulets i el buuuuh! del públic. A mitjan camí, però, se'm va encarar i va amollar amb els ulls plorosos:
–Macoztaré con una muhé de zu tierra. Eza zerá mi venganza.
Efectivament, al poc es va gitar amb una dona de la meua terra. I s'hi va casar, el panoli, ja veus tu quina venjança.
Aquell dia vaig eixir de la plaça per la puerta grande. Tot no va ser bonic, però, perquè quatre dels que em van dur al muscle van acabar a l'hospital amb hèrnies i dislocacions. Jo ja els havia dit que pesava sis-cents quilos i que no feia falta, però com que ells van insistir-hi...
Després d'aquella vesprada gloriosa vaig gaudir –i encara gaudisc– d'una vida envejable. Em van donar el carnet de semental i vaig dedicar-me en cos i ànima a la polivàquia. La veritat és que en aquella vàquia hi va haver molta, moltíssima poli. Però, com tobou sap, tanta poli no és bona, així que després d'uns anys de dura repoblació, vaig reduir-ne el ritme i ara ja em conforme a visitar regularment només sis o set amigues, i així tinc temps de dedicar-me a la Filosofia, que és el que em dóna més plaer.
I ara vaig a fer-me un altre café, descafeïnat, que la cafeïna i els records no són bons per a dormir.
Jeje... un hurra!! per a Atunero :)
ResponEliminahip hip ..... !! en la línia habitual virtuosa. No vull repetir-me, a destacar l´humor i la sapiència literària d´este bou que es va tirar a la Filosofia. Com a sabut que ets,Atunero, qué et sembla el PARTIDO ANTITAURINO CONTRA EL MALTRATO ANIMAL?
ResponEliminaGràcies per l'hurra, ACAPU. Hurra! El Partido Antitaurino no el conec, no ix a Canal 9. Jo vote al "Partido Antihumano". Muuuuuuuuu!!
ResponEliminaes el PACMA, paregut a PANCA, ha,ha, amb una mena de dislèxia. Ací som del P.P. en quan a PEDRO PÁRAMO, ja ho sabem tots, no eixos histriònics que bramaen (perdona Atunero) al Auditori anit. I com a suposats pancas tindriem que estar algo contents per l´augment dels grisos, no dels que pegaven en la porra, sinò dels nous matisos en el rollo polític castellonenc i al Pais Valencià. muuu! mouuuu! ¡ D.Carlos Fabra lorolorololoooo! (com si fora Luismi Loro...)
ResponElimina