"L´escriptor es aquell a qui escriure li resulta més difícil que a la resta de persones". Thomas Mann.

"La terra de ma terra és pols del meu camí
que a mon dolor s’aferra i mai no fuig de mi." Bernat Artola.



dimarts, 6 de desembre de 2011

Records albinegres. L´entrevista.


¡ Qué coño ! Voy a haceros una entrevista. Paraules de Chencho dirigides als nostres xiquets habituals de Castàlia, ja sabeu, eixos buscadors de signatures que van conéixer l´entranyable humanitat del Salao, van escoltar en posició de firmes el ¿Qué pasa, niños? del drago volador i tenen, sense remei, cor i cervell albinegres.
Gravadora en ristre, comença d´un en un, a preguntar-nos pel nostre jugador favorit, a exaltar lo majos que érem per voler estar allí a prop dels ídols (recordem: el favorit Racic, Planelles, Roberto...) i a fer alguna observació anecdòtica sobre l´incipient bigot que a mi ja m´eixia.

- ¿Y esto cuándo lo sacará? - Pues un día de estos... la semana que viene.

La semana que viene va ser el 23 de febrer de 1981. Tejero, no amb gravadora sinò pistola en mà, va cridar Quieto todo el mundo, va paralitzar uns dies la vida espanyola i també va deixar quietes i inèdites eixes paraules gravades en el cassette de Chencho que tanta il.lusió ens feien. Quan jo ja pensava que ho havia deixat córrer i la pols començava a aflorar en la meua gravadora al costat de la ràdio (temps de Cuéntame), un bon dia escoltant fidelment Campo Deportivo, entre patitos i cançonetes còmplices, la greu veu del maestro amolla:

El otro día estábamos (plural maiestàtic gloriós) en el estadio Castalia y entrevistamos a un grupo de simpàticos niños...

-Mamà, mamà ! l´ENTREVISTA !

No la vaig poder gravar per fardar davant els amics , menys mal que altre fidel la va escoltar i va deixar constància per la vesprada al col.legi del capítol albinegre que vam viure en aquelles dates, tan emocionant per a nosaltres.
No vaig estar en la final de Copa, com proclama orgullós el bo de Ximo Gresa, però em va fer Chencho, Crescencio López Del Pozo, la voz de Castalia, una entrevista, no sé si per engreixar l´ego albinegre o almenys com un record preciós per enfortir els meus sentiments.






Post-interrogatio:

El fidel que va donar fe a l´escola és Gillan, company patidor, i entre els entrevistats, a més del meu germà. algún seguidor d´este blog crec recordar...


Us recorde que han desaparegut del top ten entrades tan interessants com les dedicades a CIOFFI, EL SALAO... i de temàtica literària com JOAN FRANCESC MIRA, XIMO RAMOS, MANUEL RIVAS, JUAN RULFO... i sembla que prompte SARAMAGO... és una veritable llàstima, no només de futbol viu l´albinegre.

EXPLICACIÓ FOTO DRETA

4 comentaris:

  1. Buenos, bonitos y sin precio estos recuerdos.

    ResponElimina
  2. Tú lo has dicho, papacangrejo, no tienen precio.
    Os aconsejo pinchar el enlace de la foto para verla con detenimiento ampliándola. Personajes ilustres de la "intra" pero también en la historia de la ciudad.

    ResponElimina
  3. ¿I per què quan vaig anar jo a cantar l'himne del Castelló Chencho va amollar la gravadora i va fugir cames ajudeu-me? Ja veus tu, si només sóc un pobre i pacífic bou...

    ResponElimina
  4. Però el vas cantar i aixó és un fet insòlit, hauries d´eixir a LO QUE EL OJO NO VE.
    En fi, enèsim homenatge a Chencho, creador de la expressió i impulsor de la GRAN FAMILIA ALBINEGRA.
    Com al llibre de Vila-Matas que ens estem llegint, "desesperación en albinegro" en este cas.

    ResponElimina