A l´oficina...

Em sap greu xafar al bou Atunero després d´un dia només d´escriure el stupendo reportatge cultural del seu viatge, però els dimecres estic més inspirat, igual és perquè comente l´article de Pepe Beltrán al fòrum albinegre i m´excite...

Tothom està comentant, opinant de la vaga general de demà, així que per resultar un poc contradictori, com el mentat company Atunero, vaig a tractar la feina... ahir sense anar més lluny...

Ingreso en efectivo:

Va un tio i diu:

-Hasme un ingreso a esta cuenta de la escalera.

-De qué importe ?

-No sé ... lo que quieras...

-Hombre ! lo que usted me diga...

-No tengo ni idea.

-La gente está ingresando X (clavant-me on no em criden)

-Pues eso.

-Qué nombre pongo?

-PELAEZ.

Juà!

Al ingresar un cheque:

-El dinero de este cheque estará retenido...

-Tranquilo, no me hace falta.

Se efectúa el ingreso.

-Ahora hasme una transferencia.

El boli del guàrdia.

Llega el furgón y tengo que firmar un impreso.

-Ara et signe ahí fora que ací no tinc boli.

Segurata, sacándolo de la butxaca:

-Hi has, boli. (en valencià, és de Faura)

I el boli va tornar al bressol un breu instant.

Post-quadre:

Aclarir que el cognom PELÀEZ conté moltes reminiscències, jo també forme part de la família Peláez, je,je, el grup d´amics ens anomenem així.

No són indispensables més aclaracions. En tot cas i per als tiquismiquis, segurata no té connotacions despectives, pejoratives... es llenguatge col.loquial.

Atunero visita Galícia. Reportatge fotogràfic

No volien deixar-me pujar a l’avió, els cabrons.

–Que us fan por les meues banyes?

–No, ens fa por el teu pes.

–Però si m’he aprimat més de cent quilos…

Total, vaig haver de desallotjar l’avió excepte el pilot i les hostesses, i finalment va ser un viatge molt agradable. Jo sóc republicà, però he de reconéixer que vaig viatjar com un rei, en business class.

En fi, com diuen que una imatge val més que mil paraules, ací us deixe les imatges d’aquelles terres del nord.

La Catedral de Santiago, un dia de pluja


El campanar de la Catedral de Santiago, semblant al Fadrí de Castelló

La plaza de l'Obradoiro. Mireu com plou


La Torre d'Hèrcules. A Coruña


El Sil o riu dels autodefinits dividiex les terres de Lugo de les d'Ourense


Vestit tipic, per a ballar la muñeira


Interior d'un típic hórreo gallec, a Pontevedra


La Seu de La Voz de Galicia


Mural que representa una escena típica. Galícia de festa


El Campanar, al migdia


La Virgen del Rosario, patrona de A Coruña


Carrer de Vigo, amb anuncis que fomenten les tradicions de la terra, en un dia gris.

Espere que us haja agradat el reportatge, i que em voteu en les properes eleccions, ja sabeu que sóc un bou honest i de confiança. Muuuuuuuu...

Guardiola va telefonar anit a Atunero...

...a la una de la matinada!! Jo que estava dormint, tan tranquil.

Guardiola: Estic preocupat, bou.

Atunero: ¿Per què, home?

Guardiola: Perquè he dit que no guanyarem la Lliga, i els del Madrid s'estan encabotant a fer-me engolir les meues paraules.

Atunero: Home...

Guardiola: Això no es fa, bou. ¡Si el Pep diu que el Barça no guanyarà la Lliga, el Barça no guanya la Lliga!

Atunero: Però guanyar la Lliga és bonic, ¿no? Aixina la gent ix a la Rambla, destrossa els McDonald's i els guiris poden fer fotos de la Barcelona profunda.

Guardiola: Això no m'interessa, bou. El més important és el meu prestigi. Quan em retire d'entrenador de futbol, em pense guanyar la vida de pitoniso de matinada a Telecinco. El que jo dic s'ha d'acomplir, m'hi jugue el futur... ¡I no guanyarem la Lliga!

Atunero: ¿I què penses fer-hi, al respecte?

Guardiola: Per això et telefone, bou. Necessite el teu consell...

Atunero: No sé, podries demanar la cessió de Messi al Castelló... dir que està verd, que li falta rodatge. Sí, i també la de Xavi, Iniesta i Shakira.

Guardiola: No és mala idea, no...

Atunero: Així els fem la guitza als del Vila-real, que s'hi han posat d'acord amb el Madrid, clarament, per fastidiar-te.

Guardiola: Sí, sí, tens raó. Vaig a fer les gestiones... Bona nit, bou.

Atunero: Bona nit, guapo.

Del raval... i en festes.

Este sinyô Bernat anava ab lo farol ben posat, calçant les millors espardenyes de la cara ampla i els calcetins de lli, la camisa de llenç, lo xopetí de merino i la faixa ben ajustada, mostrant una punteta del mocador a quadros blaus.
- Bon día, Fèlix, per a molts anys.
- En vista teua, Bernat.
Estes van ser les paraules de salutació, que es dirigien aquells dos ravalers, esclaus de la terra per igual, i germans de la Tercera Ordre del Pare Sant Francesc...

Fragment del capítol Del raval... i en festes ( DE LA MEUA GARBERA) Josep Pascual Tirado.

El Raval de Sant Fèlix, no sé per on començar... pel final de la Magdalena... he sopat a Colla Canya amb els amics i convidats per l´amiga i sublim amfitriona Yolanda. Per si no ho sabeu la colla és al carrer Verge del Lledó, carrer no avinguda, estem al Raval, collons ! barri antic de llauradors. A este carrer jugava al futbol de menut vestit del Barça, unes versions diuen que totes les dies amb la samarreta que per descomptat encara conserve, altres que de tant en tant. Allí vivien els meus avis i també l´amic Gillan. Estic investigant i ja aniré contant costums, malnoms (amb els seus tipus), gamberrades de xiquets dels anys 40 i 50...

Per fer boca ahí van alguns malnoms sonors del carrer en concret: la Matarrates, la Budellera, la Churra, El Perrico (fundador del famós bar) ... i la Cagallona ... de la Travessia ( carrer Lope de Vega ) ... quasi tots femenins.


CONTINUARÀ ...

Más arte Emilianense para celebrar las 20.000 entradas.

La historiadora Elena Sánchez, hija del Gran Home Sánchez Adell, citaba hoy en Mediterráneo al cronista José Rocafort quien a su vez hablaba de señales de alegría, gozo e iluminación general (tradicional explosión de júbilo) en las fiestas de Castelló de hace 222 años (dobles patitos).

Este ha sido el efecto causado por el arte pictórico, que Emilio realiza gratis et amore, entre el populus castellonensis en época magdalenera, que no período magdaleniense (término de Prehistoria).

Aquí salen a la luz más creaciones de Emilio, para celebrar esta realidad junto a las 20.000 entradas al blog superadas, coincidiendo con las muestras de reconocimiento de amigos, compañeros que me he encontrado por la urbs Castelló este fin de semana fester. GRÀCIES.

Hablando de arte, pintura y encuentros, APASIONANTE hallazgo en el palacio Vecchio florentino (de Florencia, no del presidente del Real) del cuadro La batalla de Anghiari de Leonardo escondido en una doble pared tras una obra de Vasari y a partir de la frase Cerca, trova escrita en un ángulo de dicho cuadro.

Continuarem buscant i tractant de trobar temes interessants per al blog.

Breve comentario de los cuadros:

El primero de tonos ocres podría ser Els segadors si Emilio fuera próximo a lo catalán, pero no lo es como queda reflejado en el segundo de Libro y alcohol. No es la Bíblia, ni el Quijote, es... el himno del Real Madrid... es pues el cuadro del Hala Madrid. Me abstengo de comentar...

En el siguiente, El anciano y los perros, vemos además sus estanterías repletas de libros como curiosidad.


En El pelegrí de les Useres recoge la tradición religiosa del pueblo castellonense. Temática variada.


Y finalmente, muestra de abstracto fragmentado. No voy a decir nada porque aquel del huevo en realidad era un planeta. El abstracto es así.


Espero os gusten. Recuerdo no me llevo comisión y evidentemente los títulos son cosa mía.

EMILIO, el amigo pintor y futbolista.

Si hace unos días escribía sobre el amigo electrónico JOSE LUIS y animaba al resto de la familia PELAEZ a aportar algo a la humanidad hoy toca otro grande: EMILIO. Este tío le pega a la pintura, otro arte que se me da fatal y por eso siempre lo he admirado. Aquí dejo alguna muestra de su sapiencia, con cuadros clásicos y con alguno nuevo abstracto.


El primero, al que yo denomino La sombra del viento porque me recuerda el ambiente brumoso incluso la portada de la novela, me gusta bastante; no voy a analizar cuestiones técnicas pues las desconozco. Els bassals d´aigua estan molt bé ! da la impresión de que te vas a ver reflejado, sin /a, no acabaríem mai...


La segunda imagen es más de carácter costumbrista, el estanque de los patos del Paseo Ribalta, apunta a paisaje otoñal y es un lugar muy querido por los castellonenses. Los padres llevan a los nanos (guiño explícito al valencianet) a ver los patos y a dar de comer a las palomas, aunque ya no quedan como en la infantesa (puntos suspensivos nostálgicos).

El tercero lo podemos titular, a falta de hablar con el autor, Qué fue antes el huevo o la gallina. Me ha sugerido esto, será por la forma de huevo, la gallina no está pero me la imagino y debe ser una metáfora del origen de la vida. Ya nos lo explicará después de llamarme con razón ignorante. Dicen que el arte abstracto se basa en sensaciones, pues hi has coca.

Finalmente gloso su época de futbolista. Vistió oficialmente la albinegra, un honor. Aquí le vemos en el infantil junto a Toño, company meu de carrera. También jugó en el Oropesa, le enseñó a Mendieta, je,je. Con él he vivido un montón de experiencias y espero seguir haciéndolo. Si me ataño a las albinegras hemos vivido penas y alegrías, innumerables anécdotas, desde Majadahonda hasta el ascenso reflejado en la foto superior derecha del blog.

En la actualidad no pisa Castalia, un lunar en su historial, desengañado como tantos orelluts, pero esa crisis pasará y volverá a sufrir y a disfrutar como cuando pinta sus cuadros. Amigo Emilio, ya pintarás uno de motivo albinegro inspirado por el anhelado resurgir. Mientras tanto, sirva esta reseña como muestra de admiración artística y por supuesto humana.

INCUNABLES DE L´INSTITUT.

Com glosses emilianenses de San Millán de la Cogolla, continuen apareixent documents històrics entre els apunts del mític COU, gràcies a l´impuls diogenià de guardar-ho tot. Escrits i dibuixets al marge dels apunts o incrustats en el centre de la planta de Sant Pere del Vaticà, en plena cúpula.
Estan en castellà, com al monestir de La Rioja, però no en eusquera. Ni tan sols en valencià, hi ha una frase en.. anglés ! Escrita per Gillan resa Gillan is dead, long live for Hoang-go (en xinés medieval) rectificat després amb una H rebel, s´entén que per l´afectat, normalitzant-ho.
La caricatura i esquela de Gillan és meua, no hi ha dubte, per les paraules de l´entrepà i la simplicitat del dibuix. Tot al costat d´un magnífic arc ogival dels apunts fotocopiats de la sra. Lotero (cuanta paciència va tindre...)

La segon imatge es l´original del padrenuestro legionario d´Emilio Panxarrut, pseudònim del gran Carlos Guerrero, qui Déu sap on para. De su puño y letra: El anamorfismo rescolducionario no es sino la esbrotulización desalmada del pantotenismo láctico y escrofuloso, escric de pura memòria. El refrany d´a baix està escrit amb la meua lletra i reflexa un costum que teníem, tergiversar les dites de forma graciosa i per què no dir-ho, intel.ligent. Segur que algun coetani recorda alguna més.

La tercera és brutaaaal: poema de Xoon-Gillan (sempre amb la A anarquista, Xoon crec és Gillan en grec) i un clàssic de Francesc Colomer alias Red, amb estel revolucioni a la signatura inclòs. És històric o què? ha,ha. El viva la muerte legionario irònic es va escoltar molt aquell curs a l´institut Penyagolosa i per què no dir-ho... al Ribalta quan vam entrar amb torxes. Ja ha prescrit. Gillan, Red i Hoang fent una aparició triomfal amb torxes neanthertalensis i imaginàries, és clar.

La darrera, la mencionada planta de Sant Pere al Vaticà amb mític SORRO JUSTISIERO, imatge que venia popularitzada del curs anterior i que podia surtir a la llibreta, a un llibre qualsevol, a quaselvol pàgina, a la pissarra... era omnipresent. Aquest en concret porta el meu segell, altres com Quim teníen més virtut al fer-los.

No he trobat un trivial primigeni que ens preparàvem el fet i fet historiador albinegre Miguel Àngel Serer. Això era altre curs i anava sobre cultura general futbolera, els dos malalts progresàvem adequadament... Ja surtirà per algun estrat tipus Gran Dolina dels apunts o Sima de l´Elefant Orellut... perquè ho tinc i per descomptat no ho he tirat.

A la foto, entrevista a Cioffi, variant gloriosa del trivial. La Bíblia Albinegra oberta de bat a bat.



Tripleta albinegra de luxe.

Reposició fotografia de Red quan era D. Nadie amb Lerma, Blasco...