"L´escriptor es aquell a qui escriure li resulta més difícil que a la resta de persones". Thomas Mann.

"La terra de ma terra és pols del meu camí
que a mon dolor s’aferra i mai no fuig de mi." Bernat Artola.



dilluns, 19 de març de 2012

Del raval... i en festes.


Este sinyô Bernat anava ab lo farol ben posat, calçant les millors espardenyes de la cara ampla i els calcetins de lli, la camisa de llenç, lo xopetí de merino i la faixa ben ajustada, mostrant una punteta del mocador a quadros blaus.
- Bon día, Fèlix, per a molts anys.
- En vista teua, Bernat.
Estes van ser les paraules de salutació, que es dirigien aquells dos ravalers, esclaus de la terra per igual, i germans de la Tercera Ordre del Pare Sant Francesc...

Fragment del capítol Del raval... i en festes ( DE LA MEUA GARBERA) Josep Pascual Tirado.

El Raval de Sant Fèlix, no sé per on començar... pel final de la Magdalena... he sopat a Colla Canya amb els amics i convidats per l´amiga i sublim amfitriona Yolanda. Per si no ho sabeu la colla és al carrer Verge del Lledó, carrer no avinguda, estem al Raval, collons ! barri antic de llauradors. A este carrer jugava al futbol de menut vestit del Barça, unes versions diuen que totes les dies amb la samarreta que per descomptat encara conserve, altres que de tant en tant. Allí vivien els meus avis i també l´amic Gillan. Estic investigant i ja aniré contant costums, malnoms (amb els seus tipus), gamberrades de xiquets dels anys 40 i 50...

Per fer boca ahí van alguns malnoms sonors del carrer en concret: la Matarrates, la Budellera, la Churra, El Perrico (fundador del famós bar) ... i la Cagallona ... de la Travessia ( carrer Lope de Vega ) ... quasi tots femenins.


CONTINUARÀ ...

5 comentaris:

  1. El Verge de Lledó, un carrer de gent de soca. Sempre será el "meu" carrer. Després i encara soc també del "Polígano" que es i será el "meu" barri.

    ResponElimina
  2. Efectivament, el carrer "Mau" de Lledó (com he sentit el nomenen els veïns) sempre em comporta un afloriment de sentiments i records d'aquells que no pots experimentar a voluntat, i que només és produeixen com un flash quan no sé molt bé quin mecanisme es connecta al transitar per aquest carrers i altres del benvolgut Raval. Recods difussos, d'un temps passat, però no per això menys certs.. Alguns alegres i altres no tant.. Persones 'entranyables' d'un Castelló que ja és història.. El meu humil homenatge..

    ResponElimina
  3. Gillan i Cagueme, dos castelloners de socarrel que s´emocionen amb les coses d´aquí, els conec massa, ja,ja.

    Es cert el que diu Cagueme, aixó són les "magdalenes de Proust"; un lloc, una cançó, algo et transporta... i no pots fer res...

    Al Polígano els partits futbolers ja són més organitzats...

    Gràcies als dos per comentar.

    ResponElimina
  4. Me parece que le estás cogiendo el gusto a salir en las fotos

    ResponElimina
    Respostes
    1. Pot ser tengas razón, me he animado demasiado y tengo el ego elevado. No obstante salen más mis inquietos colegas.
      No os quedéis con la imagen, a veces mil palabras valen más que la primera. En otras no...
      Yo las procuro usar para acompañar, para ilustrar las ocurrencias que vomito, con perdón.

      Elimina