El pare i la filla,
més el gran que la jove
els busquen amb insistència
baix les aigues límpides
de la voreta de la mar.
Quan els veuen
amb claredat i fugacitat
volen atrapar-los
però no és tant senzill,
se´ls esmunyeixen de les mans.
Quí tinguera una barcassa
amb una immensa xarxa!
per poder fer-los seus
amb quantitat i calitat.
Això és reservat
a uns quants virtuosos,
no del arpa,
sinò de l´art dels mots.
Una vegada van peixcar un samaruc.
Hoang-ho
¡Poeta! El estrambote final impagable.
ResponEliminaM'ha agradat el teu poema, té l'aroma inconfundible de esta terra nostra, que encara se resisteix a desaparèixer.
ResponEliminaHa estat una bona trobada la d'avui.
Salutacions.
benvingut Acapu ! gràcies, no m´aclarisc a enviar-te un missatge i damunt al posar-te d´enllaç he eliminat sense voler els altres que teníe, ha,ha. Mareeeeeeee.
ResponElimina