Noverint universi... Bufanúvols es muda.

Noverint universi, sàpiguen tots els castellonencs Bufanúvols s´ha traslladat, l´han traslladat. No és innocentada, malgrat la data.

Bufanúvols, fent cluixir les fulles de pell de rabosa adobada de lo seu llibrot, va començar a referir tota la conquesta que en ratlles, garramanxos i samboris tenia apuntada.

(del capítol Lo retorn de Tombatossals)

Com nul hom diu res ho diem nosaltres: l´escultura de Melchor Zapata va desaparèixer de la seua ubicació prop de Tombatossals i Arrancapins, ni rastre... vaig anar a preguntar als bous de Lledó, amics meus, no sabien res; àdhuc algun polític, tampoc coneixia la notícia.

Després d´un dia de fort vent a Castelló, sens dubte provocat pel nostre protagonista com una mena de protesta, ja m´ha desvetllat Schopi, més parladoret hui que Barli, que Bufanúvols s´havia enfadat perquè l´allunyaven de Tombatossals i del seu company de conlloga. Està al mateix carrer més cap al nord, al costat del Segon Molí, on veurà més gent però també tindrà més trànsit de cotxes. Això no li importa, el que no li sembla bé és el nom del carrer on és, pot haver confusions...

La foto és antiga, aneu in situ i de pas saludeu a totes les escultures ( o estàtues? ) dels voltants.

Estic atrevit hui i ho manifeste amb dos destarifos remember:

Recupere el que vaig publicar fa tres anys sobre el Segon Molí (torne a estar abandonat) a l´enllaç.

Aleshores escrivia: hi ha rumors que diuen posaran un cap de Fabra, no sé si el alcalde o el faraó. Al capdavall han plantat a Bufanúvols, menys mal !

  

I el comentari en valencià antic a la maniera de i sobre la novel.la de Joan Andrés Sorribes (amb qui la vam analitzar al club) de títol Noverint universi, com l´encapçalament de l´entrada:

Car sia a tots sabut que haverem la reunió e jatsia faltaren qualque hom vam xalar d´allò pus. Misser Joan ens va dar explicacions de la novel.la tro ens van fer fora car era tard.
Vam xarrar de tot un poc i pusc dir que vam gaudir. Mercès al autor per sa presència.
(Que em perdonen els puristes l´atreviment)

 

Obabakoak, regal de Nadal.

Un eco de aplausos per a Obabakoak, novel.la de Bernardo Atxaga que em va recomanar l´amic Joan Antoni, una garantia en estos menesters com va quedar palés quan Pedro Páramo verbi gratia. Com este, també aparegut a la fira del llibre antic de Castelló, eixa ciutat on les escultures tenen vida pròpia: ha desaparegut literalment la de Bufanúvols !! les forces polítiques investigaran...

Tornem a Obaba, a Villamediana, a personatges com Juan de Tassis o Samuel Tellería Uribe, a l´escriptura i la memòria, a capítols o contes com Finis coronat opus o Método para plagiar, on es fa una bona metàfora de la llengua basca. Com no us enterareu massa ací teniu un enllaç/panegíric de l´obra:

http://www.alfaguara.com/es/libro/obabakoak/   

Altra metàfora, el joc de l´Oca. Al final (A modo de autobiografía) l´autor ens parla, mitjançant ella, de la vida aplicat a la literatura basca, a l´escriptor adolescent amb un farcell de la casella 1...

Pero seguiremos intentándolo, seguiremos escribiendo. El tablero está ahí para que juguemos.

I ací una magnífica pàgina on analiza l´obra d´Atxaga i per descomptat Obabakoak:

http://lapurdum.revues.org/977#tocto3n4 

Com diu una crítica aborda qüestions universals, això si, afegisc jo amb gran imaginació i originalitat. Prosa fàcil de llegir, fluïda, on els llocs i situacions van canviant units més o menys per l´esperit del llibre, eixa recerca de la paraula, del tot està ja inventat. El protagonista busca paraules però la darrera no la troba:

hitzak ez zeukala niregana etortzeko asmorik. [...] Azken hitza ez zen inondik azaltzen

Com domine el basc, eh? ja m´agradaria... Quiero decir que el protagonista es queda sord de l´oïda dreta... com jo un poc... quiero decir que espere no em passe com a ell... quiero decir... llangardaixos...

Al pròleg Ibon Sarasola fa una introducció a l´euskara i literatura basca.

Han fet pel.lícula basada en Obabakoak, és diferent, amb alguns canvis. Opine que el llibre, com sol pasar, és millor.

Bon Nadal amb campanes.

En lloc de seguir el timo de la loteria vaig a parlar dels meus amics els acúfens o tinnitus. Esta paraula significa en llatí que sona com una campana. Doncs això és el que m´acompanya des de fa més d´un any, tinc no un zumbido com es sol dir, sinò una rentadora perenne a l´oïda dreta perquè es tracta de sordera súbita, tres especialistes dixit... 

Grosso modo, la causa és desconeguda i abundant en la comparança té les seues fases, si t´estresses és com un centrifugat. Hi ha que evitar els sorolls forts com et diu l´experiència i indubtablement et canvia la vida. Hi ha variants com la síndrome de Menière, un amic em consta la pateix. El gran Juanjo Millás, en un article surrealista marca de la casa, La comida de los sábados, aporta inverosímils solucions i diu que provenen del interior de la bóveda craneal, de lo más profundo de la calavera. Així que inexorablement han aprés a conviure dins el crani heidelbergensis amb el rei oximoron, figures literàries vàries i dèries albinegres. No tens dolor, no em mareje, tot i que sempre està ahí, fidel. El cas es que t´acostumes.

Este article de la psicóloga Clara Esquena i Freixas, Si plores perquè has perdut el sol..., amb els seus enllaços, us donarà llum sobre la qüestió.

Mentres escric estes sorolloses línies sembla que al C.D. Castellón li ha tocat un pessiguet de la loteria, ha,ha. Albricias i oximoron !

I per no amargar a ningú acabaré felicitant les festes compartint l´esperançadora imatge (també marca de la casa com Millás) que ens ha regalat el meu germà Ferran i la seua família. 

BON NADAL A TOT HOM !!

Centenari Albinegre

Hace justo un mes hablé de Sentimiento Albinegro y he procurado mostrar todos los actos del 90 aniversari. Ahora que nos hemos constituido en Centenari Albinegre aquí tenéis este mosaico tan chulo que el camarada Dani ha elaborado que bien podría ser un símbolo de la gran familia albinegra, al menos la que entra en twitter, foro de albinegrismo pero también de demasiadas luchas tan fratricidas como inútiles. 

Si entráis en este enlace además del regalo hay versiones de música albinegra y navegando con mar en calma podéis conocer lo que hacemos:

http://www.centenarialbinegre.com/mosaico-albinegro/

(estarà també en ENLLAÇOS IL.LUSTRES, a la dreta del blog)

Hace dos maratones Filípides Julio nos narró su experiencia mediante lo que bauticé prosa atlética. Hoy no hace falta aseverar que no la he corrido pero he acudido a animar a los corredores junto a compañeros de la asociación. Ha sido una bonita experiencia en general y en particular comprobar el gran número de maratonianos albinegros que han lanzado el grito del orgullo tribal (como dice Pepe Beltrán) al pasar por Castalia, jaleados por unos frikis pertrechados con banderas patrióticas y vestimenta ad hoc como nuestro Wally albinegro Toni. ;-)

Y entre los corredores albinegros uno muy especial, Nacho Prades, integrante de Centenari Albinegre.
¡ Enhorabuena Nacho, has cumplido ! Y el Castellón también lo hará.
Video realizado por el cameraman Alejandro Moll:



Fotos carrera página C.D. Castellón

  

Por supuesto destacar una vez más la proeza de los atletas y el gran logro personal que supone acabar la Maratón.

Para acabar un asunto que me corroe: ¿no os ha pasado que os persiguen las palabras? al leer el periódico, un libro... palabras adormecidas que de repente están en todas partes... como si fueran actores, el show de Truman palabrero. Esta semana destacaré:

ZUMBIDO, DESPERTADOR, CALENDARIO, TRAPECIO, BACALAO i la valenciana MONIATO.

Zumbidos de la actualidad.

¿No oyen el zumbido de la banalidad del mal? escribía Manuel Rivas ayer en EL PAIS usando la expresión de la filósofa judía Hannah Arendt. Yo que escucho sin querer el perenne zumbido de mis acúfenos doy voz a este libro de Rivas sobre Vicente Ferrer en una semana lamentable de noticias localistas. Ferrer es un Casaldàliga, un home no banal, un home humà que va fer el bé i l´obra del qual continua. Preferisc encapsalar l´entrada en positiu, llibre i sèrie de televisió amb Imanol Arias fent del filantrop:

http://www.rtve.es/contenidos/rtve/ferrerlibro.pdf

http://www.rtve.es/television/20131128/manuel-rivas-se-adentra-personalidad-vicente-ferrer-rumbo-estrellas-dificultades/804080.shtml

Anem a pel zumbido de la vulgaritat localista:

Esta és la realitat, no podem veure/escoltar la tele en la nostra llengua, només a TV Castelló i quan els planetes s´alineen. No ens morirem però sembla com menys dictatorial.

Anirà finalment ? S´aplicarà la justícia ? de moment veiem una imatge que ja no veurem, ho dic per la llengua, és clar.

Premi al comentari desafortunat (que acabe d´instaurar) al periodista Víctor Mut del Mediterráneo a twitter:

Bon dia. Que bien ha quedado paso TRAM en plaza Borrull. Ni murallas ni historias. Solo falta el tren

Doncs si, falta el tren. I la Història i el respecte al Patrimoni i la vergonya dels que ens manen a Castelló i al País Valencià. Recordem: 

http://hoanghoat.blogspot.com.es/2013/02/i-ara-el-portal-del-migdia.html

A Vinaròs no passa això, allí fan muralles humanes per protestar i restauren les històriques:
http://www.elperiodicomediterraneo.com/noticias/comarcas/vinaros-restaurara-murallas-plaza-parroquial-2015_849177.html 

L´anècdota setmanal ha estat a la columna de Pepe Beltrán, he tingut l´honor de ser nomenat a Las Cuarenta del Levante gràcies a ... l´oxímoron, he,he:

  Siento en el alma cada gol en contra, cada patada, cada silbido. Sólo la unión inequívoca puede enderezar el rumbo de un equipo que nació roto y descompensado, al que luego han acusado de falta de implicación después de enviar a quienes más se han expuesto en curiosa contraprestación (otro oxímoron, Juanjo).

Ja és la tercera vegada i no per diatriba. Dues amb el nom apocopat i una amagant-me amb Hoangho.

Altra neosecció, l´article de la setmana: Desmontando a Faulkner. Juan Cruz, EL PAÍS

Bona setmana i carpe diem !

Castàlia. Temple, nimfes, déus i bous.

Según Estrabón, in propinquo Sagunti sunt urbis Chersonesus, Oleastrum, Cartalias (o Castalias), es decir, "cerca de Sagunto están las ciudades de Quersoneso, Oleastro y Cartalía  (o Castalia)". (...)

No ocurre nada extraordinario si recreamos la historia mítica del dios Apolo intentando aprovecharse de la ninfa Castalia, hija de Aqueolo, padre de las sirenas, que se vovió toro y uno de cuyos cuernos, al ser vencido por Hércules, se transformó en el fabuloso cuerno de la abundancia. La ninfa, perseguida por la mala suerte y acosada por el bello dios, cae en la fuente y perece ahogada. Desde entonces, en las mágicas aguas se lavaban los pies los peregrinos antes de acceder al templo de Delfos, siguiendo el ritual consuetudinario y de supuesto mandato divino. (...)

El ilustre historiador (D. José Sánchez Adell, el Gran Home) llega a la conclusión de que el antiguo Castelló -la hipotética vilavella a que hace referencia alguna cita directa (Llibre de la Peyta), además del nombre de un mojón situado en el camino que a ella llevaba- debió estar cabe la Font de la Reina.    

La Magdalena. Del mito a la realidad. Àlvar Monferrer.

 

Hui tornem els albinegres a l´estadi Castàlia, al temple on cada quinze dies peregrinem i ens purifiquem com les nimfes inspiradores de les fonts... amb gespa nova, amb renovada il.lusió, igual haurem d´inventar un ritual que no siga el carajillo o gintònic per acudir a hora prudent i escoltar l´himne amb vellos de punta. Jo complisc la segona premissa, la primera en dies de festa gran. 

Capelleta ja en tenim, com el Barça, però esta castellonera. Ací teniu algunes fotos de l´actual i antic Castàlia que tants records ens evoquen, fruit de les hores passades amb delictícia, com al Tombatossals (partits, entrenos, amateur, presentacions, reunions, cel.lebracions...):

Capelleta dedicada a la Mare de Déu del Lledó.

Inauguració estadi Castàlia primigeni, 4-11-1945

Gota freda 1949

Últim partit contra el Recreativo al vell estadi, 11-05-1986

 EX LIBRIS:

Prehistòria

Història moderna

Història contemporània

                                                                             
Acabem amb l´humor de bona llei de Sánchez Adell, com reflexa Àlvar Monferrer al llibre:

Hubo un tiempo en que la mítica Castalia igual servía para bautizar un estadio deportivo como a un producto de droguería.

Les Palmeretes de Castelló.

Parlarem de les palmeres, no del putiferi, no som vulgars com algun maleducat ens ha insultat en àmbits albinegres... Les Palmeretes de Castelló, perquè a altres indrets també hi ha, com al Perellonet de Sueca, on tenia una casa una amiga, Mari Carmen, i també l´il.lustre Vicent Andrés Estellés. 

No ens desviem, tornem al meu barri, a l´avinguda Caputxins, on he jugat a futbol de menut... eixes palmeres que estan morint eren els postes, els pals de les porteries. No passaven massa cotxes, algun 600 com el de la foto.

Doncs el Rhynchophorus ferrugineus de farragós nom, picudo roig per als enemics, ha arrasat en eixes Phoenix canariensis, palmera canària, la espècie que composava eixes palmeretes, en diminutiu, perquè es deguen plantar almenys farà uns 80 anys, els meus pares ja les coneixien. Mireu quin enllaç més xulo:

http://recuerdosdecastellon.wordpress.com/category/avda-capuchinos/

Carro i tot !

Sembla que el roig este, res a veure amb el presi dels groguets, ha acabat amb 58 de les 60 canariensis primigènies. Tres tales, 26 en la darrera que deixen un aspecte desolador al recòrrer este emblemàtic passeig que arribava fins la plaça Juan XXIII on s´obria la sèquia major, la sequiota... (no entrem a parlar de muralles i història sotarrades a Castelló que em pose nerviós i no ho dic per la sèquia, ja ho sabeu...) quan vestit o no amb samarreta del Barça apuntava a la part interior de la soca de la palmera, ara tocó que fa mal olor i mal al cor.

Altre enllaç, de Jose Albalat: Las sufridas palmeras, 26-01-2010.
http://www.elperiodic.com/opinion/jose

palmeres afectades

Per acabar celebrem el 20 de novembre, dia de les lletres valencianes, amb un fragment de Tombatossals que parla de palmitos i margalloneres, una mena de palmeres enanes:

- Senyor Rei Barbut -va dir Cagueme interrumpint- lo que vós voleu és que arrabassen i tiren fora margallons, puix se veu que asseciats esteu de filloles i cabota*; ara voleu albercocs i tarongetes...

- I bona verdura -va dir Bufanúvols-; però permeteu que los palmitos* no els arrabassen tots... que ne queden per a graneres.

(Tombatossals en la cort del rei Barbut) pàg 102, L´Estel.

Filloles i cabota: és allò millor del margalló. La cabota és la medul.la d´aquest.
Palmitos: les fulles de la margallonera.