"L´escriptor es aquell a qui escriure li resulta més difícil que a la resta de persones". Thomas Mann.

"La terra de ma terra és pols del meu camí
que a mon dolor s’aferra i mai no fuig de mi." Bernat Artola.



dimarts, 14 de juliol de 2015

Visita a l´ermitori de la Magdalena i Castell Vell. Bernat Artola.


























Sota una calor sofocant he substituït el soroll dels acúfens per la cridòria dels cicadidae, cigales o xixarres i he visitat el paratge pairal de l´ermitori de la Magdalena, així com el Castell Vell, bressol àrab de Castelló i els seus voltants.
Poca gent: uns patidors restauradors reconstruint les muralles del Castell (aquestes sí, que són extramurs), un vianant sense via ni festa, una parella i la filla proveïda amb càmera fotogràfica intentant que un esquirol passara a la posteritat i servidor deambulant entre olor de pins, història i poesia fent inevitables associacions mentals.
Artolianes. Serà pel Pregó, serà per les piteres, serà per arbres i ex-libris, jo que sé... però he recordat el que Enric Nomdedeu ha denunciat fa poc al seu blog:
Casa de Cultura. Una sala on hi ha plens de molsa, podrint-se, centenars d’exemplars dels tres primers volums de l’obra completa de Bernat Artola publicada per l’ajuntament. 
En fi, peguem una visteta:

Este arbre vora la carretera sembla l´ex-libris del poeta Bernat Artola: Damunt de la mort, la vida.

ARBRE
Si a la terra tens l'arrel

i la saba és com la sang

bé comprendràs que del fang

pots, tecte, pujar al Cel.

(Serà recte, no ?)

PITERA
(...) Ai, qui pogués com tu, pitera
viure un somni denonat,
expectador a la mitgera
decorativa del passat (...)


SORDERA (Lledons)

El repic de les campanes
sol enutjar a un cabut.
Com està sord, tindrà ganes
de presumir... d´orellut !


Aquest poema ja el vaig posar fa quatre anys 
Aleshores encara no tenia el repic de campanes, ni pèrdua auditiva ni la molesta hiperacúsia... sembla una maledicció... no tindre el pack, sinò el poema d´Artola.
 
Per cert, en lloc d´esquirol he vist un gatet negre... 














































































4 comentaris:

  1. Bernat Artola, poeta de la terra... la Magdalena i el CDCS, símbols de la ciutat... la pitera de la muntanya i del Betlem... l´arbre ja seria més universal, eixes branques amb vida que ixen damunt la soca morta...
    Gràcies, Xavi.

    ResponElimina
  2. Desconocía que se estuviera restaurando el castillo. Lo recuerdo como una ruina irrecuperable, pero veo que todo se puede recuperar (a veces hasta mi memoria).

    ResponElimina
    Respostes
    1. Bueno, restaurando "las ruinas" o murallas sería más exacto. El profesor Gascó habla de 4ª fase de restauración. Conservación diría yo más bien de momento, aunque ya se aprecia el desarrollo de la obra. Veremos donde llega, la verdad es que los pobres trabajadores sudaban la gota gorda, los pillé en el glorioso pórtico de la ermita en la no menos gloriosa hora del almuerzo.
      Es la única obra que se ha acometido porque como bien sabrás de las murallas y portales medievales aparecidos en el Castelló antic ni p. caso, "soterrats" y ni una placa ni nà... así claro que "no tenemos historia"... no somos Burgos pero no damos valor a lo que realmente debería tenerlo.

      Y los libros de Bernat Artola "arrumbados en un rincón como un cachivache provecto", que diría el escritor favorito de Gillan.

      Tienes buena memoria, mucha gente no sabrá que ahí hay un castillo "dels moros", antiguos pobladores de la terreta.

      Magdalena vítol !

      Elimina