MEMENTO MORI (1ª part) 1er aniversari del bloc (3 de juny)

No sé si per la influència de l´olor a terra mullada ancestral i gillanià o pel desafiament al pas del temps que constitueix la cultura, he decidit motu proprio i nolens volens, per celebrar el primer aniversari del bloc, escriure sobre un fet que forma part de la vida, la mort, i una conseqüència, el cementeri. Igual les darreres lectures de PEDRO PÁRAMO i NADA també tenen a vore...
Es una qüestió delicada, complicada de tractar, vull fer-ho en el major respecte, sense frivolitzar, sense ofendre a ningú, des d´un punt de vista literari.
Es cert que encara la parca no m´ha colpejat de prop i em resulta més fàcil però Mors certa, sed hora incerta (La mort és segura, però l´hora incerta) Com diu Juanjo Millás a la novel.la EL MUNDO, no al diari, la muerte es un desplazamiento dentro de la vida. A poc a poc ens dirigim a eixe moment. Festina lente ! (apressa´t, afanya´t lentament) oximoron vital, nihil obstat, (no hi ha impediment) sense remei...
A banda del tòpic literari UBI SUNT... (on estan...) per reflectir la fugacitat de la vida (recorde ara a Esteban Esono explicant-lo de manera vehement) tenim, seguint el costum, frases xules en llatí, una de les llengües (clàssiques) menyspreades:
- MEMENTO MORI: recorda que vas a morir. Imperatiu futur "impepinable".
- Memento, homo, quia pulvis es et in pulverem reverteris. S´entén.

També tenim les famoses COPLAS de Jorge Manrique:

Recuerde el alma dormida,
avive el seso y despierte,
contemplando cómo se pasa la vida,
cómo se viene la muerte,
tan callando...

I l´ALEGORIA DE LA BREVEDAD DE LAS COSAS HUMANAS de Góngora:

Aprended, Flores, en mí
lo que va de ayer a hoy,
que ayer maravilla fui,
y hoy sombra mía aun no soy.

En la nostra llengua, Ausiàs March, té un poema on va al cementeri i parla amb els morts. LLIRI ENTRE CARDS.

...Cadascú busca i vol el seu semblant;
per això no em plau el tracte dels vius.
Ells esquiven imaginar el meu estat,
i s´espanten de mi con d´home mort...

(versió moderna de J. Fuster)


Al cementeri (paraula que ve del grec KOIMETÉRION i significa dormitori) vell de Castelló ( i a molts altres amb variants) i en una senzilla tomba de reduïdes dimensions, hi ha un epitafi pedagògic:

Piensa, mortal, quien quiera que tú fueres
que fui lo que tú eres.
No hay edad prefijada: tal vez hoy seas lo que yo soy.
No te importa mi nombre tan siquiera:
yace aquí quien te espera.

1828-1911


Este anònim fa ara cent anys que va morir, als 83 anys...
Quan vaig acabar de copiar-lo in situ se´m va esgotar la tinta del boli... en una metàfora inquietant i empírica... vaig sentir una esgarrifança i una gran alegria, no m´ho vaig agafar com una malestrugança sinò com un missatge soterrat, amb sentit amfibològic o polisèmic.

( continuarà en la segona part... )

http://hoanghoat.blogspot.com/2011/06/memento-mori-2-part.html

Sobre cementeris i tombes d´escriptors:

http://lacomunidad.cadenaser.com/club-de-lectura/2011/12/8/cementerios-escritores-29-10-11-