Perot: Quina idea és eixa? Tornem-hi! He de recuperar eixa pedra!
Schopenhauer: Mira, Perot: per a nosaltres els bous, els diners no tenen importància. A nosaltres ens interessa la Història, com t'hem explicat tantes vegades. Per tant, el que farem serà anar davant de l’Autoritat, explicar el que ha passat, i tots junts anar al lloc on està la Mare de Déu. Així evitarem que faces una altra vegada el ridícul.
Perot: I la recompensa? I la meua recompensa?
Schopenhauer: Te la donaran igualment, supose.
Perot: Ho suposes? No, no, jo no m’arrisque a perdre-la. Si no voleu acompanyar-me, hi aniré jo tot sol.
Schopenhauer: I sabràs trobar el lloc?
Perot (després de quinze segons de silenci): Anem a l’Autoritat.
Barlovento: Anem-hi! I, per cert, Schopi, aquesta és Plaerdemavida, la vaqueta de qui t’he parlat...
Plaerdemavida: Hola, encantada de conéixer-te. Jo et diré Hauer, si no t'importa, és més autèntic i tradicional.
Així, la comitiva integrada per Barlovento i Plaerdemavida, Schopenhauer, Perot i la marraixa de vi que Perot va agafar per alegrar l’excursió, es va presentar una altra vegada davant de l’Autoritat.
Humà: Una altra vegada ací, Perot? Ja t’he dit que... Ah! Veig que véns acompanyat.
Tots alhora: Bon dia, senyors.
Barlovento: Per què porta vostè ulleres fosques, si aquesta cambra està en penombra?
Humà: Perquè em dóna la gana, bou! (En veu molt baixa) Al final acabarem malament amb aquestos animals.
Perot: Veníem per la recompensa...
Boví: Què dius?
Barlovento: Res, res, que volem que ens acompanyen vostès a un lloc, el senyor Perot de Granyana ha fet una troballa important.
Humà: I què ha trobat? Un celler?
Schopenhauer: Una figura que canviarà el decurs de la Història d'aquesta ciutat.
Humà: No em foteu ara, que tinc una partida de golf.
Boví: Fes-los cas, Humà. Si aquestos dos bous han vingut fins ací, no dubtes de la importància del que ens conten.
Humà: Tens tota la raó. Anem-hi, doncs!
D'aquesta manera, Humà, Boví, Perot, la marraixa de vi, Barlovento, Plaerdemavida, Schopenhauer i quatre assessors d'Humà es van posar en marxa. Quan la romeria va passar per davant de l'alqueria de Perot, la seua muller i els seu tretze fills guaitaven des del porxo, amb cara de preocupació.
Fill vuité: Pareeeee, no els portes on la marihuanaaaaaa...
Senyora de Granyana: Calla, burro, que eres més burro que ton pare (Bescollada a Fill Vuité).
Per sort, l'Autoritat no va escoltar l'advertiment del fill, i van continuar, molt dignes, el trajecte cap a l'indret famós. No estava lluny el lledoner, però com que alguns dels romeus no estaven avesats a caminar més de deu metres seguits, van haver-se d'aturar a descansar sis o set vegades, descans durant el qual la marraixa de vi va arruixar amb el seu contingut les goles dels excursionistes. De tots excepte de Plaerdemavida, abstèmia pertinaç –ella tampoc no era perfecta–, gràcies a la qual vaca i a la qual abstinència avui en dia tenim una versió sòbria dels fets. Així, quan van arribar a la vora del lledoner, on la figura romania des que caiguera de la butxaca de Perot, tots excepte ella van vore i escoltar un cor d'àngels que cantaven cançonetes, molt blanquets i molt disciplinats. Alguns, més agosarats, van explicar després que també havien escoltat un discurs de la Mare de Déu, però que no la van entendre perquè el va amollar en occità. Hi ha, fins i tot, qui va vore aparèixer un grup de nimfes en actitud lasciva, però no va dir res públicament per si de cas el prenien per borratxo.
Humà: Oh! Quina troballa acabe de fer! Quina sort que la Mare de Déu m'haja triat per ser el nexe entre ella i els mortals.
Perot: Disculpe'm, senyor, però el sexe eixe sóc jo, que me la vaig trobar ahir.
Assessor Primer: Tu què vols?
Perot: Jo? La meua recompensa.
Assessor Segon: Impossible! Ja hem exhaurit el pressupost!
Humà: Ja sé el que farem ací: un parc temàtic.
Tots els assessors alhora: Sí, sí, quina meravellosa idea!
Boví: Però què dieu, ara? Un parc temàtic és inviable. Estem al segle XIV!
Humà: Inviable? Doncs una estàtua, vull ací una estàtua...
Perot: Una estàtua meua?
Tots els assessors alhora: No, burro. (Assenyalant Humà). Una estàtua d'ell.
Perot: I la meua recompensa?
Humà: Doneu-li cinquanta euros i que calle, per favor.
Boví (a Barlovento, Plaerdemavida i Schopenhauer): Estan bojos, aquestos humans.
Al final, Perot va tindre el seu monument, encara que ell no el no va arribar a vore, evidentment. Tampoc no va poder comprar-se la Harley. Tanmateix, els cinquanta euros de recompensa li van arribar si més no per a una Mobylette de segona mà que el va fer feliç. Això sí, el va fer feliç només una setmana, que va ser el temps que va tardar la Guàrdia Civil a pescar-lo bufat i confiscar-li la moto. Per acabar, diré, pressionat per la certesa que als humans us agraden els finals dolços, que la història va acabar en boda bovina. Però no entre Barlovento i Plaerdemavida, sinó entre aquesta i Schopenhauer. Sí, la graciosa vaqueta, en saber que el bou novel·lista havia pres el seu nom i l'havia posat a un personatge de la seua obra capital, se'n va enamorar pregonament, va trencar amb Barlovento –amistosament– i se'n va fer nòvia. Schopenhauer, també enamorat, li va dedicar uns versos que després li va furtar un famós poeta italià amb la cara més dura que una petrarca. I Barlovento... no tinguen vostès llàstima de Barlovento. Barlovento era un gentlebou que valorava sobretot l'amistat de Schopenhauer, però també valorava i va valorar el cos de la infinitat de vaquetes que es va anar trobant en el seu llarg camí.
Açò ha resultat una obreta AMB TALENT D´ESCRITOR que toque tots els géneres! fins i tot el "cuore" a més de desvetllar les arrels més profundes de la història castellonenca, inclosa la política. Estava tot escrit i s´ha anat repetint en els segles posteriors. Podiem publicar-la en forma de novel.leta, auca, microrrelat i anar a repartir-ho com a experiment al gloriós camí Lledó o a la televisiva plaça de les Aules ! mareeeeeeeee !! També ho podem analitzar al club de lectura i convidar a Atunero sense adoptar cap mesura de seguretat, perquè ens tenim que protegir dels humans com ha quedat demostrat en esta meravellosa troballa breu. ALBRICIAS !!
ResponEliminaI SI FEM UNA OBRA DE TEATRET? El bou Atunero, heredant el talent de Schpoenhauer, escriu per ser representada "la troballa" a la plaça de bous donant un ús cultural al recinte... o al estadi Castàlia al descans ! probablement acabaríem remullats pels aspersors com els xiquets del Isabel Ferrer el diumenge passat. Fa uns anys van portar unes brasileires ensenyant el cul aixi que ara ensenyarem història no albinegra però sí de la terreta. Perdoneu esta eufòria, me dejo llevar, ja,ja.
ResponElimina