El parvulito. Sèrie Bisbe Climent.

Tornem al col.legi Bisbe Climent, any 1972. Llibre/cartilla EL PARVULITO. No conserve la tapa però sí des del tema 2, La escuela, fins el gloriosos darrers, decoració infantil inclosa, amb taques d´invisibles gots, mossegades al paper, indesxifrables garramanxos, marques de restes de celo, i en definitiva del pas del temps. No hi ha dubte, contrastant imatges amb altres blogs molt interessants que ací us deixe podem rememorar i olorar l´educació idealitzada d´aleshores. El parvulito és una barreja de Religió, Naturaleza y Sociedad, patriotisme i bons costums. He seleccionat els de temàtica històrica, on l´autor el senyor Antonio Álvarez ens presenta una hagiografia i es mulla més. Les pàgines escollides i escanejades semblen un poc més tendencioses que les del bucòlic record presentat al blog Rin Tin Tin, magnífic per altra banda, com la web de José , on es recull una semblança de l´ínclit mestre zamorà, autor també de les il.lustracions del llibre que abordem:

La enciclopedia Alvarez y los libros (Rin Tin Tin y juguetes antiguos)

La escuela de antaño -web de Jose-

Tres imatges corresponents al blog Rin Tin Tin. Les ratllades són les nostres, com deia l´entrenador argentí... d´altra edició pràcticament igual. Sembla que algunes lliçons es van instal.lar al meu coco perquè durant algun temps vaig creure que les illes Canàries eren ahí on són representades, al sud-est de la península. Quina commoció quan vaig descobrir que eren allà on un Déu africà va perdre les sandàlies... També sempre he recordat la història del pastor mentiroso:¡ Socorro, que viene el lobo! i es veu que la de Pre-història va aconseguir ulterior influència, mentre que l´esperit de les batalles contra els moros i sublevacions militars no han calat tant.

Comencem pel principi doncs, siguem ordenats; la síndrome de Diògenes torna a manifestarse, espere que l´efecte us agrade:

 

 

 

Dèries viatgeres

Baqueira-Beret, on anava Sa Majestat abans de l´afició cinegètica.

Aquest cocodril de Sant Bertrand de Comenge (seguim amb l´occità) se li va escapar.

La luna es un globo que se me escapó.

Oximoron? (seguim a Sant Bertrand)

Tele aranesa. La TV3 !

Torre de Pisa de Montblanc.

No em cabien totes !

Visca la xocolata !

"Pot anar cap amunt o cap avall". Botiguer dixit.  

Blasó/gonfanó "força-màgic-orellut" al Ball de Bastons montblanquià.

Tot amanit per al Ball de Bastons.

Acabem el viatge amb un vers.

Coneishem era Val d´Aran, era essència des Pirenèus.

Una derrota històrica.

Vull compartir amb amics del blog este escrit meu publicat a Salvemos al CDCS:

http://www.salvemosalcdcs.com/seria-una-derrota-historica/

Us anime a participar a la pàgina per mantenir la brasa albinegra mitjançant el Racó de l´aficionat/Rincón del aficionado. Així mateix, es porta un diari on es destaca un fet de l´actualitat, com la mort de D. Antonio Sales esta setmana, president del club precisament a l´època de la que parle este article.

Ací ampliarem el butlletí del dia del partit per l´interés històric. Alguns m´han fet una pregunta retòrica, clar que guardave estes relíquies... i altres. Per cert, gràcies a l´oxímoron hem eixit a Las Cuarenta de Pepe Beltrán (delegat a Castelló del periòdic Levante) en positiu i per quarta ocasió ! 

Alberto Fabra, Javier Moliner y Alfonso Bataller han optado por un sonoro silencio –oxímoron, amigo Hoanghos–

SERIA UNA DERROTA HISTÒRICA.-

 Tinc un blog on de tant en tant vaig escrivint sobre alguns capítols gloriosos del C.E. CASTELLÓ: gestes dels equipiers dels anys 20 ó 40, records, vivències i anècdotes personals que constitueixen una justificació (més) per a mantindre viva la passió albinegra (i no altra). De xicotet era més del Barça que del Castelló, entono el mea culpa (si cal), mes a mesura d´acudir a l´stadium a partits, entrenos, escoltar ràdios em vaig convertir fervorosament.

 I vam pujar a 1ª divisió… i va vindre el Barça al segon partit de Castàlia… 7 d´octubre de 1981, entre setmana, tarde de (no)estudi (al dia següent tenia examen d Història, 1er de BUP, 14 anyets), nervis, el rellotge no avança, desfici… tradicional bocata blanc-i-negre, rua feta per la mare amb llonganissa, butifarra amb tomateta més coca-cola reglamentària i a DELANTERA TORRE a veure d’a prop als ídols i viure la màgia de la divisió d´honor. Tot va començar perfecte, atacàvem cap allí i al descans victòria amb gol de Blanco de penal a pocs metres. Il.lusió infantil, guanyar al totpoderós Barça dels Quini, Simonsen, Víctor Muñoz… increïble.

Però la realitat ens va colpejar la 2ª part fins a 6 vegades, 6 ciris, 6 gols… els davanters blaugranes venien com avions i van fer palesa la feblesa dels nostres jugadors, (3 gols va fer Quini) vam fer una temporada horrorosa, com ara salvant graons, però a 1ª… Aleshores vaig eixir decebut de Castàlia però us assegure que amb el pas del temps recorde amb afecte aquell episodi i molts altres. Per això i una caterva més de motius, SALVEM AL CDCS. Ningú concep que Barça, València o els Madrids puguen desaparèixer, doncs nosaltres tampoc. Els polítics, que van posar als espoliadors (per fer el conte de la lletera) tenen responsabilitat, que actuen (de facto) i no deixen morir (ves a saber per què) tanta Història i sentiment. Seria una derrota històrica. Aquesta sense bon record amb el pas del temps. Per descomptat, que no conten amb mi si s´inventen un altre equip.

L´examen d´Història em va eixir molt bé, malgrat tot.

Un esperançat PAM PAM ORELLUT !

Per Juanjo Agost.

Qui va fer l´àlbum temp. 81-82 tenia poca cultura o era un refundacionista precoç...

Coneishem era Val d´Aran, era essència des Pirenèus.

Com estatz ?

Arran la visita al Val d´Aran, vall de valls, topònim redundant en eusquera i en la realitat, se m´ha despertat una curiositat per coneisher era istòria i lengua deth país. No arribaré a nacionalitzar-me aranés però supose estaré pesadet una temporadeta amb la varietat del occità que allí es parla.

Aclaracions prèvies: país no té el sentit absolut que els espanyols li donen, les fotos són meues, la cursiva s´intenta siga aranés i us aconselle visitar esta capritxós regal de la natura, els sues poblets i també les glèises, que obren les portes al cel del Romànic.

"Tot és llatí, ens entenem"., com diu Claudio Aventín, el gran guida d´Aran Culturau, empresa de serveis turístics, que afortunadament vam tindre. Anècdota: enorme "actor" en el sentit de la personal teoria "tot és mentida/show de Truman". El primer dia, en visita espontània i particular, estava atenent una exposició sobre Cinèma en temps de guèrra, exili e repression. Sorpresa majúscula quan al dia següent a l´autocar em sonen les paraules pel micro del nou guia... al baixar i veure-li el "careto"... és ell, Vielha és menuda però no tant. Este òme traspua estima per i compromís amb la seua terra. Demostra els estudis de Geografia i Història, art, és professor d´esquí... especialista en maquis, (episodi notori d´Aran) li vaig etzibar un comentari sobre el llibre del nostre Juanlu Porcar, "Un país en gris i negre", de memoriau istòrica però a Castelló. Li vaig preguntar on estàven les vaques dins del poble (que no intramurs, aixó seria a Poblet o Montblanc, també visitats com veureu) d´era mia memoriau  quan vaig visitar Vielha en excursió de 8é EGB camí sant de Lourdes. El record era cert mes les amigues del bou Atunero han estat substituïdes pel "monocultiu de la neu"... Claudio dixit.

Passem a imatges tu, ja n´hi ha prou !, abans us deixe enllaços d´interés. Ja haureu observat que l´aranés (generalitzant a lo bèstia) es menja les Hs i molts mots acaben amb -U... Adiu !

Aran TV  : video-reportatge (9 minutets)
Era Glèisa Sant Andreu de Salardú ei un des emplaçaments més importanti deth romanic aranés. Ath delà, Claudio Aventin, mos parle sus era empresa de guides Aran Culturau.

Diccionari d´aranés 

Conselh Generau d´Aran  creat al segle XIV, integrat a la Corona d´Aragó, amb privilegis històrics, restablit en 1991.

Er aranés s'a de víuer (El País) : "Cada varietat ha de conservar la seva identitat perquè són la riquesa de la llengua", aconsella el membre de la secció d'Història de l'Institut d'Estudis Aranesos Claudio Aventín.

Les primeres fotos corresponen a l´esglèsia d Unha i este poblet vist des de Salardú. 

Pintures policromades medievals esglèsia Sant Andreu. Salardú (Naut Aran)

Claudio obrint les portes del cel... Unha

Pintures a Unha. Esglèsia romànica, segle XII.

Sorpreses pel camí

portada glèisa Sant Miquèu de Vielha. Coneishem a Claudi.

Panteó real de la Corona d´Aragó al Monestir de Poblet, Jaume I inclòs.

Exterior esglèsia d´Unha, on hi ha maquis soterrats.

Bossòst. Val d´Aran

Tinc imatges per fer vàries rutes, així que deixarem per altre dia la d´animals, la pancatalanista, l´albinegra, l´anecdòtica, l´eròtica... ací va alguna:

Arrimeu amb la lupa

"El duelo". Xavi Sanahuja i Gual.

        

          Mientras contemplaba sus posesiones, el conde se planteaba cambiar de vida. Estaba harto de guerrear con los árabes y con algunos caudillos díscolos. Su decisión de aumentar los diezmos lo había enemistado con sus súbditos, otro quebradero de cabeza. Inspeccionando las tierras cercanas al castillo se fijó en una joven, cuyas formas resaltaban cuando el viento le ceñía el vestido. Eso es lo que necesitaba, sentar la cabeza. Pensó en acabar con las fiestas nocturnas, en donde las cortesanas, ligeras de ropa, le peinaban los cabellos y el vino corría a raudales. Pero si se declaraba a la joven, ésta pensaría que quería aprovecharse de ella.

Aquella mañana fue a esperar a la joven a la fuente. Sabía por sus espías que lavaba la ropa cada día. Cuando la vio quedó asombrado por el balanceo de sus caderas y las piernas torneadas que una abertura de la falda dejaba ver. Un cosquilleo le recorrió la espina dorsal y entabló conversación con ella. Le propuso ir a cenar con él a su fortaleza, porque necesitaba una criada y sabía que a sus padres les hacía falta el dinero. La joven estaba prometida con un mozo del pueblo, pero accedió a la proposición del conde.

La noche del encuentro todo estaba calculado hasta el mínimo detalle. Manjares exquisitos, criados con ropas lujosas, acróbatas y saltimbanquis. El conde se fijó en que la joven llevaba un vestido muy escotado, adivinándose dos senos poderosos. Tras una conversación preliminar fueron profundizando en sus caracteres. Ella le comentó que no amaba a su prometido, que había sido una relación de conveniencia. El vino comenzó a hacer efecto y llegaron las caricias y los  besos. Acabaron haciendo lo propio de marido y mujer.

Cuando el novio traicionado supo lo ocurrido decidió organizar un ejército con la ayuda de un noble rival. La batalla contra las tropas del conde fue encarnizada y acabó con un duelo cuerpo a cuerpo entre el conde y el novio que los dejó maltrechos. La joven era enamoradiza y ya se había fijado en el cuerpo proporcionado del mayordomo, así que se casó con él.

El conde y el novio se hicieron amigos y bebían en una taberna, centro de la vida social del pueblo . La joven y el mayordomo eran felices, aunque a éste le sorprendía que su guardia personal estuviera formada por hombres muy fornidos.

La prueba de la infidelidad llegó una noche en que el mayordomo descubrió a un individuo descolgándose mediante una cuerda de los aposentos matrimoniales. Su esposa le dijo que no podía evitar coquetear con otros hombres, por lo que se divorciaron. El mayordomo buscó aliviar sus penas en la taberna y, como le gustó lo visto, entró a formar parte del negocio. Contrataron a una camarera rubia de formas rotundas, que demostró una afición por el vino y la sisa que casi acaba con el negocio.

La joven no se curó de su ninfomanía. La joven dijo que entraría  a trabajar un muchacho muy atlético que, según ella, preparaba unos platos deliciosos.

Pseudónimo : Illa de Thule.

Xavi al "Carceller", esmorzar amb amics i lletres després de tradicional caminada. 

Aquest relat breu de l´amic Xavi forma part del llibre 152 rosas blancas, sobre Romàntica Històrica. Des d´ací el felicitem per l´elecció i consegüent publicació desitjant-li un futur com a escriptor. Coneixements i afició a la lectura en té de sobres. Molta sort, Xavi !

A Xavi el conec ja fa molts anys, des de la infància, al col.legi Bisbe Climent. Segur que els ex-companys d´aleshores s´alegren també. A COU formàvem part d una inoblidable darrera fila a classe amb una barreja d´elements... mareeeee. 

Aficionat a caminar, blaugrana de pro i albinegre tardívol, altre tipus de cultura. 

Albricias, salut i PPO !   

 

SALVEMOS AL C.D.CASTELLÓN

Vuelve el SALVEMOS AL C.D.CASTELLÓN. Imperativo presente. La situación es fatal y todos lo abandonan... pues los aficionados no lo podemos permitir y por ello y recordando verbigracia las más de 20.000 firmas conseguidas hace dos veranos ha resurgido esta página:

http://www.salvemosalcdcs.com/category/midiario/

Arranca con una parábola sobre una rana, nuestro C.D. Castellón. Yo acabo de leer La metamorfosis de Kafka y aporta un grado más de surrealismo si cabe. Sólo deseo que el final no sea el mismo ya que el protagonista, convertido en horrible insecto, abandonado por la sociedad a la que tanto ha servido y por su propia familia, avergonzada de su irreconocible aspecto, muere solo, marginado, herido física y emocionalmente. 

Así estamos, como Gregorio Samsa, convertidos en algo que no reconocemos pero que es nuestro, un símbolo de la ciudad. Creo debemos apoyar hasta final de temporada a los jugadores para salvar la situación deportiva, estos deben darse cuenta al 100% de lo que representan y al final de temporada ya hablaremos, discutiremos y lo que faga falta. Poco más se puede hacer (de momento), presidente y entrenador deben actuar con responsabilidad y los políticos que demuestren que no nos mienten, que no son tan inútiles. Pensaremos que tienen intereses ocultos... 

No queremos otro equipo, al menos la inmensa mayoría, hem conegut, som i serem del C.D. Castellón.

Inevitable, innegociable: PAM PAM ORELLUT !

22-05-2012: http://hoanghoat.blogspot.com.es/2012/05/salvemosalcdcs.html

30-06-2012: http://hoanghoat.blogspot.com.es/2012/06/la-caravana-del-acendrado-albinegrismo.html

Las imágenes son de mi vademècum albinegro, manufacturado junto con mi querida hija.

  

Letraheridos.

La R.A.E. ha realizado un homenaje a las letras del alfabeto mediante la publicación del libro Al pie de la letra. Hace años ya lo hicieron con las palabras, algunos recordaréis la votación y la particular campaña en favor del vocablo ALBRICIAS. Quedamos terceros... Aquí como letraheridos entraremos al trapo. Es una chorrada mas es divertido jugar, imaginar con unas y con otras; letras, palabras que dan forma al lenguaje que tanto nos gusta... a algunos.

Empiezo imaginando que a Atunero le gustará la M de su muuugido o a Gillan la H de su fantástico poema H rebelde. Cada uno preferirá una o varias o ninguna. Podría decantarme por la O de Oximoron u Orellut pero como vienen de otras lenguas no castellanas me quedo con la C, como Goytisolo: además de corazón y cerebro, culo y cojones, como él mienta, la prefiero por Castellón, Cristina... es ambivalente, suena interdental u oclusiva, aunque algunas simbióticas se ven subyugadas por alguna H vulgar o mediocre para sonar CH, según la licencia poética del citado poema del amigo Gillan. 

¿ Cuál es vuestra elección ?

Por sierto, letraherido es un calco del català lletraferit, palabra bonita donde las haya. Y a todo esto, no aparece en el diccionario de la R.A.E.