"L´escriptor es aquell a qui escriure li resulta més difícil que a la resta de persones". Thomas Mann.

"La terra de ma terra és pols del meu camí
que a mon dolor s’aferra i mai no fuig de mi." Bernat Artola.



divendres, 21 de març del 2014

Mural de Castelló. Estellés.






















MURAL DE CASTELLÓ 

I.
M’agradaria escriure lentament un coral.
De vegades el veig. Com una catedral
suaument emergeix entre camps i collites.
Un muntó de silenci. La nissaga dels mites.
El coral de la pàtria. De vegades la pàtria
té el volum del coral, i la pena, i l’alçària.
M’agradaria escriure lentament un coral,
triant bé les paraules i arribant-los al fang.
Potser em quedaria algun instant quiet
davant una paraula: cànter, oli, pitxer...
Escriuria el coral enorme de la nit
que avança noblement com un guerrer antic.
Escriuria el coral solemne de la pàtria.
El vaixell per la mar, el poltre en la muntanya.
Una empenta de pins agafats a la roca.
No oblideu el paisatge de la mar sobre l’horta...
I la terra, també. El coral de la terra.
La terra poderosa, i maternal, i tendra.
Escriuria el solemne coral de Castelló.
Els ocells en la brisa i l’amor al cantó.

II.
Escriuria l’enorme mural de Castelló.
L’alegria del blat que ens arriba als genolls.
Les pintures que hi ha en els murs de les coves.
En un test els geranis, en l’altre test les roses.
El pa daurat que cruix al caure en les paneres.
I la terra dramàtica de brusques garroferes.
L’azahar que desborda la clausura dels horts.
Els vaixells estrangers, el crepuscle del port.
Escriuria una llarga epístola a Porcar.
La pols d’un humilíssim migdia suburbà.
Un juny de violentes i adorables espigues.
Els melons, d’un en un, penjaven de les bigues.
El mural dels oficis, el mural del treball.
Escriuria un poema humilment estellat.
Porcar, vós que sabeu tantes coses antigues.
Porcar, vós que sabeu tantes coses benignes.
L’espant, fet ja silenci i espera, dels barrancs.
Una pedra que roda, de sobte, tarda avall.
Porcar, vós que sabeu tantes coses remotes.
Els esvelts caçadors en els murs de les coves.
Porcar, vós que sabeu tantes coses antigues.
Porcar, vós que sabeu com foren els orígens.
L’alçària de la pàtria, que s’hi toca i s’hi veu.
El coral de la pàtria Porcar. vós que sabeu...


III
I la ciutat, també. Diria la ciutat.
I la nit dels carrers. I el matí del mercat.
I les primeres portes que s’obrin cada dia.
I inesperadament, un aire d’elegia.
Escriuria l’enorme mural del veïnat.
Els fils d’aram, la roba estesa en els terrats.
L’alegria dels nins en sortir de l’escola.
I la fonamental ombra noble d’Artola.
Si escarbàreu en terra, trobaríeu un test.
Si escarbàreu en l’aire, trobaríeu un vers.
La gràcia d’una vella paraula encara viva.
El poema de l’aigua que rebota en la pica.
Un cavaller venia per la nit a cavall.
Duia un vidre en el pit, el senyal dels amants.
L’aire té violentes i tendres escomeses.
Sota la terra sempre hi ha làmpares enceses.
Sota la terra hi ha primaveres intactes.
Hi ha àmfores i afanys, hi ha soldats i hi ha estàtues.
Escriuria el solemne mural de Castelló.
A voltes elegia, altres voltes cançó.
Escriuria el coral solemne de la pàtria.
Un troç de pa i un got, en el cor de la taula.

Vicent Andrés Estellés (dins de Mural del País Valencià)

 Aquest és el poema que buscava i al que feia referència a l´entrada del blog Estellés i el Museu de Castelló
Apareix hui al diari Mediterráneo, tan patriota per a unes coses i tan poc per a altres... en fi, crec que una bona forma de desitjar a tots unes bones festes de la Magdalena i celebrar així el dia Mundial de la Poesia.

dissabte, 15 de març del 2014

Ne quid nimis. (2ª visita bloguera al Museu de Castelló)

























Ne quid nimis aparece en la tabla derecha de este tríptico de la Resurrección anónimo flamenco. Nada en exceso, moderación. Así que hoy toca pintura en este blog. Nos vamos a Flandes o on Déu va perdre les sandàlies a ver arte, pues ahora lo tenemos en el Museu de Castelló, con la exposición de la colección Gerstenmaier de pintura flamenca. Navegando por este enlace podréis ver la mayoría de cuadros y grabados:

http://www.pinturaflamenca.com/

La visité pertrechado con mi libreta y boli negros más mi blanco espíritu artístico. Cuadros de Rubens a Van Dyck, Jan Brueghel de Velours... la vigilante de seguridad se transformó en espontanea guía en el cuadro de este último, al hablarme de lupa y polen en la Guirnalda de flores. Cuando vayáis lo comprenderéis mejor.
La Virgen de la leche es la idem porque las medidas de seguridad son mayores. En frente, la Virgen de Cumberland de Rubens, el tríptico del encabezamiento...
Después vienen les floretes, con la Guirnalda mencionada inclusive, quizá lo más complicado, de más mérito y representativo de la exposición, pero yo tomé nota de la Alegoría de la creación humana de De Grief.
Pasamos a la sorpresa, dos series de grabados:
Temas mitológicos i alegóricos de Goltzius (Los cuatro elementos, Los cinco sentidos, Las siete virtudes cardinales...)
Iconografía de hombres ilustres de Van Dyck (De Vos, Pieter Brueghel el joven...) 
Para acabar con retratos de Rubens: Felipe IV e Isabel de Borbón.

Estas son mis notas que comparto, además de las históricas (expo dixit) a riesgo de ser tildado de loquesea:

Sublevació Països Baixos espanyols es va iniciar amb resistència de ciutats contra política centralista Felip II, q. intentava privar-les dels seus antics privilegis.
Holanda y 6 provincias (1579-1609) = República Holanda.
Independència = estat pròsper i tolerant.

Para finalizar, como los nombres de pintores recuerdan mucho a futbolistas belgas y holandeses, verbi gratia De Vos/De Boer; los distintos van der... incluso alemanes Brueghel/Briegel, haremos guiño flamenco/futbolero:
  
ADIVINANZA: ¿ A qué ilustre albinegro se parece el orante (miembro de la familia Broers) del cuadro La piedad de van der Weyden (Museo del Prado) ?


ENLACES DE INTERÉS:
 
1ª visita bloguera al Museu

Visita al Museo del Prado (y otros lugares)

divendres, 7 de març del 2014

Bisbe Climent. "Bendita mil veces escuela querida"






























Fabregat, Agost Ballester, Benages, Aznar, Agost Canós, D. Manuel Monerris, Miguélez, Belenguer, Sos, Andrés, Pérez, Macián, Porcar Ramos, Centelles, Benedito, Beltrán, Fabregat (Miguel), Royo, Proyecto, Alonso, Soler, Tárrega, Balado, Sanahuja, Capdevila, Ramos, Porcar Seder, Sales, Agost Torres, Gómez, Mas, Mundina, Monferrer, Quintana, Castelló, García, Díaz, Vázquez, Cervera, Arrieta, Azaústre, Sist, Babiloni i Abadía.

5º de EGB. Colegio Nacional Obispo Climent.

43 xiquets, coneguts pels cognoms. Recorde el nom de quasi tots, amb algun dubte, agrairé correccions i el darrer sustantiu elevat a respecte en els virtuals comentaris. No contaré anècdotes perquè no acabaré, només a la foto ja s´aprecien tres grups: els del jersei de coll alt, els de camisa abotonada fins la glotis i els rebels desabotonats. També els esglaons de la pared del pati, amb el seu castillo...
La marca sobre Centelles és consubstancial a la fotografia, com recordaran els retratats, sobretot ell. 
No recorde ara mateix el cognom de Proyecto...

Escola vella, lletja, d´actualitat perquè volen llevar una línia de 3 anys, per descomptat en valencià. Ahí vaig anar de caganiu i també de mestre de pràctiques dos cursos... quins records, grans; espais menuts.
Don Paco ens va aficionar a la lectura, d. Joaquín Roca ens amonestava futbolísticament amb targeta blanca d´aleshores i roja, al pasillo ! D. (tots eren D/Dña) Joaquín Mas ens entonava el Tio Canya amb fervor... el mític D. Ramón Rubert... mestres de la vieja escuela amb virtuts i defectes. Menció al tutor de la foto, D. Manuel Monerris, qui ens donava Lenguaje i a Dña Vicentica Altava, Mates. Dels millors que recorde.



Els records brollen del disc dur del meu cervell nostàlgic, al bell mig dels oximoron, com magdalena de Proust i a risc de posar-me ñoño.

Esta és del viatge de final d´EGB, amb D. Avelino, D.Vicente, Dña Aurea i D. Epifanio. I xiques, que ja anàvem a 8º ! Els esglaons ja no són del pati, són de l´escalinata de l´esglèsia/santuari de Lourdes, com resa, mai millor dit, el títol al peu. Vestimenta informal i a bote pronto em criden l´atenció les ulleres de sol de Montero i la figura de pensador de Benedito... deixarem la formació per altra... que em perdonen sobretot les fèmines per no posar els noms. Ah ! Rallo també en porta !


  
Foto estreta d´este enllaç 

http://obispo.nisu.org/

corresponent a la festa que amb 30 anys més que la primera foto vam celebrar ja fa algun temps. No sé qui és l´autor/a de la pàgina. Dña Conchita va acodir al principi i no cal explicar el que vam xalar. Com veieu continuem vestint sense excessos, som d´escola Nacional ara pública.

Ací trobem fotos d´eixe dia de joia i inevitable excés etílic, així com les nostres cançons, entre elles destaque el gloriós himne de l´escola de D. Benjamín Barahona, a més de La barraqueta, Despierta marino...

Bendita mil veces escuela querida
en vibrantes notas quisiera cantar
lo que significas, lo que representas,
lo que a ti te debo, lo que tú me das.

Entre tus paredes que acogen mi infancia
se encauza mi vida,
y una gratitud muy grande te guardo
a ti grupo amado, mi primera luz.

Obispo Climent cuando yo te abandone
he de recordarte con honda emoción,
nombre de mi escuela, por siempre grabado
en la carne viva de mi corazón. (bis)


Ara l´han canviat, més modern i en valencià, però estem tots d´acord en que això és com el Pam Pam Orellut o el C.D. Castellón, no pot desaparèixer !

En realitat la idea de la referència a Proust s´ajusta més a quan escolte verbi gratia Despierta marino, em transporte a aquell temps:

Qué lindo amanecer se admira junto al mar...

...Y desde entonces extasiado me quedo 
y el tiempo pasa sin poderlo remediar
tan sólo queda en el mar tanta hermosura
el embeleso que no acierto a descifrar.

Recuerdo emocionado a Llanos, Gloria i Andrés Alagarda, que nos dejaron demasiado pronto. Les dedico esta dèria de tot cor.

* He corregit el lapsus memorístic: Fabregat en lloc d´Arrufat. Rimava en consonant. Gràcies Luís i José María.
Afegir una joia:
Facebook Ex alumnos del colegio Obispo Climent

I altres entrades del blog:
El parvulito. Sèrie Bisbe Climent. 
El refugio 

diumenge, 23 de febrer del 2014

El lápiz del carpintero, óleo de sangre y nieve.


O lapis do carpinteiro es el hilo conductor de esta historia de la memoria del dolor, el dolor fantasma. Manuel Rivas aporta poesía a la crueldad, si ello es posible; impregna de sentimiento la barbarie de la guerra, que nos conduce, valiéndose de ironía y metáforas sui géneris, a la reflexión, supongo que gracias también a la magia del lápiz.

La boca de la literatura se ha abierto para contarnos desde varias voces una historia de amor entre el sufrimiento de la guerra, el remordimiento del asesino, la impunidad de los abusos militares... aporta humanidad en el sinsentido de la lucha fratricida, lucha entre Eros y Thanatos, vida y muerte, los contrarios... que tanto le gustan al autor.

Mediante el personaje del pintor plasma la fusión de las gente del pueblo gallego con su entorno, cuando dibuja los rostros de sus compañeros encarcelados en los de los profetas del Pórtico de la Gloria de la catedral de Santiago o en el fragmento de la página 135 ed. punto de lectura:

Los rostros parecían surcados por el mismo arado que hendía la tierra. Los pescadores eran cautivos de las mismas redes que capturaban los peces. Llegó un momento en que los cuerpos se fragmentaron. Brazos hoz. Ojos de mar. Piedras de rostro.

Labradores y pescadores, concejales y alcaldes, carabineros, incluso un retrasado mental...
La visita del pintor al manicomio, donde conoce al doctor Da Barca:

Lo que impresionó al pintor fue la mirada de los que no miraban. Aquella renuncia a las latitudes, el absoluto deslugar por el que caminaban.

Todo está comunicado, entrelazado, como en la realidad inteligenteTodos soltamos un hilo... si se entrecruza con otros, si se entrelaza, puede hacer un hermoso tapiz, una tela inolvidable. (pág 16)

Entre los prisioneros del patio y las mujeres de las rocas debía de haber hilos de luz que cruzaban tendidos por encima del muro, hilos invisibles que no obstante transmitían el color de las prendas y el ajuar de la memoria. (pág. 93)

Óleo de sangre y nieve, dice el pintor en la cabeza de Herbal. La pomada de la historia. (pág.137)

Para conocer mejor a Manuel Rivas:




Lo que escribí hace algunos años en los albores del blog tras asistir a una conferencia similar a la anterior:
Manuel Rivas, el poeta surrealista.


Sobre la pareja real en la que Rivas se inspiró para escribir la novela:
http://www.lavozdegalicia.es/noticia/vigo/2013/05/02/mujer-carpintero-cumple-100-anos-estrena-escritora/0003_201305V2C9995.htm

Esta novela la comentaremos en el club de lectura Joan Palanques el jueves 27 de febrero, 19 horas, papeleria Babel de Castelló. Esteu convidats !

divendres, 21 de febrer del 2014

La història del PAM PAM ORELLUT

No podia deixar de fer-me ressò d´este magnífic vídeo que ha penjat el Club Deportivo Castellón amb la història de l´himne que ens posa els pels de punta irremediablement. Gaudiu-ho i avant.

Damunt l´inefable Miguel Angel Serer s´ha venjat i ha agafat alguna foto d´este blog i ens hem assabentat que les pilotes de frare apareixen en més capítols importants de la història albinegra, no només en la particular quan les compravem a Tonica per celebrar victòries. Veurem que l´autor de la lletra primigènia de 1941, Vicente Andrés, és familiar directe del poeta de la terra Bernat Artola i entre altres el protagonisme de Quiquet de Castàlia i sobretot la passió del enyorat Chencho. Com a colofó del video una alegria perquè l´albinegre Juanjo de l´escrit signat per l´ínclit continua sent-ho. Done fe.    

diumenge, 16 de febrer del 2014

JUAN AGOST, l´equipier reserva.
























equipier difuminat és Juan Agost Archilés i formava part del C.D. Castellón quan va néixer el Sequiol, l´any 1923. És una mena de soldat desconegut albinegre, no té la glòria de mites contemporanis com Alanga o Martínez el Salao, això si, la va disfrutar al seu moment quan va marcar goal al gran Zamora en la inauguració del citat Sequiol dejándolo con la boca abierta com ens diuen les cròniques. O era amic del periodista de l´època o era prou bò perquè segons ...Y fuimos albinegros de José Luis Tirado Josety va ser molt comentada la incorporació d´Agost II al invencible Reserva (9-09-1923) guanyant 3 a 1 contra Les Corts (pàg. 71) i el 16 de març de 1924 contra un esbroncat Levante destacaron Marcos, Sos y Agost II (pàg. 75). Pense que este Agost II és el mateix perquè el seu germà Vicente va jugar més tard de 1928 al 31 i per dates quadre prou la trajectòria de Juan. 
El Levante era la víctima favorita, en Nadal de 1923 se daba gracias a Dios pel també 2 a 0 (pàg. 71) i Agost jugava en eixe darrer partit del Campionat. 

No sé si és avantpassat meu, ja m´agradaria, si era Agostet, de la branca dels Blancos... si algú sap alguna cosa i pot aportar...  ¡ albricias !   

Com tot no pot ser bonic, apuntar que l´equip de la foto de dalt era conegut com el Ce De Puntos per deixar-se guanyar contra el València... (pàg. 71) no rajeu massa, era pràctica prou habitual en aquells temps... i ara també...

Ací teniu trajectòria i amb permís (llibertari per la meua part) dels amics Conrado i Miguel Ángel la seua resenya a En el escudo de tu historia, la coneguda afectuosament que no irreverent com Bíblia Albinegra; a la pàgina 22, com l´any de la fundació del nostre club ! Un senyal.


 I ací el capítol gloriós de la inuguració oficial del Sequiol; llibre ...Y FUIMOS ALBINEGROS de Josety (pàgs 66-67):

Moltes gràcies per esta feina i ara continuem perquè en les curioses entrades del C.D.Villarreal també ve el nom d´Agost. Serà el mateix, va anar després allí i recordem que les temporades aleshores no eren com ara, anaven per anys naturals i els campionats duraven menys. 
Agost ja va ser a la inauguració del camp de futbol vilarealenc un 17 de juny de 1923 amb el C.D. Castellón 4 - Cervantes F.C. 1 (pàg 56)




Tot i que estes històriques entrades són a la pàgina del Vila-real C.F. és prou evident que es tracta d´altre club: altre nom, altre escut, altra samarreta... va desaparèixer l´any 1936. L´actual Vila-real C.F. va nèixer el 1947. Només recordar-ho, és un fet històric. Però això es altra història. Preferisc acabar en una frase d´esta setmana de Enrique Ballester en estos temps menys bucòlics que els del viejo campo del Sequiol: 

Son 11 tíos con la camiseta correcta, con el escudo adecuado.

* A Un rayo de luz en las sombras , revista regional de l´any 1923, trobem tresors.
* A les estadístiques de En el escudo de tu historia es recullen els partits oficials disputats i per tant gols. De ahí que Juan Agost aparegue sense cap.

diumenge, 9 de febrer del 2014

"Con el Sequiol a rebosar". El rècord que no va ser.


Mauri, Higinio, Fandos, Esteban, Soria, Santolaria, Arnau, Melito, Basilio (2 gols), Asensio i Pizá.

Este equip del C.D. Castellón guanyava al Celta 2 a 1 el 6 de gener de 1946 con el Sequiol a rebosar. És una mostra de que no va haver rècord de 13 partits sense perdre després de la inauguració de l´estadi Castàlia el 4 de novembre de 1945 com s´ha comentat darrerament inclús ha eixit al diari Mediterraneo, per sort o desgràcia el més llegit a la contornà. La confusió podria vindre motivada pel Bdfutbol, meravellós vademècum futboler però al que esta dada i la idiosincràsia castellonenca se li han escapat...

Diuen que deien que l´estadium estava massa lluny i vam tornar al Sequiol, per tant el rècord no val. Haguere sigut bonic incloure en ell els 4 gols al mític porter Lezama del Athletic de Bilbao (24-02-1946) o glossar que el gol del Barça a l´estadi el va fer un tal Gamonal (empat a 1) el dia de la greu lesió de Juan Soria. Podem asseverar que van tindre lloc al vell camp del Sequiol.

Inauguració de Castàlia contra el At. Aviación. Soria va marcar el primer gol (2 a 1) al porter madrileny de Nules, Antonio Pérez. Els dos a la foto.


























Melito (1), Mauri, Esteban, Doménech (1), Higinio, Arnau (1), Allepuz, Basilio, Pizá, Soria (1) i Santolaria.

El Sequiol. 4 a 0 al Athletic de Bilbao. Es pot apreciar la diferència de la graderia del Sequiol a Castàlia, com el nom del llibre de José Luis Tirado Josety d´on hem tret les fotos i el títol de l´entrada bloguera.

Estadi Castàlia. A la temporada següent, també contra el Celta, 9 de març de 1947, els gallecs es van prendre la revenja (1-2). Soria intenta rematar de cap i l´altre jugador albinegre que forceja és Pastor.
Es pot apreciar una espècie de templet o tribuneta cuberta a esta i altres fotografies.

En qualsevol cas, és un plaer consultar, llegir la rica història del nostre club i retre sempitern homenatge als footballistes que han defensat este escut, escut dels anys quaranta que vaig tindre a les meues mans gràcies a Batiste Pardalet. Atents perquè tinc altra investigació oberta i m´haureu d´ajudar... 

Com sempre i més que mai... PAM PAM ORELLUT !!