"L´escriptor es aquell a qui escriure li resulta més difícil que a la resta de persones". Thomas Mann.

"La terra de ma terra és pols del meu camí
que a mon dolor s’aferra i mai no fuig de mi." Bernat Artola.



dilluns, 13 de gener del 2014

Del Raval... DEL MATEIX RAVAL.


com va fer Josep Barberà i Ceprià amb l´obra de teatre Del mateix raval. Grup Tragapinyols. Teatre, com no, del Raval.

La sinopsi reflectida a baix diu: manifestació de la vida del raval de Sant Fèlix dels anys 80 del segle passat... frase lapidària de l´insigne poeta Bernat Artola i ... faran reflexionar sobre la vida d´aquell Castelló que ja no hi és.
Director i actors. Menció especial per a Virginia Porcar pels embolicats diàlegs que li corresponien.

 
El meu resum:

Vaig eixir del teatre famolenc perquè entre llonganisses, butifarres... la FAM podria ser altre protagonista de l´obra entre Sento i Senta, entre falòries, corruixes i entruperis, entre el texte farcit de paraules i expressions d´eixe Castelló llaurador que agradarà més o menys, però que ahí era, amb el Garroferal del Mut, la fameta del carrer Caperó, brusent de senderi... Tot açò més verbs i costums com amprar, baratar; molt de manifasser i confusions amb la llengua francesa amb les RUES... situacions gracioses (que no gràcies, les Gràcies a Vila-real) com l´escena del monocipal, qui no sap pronunciar bé la Z castellana... això els passava als llauradors de l´època, els quals mai parlaven castellà (ni falta que els feia) com el tio Canya... no ens "embrutem" amb estalzim casolà, continuem.

Els patos també tenen protagonisme:
Algun refrany masclista com el de Dues dones i un pato mercat. L´expressió menjar pato en el sentit de disfrutar o fardar crec. 
Moltes paraules, expressions i frases fetes que pot semblar i molts així ho creuen ací no es gastaven i que van desapareixent del nostre ric vocabulari a poc a poc i per desgràcia.  


HOMENATGE FINAL:

Valga esta humil entrada com homenatge al LLAURADOR en general (eixa espècie en extinció), al de la nostra terra en particular i més en concret encara a l´home de la foto, qui conrea l´esmentada terra amb ajuda de l´haca, perquè és el meu tio Vicent l´any 1951, símbol d´una família llauradora i del Raval. Per extensió al seu inseparable germà el tio Pepe, també llaurador, així com als dos avis, d´iguals noms, Vicent i Pepe per descomptat també llauradors (en glòria estiguen els mencionats) i més tios encara..., també llauradors de socarrel. I per acabar, recordar a les seues dones ! que li ho diguen a Senta !



























Foto cedida per Quique, de la família, seguidor del blog i present a la funció de teatre. Això si, no és llaurador, al menys profesionalment. ;-)

4 comentaris:

  1. Si es lo que yo digo esto es la hoangho-pedia!!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Xae ! Es un esbozo del Raval, del Castelló llaurador. De aquí 100 años igual sí, no hi ha ni llauradors, ni teatre en valencià ni blogs lletraferits, je,je

      Elimina
  2. Quines paraules tan boniques, misser Hoangho! Entruperi, corruixes... L'altre dia vaig escoltar l'expressió "menjar pato", que encara està ben viva per expressar que algú gaudeix molt en una situació. Els bous diem "menjar carn de torero" amb el mateix significat, muuuuuuuuuu

    ResponElimina
    Respostes
    1. Agraït per la confirmació, amic bou i em sembla molt llògic el vostre vocabulari taurí. Jo menge pato amb estes parauletes: el que està fent el tio Vicent és XARUGAR amb un matxo que mereix capítol apart... això és el "Cuadro de Santiago" quan l´arroç i darrere es veu la Magdalena, però no ha despertat massa passions localistes... :-( emcaguenlamarsalà !!

      Elimina