"L´escriptor es aquell a qui escriure li resulta més difícil que a la resta de persones". Thomas Mann.

"La terra de ma terra és pols del meu camí
que a mon dolor s’aferra i mai no fuig de mi." Bernat Artola.



divendres, 29 de març de 2013

Les dues vegades que mon pare em va dur a Castàlia. Records albinegres.


Per estos esglaons, amb crosses, dificultat i sota intensa pluja vaig pujar un 8 de desembre de 1985 sent testic d´un 0 a 3 que no feia justícia a l´esforç realitzat, sobretot per mon pare, a qui no li agrada massa el futbol i em va portar motoritzat sense trobar explicació racional donades les circumstàncies: diluvi més esquinç canyer de l´escrivent.

Uns pocs anys més enrere em va dur per primera vegada al futbol un 13 de març de 1973 quasi segur, (entre setmana, el diumenge 11 es va suspendre per la pluja) no per afició pròpia sinó per insistència infantil i complaença paternal. Recorde el màgic moment nocturn d´entrar a Castàlia, l´estadium que deien els més majors, al futbol... això que veia per la tele, escoltava per la ràdio, els jugadors que eixien als cromos... tot i tindre només cinc anyets. 
Feia fred, com si estàrem a la ciutat del rival d´aleshores, el Burgos C.F. Crec recordar les cadiretes dels palcos ocupades i com no veia res mon pare em va agafar en braços i un albinegre anònim solidari va fer el mateix amb el meu germanet. Tinc que confessar que només va ser el quart d´hora final o un ratet però l´emoció gran encara la recorde, (del llatí recordare, re (de nou) i cordis (cor)), no així els dos gols de Planelles i el de Clares (3 a 1). L´encontre anterior a l´estadi el Castelló guanyava 5 a 1 al Celta i dos partits després a casa va tindre lloc el mític 4 a 0 al Barça: Corral, Figueirido, Cela, Babiloni, Ferrer, Cayuela, Tonín (1), Del Bosque (Ortuño), Clares (1) (Leandro), Planelles (2) i Félix.
La temporada 72-73 va acabar 5é a la Lliga i finalista de Copa en la millor de la història dels veritables 90 anys.

El dia de l´esquinç el contrincant vestia d´arlequinat, no hase falta desir nada más, les cadiretes de palco em van servir de gran ajuda, vaig usar dues, (normalment anava al raconet de Torre, sempre he sigut de cantons) jugava Gamboa al CDCS, l´entrenador era Antal Dunai i l´alineació del desastrós partit: González, Carrillo, Alfredo, Casuco, Javi (Víctor), Fontana, Viña (Gamboa), Ibeas, Alcañiz, Gª Hernández i Saura.
El Castelló va ser 5é a 2ª divisió a només un punt del Sabadell que va pujar a 1ª. Dunai va dimitir i va vindre Roberto Gil...
L´amateur es va proclamar campió d´Espanya d´Aficionats amb promeses com Emilio, Ximet, Manchado, Mateu...

L´esquinç també té història: pati de la Normal, antic Sequiol; bàsquet, disputant un rebot al hui periodista Javier Navarro, desigual salt, xafó al seu peu i catacrac. Tenia totes les de perdre. Molt de futur periodista i jugador albinegre pul.lulava per allí: Manolo Roca, Pepe Beltrán, Toño Blasco, Pepe Portolés... records agredolços, records agradables, records albinegres, records que de nou tornen a passar pel cor.      


Curiosament el C.E. Sabadell també va ser el primer equip que vaig veure en partit sencer un poc més majoret acompanyat d´un veí.























Bandera donada per la Associació Cultural Centenari Albinegre al Club Esportiu Castelló.

Hauria de flamar una senyera, hauria d´onejar una oriflama, hauria de flamejar un gonfanó.
Els treballs perduts. Joan Francesc Mira.

15 comentaris:

  1. Doncs jo, la primera vegada que vaig entrar a Castàlia, va ser el 4 a 0 al Barça, però només els últims minuts, quan van obrir les portes. Al braç de mon pare Castàlia em va semblar més gran que el Nou Camp i el Bernabeu junts. No he vist en ma vida un camp tan gran com aquell Castàlia.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Has anat poc a camps grans, ha,ha. No, de veritat, eixa és la impressió que dóna a un xiquet menut veure l´estadi ple (més el dia del Barça q el Burgos), és un somni q pot ser aterrador si l´equip local marca un gol i la massa crida enfuriada.

      El dia del Barça vaig anar de matí i també m´enrecorde de les banderes i l´ambient. Per cert, dilluns contra el Vila presentació-homenatge a la bandera albinegra nova q la Comisió 90 aniversari, ara ja Centenari Albinegre, hem regalat al club.
      Com diu mísser Serer: Els colors, escut, himne, faltava la bandera. Símbols ineludibles del nostre club.

      Elimina
  2. T'has lluit. Molt emotiu. ¡Pam, Pam, Orellut!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Gràcies, "he brillat suaument", continuant amb l´etimologia llatina, he,he.

      He tret a la llum evocaments de la meua història albinegra, eixa que tots posseïm, per exemple tu podries parlar de la "vesprà de Castellanos", del "dia de Sta Maruja" amb Melk..., ha,ha.

      Elimina
  3. Molt sentit, Juanjo. Tot el que vius de menut es recorda amb molta intensitat. El estadis ens pareixien més grans, els bocates que feia la mare eren més bons que els que mengem ara, els olors més intensos...Ens fem majors i els records i les emocions de la nostra infantesa afloren més a sovint.

    Per ací hi ha molt d'albinegre nostàlgic...

    Salutacions de Begoña que fa molt de temps que no et veu!!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Gràcies, Begoña.

      El capítol proustià dels bocates de la mare i olors a gespa i puro l´abordarem altra ocasió.

      L´albinegre nostàlgic per excel.lència és el teu q per això figura y continuarà entre els 10 més visitats d´este bloc malalt albinegre.

      Haurem de recuperar les trobades blaugranes !

      Elimina
    2. ui ! s´ha escapat una Y grega en lloc de seguir amb la gloriosa llengua "morta" llatina, ha,ha.

      Elimina
  4. Malauradament jo no tinc massa memòria per recordar aquestos episodis d'infantesa, tal vegada també perquè es veu que hi ha un límit d'edat en el que no ens queden guardades en cap calaix les pinzellades de realitat que després anomenarem records.. Vull pensar que deu ser això, més que la possibilitat de que eixe moment no impregnara el meu sentir.. En aquest cas i gràcies a la teua puc saber que també aquesta va ser la meua primera "experiència albinegra". No em costa imaginar, i inclús ja em sembla recordar, tal vegada ajudat per les ganes de fer-ho, de reviure moments passats, molt emotius, no tant pels fets on van ser sinó perquè van ser.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Gràcies per la reflexió. És normal per l´edat q tenies. Lo meu són pinzellades com has dit, això sí, traçades amb força i energia. A més, les fonts històriques ho confirmen, tant orals (benvolgut pare) com escrites.
      Només quedaria per esbrinar una qüestió: qui degue ser aquell anònim caritatiu q et va aupar?

      Et dic com a Gillan, sí q t´enrecordaràs d´altres capítols personals, com quan vas anar a Barna seguint al CDCS, com la recollida de signatures, l´entrevista de Chencho i quan un juvenil Roberto et va acaronar els cabells. No sé qui estava més pagat si el xiquet o el novell futbolista.

      Elimina
  5. He entrat al teu Blog arran de l'enllaç del nostre admirat Mark Knopfler i em trobe amb desenes de records i d'imatges d'aquelles que a ú se li queden gravades de per vida. A mon pare tampoc li agrada massa el futbol i , a sobre, és de València i del València CF. El cas és que a mi també em dugué dos voltes al Castàlia. Una fou a un Castelló-Recre que estava amanyat puix amb un empat el Castelló es mantenia a Segona i el Recre apujava a Primera. Escrigué un magnífic article explicant la seva perplexitat de vore un estadi quasi plé per tal de vore un partit amanyat i on no es voria cap tipus de competició futbolística. L'alte colp va ser a un Castelló vs Selecció USA. Ho recorde perfectament. Acabàvem de tornar de viure de les amèriques i fou una miqueta per tal de que ma germana i ell recolzaren aquells xicots ianquis que semblaven trobarse desamparats al vell Castàlia en una gèlida nit d'hivern. Una abraçada, Roger

    ResponElimina
    Respostes
    1. Altra virtut del "geni sinestèsic" Knopfler. M´alegre molt hages fet un tomb pel blog i et rememore fets de l´antigor, hi haurà que investigar eixe partit amanyat i l´article de ton pare més encara. On es pot llegir ?

      No sé si l´has vista, al blog hi ha una entrada d´una novel.la (la de la cita de l´encapçalament amb la bandera albinegra) de ton pare. Ja sé que no li agrada el futbol, ens va visitar al club de lectura (recentment fulminat) i vam anar a sopar en una nit literària fantàstica. A la taula del costat albinegres de pro amics meus cridant i "molestant", ha,ha. Es va interesar per la situació del Castelló.

      Gràcies per la visita, Roger, i espere siga sovint !

      Elimina
    2. Crònica del partit CD Castellón- Recreativo de Huelva q comenta Roger. Gràcies al "desficiós" Toni Vallet:

      http://hemeroteca.mundodeportivo.com/preview/1978/05/15/pagina-5/1036133/pdf.html?search=Castell%C3%B3n

      El de Joan Francesc Mira estarà un poc més difícil de trobar.

      Elimina
  6. Yo recuerdo perféctamente mi primera visita a un campo de fútbol, también era un partido nocturno y también era con mi padre. Recuerdo que me impactó el color verde del cesped (la tv era en blanco y negro y nunca había visto algo taaaaaan verde e iluminado).El partido era lo de menos (Valencia - At Madrid, 1 -0 gol de Keita), lo importante era el bocata de carne empanada que me hizo mi madre ........ y que mi padre me hizo cumplir un sueño, y por cierto, que lo vimos en anfiteatro, sentados en sillas de rafia y yo tenía mucho miedo por la pendiente tan empinada de las gradas, así que me quedé muuuuuuy quietecito, no me hubiera caido a mis tiernos 7 años

    ResponElimina
    Respostes
    1. Vaja, continuem amb els valencianistes, m´alegre. Gracias, Tzaro, por aportar una primera visita valencianista y perdón tb por retraso en contestar. Ocupaciones varias.

      El Mestalla y a los 7 años debió impresionarte más q el Castalia aunque "el shock infantil" siempre se produzca. Los bocatas de la mare són capítulo aparte como ya contesté a Begoña. Habrá q analizarlos, veo q todos se acuerdan de ellos, ja,ja. El viernes rememoré al bàsquet (aquí tb tenemos más modesto), bocata+cerveza sustituyendo en el minuto 1 a la pretérita Coca-Cola. ¡ Viva Proust !

      Elimina
  7. Descobriment:
    "el dia de les crosses" 8-12-1985, va ser el debut del mític Raúl Centeno GAMBOA, màxim golejador a Honduras, ací 0 gols...

    ResponElimina