"L´escriptor es aquell a qui escriure li resulta més difícil que a la resta de persones". Thomas Mann.

"La terra de ma terra és pols del meu camí
que a mon dolor s’aferra i mai no fuig de mi." Bernat Artola.



dissabte, 24 d’agost de 2013

Jesús Monferrer Bolos. In memoriam.



Jesús era un xiquet gran a qui apassionava el futbol. Feia de aplegapilotes al Club Esportiu Castelló i prompte farà deu anys que va morir en desembre del 2003, molt jove, una dècada ja...
Alguns us recordareu d´ell perquè als descansos dels partits surtia a pegar quatre xuts i feia tisores, tijeretas, com a divertiment per entretenir-se i produia el mateix efecte en la grada, que aplaudia les accions del xic, content i pagat en la seua innocència. Una retroalimentació no sé si ètica però sí efectiva.
Incansable, molt treballador, per les tardes acudia a la placeta del Primer Molí proveït del seu baló vell de Castàlia on disfrutava marcant gols amb els amiguets, xiquets i xiquetes habituals com ell a eixa hora, que eixien de l´escola del barri. Una d´eixes xiquetes era la meua filla, a qui va agafar un afecte especial. La lògica prudència inicial de pare responsable em va desaparèixer de seguida. Jesús era un jove, un xiquet gran amb una bonhomia fora de dubte. Molt albinegre, comentàvem de forma breu l´actualitat mentre compartia llaminadures que portava amb el proïsme.

Incondicional de Mullor, jugador que li feia molt de cas. Recorde les carreres que Jesús es pegava un dia d´estiu al Sequiol modern per anar a buscar els balons dels xuts desviats. Allò era més pesat que un entrenament de porters. Ens va deixar un d´aquells balons per jugar fins que un dels caps d´aleshores el va reclamar, un ex-jugador que apareix als llibres i estadístiques lògicament perquè forma part de la història del club. El nostre Jesús quasi segur no eixirà mai, per això hui que comença una nova temporada a Castàlia, ens recordem d´ell ací al blog, perquè sí forma part de la intrahistòria albinegra, eixa que no es publica però figura en la memòria, en els records albinegres. I per descomptat en la memòria personal. In memoriam.

6 comentaris:

  1. Respostes
    1. No ho sé cert. Solia anar sempre amb altre xiquet crec romanés, però no era família.

      Gràcies pel comentari, Felip (jo parle a la "maniera" del Raval del Codony) Manierisme codonyer.

      Alguns aficionats m´han comentat que se recorden de Jesús difusament, han passat 10 anys ja...

      Elimina
  2. Respostes
    1. Pues sí, es la que tengo más a mano, gracias, Papa Cangrejo.

      Elimina
  3. Jo vaig anar 14 anys amb ell a l'escola. Ja en aquelles èpoques havia esquivat la mort algun que altre cop. Era molt bon nen. Més de 10 anys junts al Serrano Suñer. Si que tenia 2 o 3 germans. Ana era més petita que ell i Rosa era mes gran. Crec recordar que també tenia un germà. La notícia de la seva mort em va commocionar molt. Ell ara faria 30 anys igual que jo. Els seus companys de classe mai l'oblidarem. m'ha encantat l'homenatge en el teu blog. Enhorabona!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Moltes gràcies, Lledó, celebre t´hage agradat i corrobores la bonhomia de Jesús. Mai l´oblidarem els qui hem tingut la sort de coneixer-lo. Agraït també per la informació, alguna cosa sé però per discreció no la faré pública. Jesús és per a mi un àngel albinegre.

      Per altra banda, estos fets són motivadors per mantindre el blog.

      Elimina