"L´escriptor es aquell a qui escriure li resulta més difícil que a la resta de persones". Thomas Mann.

"La terra de ma terra és pols del meu camí
que a mon dolor s’aferra i mai no fuig de mi." Bernat Artola.



dimarts, 5 d’octubre de 2010

Butragueño, el Vell Castàlia i el valencià

En aquell Vell Castàlia, el de la pista d’atletisme de cendra. Situem-nos en el temps: temporada 1982-1983. Situem-nos al camp: la porteria de Torre. I la tragèdia: Butragueño trau un córner, des de la banda del carrer d’Osca. El defensa Aliaga, que guarda el primer pal, diu "teua" i s’aparta. El porter González entén "meua" i no va cap al baló. Resultat: gol olímpic de Butragueño.

Jo vaig vore aquesta jugada des de la graderia de Torre, el lloc on ens ubicàvem els animals -els racionals, perquè els irracionals anaven i van a Tribuna-, i tot va ser així si la meua memòria de bou no em falla i el que van comentar després els protagonistes d’aquell trist 0 a 1 davant del Castilla és cert.

La primera conseqüència de tot plegat és que Butragueño es va posar tan content per eixe gol que es va trastornar, i a partir d’eixe moment, en tots els seus anys de futbol, ja no va tornar a vore àrees rivals sinó piscines.

La segona conseqüència va ser que el valencià va ser arraconat, i no es va tornar a gastar dins del Castelló i tampoc en el seu entorn. Teua, meua, quina bestiesa, quin idioma bàrbar! Per què aquells dos no van parlar com Bóu mana? Ara, i amb raó, el Castelló és el Club Deportivo Castellón Sociedad Anónima. La megafonia és en castellà. L’himne és en castellà. Les retransmissions radiofòniques són en castellà. Les cròniques als diaris són en castellà. Els ultres són en castellà. Només la tele era en valencià -el valencià de cal comentarista-, menys mal que ara ja no els deixen entrar al camp. L’únic que es permet en valencià és insultar a l’àrbitre -i últimament també als directius, cos tècnic i jugadors. Tot correcte: un idioma bàrbar només serveix per a dir coses bàrbares.

Jo, com a bou albinegre, propose que els jugadors facen servir, per a comunicar-se al camp, ja no el castellà ni l’anglés ni tan sols el llatí -idioma molt adient al seu enorme bagatge cultural, tot s’ha de dir-, sinó l’arameu -l’idioma del Vostre Senyor Jesucrist- per tal d’intentar que Bóu ens tire una maneta, com a Maradona, que falta ens fa. Luismi Loro, com el seu cognom indica, seria l’encarregat d’escoltar les ordres de l’entrenador i repetir-les als companys, missió més important que fer els gols que fa, com un vulgar Ronaldo. Així, doncs... fora el valencià! Amunt l’arameu!

1 comentari:

  1. i recuperar el brazalet amb la senyera, com Juanito Planelles. Aixi que Atunero també eres albinegre, tens algun familiar en el consell d´administració?

    ResponElimina