Night of the Living Dead

A pesar del que puga semblar pel títol no vaig a parlar de l’afició del Club Deportivo Castellón, Sociedad Anónima y Deportiva -anònima, sí, perquè ningú no sap de qui és, però ¿¿deportiva??-, ni dels jugadors ni dels directius, nooooooooo...

A pesar del que puga semblar pel pòster, no vaig a parlar de la crisi, ni del futur d’Europa, nooooooo...

Ni del futur polític de Merkel i Sarkozy.

Vaig a parlar d’una d’aquelles pel·lícules tan bones, de terror, que feien quan Armstrong no havia xafat encara la Lluna, ni tampoc guanyat el Tour de França. Una pel·lícula en blanc i negre que aquest bou va tindre la dissort de vore en color, perquè aleshores estava de moda posar coloraines a les pel·lícules i a totbou li agradava això, posar-hi colorins, encara que ara ja no es fa ni ningú se’n recorda. És com els aeroports i les fòrmules 1 i les copes de les amèriques -que són com les olimpíades, ens van dir-, que abans tots estàvem pagats i contents i amb l’autoestima pels núvols per tindre aquestes meravelles -que no valen per a res- tan a prop, i que ara ningú les vol -ni ningú mai les ha volgudes, que conste, totbou hi havia estat sempre en contra-, l’autoestima per terra i sense un duro per educació ni sanitat -però sí per a assessors i cementeris d’elefants altrament anomenats diputacions-, muuuu...

Me n’estic anant del tema.

En aquesta memorable pel·lícula, que he tornat a vore, ara en albinegre, George A. Romero, mestre del gènere, no fa una història només per a què ens caguem de por, que també, sinó que ens mostra la grandesa i les misèries de l’ànima humana a través de la lluita per la supervivència d’uns humans envoltats d’albinegres... ui, de zombis, volia dir, ha, ha, ha, muuuuuuuu. La clarividència de Romero el porta a focalitzar l’atenció en un personatge de raça negra que, a tall d’Obama, agafa les regnes dels resistents a pesar de l’oposició del líder blanc -¿republicà?-, el qual, covardament, opta per amagar-se amb la seua família al soterrani de la casa on es defensen els resistents, sense saber que... muuuuuuuu. No contaré el final de la pel·lícula, però he de dir que potser la clarividència de Romero arribe fins a eixe punt, el The End. ¿I els zombis? Pobrets. George A. Romero defuig el maniqueisme habitual i insinua que les bèsties no són els morts vivents, sinó els vius...

Després, aquest pacient bou ha vist -o visionat, que diuen els pijos-, 216 seqüeles d’aquest memorable film, una caguerada darrere d’un altra, incloses les del mateix director. Però igual que a Humphrey Bogart i a Ingrid Bergman sempre els quedarà París, a nosaltres sempre ens quedarà Nigth of the Living Dead.