Retrat d´un albinegre nostàlgic. Per Begoña.

Ací us deixe un relat breu però intens, molt ben escrit i emotiu de la meua amiga BEGOÑA.

Josep dormia amb un son molt lleuger des que li anunciaren que son pare estava molt malalt. És per això que no es va espantar quan el telèfon va retrunyir a les tres de la matinada. De seguida va tindre la certesa que son pare havia mort. Mentre escoltava el que sa mare li estava dient entre gemecs, les llàgrimes se li anaven amuntegant als ulls. Després de penjar es va recompondre un poc i va buscar en Internet la millor combinació possible de trens per a arribar a Castelló com més prompte millor. La seua dona ,mentre, li feia la maleta amb tot el que calia per a passar allà uns dies. Ja havien decidit que ella i el seu fill anirien just a temps pel funeral perquè el xiquet era encara un nadó i no era gaire fàcil viatjar amb ell. Es van acomiadar amb una forta abraçada i ella li va acariciar el rostre amb molta tendresa. Sabia quant estimava al seu pare.

Va entrar al vagó del tren i es va deixar caure sobre el seient completament abatut. I es que encara que feia anys que no es veien molt sovint, el vincle entre ell i son pare no havia desaparegut mai. Tots dos feien per no perdre els bons costums com parlar per telèfon al menys una vegada a la setmana o reunir-se tota la família per Nadal i festes d’agost. Mai la distància entre Alacant i Castelló havia estat un problema per ells.

Amb els ulls tancats va deixar passar les tres hores de viatge entre ambdues ciutats. No va poder pegar l’ull perquè estava molt desassossegat.

Quan va arribar a l’estació de Castelló no s’hi trobava gens bé i va tindre que anar al bany a vomitar. Per fi les nàusees li van desaparèixer. Però no l’angoixa de pensar que quan arribaria a casa s’anava a trobar amb una mare destrossada i un pare mort.

Conforme anava acostant-se a la casa dels pares el cor li bategava més i més fort. El sentia gairebé a la gola. Tant que no va poder articular paraula quan sa mare va obrir la porta, tan sols va poder arrancar a plorar agafat al coll d’aquesta. Els seus ulls reflectien el patiment dels últims mesos i de la por de quedar-se a soles, sense ningú a qui cuidar ni amb qui acabar els últims anys de la seua vida.

Va voler entrar a veure al pare. Ho va fer a poc a poc, sense fer soroll, com si tingués por de despertar-lo.

I allí estava, quiet, fràgil, arronsat...

Com era possible que un home fort, treballador de la terra com havia sigut ell, que havia tret tota la família davant, cabés en un taüt de poc més de metre seixanta?

Que quedava d’ell?

Josep es va apropar al fèretre i va acariciar la mà de son pare com si esperés que fera alguna mena de moviment però no va rebre cap resposta.

Va demanar disculpes a tothom i va eixir al carrer per poder respirar. Li faltava l’aire.

Un pare no pot desaparèixer així, com el fum d’un cigarro que algú ha deixat al cendrer sense apagar i que a poc a poc es va consumint fins que ja no és gairebé res. O com la boira de la matinada que s'esvaeix per l’efecte del sol i del vent desapareixent tan ràpid que ni tan sols els ocells més matiners se n’adonen de la seua existència.

Un pare és el primer record de la nostra infantesa. Un referent quan encara no tenim experiències vitals. Les pedretes del camí que ens diuen que no ens hem perdut i, que si les seguim, segur que arribarem enlloc.

I ara ja no hi havia pedretes...

Començà a caminar molt apressa com si algú el perseguís. Anava on els seus peus li portaven, sense control. Però quan va passar per davant l’Estadi Castàlia les seues cames van parar en sec. Va seure als escalons de la porta principal just en la part més assolellada i va traure un cigarro. Aquell era l’únic moment del dia en què realment es sentia un poc relaxat.

I un munt d’imatges van començar a envair el seu cap...

Deu meu! Quants anys feia que no li venien al cap aquests records d’infantesa!

Recordà l’any en què son pare li va fer soci del Castelló. Quina alegria quan li va regalar el carnet!

Com eixien els dos de casa al voltant de les quatre de la vesprada entre crits i rialles fins arribar al “Descarregaor”. Perquè primer era obligatori fer parada allà, al Bar Clavé, per tal de fer-se un cafenet ( o cafè, copa i puro si calia) amb els amics, tots amb la bufanda del Castelló i cantant l’himne albinegre...Pam, pam, orellut! I d’allí, al camp, pel Carrer Sant Roc...

Recordà també els entrepans que els feia la mare embolicats amb paper de periòdic i que tots dos menjaven al descans del partit mentre son pare li comentava les jugades més interesants i exercia de veu sàvia.

Josep sempre l’escoltava amb molta atenció i respecte. I és que l’admirava. Volia ser com ell.....

Amb ell visqué moments gloriosos com la Final de Copa a l´antic Manzanares.

I també el començament del declivi de l’equip. Però malgrat els moments durs, mai, mai van deixar de tindre el cor albinebre...Junts compartien alegries i penes.

I quant de patiment! Perquè ser soci del Castelló és sinònim de patir. Però poques ciutats d’Espanya poden vanar-se de tindre una afició com aquesta, que encara que hi ha voltes que ho enviaries tot a rodar, una força més gran encara que la ràbia et fa recompondre’t i tindre la certesa que tot canviarà i que, al final, tornarem a viure els mateixos moments de glòria que ja visquérem adés.

Josep va girar el cap. Allí estava. Era La Torre. La Torre Marathon, símbol de la gallardia del seu equip.

Va somriure.El seu cor, malgrat la distància, encara era albinegre. I això era un llegat de son pare que ningú ja li podia llevar.

BEGOÑA

Disculpeu les possibles errades, pròpies d’una principiant com diu Fernando molt , molt agosarada d’escriure en un llengua que no domina.... Promet que la pròxima serà en Castellà encara que aquest és un blog valencià-parlant!

Per al meu amic Hoangho, un albinegre nostàlgic.....